el nostre equipatge

«Necessito ben poc, i allò que necessito, ho necessito ben poc» (St Francesc d'Assís)

Els cristians, els qui volem seguir Jesús, tenim uns quants tresors. Els nostres tresors, però, ocupen poc lloc. Hi caben a la motxilla o a la butxaca. Fins i tot si ens banyem a la platja, o a la piscina, o ens dutxem a casa, encara que no duem cap roba posada, els portem a sobre. Els nostres tresors són el parenostre (la conversa amb el nostre Pare del Cel i els seus amics, que són els nostres), les benaurances (la pobresa és la nostra riquesa, l’aflicció és la nostra alegria, la humilitat és el nostre orgull, la gana és el nostre aliment, la compassió és el nostre consol, la netedat de cor és la nostra llum i la nostra lluita és allò que ens asserena). Escoltar, estimar i donar no ocupen gens de lloc, oi que no?.

Fixeu-vos què ens recomana Jesús:

«No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.» (Mc 6, 8)

Un mestre així, és fantàstic. Ell no necessita que siguem llestos, ni rics, ni famosos, ni graciosos, ni més simpàtics del què som. Vol que ens acontentem amb el què tenim, i que no ens aturem gaire pensant en nosaltres mateixos. Vol que, sense gaires destorbs, ens llencem a fer el bé, i que si no ho aconseguim del tot, tampoc ens hi capfiquem. Si ho fem malament, li demanem perdó al nostre Pare i, amb el nostre tresor ben lluent una altra vegada, seguim endavant.

de veritat i per sempre

Teniu algú que està content de veure-us? Heu sentit mai el desig de tornar a veure algú? Segur que sí.

A la vida desitgem moltes coses, però la que de veritat necessitem més és saber que algú compta amb nosaltres, que algú ens espera i pensa en nosaltres. Aquí hi caben la mare, el pare, els germans, les amigues i els amics, aquell noi o aquella noia que potser ens agrada més que els altres i que ens agradaria que ell o ella sentís el mateix per nosaltres...

L’amistat, l’amor i l’estimació és el més valuós que tenim i és suficient per donar sentit a la nostra vida. Sense amics, sense estimar ningú o sense que ningú ens estimi, tot es torna fosc i avorrit.

Heu anat mai a una residència d’avis? Allí tots estan esperant que algú els digui alguna cosa. Algú que els escolti. Són molts i es tenen a prop, però sovint cada un és lluny dels altres. Són molts però hi ha molta soledat.

L’amistat i l’estimació necessiten reciprocitat. No podem estar sempre esperant que els altres ens escoltin i prou. Som nosaltres qui hem d’oferir primer la nostra atenció, el nostre interès i simpatia, i cal fer-ho de veritat. Fer comèdia i parlar per “quedar bé”, a la llarga no funciona.

ESCOLTAR. Aquest és un bon lema.

I encara més: cal fer-ho sense esperar res, com Jesús, com els sants, com la Janis, que ho van deixant tot, tot, tot, sense quedar-se res. Jesús arriba a donar tranquil·lament la seva comoditat, la seva fama, la seva llibertat, fins i tot la seva fesomia bonica que fan malbé a cops de fuet i bufetades. A la creu li prenen els seus vestits i se’ls juguen als daus; ja no li quedava res de res, però Ell encara respon donant-nos com a mare nostre la seva mare.

Davant de tot això, no és veritat que ens entren ganes de correspondre? Jesús ho sabia. Ja ho havia dit d’una manera molt senzilla amb aquestes paraules:

«I jo, quan seré enlairat damunt la terra (es referia a quan morís a la creu) atrauré tothom cap a mi» (Jn. 12, 32)

Jesús pot ser el nostre amic de veritat i per sempre. Si no ens amaguem ell s’acostarà a nosaltres i farà valuosos els nostres esforços d’amistat amb els altres.

por i confiança

Por i confiança

Heu tingut mai por? Segur que sí.

Si no tinguéssim por, Jesús no ens diria que no en tinguéssim. Jesús sabia què és tenir por; va tenir molts més motius de tenir por que no pas els seus amics i els dirigents jueus que el van portar a la creu. Però més que tots ells, Jesús la sabia vèncer, la por.

Un dia que camineu sols, de nit, pel poble, imagineu-vos com uns sentiríeu si no hi hagués llum als carrers. En temps de Jesús no n’hi havia de llums als carrers. Imagineu-vos que sou Jesús i poseu-vos en el seu lloc. Ell sap què volen fer-li els qui manen. Ho havia anunciat unes quantes vegades als deixebles:

«Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». (Mc 8, 31-32)

Els ho deia amb tota claredat. Però encara i així no es fa enrere, no s’amaga.

No ens pensem pas que els deixebles eren porucs. Quan a l’hort de les oliveres fan presoner Jesús i fugen tots, ho fan perquè no poden aguantar la situació tan tremenda i plena de pànic d’aquells moments. Joan era un jovenet i per això va poder estar al peu de la creu amb les dones. Una persona jove o les dones, no corrien tant risc que els fessin presoners o els matessin.

La paraula “por” surt 50 vegades als evangelis, però ni una sola referida a Jesús. Hi ha la por dels deixebles “als jueus” (es refereix als jueus dirigents) (Jn 9, 22), la por “dels jueus” al poble (Mc 11, 32; Mc 12, 12), la por d’uns i altres a Déu o a Jesús (Mc 5, 33; Mc 9, 32; Mc 11, 18)), la por als morts i als àngels (Mc 16, 8), la por a la tempesta (Mc 4, 35 -41) i la por de les persones a la misèria i la malaltia (Mt 10, 31; Lc 12, 32).

Jesús no es deixa vèncer per la por perquè coneix el seu Pare, el sent al seu costat i sap que ell és el Fill i, encara que tothom el deixi i molts li tinguin odi, el seu Pare és amb ell (Mt 26, 53; Jn 10, 29; Jn 14, 10). I ens diu que nosaltres també podem fer com ell, podem sentir la companyia “del Pare” i la seva, tal com ell la sentia (Jn 14, 23). Aquesta és la causa i el motiu de la nostra confiança. Quan Jesús ens anuncia “les benaurances” ve a dir: “no tingueu por de...” la pobresa, la tristesa, la persecució, etc.); ve a dir: “no tingueu por, que el meu Pare ho pot tot, i Ell us vigila i us cuida. Ell us donarà la felicitat”. És aquesta confiança la que li fa dir tantes vegades: “no tingueu por”.

Si no confiem, no cal que ens escarrassem a creure. Creure, tenir fe, no és "pensar" molt. És confiar en qui sabem que no ens enganya.

posem-nos en camí

Heu anat de viatge? Segur que sí. És emocionant marxar de viatge o de vacances, oi? i canviar la rutina de cada dia per l’aventura de conèixer nous llocs, persones diferents, menjar fora de casa, dormir en una tenda, o en una habitació d’un alberg, o en un apartament...

