anem amb Jesús

Ahir vam explicar el capítol XVII del nostre catecisme "Jesús és el Senyor". Ens agrada tenir amics i conviure amb ells, com quan anem a un Esplai i fem sortides i excursions. És un temps excepcional per jugar, fer treballs junts, aprendre de la simpatía i les maneres de ser i de fer de les companyes i companys. Ens enriqueixen !

Jesús també va fer amics i els va convidar a seguir-lo. Va caminar molt per les terres de Galilea amb els seus amics i deixebles. Els deia: "veniu amb mí !". Moltes persones el van deixar de banda, no se'l creien. Pere, però, li va dir a Jesús: "a qui aniríem si tan sols tú tens paraules de vida eterna?". Jesús els deia sovint: "Estimeu-vos els uns als altres" Això és el més important!". I també: "Ningú té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" Ell ho va fer!

Els vostres fills van dibuixar un paisatge d'una excursió :))

Catequesi de Primer

Hola. Avui hem explicat com Jesús acompanya les seves paraules amb signes i miracles per a manifestar que, amb Ell, ha arribat el regne de Déu. Hem llegit en els Evangelis alguns dels miracles que va fer Jesús. Els miracles de Jesús ens volen fer notar que si demanem amb fè alguna cosa bona en la pregària, sovint ens la concedeix.

Els vostres fills i filles han fet dibuixos de Jesús partint el pa en la Eucaristia. S’han portat molt bé..

temps d'espera...

En la sessió de catequesi d'avui se'ns proposava explicar el temps d'espera del Nadal, quan encara no ha nascut Jesús. La seva mare, Maria, i sant Josep són les persones que Déu va escollir per cuidar Jesús, el Messies, que havia de donar-nos a conèixer tot el que Déu Pare volia de nosaltres.

La Verge Maria era una persona excepcional.

Pel que llegim en l'Evangeli de Lluc, se'n desprèn que Maria era una persona humil, discreta (no volia destacar, es sentia poca cosa), senzilla, amable, servicial, resadora. "Plena de gràcia" tal com ho diem en l'avemaria.

Deixem aquí una altra il·lustració de Bradi Barth (1922-2017), on es representa l'anunciació de l'Angel Gabriel a la Verge Maria dient-li que, si ho vol, serà la Mare de Jesús. Ella, la Verge Maria, de seguida va dir que sí, que ho volia de tot cor.

També us envio alguns dibuixos que avui han fet les vostres filles i fills.

«Marta el va acollir a casa seva»

«Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué:

--Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar. El Senyor li va respondre:

--Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lluc 10, 38-42)

Maria, escoltant Jesús va prendre la millor part i no li serà presa. Marta es preocupa pel benestar de tots i el bé que ella fa agrada a Déu tant com la pregària.

Resar i actuar van junts: Si actuo bé, aleshores reso bé. Si reso bé, aleshores actuo bé.

Avui hem baixat a la Capella a saludar Jesús en el Sagrari. Hem resat per tots i li hem anat dient a Jesús -en veu alta- els nom de tots els de casa nostra.

Hem vist la Bíblia i els Evangelis

El tema de la sessió d’avui del catecisme ens parlava de la Bíblia i els Evangelis. Alguns teniu a casa algun d’aquests llibres. Hem anat a veure unes pintures una mica amagades que hi ha al sostre de la “capella de les santes espines” amb la representació dels quatre evangelistes: Mateu, Marc, Lluc i Joan.

Seguint la pauta del “quadern de vida”, ens marquem un petit propòsit per a la setmana: es tracta de parar atenció o ser especialment amables amb les persones de casa o de l’escola que estiguin una mica més soles.

També hem dibuixat. El Kiel ha fet un dibuix que recorda les primeres pàgines de la Bíblia:

Primer dia de Catequesi del curs 2022 - 2023

Hola. Aquest any de Primer Curs de Catequesi som a la colla: l'Aina, l'Ainhoa, el Kiel, la Marta i la Núria. Avui hem intentat aprendre a fer bé «el nom del Pare» (senyal de la creu) i hem donat unes cartulines a cada un/a per ajudar-nos a fer, de manera senzilla, una pregària per quan ens llevem i una altra per quan ens posem a dormir. Us envio de seguida una imatge i les pregàries. La setmana vinent us demanarem si han pensat a resar aquesta mica mica...

Il·lustració de Bradi Barth

marxa enrere

La Júlia, la Laura i l'Arlet, van proposar de pujar al lloc on fem la catequesi d'esquena, marxa enrere. Vam pujar les escales, vam travessar el passadís i vam entrar a la classe caminant marxa enrere.

Diu Sant Pau a la Carta al Romans:

Ara bé, si no hi creuen, com podrien invocar-lo? I si no n'han sentit parlar, com podrien creure-hi? I si ningú no els el predica, com podrien sentir-ne parlar? I si no els envien, qui els predicarà? L'Escriptura diu amb tota raó: «Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que porta la Bona Nova»

Quan llegeixes aquests versicles de la carta de Sant Pau pots pensar: és curiós que ho escrigui a l'inrevés, marxa enrere com nosaltres quan vam pujar als locals parroquials caminant d'esquena. Per què Sant Pau no va escriure la seva idea en ordre cronològic? Una cosa com ara:

«Jesús parla i porta la Bona Nova; algú que l'escolta se sent captivat i hi creu. Per això, al seu torn, vol comunicar la seva felicitat als altres»

Potser ho va fer per fer-nos adonar del petit (o gran) desastre que observem cada dia quan ens dóna l'impressió que no ens entenen. Quan Pau explica la seqüència a l'inrevés, en fa adonar que és necessari retrocedir i veure d'on vé la prevenció dels qui no ens entenen: com poden creure si no els hem fet arribar el missatge?

I quin és el missatge? Cada vegada veig amb més claredat que la millor manera d'entendre, de copsar, el missatge és llegir, i si pot ser dibuixar, les narracions dels Evangelis.

dibuix de la Júlia

ens hi posem?

Aquest mes de Maig (any 2017), a Cavall Fort han publicat un dossier que parla dels Agrupaments Escoltes a Catalunya. Per si no sabeu què és l'Escoltisme, us explico que és un agrupament molt semblant al de l'Esplai del GEPS que tenim a Santpedor. Un grup de noies i nois que es troben sovint i preparen activitats, jocs, sortides i campaments durant l'any. El fulard groc i verd que feu servir els qui aneu a l'Esplai és un distintiu que ja es feia servir des de sempre en els Agrupaments Escoltes de tot el món. Diu al dossier de Cavall Fort que tan sols a Catalunya hi ha quaranta mil noies i nois que participen en diferents Agrupaments d'Escoltes. Això sense contar els molts milers de noies i nois que participen en Esplais i MIJACS.

Doncs bé, en els primers Agrupaments Escoltes que es van començar a partir de l'iniciativa que va tenir Baden Powell cap a l'any 1907, ja hi havia un ideari que tots els participants havien de fer seu i respectar. Si ara llegíssiu un d'aquests primers idearis, encara que per a la seva època eren innovadors, potser us espantaríeu en veure que eren força rígids i autoritaris.

En el dossier que publica Cavall Fort, hi és escrit l'ideari (la "Llei Escolta") que ara fan servir els agrupaments d'Escoltes i Guies. Si us el deixo aquí ara és perquè l'he trobat preciós. Qualsevol de vosaltres (també qui escriu això) el podria prendre d'exemple per seguir-lo i, si ho aconseguís, faria de sí mateix una persona... "encantadora"

LLEI ESCOLTA

Estimem el treball i volem fer bé les coses

Som decidits  i afrontem les dificultats sense por

Aprenem a viure en equip i tot ho fem entre tots

Aprenem a estimar i a jugar net

Defensem la natura i protegim la vida

Aprenem a ser útils i a fer servei

Ens esforcem a merèixer confiança i fem confiança a tothom

Som germans de tothom i treballem per a la pau

Som fidels al nostre país i ens sentim ciutadans del món

Vivim la nostra fe i respectem les conviccions dels altres

Ens hi posem?

la Gràcia

Avui el catecisme ens parla dels sagraments. A la pàgina 80 diu:

«Els sagraments son signes sensibles i eficaços de la Gràcia de Crist».