Jesús ens convida a fer camí amb Ell, i aleshores, si seguim la seva invitació tal com ho van fer els seus amics i amigues Pere, Joan, les germanes Marta i Maria i el seu germà Llàtzer, Pau, Agustí, Francesc, Teresina de Lisieux, la germana Teresa de Calcuta i tants altres, aleshores, deia, la nostra vida es converteix en un viatge bonic carregat d’aventures. I això tant si anem a països llunyans com si ens quedem a casa, tant si treballem en un taller com si estudiem una carrera universitària, tant si som uns bons esportistes com si ens posem malalts i hem d’anar i venir d’un hospital com la Janis. Perquè Jesús és el Fill, una de les tres persones de la Trinitat, i amb Ell hi ha el Pare que ens estima i l’Esperit Sant que dóna vida i reparteix a cadascú la mesura de felicitat que vol. Jesus diu: «El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit» (Jn 3, 8). No hi ha ningú més feliç que un cristià que s’esforça per seguir Jesús, encara que passi dificultats. Sant Pau, que ho va experimentar en la seva vida, ho explicava així:

«patim afliccions, però sempre estem contents; ens tenen per miserables, però
n'enriquim molts; sense tenir res, som amos de tot.»

També us vull copiar una dedicatòria que un amic (Mn Ramon Donada –us recordeu d’ell?) va escriure a la primera pàgina de l’Evangeli que els donava als que es confirmaven:

«Viure a l’estil de Jesús és engrescador i dóna sentit a la vida»

I per avui, res més. Aquest és el tema, la portada del llibre que seguirem. Si ho voleu, comencem una nova excursió que ha de durar tot el curs, tota la vida :)

Comentàvem les paraules de l'Evangeli:

"¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n'oblida ni un de sol."

...i les vem dibuixar.

Afegim aquí el text que vem copiar a la part del darrera del full amb els dibuixos:

"--Per això us dic: No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? Així, doncs, si no podeu aconseguir ni una cosa tan petita, per què us preocupeu de les altres? Fixeu-vos com creixen les flors: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba, que avui és al camp i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, molt més farà per vosaltres, gent de poca fe. No busqueu, doncs, què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. Això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu més aviat el seu Regne, i això us ho donarà de més a més.
No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor." (Lluc XII, 22-34)

"coses de bé"

Aquí us deixo copiats uns versos que ha dedicat en Ramon Sala, catequista de Santpedor, a la Laia Colillas, amb motiu de la seva Primera Comunió:

Intentant fer un rodolí, m’he inspirat,
amb un grup, fent una excursió,
i perquè tot surti rodó
ha estat, doncs, a la muntanya de Montserrat.

Som un grup molt reduït
que intentem passar-ho bé
llegint, comentant i cantant coses de bé,
perquè al final de la vida, sols això haurem recollit.

Jesús ara ha entrat al teu interior.
Mima’l, posa-hi tota la confiança,
en tu, Ell confia; posa-hi tota l’esperança,
continua i, a partir d’ara, ves per la confirmació.

Els pares t’ajudaran i et donaran la mà,
com els avis i padrins.
T’ajudaran també els cosins,
i tot el què aprendràs, et servirà per a demà.

Jesús ha entrat en el teu cor i t’abraça amb la seva corona.
El teu interior és ple de roses, com un jardí;
rega-les, cada dia de bon matí,
elles et perfumaran amb el seu aroma.

Aquests dies, toquen les campanes. Jesús està content,
junts, tots ens unim a tu,
ho celebrem, compartim i participem de tu
i Jesús ens agermana.

-----------

Un simple detall de Lourdes
i com se’m va acudir:

Doncs, era un dia, de bon matí
veient una nena com tu
als peus de la Verge Mare

La nena, que patia nanisme (era nana)
sobre el seu cotxet,
vestida en forma de rosa,
que n’era de feliç i formosa
al rebre el Jesuset.

Per molts anys, Laia, et desitgem
ho gaudeixis tota la vida,
juga-hi sempre nit i dia
per continuar-ho després al Cel.

-----

Heu vist?: Ells han fet una excursió i nosaltres no :(

I una altra cosa: m'ha agradat molt la segona estrofa, la que diu:

Som un grup molt reduït
que intentem passar-ho bé
llegint, comentant i cantant coses de bé,
perquè al final de la vida, sols això haurem recollit.

Gràcies, Ramon. En la teva dedicatòria s'hi endevina el teu COR i la teva FE, tan grans l'un com l'altre...

dijous sant

Ahir era dijous sant. A la parròquia vem tenir la missa del sant sopar amb mossèn Joan Hakolimana. Vem començar d’aprendre a cantar el parenostre amb una música que va composar un monjo de Montserrat que es diu Odiló. Quan va acabar la missa vem anar amb el mossèn a la capella de les Santes Espines, on hi havia un “monument” senzill preparat: un sagrari de fusta, antic, amb el calze tapat i la patena coberta. A cada costat de Jesús en l’eucaristia, una planta de llorer de les beneïdes el dia de rams –diumenge passat, i a terra dotze candeles grans, sis a cada banda.

El mossèn havia preparat uns textos, els cants i les pregàries. Vem recitar el Salm 118. Els salms 114 al 118 són els que el poble jueu canta després del sopar de Pasqua. A l’Evangeli de Mateu hi diu que Jesús i els deixebles també els van cantar, aquests salms, el dia de la Cena. Què devia sentir Nostre Senyor recitant aquestes paraules mentre anaven cap a l’hort de les Oliveres i sabia que l’havien de fer presoner i portar a la creu? Us en copio alguns trossets:

“Enaltiu el Senyor, que n’és de bo!
Perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d’Israel...”

“Més val emparar-se en el Senyor
que posar confiança en els homes”

“M’empenyien tan fort que anava a caure;
però tu, Senyor, m’has sostingut.
Del Senyor em ve la força i el triomf [“the triumph of Janis Babson “]
és ell qui m’ha salvat”

“No moriré, viuré encara,
per contar les proeses del Senyor.
Els càstigs del Senyor han estat severs,
però no m’ha abandonat a la mort”

“Acosteu-vos amb els rams tot dansant
fins a les vores de l’altar.
Tu ets el meu Déu, et dono gràcies;
t’exalço, Déu meu!
Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.”

També vem llegir un fragment de la “carta a Diognet”, escrita es segle II no se sap per qui. Us la copio tota sencera perquè la trobo molt bonica. Ara potser no la entendreu del tot, però quan sigueu més grans sí. Si seguiu sent cristians, cristianes, segur que us agradarà !:

«Els cristians no es distingeixen dels altres homes, ni pel lloc on viuen, ni per el seu llenguatge, ni pels seus costums. Ells, en efecte, no tenen ciutats pròpies, ni utilitzen un parlar insòlit, ni porten un gènere de vida diferent. El seu sistema doctrinal no ha estat inventat gràcies al talent i especulació d'homes estudiosos, ni professen, com altres, un ensenyament basat en autoritat d'homes.

»Viuen en ciutats gregues i bàrbares, segons els toca en sort, segueixen els costums dels habitants del país, tant en el vestir com en tot el seu estil de vida i, no obstant això, donen mostres d'un estil de vida admirable i, segons el parer de tots, increïble. Habiten en la seva pròpia pàtria, però com forasters; prenen part en tot com a ciutadans, però ho suporten tot com estrangers; tota terra estrangera és pàtria per a ells, però estan en tota pàtria com en terra estrangera. Igual que tots, es casen i engendren fills, però no es desfan dels fills que conceben. Tenen la taula en comú, però no el llit.

»Viuen en la carn, però no segons la carn. Viuen a la terra, però la seva ciutadania és al Cel. Obeeixen les lleis establertes, i amb la seva manera de viure superen aquestes lleis. Estimen a tots, i tots els persegueixen. Se’ls condemna sense conèixer-los. Se’ls dóna mort, i amb això reben la vida. Son pobres, i enriqueixen a molts; no tenen res, però ho tenen tot en abundància. Sofreixen la deshonra, i això els serveix de glòria; pateixen detriment en la seva fama, i això demostra la seva justícia. Són maleïts, i beneeixen, són tractats amb ignomínia, i ells, en canvi, donen honor. Fan el bé, i són castigats com malfactors, i, en ser castigats a mort, s’alegren com si se’ls donés la vida. Els jueus els combaten com a estrangers i els gentils els persegueixen; encara i així, els mateixos que els avorreixen no saben explicar el motiu de la seva enemistat.

»Per dir-ho en poques paraules: els cristians són en el món el què l’ànima és en el cos. L’ànima, en efecte, es troba escampada per tots els membres del cos, així també els cristians es troben dispersos per totes les ciutats del món. L’ànima habita en el cos, però no procedeix del cos, els cristians viuen en el món, però no són del món. L’ànima invisible és tancada a la presó del cos visible, els cristians viuen visiblement en el món, però la seva religió és invisible. La carn avorreix i combat l’ànima, sense haver rebut d'ella greuge algun, només perquè li impedeix gaudir dels plaers, també el món avorreix als cristians, sense haver rebut greuge d'ells, perquè s’oposen als seus plaers.

»L’ànima estima el cos i els seus membres, tot i que aquest l’vorreix; també els cristians estimen els que els odien. L’ànima és tancada en el cos, però és ella la que manté unit el cos, també els cristians es troben retinguts en el món com en una presó, però ells són els qui mantenen el lligam del món. L’ànima immortal habita en una residència mortal, també els cristians viuen com a pelegrins en estatges corruptibles, mentre esperen la incorruptibilitat celestial. L’ànima es perfecciona amb la mortificació en el menjar i beure, també els cristians, constantment mortificats, es multipliquen més i més. Tan important és el lloc que Déu els ha assignat, que no els és lícit desertar-ne.»

Janis (11)

A partir d’aquell moment ja no va parlar més de curar-se. Ara parlava d’anar al Cel. Deixeu-me que us copiï un paràgraf sencer del llibre de Rena Ray. És del 9 de Maig, tres dies abans de morir:

«”La primera cosa que faré quan arribi al Cel serà córrer cap a la Verge Maria i amagar el meu cap a la seva falda, llavors li demanaré que et consoli i que cuidi tota la família” La Janis deia això com si estigués planejant una passejada...

»Llavors, quan es va adonar de les llàgrimes als ulls de la seva mare, li va saber greu.

»”No vull que ploris per mi, momà. No vull que ningú estigui trist, no veus que així feu malbé la meva felicitat?”»

Al dia següent, al matí, en una estona en la què es va trobar millor, li va dir a la seva mare que li demanés a una nena que hi havia a la seva habitació, més petita que ella, que cantés una cançó. Aquella nena tenia molt bona veu. Li va preguntar quina cançó li agradaria, i la Janis li va dir: «alguna cançó alegre; demana-li a veure si sap la de “old McDonald had a farm”, és una cançó feliç..»

Més tard, es va sentir música d’una radio que algú escoltava a fora de l’habitació. Se sentia força alt, i una infermera que passava, va treure el cap per demanar si volien que afluixessin el volum. La seva mare ja anava a dir que sí, però la Janis va fer que no amb el cap i amb veu apagada va dir: “I love it”, i va provar de seguir el ritme amb els peus. Amb la seva gràcia de sempre va afegir: “si no fos per aquests maleïts llençols, tan tibants, encara la podria ballar.”

El seu pare es va quedar tota la nit amb ella i, de bon matí, quan va arribar la seva mare, abans que podés entrar a la habitació la va aturar una infermera –es notava que havia plorat- i la va dir: “si us plau, digui-li com està de bonica !” “Ens ha demanat que la preparéssim..” L’havien rentat i pentinat, i ella havia demanat que li posessin la camisa de dormir nova, una que era de color rosa amb floretes blanques i que li havien regalat feia poc. Quan va entrar a l’habitació, la mare li va dir: “Oh !, estàs preciosa..!” La Janis va somriure. Estava ben desperta però cansada. “Ara ja estic a punt”, va dir. Perdia la consciència, es despertava, es tornava a adormir.. Una vegada que es va despertar va demanar a veure si la podrien pesar quan es morís. “Si anés al Cel, m’agradaria saber si hi vaig tal com era sempre, bonica i primeta..” La seva mare li va dir: “Janis, amoret, el teu cos només és un vestit, que no te’n recordes?” La Janis va riure: “És veritat! –va dir- és que em faig vella i perdo el cap..”

Cap al vespre, hi va haver un moment en què va semblar que es despertés d’un malson i li va dir al seu pare, amb veu clara: “Popà, ja has arreglat allò del banc d’ulls?” Ell va haver d’admetre que no ho havia fet. “Em vas prometre que ho faries. Vull que ho facis.. sisplau !”

El seu pare va anar a buscar una infermera i li va demanar a veure si ella sabia què havia de fer per allò de la donació dels ulls. L’infermera va trucar al Dr. English i poc després van omplir un formulari. La Janis, quan ho va saber es va quedar tranquil•la i va donar-li les gràcies al seu pare.

Cap a les vuit del vespre, la seva mare va veure que no li quedava gaire vida. Li va dir a l’oïda: “Janis, el bon Déu aviat et vindrà a buscar. Si tu te n’adones, digues-nos-ho, que voldríem dir-te adéu !”

«Vint minuts més tard –còpio el què diu el llibre de Rena Ray- la Janis es va agitar suaument i va obrir els ulls, que es van tornar grans i brillants, com si estiguessin mirant cap a un resplendor. La seva cara es va trencar en un somriure radiant, impressionant en la seva bellesa.

»”És el Cel, això?” va preguntar, i va semblar com si s’allunyés. Després, el resplendor es va canviar en una expressió preocupada. Va mirar directament el seu pare i la seva mare. Adreçant-se a ells els va cridar amb urgència: “Momà.. Popà !.. veniu.. de pressa !”

»Al cap d’un instant es va agafar als seus pares en una última abraçada. Els seus ulls es van tancar poc a poc. Va ser així com la Janis va donar a Déu la seva ànima bonica.

»Eren les 9:25 del vespre del divendres 12 de Maig del 1961»

Janis (10)

No sempre estava tan contenta i serena, la Janis. Tenia uns espasmes que li duraven molta estona i la feien patir molt. Era aleshores quan agafava amb força la figureta del Nen Jesús. Però quan tenia moments bons i es trobava millor, tornava el seu optimisme de sempre i pensava que potser ja s’estava guarint del tot.

Un dia, quan li van portar el dinar, va tenir una sorpresa que la va posar molt contenta: al agafar el tovalló, ve trobar-hi una nota escrita amb lletres grans que deia “I LOVE YOU” i a sota, hi havia escrit el seu nom un noi de la sala del costat. Era un noiet que venia a veure-la cada dia i amb el que procuraven donar-se ànims l’un a l’altre. Allò la va emocionar. De seguida que van venir els seus pares a la tarda els ho va explicar. “Aquest noi, fa tal com ho dius tu, momà: no m’estima pas pel què veu de mi... ha de ser molt bon xicot !”