O sigui que en els sagraments rebem la Gràcia. I què és la Gràcia?

La Gràcia és un do, un regal pel que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant ens fan participar de la seva bondat i bellesa. Ens fem fills estimats del Pare, germans amics del Fill, i portadors ("temples", diu sant Pau) de l'Esperit Sant. Prenem semblança amb Jesús (Déu fet un de nosaltres) i cada vegada som més com Ell: re-vivim en nosaltres les seves alegries i també les seves dificultats.

pregar

El nostre catecisme («Jesús és el Senyor») diu: «pregar és parlar amb Déu, que sabem que ens estima».

A Déu li podem explicar tot el que ens passi pel cap. Pel cap ens hi passen moltes coses. Les persones sempre estem pensant. Si podéssim posar per escrit tot el que anem pensant, segurament ens adonaríem que sovint som molt egoistes: el tema principal dels nostres pensaments sol ser jo i jo i jo… i para de comptar. Nosaltres podem anar acostumant-nos a convertir aquesta xerrameca interior en pregària. Allò que ens passa pel cap ho expliquem a Déu, a Jesús, a l’Esperit Sant, a la Verge Maria, a un familiar estimat que ja va morir i és al Cel, a una persona santa de la qui vam llegir la seva vida i ens va impressionar…

Pregar és parlar, però també és escoltar i mirar amb els ulls del cor: contemplar. Quan dues persones ens estimem, de tant en tant s’ens fa necessari aturar-nos, mirar-nos un moment i abocar l’afecte, anar a buscar l’afecte al fons del cor i donar-nos-el especialment.

Fixeu-vos que bé ho diu el nostre llibre: «Podem fer oració de moltes maneres: amb paraules, cants, gestos, silencis… però l’essencial és al cor». (pàgina 100)

seguir

Avui, al "Jesús és el Senyor", som convidats a seguir Jesús. A la Catequesi descobrim Jesús. Quan escoltem el que Jesús diu ens passa com a les llavors de carbassa que vam plantar fa tres setmanes. Allà sobre el moble on les vam deixar, mig a les fosques i sense dir res, van creixent i es converteixen en unes plantes grans. Quan sigui el dia, de cada llavor en sortiran unes boniques carbasses.

"tot és possible per al qui creu" (Mc 9, 23)

Avui llegim al nostre catecisme (Jesús és el Senyor), que "Jesús acompanyava les seves paraules amb molts signes i miracles. Amb el seu poder, Jesús donava la vista als cecs i feia parlar els muts, curava els malalts, ressuscitava els morts, perdonava els pecadors, calmava la tempesta..."

Els miracles de Jesús són importants. Hi ha qui prefereix creure que tots els miracles de Jesús tenen una explicació natural, com els trucs de màgia d'un mag. Nosaltres els cristians creiem en Jesús sobretot perquè ens hem sentit estimats per ell i perquè les seves paraules són "paraules de vida eterna", però en alguns moments, com que som febles, necessitem algun signe en la nostra vida o en la vida dels altres que ens serveixi de proba que ell actua. Necessitem també els miracles, i si sabem mirar amb el cor net podem descobrir aquests signes, i aleshores... "tot és possible per al qui creu"

"tot és possible per al qui creu" (Mc 9, 23)
~ pintura de Bradi Barth ~

"pertot arreu"

Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven.(Marc 16, 20)

És l’últim dia del “Posa’t en Camí”, avui. Us en recordeu del primer dia? vem fer el dibuix d’una motxilla, una cantimplora i un camí que s’allunyava davant nostre. I, què curiós: l’últim dia, en comptes d’haver arribat a lloc, resulta que el text de L’Evangeli de Marc, que és justament l’últim versicle, ens parla una altra vegada ―com al principi― de començar un nou viatge (“Ells se n’anaren a predicar pertot arreu”).

Després d’haver seguit Jesús pel camí de la seva predicació, després d’haver escoltat tot el què ens deia, d’haver vist com anava deixant enrere tot el què tenia i quedar-se tan sols amb la creu, com un crit mut que ens deia fins a quin punt ens estimava; després de la gran alegria del seu retorn a la vida, que tampoc té paraules que la puguin expressar; després, dic, torna a repetir aquell encàrrec senzill que hem repetit tantes vegades: “aneu per tot el món i anuncieu la bona nova” (Mc 16, 15)

I quina és la diferència?, ens podríem preguntar. Què hi ha de diferent entre el posar-se en camí del primer dia i el d’avui? Jo diria que la diferència és un detall petit: Avui hi ha llum, com el primer dia, però així com la llum del primer dia venia de fora, avui en canvi, surt de dins. Hem begut la poció de la Pentecosta i tenim l’Esperit en nosaltres, o més ben dit: és l’Esperit qui ens té. (Us recordeu què deien la gent dels apòstols aquell dia?: que havien begut més del compte!). Abans no podíem parlar perquè parlàvem en nom propi i ens fèiem l’interessant, nosaltres érem els protagonistes. Ara, en canvi, parlem perquè no en tenim més remei. Necessitem explicar, amb l’oblit de sí mateix de qui està enamorat, que Jesús, i per ell tots els altres (Jesús també és els altres ―Mt 25, 40; Fets 9, 5―) és qui de veritat ens importa, i per això ens en anem “a predicar pertot arreu”: perquè a nosaltres, que som petits, petits, ja no ens hi cap dins !

enrere les pors !

Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. (Marc 16, 12 - 13)

La nostra Església no neix el dia de Nadal, ni el dia del Sant Sopar, ni tan sols el dia de la Resurrecció. Quan neix, doncs? Neix el dia de la vinguda de l’Esperit Sant, que també en diem la Pentecosta. Aquest dia el celebrem, tal com ho feien els jueus, després de cinquanta dies de la festa de la Pasqua.

Hi ha, doncs, uns vincles històrics, però també de concepte:

La Pasqua dels jueus, que celebra l’alliberament d’Egipte i el pas del mar Roig (recordeu: pasqua = pas) coincideix amb el temps de l’inici de la sega. El dia de Pasqua, Jesús, l’Anyell pasqual, mor per nosaltres.

La Pentecosta (cinquantena), que celebra l’Aliança de Déu amb Moisès i el poble jueu a la muntanya del Sinaí (Déu dóna a Moisès les taules de la Llei), coincideix amb el final de la sega; els jueus també en deien “festa de la recol·lecció”. El dia de Pentecosta, l’Esperit Sant es manifesta i es rebut pels deixebles reunits amb Maria al Cenacle.

Aquell és el dia en què reben “l’encàrrec” de què tant hem parlat. Al mateix temps també reben un regal molt especial que els fa possible allò de “portar esperança als altres”: perden la vergonya i la por.

Hi ha un canvi molt gran. Vosaltres potser no us hi heu fixat, però jo sí: durant tot aquest curs de catequesi, al seguir el nostre llibre, el “Posa’t en Camí”, hem parlat molt de moure’ns i d’esforçar-nos, hem hagut de parlar de “dificultats en el camí”, “prendre la creu”, “aportar”, “refiar-nos”, “compadir o patir-amb...”, i si us he de dir la veritat, tenia moltes ganes d’arribar al tema d’avui. Perquè en aquesta feina de repartir esperança, no comptem pas amb les nostres forces i prou. No és un camí trist, no, el nostre. Tenim, com l’Astèrix i l’Obelix, el nostre “secret”, la nostra carbasseta amb la “poció màgica”. No és res més (ni res menys !) que la Força de l’Esperit, la poció de la Pentecosta :)

"no tingueu por !"

Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir."
Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por. (Mc 16, 6-8)

Quin entramat, quina barreja, quin joc de sensacions !

Dijous a la nit, la sensació d’entendre-ho tot. Jesús, en la intimitat d’aquell sopar tan ben preparat, ens parlava com mai ho havia fet. Ens va rentar els peus d’un en un. Mai no havia estat tan tendre i carinyós amb nosaltres. “Jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”, ens deia, “que els vostres cors s'asserenin i no temin“, i “tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres”. “Sou els meus amics”, i “fillets meus”, ens va arribar a dir...

Després del sopar, a l’hort de les oliveres, ens vem quedar adormits i, de cop i volta, les torxes, els soldats, la por... tots vem fugir i Ell ve ser fet presoner.

Abans d’ahir, divendres, el vem veure patir, el van pegar, se’n van riure de mala manera... quines burles més cruels !, i més cops, i les espines... i Ell no deia res. El van assotar, el van escridassar Quan ja no podia més, sense ni haver dormit, li van fer carregar la creu i el van clavar allí. Viu encara, es van repartir els seus vestits, com dient-li: “tu ja no els faràs servir perquè moriràs aquí...”

Nosaltres teníem por, estàvem com bojos i molt espantats. No sabíem on amagar-nos. Encara teníem la sensació de l’aigua als peus quan ens els va rentar i... tot ens havia caigut al damunt. No sabíem a qui anar ara que Ell, a qui havíem seguit i teníem per Déu, ja no hi era. Tot s’havia ensorrat. Teníem molta por !

Dissabte, quin silenci ! Pere estava destrossat i plorava, i tots, de tant en tant, tampoc ens podíem aguantar i fèiem com ell.

Avui diumenge, alguns de nosaltres havien marxat, els altres seguíem amagats, tots estàvem enfonsats i ningú no deia res; però al matí, d’hora, han vingut esverades Maria Magdalena, la Joana, Maria la mare de Jaume i les altres, i ens han dit que havien anat al sepulcre i havien trobat la pedra apartada. Han dit que Jesús no hi era. Diuen que han vist dos àngels. Pere i Joan hi han anat i no han vist el cos de Jesús: tan sols hi havia el llençol aplanat. Però no han vist cap àngel. Pere ja no plora; està molt pensatiu. Joan, de tant en tant li dóna un cop de colze i somriu amb aires de misteri...

Ara han trucat a la porta. Són els que han marxat aquest matí. Diu que venen d’Emmaús i que... han vist Jesús i han sopat amb Ell. Però, qui ha entrat ara? Sembla... pot ser?! És...

"i deia a tothom..."

«I deia a tothom: --Si algú vol venir amb mi, que
es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi.»
(Lluc 9, 23)

Podríem pensar que Jesús dóna aquest consell tan sols per quan les coses ens van bé i prou. Com si digués: “ep..!, vosaltres que esteu tan contents i satisfets de vosaltres mateixos, penseu que si no us oblideu de les vostres coses i preneu la creu de cada dia, no em podreu seguir !”

Però si ens hi fixem, ens adonarem que el seu consell pren tota la força i utilitat justament quan les coses ens van malament.

Perquè el què diu Jesús que hem de fer si volem anar amb ell, conté dues condicions:

1. Negar-se a un mateix
2. Prendre la pròpia creu de cada dia

Quan les coses van bé, és més fàcil oblidar-nos de nosaltres mateixos; sense voler, ens sentim contents d’estar amb els altres i ajudar-los. Però com que tot és fàcil, ja ni hi pensem a prendre la creu de cada dia: simplement, no n’hi ha.

I quan les coses van malament? Aleshores la cosa es capgira. Ja tenim la creu de cada dia: allò que ens preocupa i ens fa estar malament (un mal de queixal o un constipat, un examen que hem de preparar, la sensació que no ens han entès o que no ens escolten, una feina urgent que no ens surt bé... mil coses). Però el mateix neguit que ens provoca allò que va malament, fa que no estiguem atents als altres; prou feina tenim, amb el nostre problema, oi?