A mesura que passaven els dies, els espasmes eren més seguits i més forts. No sabia què pensar. Si Déu l’hagués volgut curar, com era que cada vegada estava pitjor? Ella volia saber si Déu se la havia d’endur o no..

Després de tants dies de malaltia i d’haver anat a tantes proves i visites, la Janis, que tan sols era una nena de deu anys i mig, encara no sabia que tenia Leucèmia. No va ser fins l’endemà del dia del tovalló que ho va saber. Van entrar a la seva habitació un metge jove i una infermera que feia pràctiques. El metge li va dir a la Janis: “I doncs, què tens, bonica?”, i l’infermera, mirant l’historial, va dir de seguida: “Té leucèmia”. El metge va mirar amb severitat la infermera, però el què havia dit ja no es podia arreglar.

Quan la mare va arribar a la tarda, la Janis li va dir: “Tinc leucèmia, oi?”. Com que la va agafar per sorpresa, la seva mare va tardar una mica a contestar. Ella no l’havia enganyada mai i ara tampoc no ho faria. Li va dir: “Com et sentiries, si tinguessis leucèmia? T’espantaries?”. La Janis va dir que no amb el cap. “Si jo tinc leucèmia ―li va dir― és que a Déu li sembla que n’he de tenir. Per què m’hauria d’espantar? I a més, de tota manera, si Ell ho volgués encara em podria curar”. La seva mare va agafar la seva bossa, i de dins en va treure aquell marc amb la foto de santa Teresa de Lisieux que havien regalat a la Janis. Li va dir: “ja anava sent hora que la teva germana gran vingués a visitar-te”, i li va donar. Abans, però, a casa, havia canviat la foto de la santa i en comptes d’aquella en la què es veia seriosa, n’hi havia posat una altra en la què santa Teresina s’hi veia ben somrient. Hi era representada com si fos al Cel i des d’allí deixés caure cap a la Terra tot de roses. Entusiasmada, la Janis li feia petons a la imatge. Va dir: “Momà, aquest és el senyal ! La meva germana gran ho ha vist ! Veus aquesta pluja de roses? És aquest, el senyal. Ara ja sé que no em curaré. El bon Déu vindrà a buscar-me”

Janis (9)

De tornada de l’hospital, quan enfilaven el seu carrer, el conductor de l’ambulància va fer sonar la sirena fins que van arribar a casa. Li va dir a la Janis que ho feia per avisar tothom que ella tornava..

Els seus pares havien mogut de lloc el seu llit i l’havien col·locat al costat de la finestra. A la capçalera, hi havia penjat un gran cartell de benvinguda que li havien pintat la Charmaine i en Rody.

Ara llegia poc. Encara podia estar asseguda algunes estones i li agradava mirar per la finestra. El dolor gairebé no la deixava. Les cèl·lules malaltes havien arribat al cap; li feien mal les dents i es marejava. No deixava anar aquella figureta del nen Jesús que li havien regalat les monges del col·legi.

El 4 de Maig es va agreujar i no va haver-hi més remei que portar-la una altra vegada a l’hospital. Mentre esperaven que arribés l’ambulància, la seva germana Charmain li llegia acudits. D’aquesta manera la distreia del mal que sentia i encara la feia riure.

L’endemà, quan la seva mare va anar a veure-la, la Janis estava radiant.

―“Momà, saps què?” li va dir així que va aparèixer.

― “No, què?”

― “Ahir a la nit vaig rebre un altre sagrament”

― “Què vols dir..? tu...”

― “Sí. M’han extremunciat !” (abans, de la “unció dels malalts” se’n deia la “extremunció”)

― “Va venir a veure’m Father Joanisse i em va explicar que la Extrema Unció serveix tant per a preparar-me per em morís com per ajudar a posar-me bona. Va ser molt bonic ! Primer va dir unes oracions i vem resar tots dos el “jo confesso a Déu”. Després em va fer una creu amb oli als ulls, les orelles i els llavis, i a les mans i els peus, i va pregar a Déu que em perdonés tots els pecats. Em sento tant bé !”

Després, quan va venir el seu pare, els va demanar de fer un testament. “La gent fan el seu testament abans de morir” va dir amb tranquil·litat. “A mi m’agradaria fer el meu, per si de cas..”

Ells van seguir-li el corrent. No podien fer-ho de cap altre manera, tan convençuda i calmada com els ho demanava. El pare va agafar un paper i un llapis i, com si fos un notari, amb aire oficial, va anar prenent nota ràpidament de tot el què deia: “La bicicleta nova per a la Chermaine, les aquarel·les per a en Rody, les nines per a la Karen, les altres joguines per en Timmy i la Sally. El llibre de pregàries i els estalvis per a tu, popà, i el joier i les colònies per a tu, momà.” Quan va haver acabat, obrint molt els ulls i movent el dit, va afegir: “I no us oblideu que heu de donar els meus ulls al banc d’ulls !”

Després, al cap d’una estoneta, somrient, els va dir:

“Encara que m’hagin extremunciat i que hagi fet testament, no vol dir que m’hagi de morir. Jo segueixo resant perquè Déu em curi”

Janis (8)

La Janis va tornar a casa a mitjans de febrer, però ja no va anar a l’escola doncs al metge no li semblava convenient. Es quedava assentada llegint, o fent unes manyoples de punt per a la Sally... A vegades li deia a la seva mare que li fes una estona de companyia, i li demanava que li expliqués coses. Li agradava molt d’escoltar, una vegada i una altra, la història de com es van conèixer amb el seu pare i quan es van casar. Després, més tard, de l’escola la venien a veure les amigues. Ella s’esforçava en mostrar-se animada, parlava amb elles, les entretenia i més d’una vegada la seva mare havia sentit com alguna li demanava, plorant de tant riure, que parés de fer broma...

Ara el mal d’esquena era gairebé constant. No es queixava ni en deia res, però de tant en tant, alguna contracció de la cara la traïa, i alguna vegada, enmig del silenci de la nit se sentia un crit agut que no havia pogut controlar.

A mitjans de Març va haver de tornar a l’hospital. Ja no podia mantenir-se dreta i havia d’estar tota l’estona al llit. Li van fer radiacions per mirar d’aturar el mal. Seguia animosa i sense donar-se per vençuda, però un dia al vespre, quan van anar-hi els seus pares van veure que s’havia adormit. Li havia caigut la llibreta i havia quedat oberta cap per avall. Quan la van recollir van llegir el què havia escrit:

“At this moment I am crying for my dear, dear, dear mother and father as I am homesick in this hospital. I don't think I shall ever let myself think anything mean about them again in my life as right now I see how much I love them”

(“En aquest moment estic plorant per la meva estimada, estimada, estimada mare i el pare doncs m’enyoro en aquest hospital. No crec que mai pugui fer res més en tota la vida que pensar en ells tal com ara que veig quantíssim els estimo”)

Amb el cor encongit, van tornar a deixar la llibreta i van sortir de puntetes de l’habitació. Van anar a veure al Dr. English, que era el metge que la portava, i li van proposar un pla: si deixava que se l’enduguessin a casa, ells seguirien totes les indicacions que els donés i la portarien a l’hospital tantes vegades com fes falta... Ell hi va accedir. “S’està acabant, oi?” els va dir poc a poc. “Ja no queden gaire més coses que puguem fer-li...” Aquell metge s’estimava molt la Janis, ells dos s’havien fet bons camarades.