Doncs quan això ens passa, és quan millor ens aniria de seguir el consell de Jesús: negar-nos a nosaltres mateixos i “abocar-nos” a estar pels altres, mirar en què podem ajudar. D’aquesta manera, allò que era un mal es converteix en un molt bé (un “tres bien”, que diuen els francesos):

1. Alleugerim el mal dels altres
2. Ens oblidem del nostres propis mals
3. Seguim Jesús :)

pujant a Jerusalem

Mentre feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n'estaven molt sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir (Mc 10, 32)

No és veritat, crec jo, que totes les persones que viuen de la política, ho facin per interessos que no siguin els que diuen defensar. O sigui: que diguin, per exemple, voler ajudar a progressar el país i fer el bé a les persones, i resulti, en canvi, que l’únic motiu que de veritat els estimula a fer-ho, sigui tenir poder i que tothom els admiri. Probablement, d’aquests n’hi haurà molts, però no tots; ni tal sols la majoria. Molts polítics, ben segur, encara que els agradi ser ben considerats, són persones honestes que lluiten per un ideal.

El mateix podríem dir dels músics, els pintors, els escriptors i els artistes en general. Molts d’ells busquen ser admirats i prou, però la majoria d’ells, allò que busquen en primer lloc no és treure’n profit sinó quelcom més espiritual: sentiments, idees, expressar la bellesa o la limitació humana... i si més a més són reconeguts i admirats, millor per a ells.

En la religió i les creences, que també són expressions humanes de la nostra naturalesa espiritual, pot passar el mateix. A vegades podríem creure’ns que tan sols busquem el bé, l’amor i la justícia, i adonar-nos que en realitat, potser sense voler, el principal afany, el motiu que feia trobar-nos-hi bé en la pregària i el seguiment de Jesús, era el d’ésser ben considerats pels altres. En aquest cas, podrem tardar poc o molt temps, però sempre, tard o d’hora, “ens sentirem sorpresos” com els deixebles en el versicle que ens proposa el nostre llibre avui, i ens adonarem que això no és possible: Seguir Jesús comporta, ell ho va deixar ben clar, estar disposat a topar amb la incomprensió, carregar la creu, ser menyspreat... No sempre serà així, però sí alguna vegada i potser durant temporades que es poden fer llargues. Per això, qui volgués ser cristià per a treure’n profit –humanament parlant- acabaria deixant-ho perquè, simplement, no funciona.

Nosaltres seguim Jesús que ens promet la resurrecció i la vida (la Resurrecció i la Vida), el “cent per u aquí a la terra i la vida eterna”, però també passant per la creu. Això jo ho he sentit explicar ben curtet d’aquesta manera: La nostra Fe és PASQUAL. Sembla ser que "Pasqua", etimològicament vol dir "Pas". La Pascua era la commemoració del pas del mar Roig, del pas de l'esclavatge a la llibertat, que és justament allò que celebrarem ara a la Setmana Santa. La Pasqua no és tan sols la creu, la mort; ni tampoc tan sols la Resurrecció, sinó la mort i Resurrecció de Crist: El pas de la mort a la Vida

"aquí em tens"

Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. (Mc 9, 2-3)

La setmana passada parlàvem de “la dificultat del camí”, i potser veu pensar: “Ui, jo no sóc gaire valent/a; jo m’estimo Jesús i m’agrada ser una bona persona, però també m’agrada passar-ho bé i ser com els altres, i no pas anar de prepotent per la vida..., no sé si està fet per a mi, això de les dificultats...”

Jesús no ens demana de viure sempre preocupats, sinó que vol que visquem contents. Ell sap com som i vol que siguem feliços. Vol que ens preocupem dels altres i que ens oblidem de nosaltres mateixos, però de cap manera vol que estiguem tristos o que siguem uns amargats.