Janis (7)

A principis de desembre, a l'escola de la Janis van repartir als alumnes unes capses amb felicitacions de Nadal per a vendre-les entre els familiars i amics. El nen o nena que aconseguís vendre'n més, rebria com a premi un llibre. La Janis va intentar vendre moltes postals per guanyar el premi, però com que aquells dies havia de passar llargues estones a la clínica per rebre tractament, quan va anar per les cases del seu carrer a vendre postals, va resultar que ja les havien comprat als altres nens que hi havien passat abans que ella. Al principi es va enfadar per aquell desavantatge afegit que li havia portat la seva malaltia, però després va tenir una idea per capgirar la situació: s’emportaria les capses de postals a la següent visita de la clínica i miraria de vendre-les allí. Li va sortir rodat. Gràcies al personal, les infermeres i tots els amics malalts que allí hi tenia, va vendre tantes postals que va guanyar de sobres el premi.

El llibre que li van donar era "Saint Therese and the roses", una biografia de santa Teresa de Lisieux. Ja sabeu que, quan la Janis va estar ingressada a l'hospital, les monges li van regalar una foto d'aquesta santa i li van explicar coses d'ella (a vosaltres també us en hem explicat, a catequesi, oi?). La foto la conservava ben guardada. Algunes vegades, quan se la mirava i hi havia algú, deia que no entenia per què a una santa tan contenta com aquella li havien fet una foto en la que es veia seriosa. Es va llegir el llibre de seguida, i li va agradar moltíssim. Li va dir a la Charmaine que, així com ella era la seva germana gran aquí a la terra, ara també tenia una germana gran al cel: Teresina de Lisieux.

Després, agraïda, va fer un Pessebre amb cartró i figuretes de cotó, i el va portar a la planta de nens de l’Hospital. Li va dir a la infermera del mostrador: “no tindries pas habitació, per aquests?”. La infermera, emocionada, li va dir: “I tant ! els donaré el lloc d’honor !” Va netejar una cantonada del mostrador i, amb tota la cerimònia, hi va col·locar el Pessebre de la Janis.

Durant aquelles festes de Nadal, l’estat de salut de la Janis va empitjorar força, fins al punt que, a mitjans de gener, van haver d’ingressar-la una altra vegada a l’hospital. Li van augmentar la dosi dels medicaments que prenia i aviat va poder llevar-se. Tan bon punt va poder aixecar-se del llit, de seguida va tornar a dedicar-se a ajudar els altres nens malalts. Un dia, després d’haver passat tota la nit fent-li companyia a la Donna, una nena de tres anys a qui havia atropellat un cotxe, les infermeres la van anomenar “ajudanta oficial, no oficial, d’infermera”..

Aquesta vegada, a l’hospital tan sols s’hi va haver d’estar poc més d’una setmana..

Janis (6)

Amb la vida que portava ara, menys moguda, la Janis s’havia tornat més reflexiva, passava més estones llegint i tenia un ànim més estable i tranquil. Sempre s’havia neguitejat per poder complaure els altres, però ara ho feia amb més ganes; poder ajudar la feia feliç. Es sentia agraïda de la companyia que havia rebut quan era a l’hospital i buscava la manera de retornar les atencions que havia rebut. Els dies que no hi havia classe, passava llargues estones amb els seus germans petits; els ensenyava a llegir i a pintar, i els llegia contes. També va tenir la idea de, cada dissabte al matí, preparar amb ells un esmorzar especial per als seus pares.

D’aquesta manera va anar passant tot el curs, i després l’estiu. Aviat va ser setembre una altra vegada i va començar un nou curs. Ja tenia deu anys. Es va proposar treure bones notes en matemàtiques, que li costaven força, i ho va aconseguir. De llenguatge va treure la nota màxima; les seves redaccions tenien la mateixa gràcia i vivacitat que la seva manera de parlar.

Hi havia una cosa que la feia patir: ja no era primeta i àgil com sempre havia estat; les medecines tan fortes que prenia havien fet que s’anés engreixant i se li enfosquís la cara. Un dia, un nen petit de l’escola li va dir: “eh, gorda... més valdria que t’aprimessis !”. Va tornar a casa enfonsada. Quan li va explicar a la seva mare, plorant, ella la va abraçar. No sabia com consolar-la; demanava ajuda al cel per trobar les paraules. Al final li va dir: “Que et penses que li importa gaire, a Déu, la teva aparença? És el què hi ha dins teu, els teus sentiments, allò que Ell té en compte”. La Janis es va tranquil·litzar, però no va ser fins la setmana a sobre, que va recuperar el seu bon humor de sempre: va entrar súper contenta a casa i el seu pare, que estava llegint el diari, li va dir: “Què passa, senyoreta?” Ella va respondre, amb el seu millor somriure: “M’amago d’un admirador meu. Imagina’t: m’ha estant seguint des de l’escola fins a casa !”. Li havia retornat l’alegria. Més endavant, va pujar a la butaca del seu pare i, donant-li copets a la panxa, li va dir: “No sé si aconseguiré mai ser tan gorda com tu, val?” I ell, que tenia el mateix sentit de l’humor de la Janis, va contestar fent-se l’ofès: “Qui és ‘gordo’? Has de saber que tot això que veus aquí és muscle !” ..i van esclafir a riure tots dos.

Janis (5)

Quan va tornar de l’hospital, la Trícia l’estava esperant davant de casa seva. Va baixar del cotxe corrent: “Trícia!, sóc a casa!, Déu meu, Trish!”, li va dir a la seva amiga mentre l’abraçava. Després va entrar a casa, feliç, a saludar els seus germans.

Van començar uns dies especials per a tota la família. Fent cas del què els havia aconsellat el metge, els pares no van dir als seus germans que la Janis tenia leucèmia. Es van proposar d’aprofitar el temps que li quedés de vida fent aquelles coses que sempre havien dit que farien “algun dia”, i que mai no feien. Ara, el “algun dia” havia arribat, i van haver-hi excursions en cotxe, jocs a casa els vespres, va venir de Fort William l’àvia de la Janis... També els menjars eren especials; recuperada, la Janis tenia gana i menjava bé. No semblava que estigués malalta; jugava i corria com abans.