El text de Marc que hem llegit avui, explica com Jesús dóna consol als tres deixebles, Pere, Jaume i Joan, després de donar-los un bon disgust fent-los saber que morirà a la creu. Quan Jesús ens demana alguna cosa difícil, ens dóna força i alegria per a fer-la. Recordeu què deien els dos deixebles d’Emaús, tan desanimats com estaven, després de tornar a trobar Jesús?

--“¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”

Fixeu-vos en el text de Marc que vem llegir la setmana passada: el jove aquell que no es va decidir a deixar-ho tot per Jesús –ho remarca l’Evangeli- “va quedar abatut i se n’anà tot trist” (Mc 10, 22). En canvi, si ens decidim a ser amics de Jesús i fer el què ell diu, es farà realitat en les nostres vides allò que ell mateix va dir:

“Feliç aquell qui no em rebutjarà !” (Lluc 11, 23)

Dificultats en tenim tots, i no hi ha res a fer-hi: tothom té moments bons i dolents. A casa nostra, fa tres mesos que tenim la Boira. Doncs fins i tot ella, que és una gosseta i no hauria de tenir complicacions, encara que la cuidis i la treguis a passejar i tothom li faci festes, cada dia té moments ens els que està contenta i moments en els que es posa neguitosa, o més aturada del compte. Quan està així, excepte menjar, res no li fa “efecte”.

Més a més, nosaltres, a diferència de la Boira, tenim una promesa. És la que ens va llegir molt a poc a poc Mn Joan Cases, el Vicari episcopal, mentre el bisbe ens donava la benedicció solemne ―en aquell moment, en realitat, era Jesús mateix en l’Eucaristia qui ens la donava:

«Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: “aquí em tens”» (Is 58, 9)

pel "Camí del Senyor"

Ell li va dir: --Mestre, tot això ho he complert des de jove. Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: --Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns. (Mc 10, 20-22)

Fa dos diumenges, Mn Joan Hakolimana, comentant les lectures que s’havien llegit a missa, va explicar que, abans d’anomenar-nos “cristians”, els seguidors de Jesús ens donavem em a nosaltres mateixos el nom de “els seguidors del Camí del Senyor” (Fets dels apòstols 9, 2; 18, 25; 19, 9; 19, 23; 24, 4; 24, 22).

Jesús, amb els seus deixebles, va caminar molt, i ells, al seu torn, també van caminar molt. I no parlem de sant Pau: si no m’equivoco, diuen que va fer més de 40.000 quilòmetres, que és com donar tota la volta a la Terra. De tota manera, quan parlaven del “Camí”, no es referien directament a les caminades que havien hagut de fer per a escampar l’Evangeli, sinó al recorregut espiritual que suposava passar de ser una persona que no creia o no sabia res de Jesús fins a seguir-lo. A més, seguir a Jesús, no suposava, ni en aquells temps ni ara, “apuntar-se” i prou. Era, i segueix sent, un camí que dura tota la vida.

Més o menys, això és què explicava mossèn Joan. I jo en vaig prendre nota perquè de seguida va fer-me recordar del nostre llibre, que es diu... justament... “Posa’t en camí”. Que bé!, no trobeu?

Avui, tal com vem quedar el dia passat, veurem la primera part d’una peli, “Un pont a Terabithia” on els protagonistes –alguns de vosaltres ja els coneixeu- són de la vostra edat. Ells també caminen, i corren, i segueixen un camí bonic des del punt de vista espiritual. Van fent un canvi tots ells. Al final de la peli les seves vides han canviat molt. Han entès coses importants. (Com l’Ignasi, ahir, a “Polseres Vermelles” –ho veu veure? Quin canvi havia anat fent l’Ignasi des de que el vem “conèixer”, oi?)

El capítol d’avui ens parla de quan el camí fa pujada. Però –prou ho sabem- hi ha pujades i baixades, dificultats i alegries, temps d’esforços especials i temps d’anar tirant cada dia una mica...