Cada dimarts al matí, però, havia d’anar a la clínica amb el seu pare. Aviat va fer amistat amb les infermeres i el personal de la clínica; no s’oblidava de pujar a veure la seva Freda sempre que podía i els altres nens i nenes ingressats a la planta on ella havia estat. Aquell era un centre d’oncologia, i les persones que atenien els malalts sabien quins pacients tenien un diagnòstic greu. Tractaven amb tacte la Janis, i ella de seguida es va guanyar la seva simpatia. Ningú no deia res, però els dimarts al matí hi havia una mena d’expectació: tots esperaven veure arribar aquell raig de llum que era la Janis. Anava d’un lloc a l’altre saludant a cada ú i explicant-los coses. Més d’una vegada, quan una de les infermeres no hi era, li havia deixat escrita amb la màquina d’escriure de la consulta una nota com aquesta: “Estimada Jessamyn, avui la he trobada a faltar. On s’havia ficat?. Petons. Janis”

Una altra limitació que tenia era la d’haver de prendre els menjars sense sal, i a ella li agradaven molt les salses i els aperitius com les galetes de peixets salats i les patates fregides. Un dia li va improvisar a la seva mare una cançoneta que deia:

“oh mareta, si et plau, dóna-li l’alto / a les patates fregides sense sal !”

(“Oh, Mommy, please call a halt / To French fries with no salt !”)

Tot l’estiu el va passar amb normalitat; el dia que va fer 9 anys -el 9 de setembre, li van regalar una bicicleta i, emocionada, feia excursions pels boscos dels voltants. A l’octubre, però, va tornar a empitjorar. El metge va fer-li fer noves transfusions de sang i li va receptar una medicina diferent. Van dir-li que ara no hauria de fer exercici ni jocs moguts. Això li va costar, però d’aquesta manera, poc a poc, va anar millorant una altra vegada.

Janis (4)

Quan la seva mare li va dir a la Janis que havia d’anar a l’hospital, es va disgustar molt. “A l’hospital?!” va dir. “Jo no hi vull anar, a l’hospital ! No estic malalta, tan sols estic cansada.. i a més, allí m’hi moriria, tan sola, sense tu i el popà !!” La seva mare no va dir res; la va acaronar i després li va parlar amb suavitat: “Ja sé com et deus sentir, bonica; se’t fa difícil a tu, i a mi i a tots, però hem de fer el què el metge diu, si volem que et posis bé..” “Més a més, hem d’acceptar les coses dolentes que Déu permet, tal com acceptem les que ens fan feliços. Ell sap el què és millor per a cada ú de nosaltres i, si tu pots arribar a dir-li que vols el què Ell vulgui, no et serà ni la meitat de difícil. Ja ho veuràs !” La Janis es va eixugar les llàgrimes i va dir-li a la seva mare que li agradaria quedar-se una estoneta sola a la habitació per pensar en allò què li havia dit. Quan ja se n’anava, la seva mare va veure-la com es posava a resar. Al cap d’una estona va baixar dient: “Tot a punt, momà. Ja estic preparada..”

Al vespre va ingressar a l’hospital, en una sala amb d’altres nens. Els pares van pujar un moment per dir-li adéu. Ella estava asseguda al llit, amb les cames creuades; duia una camisola blanca i ja estava mirant interessada els altres nens que hi havia a la sala. Qual la van abraçar per marxar els va dir fluixet: “tornareu a veure’m, oi?”

De seguida es va fer amiga de cada un dels nens que hi havia allí. Era com si les malalties dels altres sempre li semblessin més importants que la seva. Tot va ser recuperar una mica les forces i abocar-se, joiosa, a fer companyia i repartir atencions ara a l’un, ara a l’altre, com si se li eixamplés d’alegria el cor i no tingués més remei que repartir-la..

Anava a animar la petita Sue que no parava de plorar per la seva mamà; cantaven plegades amb la Jo-Anne; els explicava els seus millors contes al grup de nens que no es podien moure per culpa dels seus braços, cames i caps trencats, i els posava bé el coixí; li portava vasos d’aigua a en Johnny que no parava de donar la llauna a les infermeres; li donava un cop de mà a la Paula amb els seus deures —la pobra Paula, que havia de fer classes allí mateix amb una tutora, de tant temps com feia que era a l’hospital.

Gairebé cada tarda hi anava la seva mare a veure-la i, al vespre, quan podia, s’hi ajuntava el seu pare. També van anar a veure-la dues germanes del col·legi; li van portar regals dels companys de classe i també una figureta de plàstic d’un Nen Jesús i un quadret petit amb una fotografia de santa Teresa de Lisieux. Aquests dos regals van ser molt importants per la Janis durant l’any i mig que va viure encara. Els metges ja els havien dit als pares que no podria viure gaire més temps d’un any, però a ella això no li ho van dir.

Aviat va passar tot un mes i, al cap d’uns dies, com que amb el tractament havia anat millorant força, li van donar permís per tornar a casa.

Janis (3)

Aquell més de Febrer va nevar molt. La Janis estava entusiasmada. Es passava moltes estones al carrer jugant a la neu. Un dia, però, de cop i volta, es va sentir molt cansada. Només tenia ganes de badallar i no tenia forces ni per menjar. La seva mare va pensar que devia estar agafant un refredat; però va passar tot el mes i la gana no li tornava. Es va aprimar i feia mala cara.

Un dia que feia molt vent i nevava, tornant de l’escola, de fluixa com estava gairebé no podia avançar. La força del vent la feia caure. La seva germana més gran, la Charmaine i en Roddy, que era més petit que ella, ja havien arribat a casa. La seva mare la va veure per la finestra com feia esforços per caminar i, espantada, va enviar en Roddy perquè l’ajudés a arribar. El nen, li va agafar els llibres i es va posar al seu davant per obrir-li pas. Ella, agafada a la jaqueta d’en Roddy, finalment va entrar a casa i es va deixar caure en una cadira: “No sé què em passava”, va dir, “és que no podia caminar més”. “Estic tan cansada...” La seva mare se la va mirar i no va ser fins aquell moment que es va adonar de com estava pàl·lida i prima. Aquells ulls castanys que tenia semblava que li omplissin la cara.

L’endemà, el seu pare va plegar aviat de la feina i la va portar al metge. El metge li va dir somrient: “Què, noieta, què és això? una nova manera de no anar a l’escola?” La Janis el va fer riure quan li va contestar de seguida: “No. És una nova manera que ha trobat el meu pare d’escapar-se de la feina...”

El metge la va enviar a l’analista per fer uns anàlisis de sang i, quan van tenir els resultats, van veure que la cosa era greu. Li van dir al seu pare que probablement tenia Leucèmia (un càncer a la sang) i que de moment hauria d’ingressar a l’hospital l’endemà mateix...

Janis (2)

La Janis era simpàtica i es preocupava dels altres. És per això que la seva no és una història trista. En tot el què va fer sempre hi havia simpatia, gràcia i una gran tranquil·litat.

Ja us he dit que li agradaven molt els cavalls. Cada setmana esperava l'hora de veure un programa a la tele, que es deia National Velvet, on parlaven de cavalls. Quan acabava el programa, sempre anava a la cuina, on hi havia la seva mare i li deia: "què et sembla, momà, no podríem trobar la manera de comprar un cavall?", i sempre li deia que no, que hi havia coses més importants en les què gastar els diners. Una tarda, però, de seguida que va acabar el programa dels cavalls, en van començar un altre que parlava de les persones invidents. A la Janis li va interessar molt. Una bona part de les persones cegues, deien al programa, podien recuperar la vista si se'ls podia fer una operació de trasplantament de còrnia. Però per a fer una operació d'aquestes, calia que hi hagués persones disposades a donar els seus ulls quan morissin a un "Banc d'Ulls". També va sortir una mare joveneta que va explicar com havia perdut el seu fill petit quan el va atropellar un cotxe. Quan va passar l'accident ella estava desesperada, però de cop i volta se li va acudir que podria donar els ulls del seu fill i, d'alguna manera, ell seguiria present en el món en els ulls d'una altra persona. Tal com ho va pensar, ho va fer, i en el programa de la tele explicava contenta com, després d'haver-ho fet, va recuperar la serenitat i l'esperança que havia perdut. La Janis va quedar molt impressionada. Es va quedar una estona pensant i després, va anar decidida cap a la cuina. Va dir a la seva mare que volia dir-li una cosa. Ella, sense mirar-la, li va dir: "que vols un cavall?". Però la Janis li va dir que volia donar els seus ulls a un Banc d'Ulls per quan es morís. La mare, tota sorpresa, va dir-li: "què dius?!", i la Janis li va explicar que havia vist en un programa de la tele tot allò del Banc d'Ulls, i que ella hi volia col·laborar. La mare li va donar un munt de pastanagues i li va dir que es quedés allà amb ella a tallar-les en trossets ben petitons, i que mentrestant li expliqués el què havia vist en aquell programa. La Janis, més endavant ho van poder saber, parlava ben seriosament..

Janis (1)

Els que veníeu l'any passat, recordareu que vem començar una col·lecció d'històries de nens de la vostra edat. Històries que havien passat de debò. Vem començar parlant de Jesús quan tenia la vostra edat. Després de la Verge María. Vem seguir amb Teresa de Lisieux. Un altre dia us vaig explicar la història de Li, aquella nena xinesa. I ja no vem explicar la història de ningú més.

Avui, tinc una història que fa molt de temps que volia compartir i no ho podia fer perquè em faltava el llibre ( "A little girl's gift", de Lawrence Elliott ) on la vaig llegir. Després de buscar-lo molt, vaig trobar una persona que el tenia, però com que viu als Estats Units, no me'l podia deixar. Es diu Bob Minder, i ara som bons amics. És una gran persona: després d'intercanviar-nos uns quants correus electrònics, va decidir fer-me un munt de fotocòpies i me les va enviar. Em van arribar divendres passat.

És la història d'una nena ben bé de la vostra edat. Es diu Janis. Janis Babson. Va néixer als Estats Units; quan tenia dos anys, ella i la seva família van anar a viure al Canadà. El seu pare era de la Policía Montada del Canadà, i es deia Rudy. La seva mare, que encara viu, es diu Rita. Quan va passar el què us explicaré, corria l'any 1962. La Janis era la segona de sis germans. Tenia una germana gran, la Charmaine, i quatre germans petits: en Roddy, la Karen, el Timmy i la Sally. Els dos últims eren els bebès de la casa, i la Janis els anomenava "the small fry", que podríem traduir com "la gent menuda".

A la Janis li agradaven moltes coses de les que us agraden a vosaltres. Era una nena ben normal, molt alegre i sensible. Li agradaven especialment els cavalls, la neu, fer jugar els nens més petits.. Ella no tenia cap cavall a casa, i moltes vegades demanava als seus pares que en compressin un. Sovint anava a un camp que hi havia bora casa seva, i des de la tanca els donava pastanagues a uns cavalls que hi havia allí. La seva mare tenia que amagar les pastanagues de la cuina perquè la Janis sempre la deixava sense..

Més avall del seu carrer hi van construir un col·legi. El col·legi de Sant Nicholas. Era un col·legi de monges, i aviat va ser el seu col·legi. A prop de casa seva també hi havia una veïna de la seva edat amb la que es van fer molt amigues: la Tricia.

Per a la Janis, despertar-se cada dia era com un regal. Alguna vegada li deia a la seva mare coses com aquesta: "Déu meu, momà, es fantàstic !". "El què és fantàstic ?", li deia la seva mare. I la Janis li deia: "Doncs.. l'escola, la neu, jugar amb els nens.. Saps?: Tot !!"

Sovint li donava gràcies a Déu per totes les coses bones del món. No era que es sentís mística o molt espiritual. Ella això de "mística" ni sabia què volia dir. Tan sols era que sentia Déu molt a prop seu, formava part de la seva vida de cada dia. Ella el coneixia, a Déu. Per a ella, Déu era real.

"fes això i viuràs"

Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
--Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
--Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
Ell va respondre:
-- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
Jesús li digué:
--Has respost bé: fes això i viuràs.
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
--I qui són els altres que haig d'estimar?
Jesús va contestar dient:
--Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment
baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
»Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
»--Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
»Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
--El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
--Vés, i tu fes igual.

(Lluc, 10, 25-37)

“Estima i fes el què vulguis” Potser alguna vegada heu escoltat aquesta frase. Sabeu qui la va dir? Va ser sant Agustí. “Estima i fes el què vulguis” vol dir que si fem el què sigui, qualsevol cosa, si la fem pensant en el bé dels altres estarà ben feta. Es refereix a que, moltes vegades, a nosaltres ens passa talment com als jueus i tal com li passava a aquell mestre de la llei, que com que de lleis i prescripcions n’hi havia moltes, sovint no sabien quina era més important ni què havien de fer. Doncs Jesús, en moltes ocasions ens diu que el principal, la “llei” més importat, la nostra principal feina ha de ser ESTIMAR.

De sant Joan, el més jove dels apòstols, tenim l’Evangeli que va escriure, però també en conservem tres cartes no gaire llargues. En la primera d’aquestes cartes parla gairebé tota l’estona d’això que dèiem: de com n’és d’important estimar els altres. Diuen que quan l’apòstol Joan era molt vell, el portaven a les reunions dels seguidors de Jesús i, com fan els vellets, repetia sempre el mateix. Els deia: “fillets, estimeu-vos !”. Un dia li van demanar per què els deia sempre el mateix. Ell va contestar una cosa molt semblant al què deia sant Agustí quatre-cents anys després. Els va dir: “si sempre us dic que us estimeu és perquè, si ho feu, ja n’hi ha prou”.

De com n’és d’important estimar ja n’havíem parlat abans,oi? Avui, però, us en volia dir una altra cosa, que és aquesta: estimar i ser estimat és emocionant, ens fa sentir contents. Per això mateix, a vegades podríem arribar a confondre estimar amb la sensació agradable que produeix. És un error. Estimar és una feina; sí que ens posa contents, però encara que no ens hi posés ─moltes vegades passa─ també ho hauríem de seguir fent. Perquè abans que una sensació agradable, tal com ho explica Jesús en l’evangeli que hem llegit, estimar és UNA FEINA. Fixeu-vos quina feinada li va caure al damunt al samarità aquell de la història: va haver de parar el viatge que feia, vèncer la por i la mania (a tots ens en fa) de netejar les ferides i embenar un desconegut, va haver de pujar-lo tot sol al seu cavall (o al seu burret) i seguir a peu, al seu costat, fins arribar a l’hostal. Després va haver d’explicar-li a l’hostaler el què passava, portar-lo a un llit i passar-hi tota la nit. L’endemà va haver de “treure’s” diners de la seva butxaca: dos denaris, el sou de dos dies (uns dos-cents euros) i, per si fos poc, va haver de comprometre’s a tornar al cap d’uns dies i pagar més diners encara.

Estimar és una feina. Per això Jesús diu al principi: “FES això i viuràs” i al final, una altra vegada: “Vés, i tu FES igual”.