Acabem amb un trosset del què diu el llibre. M’ha semblat important i us ho copio perquè no deixem de llegir-ho abans de començar a veure la peli:

«...l’Evangeli creixerà des de la petitesa, en la debilitat i en el sofriment, enmig de l’oposició. “Cal que el Fill de l’home pateixi molt...”»

Un dia ens adonarem que la dificultat del camí és el que l’ha fet bonic: una aventura que valia la pena viure...

adonar-nos

Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:
--Qui diu la gent que sóc jo?
Ells li respongueren:
--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.
Llavors els preguntà:
--I vosaltres, qui dieu que sóc?
Pere li respon:
--Tu ets el Messies.
Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

(Mc 8, 27-30)

Us voldria explicar una cosa, després ja entendreu per què.

La cosa és aquesta: Quan tens fills, o fas de mestre, o simplement quan tens un gos, et sents responsable d’ensenyar els fills, o els alumnes, o el gos. D’educar-los. I t’ho prens seriosament. Voldries que de seguida entenguessin i assimilessin –fessin seu- allò que tu creus que els pot anar bé. “A tu t’ha anat bé”, penses, “i a ells també els servirà”. Els pares, quan són joves, crec jo, són bastant pesats. Sempre estan manant. Després, a mesura que passen els anys, s’adonen que moltes vegades, allò que havia estat bo per a ells mateixos, als fills o als alumnes (als gossos no ho sé), no els acaba de fer el pes. I com que els alumnes i els fills són lliures, arriba un dia que decideixen fer les coses, no a la teva manera sinó a la seva. I és bo que sigui així. No podem pretendre que els altres siguin uns titelles nostres o que actuïn per por. Això ho sap tothom.

De tota manera, el què no sap tothom és que quan un pare jove, o un mestre poc experimentat, o l’amo novell d’un gos volen que el gos, o l’alumne, o el fill aprenguin allò que ell els vol ensenyar, sovint no tenen en compte que aprendre demana temps, i repetir, i tornar a repetir, i anar entenent cada dia una mica. Normalment les coses no s’aprenen de cop i a la primera. Quan dones una indicació o un consell, moltes vegades tan sols comença a “fer efecte”, com a mínim, al cap d’un mes. I això si es tracte d’un consell o una indicació petita, poc important. Si és important pot tardar molt més, fins i tot bastants anys.

Per què us ho dic, això? Doncs perquè una mica és “el tema” del que ens parla avui el nostre llibre, el “Posa’t en camí”:

Jesús ja fa temps que va i bé amb els seus amics, els deixebles, predicant pels pobles i ciutats. Li han sentit dir moltes coses bones que no havien escoltat mai, l’han vist fer el bé amb totes les persones, guarir malalts i fer miracles. Però encara era com si ho veiessin a distància, sense que mesuressin del tot fins a quin punt era d’important per a ells. I Jesús s’atura i els fa una pregunta molt directe: “vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

Nosaltres ja fa uns anys que fem catequesi i coneixem Jesús. Però anirà arribant el moment que ens farà falta adonar-nos que Jesús, no és un personatge històric més, no és un filòsof més, no és "un Déu" que viu allà lluny al Cel, a qui podem adreçar-nos de tant en tant i prou, o quan les coses van malament... Ens adonarem -potser ja ens en hem adonat- que ens estima de prop i de veritat, i que nosaltres també l’estimem. De fet, Jesús és el més important de la nostra vida i (tant de bo us en faci adonar) l’únic que li pot donar un sentit que hi encaixa perfectament, com un guant encaixa en la ma.

Creure en ell, “adonar-nos” que ens estima, tal com li va passar a sant Pere, no surt mai de nosaltres mateixos, sinó que és Déu mateix qui ens en fa el regal, i sol fer-ho valent-se d’altres persones. El llibre ho diu així:

«Ningú no s’ha donat la fe a ell mateix, com ningú no s’ha donat la vida a ell mateix. El creient ha rebut dels altres la fe i l’ha de transmetre als altres (CEC 166)»