Estimar ja era una feina en temps de Jesús. També ho era seixanta anys després, quan Joan ja era un ancià i els deia als jovenets “si ho FEU ja n’hi ha prou”, i cinc-cents anys més tard, quan Agustí escrivia allò de “Estima i FES el què vulguis”. I estimar encara és una feina avui: això prou que ho saben els vostres pares.

Fa pocs dies, el papa Benet XVI ha escrit una nova encíclica (una carta) que porta per títol: “La caritat en la veritat”. Si llegiu l’encíclica, ja veureu que, resumint, el què Benet XVI ens diu és que per estimar “en la veritat” (com si duguéssim “per estimar de veritat”), el què cal fer és treballar molt en la societat, en la política i també molt i molt en la economia (en el repartiment del treball i dels diners) per aconseguir que tothom tingui més recursos i no hi hagi persones que pateixin necessitats.

Senyor, que hi vegi !

Quan Jesús arribava prop de Jericó, hi havia un cec assegut vora el camí,
demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li
digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar:
--Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!
La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
--Fill de David, tingues pietat de mi!
Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà:
--Què vols que faci per tu?
Ell respongué:
--Senyor, fes que hi vegi.
Jesús li digué:
--Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat.
A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu.
També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu.

Lluc XVIII, 35-43

Avui és el primer dia de catequesi. Altra vegada tenim la gran sort de poder passar una estona parlant entre nosaltres, pensant, llegint, en aquest ambient que hauria de ser especial, diferent de les altres classes que teniu, més tranquil i sense presses. Aquí no hi haurà exàmens, ni hem d’estar callats (una mica callats sí, de manera que puguem escoltar el què diuen els altres, i una mica quiets també –quan toca- per poder estar atents, oi?). Ara estem en un curs en el que no tenim cap pressa. No tenim no cal pensar en tot el què hem d’aprendre per a fer la Primera Comunió: ja la hem fet tots. Aquesta hauria de ser una estona per ser amics i, reposadament, entre tots, aprendre a aturar-nos per poder fixar-nos en allò que es veu menys de la nostra vida, però que és el més important: la vida de l’esperit.

Si no ho aconseguim, no hi perdrem res, però tampoc hi guanyarem.. Aquell cec de Jericó ho tenia clar. Ell va sentir que s’acostava Jesús i va ser espavilat. Si no deia res, es quedava igual. Però va intuir que si cridava, si aconseguia que Jesús es fixés en ell, com que havia sentit dir que feia miracles, ell podria arribar a veure-hi..

Amb nosaltres i la catequesi (avui és en bon dia per a recordar-ho) pot passar una cosa semblant. Podem quedar-nos quiets, no escoltar gaire, plegar aviat i tornar a casa tal com hem vingut o, si volem, podem fer l’esforç de demanar-li a Jesús, de cridar-li per dins, que es fixi en nosaltres, que s’aturi al nostre costat i sigui el nostre amic i ens ajudi a VEURE-HI.

Direu: però si nosaltres ja hi veiem !

Sí que hi veiem. Veiem totes les coses materials. Aprenem el què ens ensenyen a classe: les equacions, la manera d’escriure en català i en anglès, com és i com funciona el nostre cos, les lleis de la física..; fins i tot la manera de raonar i el món de les idees (això és la filosofia). Però tot allò que és de l’esperit: pregar, sentir-nos estimats, donar, tenir paciència, saber que hi ha una altra vida que dura sempre i que no tot s’acaba aquí, la felicitat que ve d’estimar Déu i els altres, tot això és el què Jesús ens pot ensenyar a veure. I li ho podem demanar, tal com feia aquell cec. Si ho fem, la nostra vida pot canviar tal com va canviar la seva. Si Jesús ens obre els ulls de l’esperit, podrem veure les persones i les coses, la vida sencera, d’una altra manera que és molt millor.

Avui comença un nou curs. Aprofitem-lo !

"Vés-te'n en pau"

Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora.» Jesús li digué:
--Simó, t'haig de dir una cosa.
Ell li respongué:
--Digues, mestre.
--Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?
Simó li contestà:
--Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.
Jesús li diu:
--Has respost correctament.
Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó:
--Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.
Després digué a la dona:
--Els teus pecats et són perdonats.
Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?»
Jesús digué encara a la dona:
--La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.

(Lluc 7, 36 - 50) al capítol del "Veniu amb Mi"

Fa dos dies llegíem a l’Evangeli el relat d’una mare que plorava pel seu fill mort, i ens fixàvem com Jesús, sense que la mare li demanés res, va fer el què ella volia: tenir altra vegada el seu fill. Jesús el va ressuscitar.

Avui, el “Veniu amb mi” ens explica una altra història en la que una dona plora; i en aquest cas, també Jesús fa un gran prodigi, encara que sigui menys cridaner i no sigui un fet d’aquells que poden sortir als diaris: li perdona els pecats. I també ho fa sense que ella li ho demani. Fixeu-vos que Jesús no li perdona els pecats quan diu “els teus pecats et son perdonats”, sinó abans. Diu que els seus pecats “li han estat perdonats” per les seves llàgrimes. En unes altres paraules, perquè li dol, li sap greu haver estat una mala persona, i se sent poca cosa davant de Jesús i no li’n fa vergonya que la gent ho vegi. Nosaltres, d’això en diem “penediment”.

Quan érem petits, a nosaltres ens explicaven que per anar a confessar, per demanar perdó dels nostres pecats, feien falta cinc coses: 1. Examen de consciència, 2. Dolor dels pecats, 3. Propòsit de l’esmena, 4. Dir els pecats al confessor, i 5. Complir la penitència. D’aquestes cinc, n’hi havia una de més fàcil, que era “complir la penitència”: normalment, la “penitència” era resar un parenostre, o tres avemaries.. També n’hi havia una de més difícil: “dir els pecats al confessor”. Això, sobretot si no ho has fet força vegades, fa vergonya. No és còmode dir el que un ha fet mal fet, i encara que pensem que ho estem dient a Jesús, que és qui de veritat ens perdona, hi ha el mossèn que ens escolta i no ens agrada gaire que ell ho sàpiga. Però hauríem de tenir en compte, que de les cinc coses que fan falta per a ser perdonats, la més important de totes, la única sense la que no podem ser perdonats si no hi és, és la segona: el “dolor dels pecats”. El dolor dels pecats és justament el què sentia aquella dona que plorava als peus de Jesús, i el què nosaltres hauríem de fer l’esforç de sentir, moltes vegades, en la nostra vida.

Si ho fem així, poden anar malament moltes coses, però la principal, que és viure amb honestedat a prop de Jesús i a prop dels altres (“estimar”, recordeu ?), aquesta, anirà bé. Jesús li diu, a la dona: “Vés-te’n en pau”

No ploris !

Us deu haver passat alguna vegada: algú de la família, o alguna amiga o amic de la classe s’ha fet mal, o ha tingut un disgust gran i l’heu vist desanimar-se, tenir por, tristesa o vergonya i posar-se a plorar. Quan això passa, potser no sabeu ben bé què fer, però segur que us agradaria treure-li a aquella persona estimada allò que la fa plorar. Potser només us surt de dir-li: “no ploris !”

Aquestes paraules tan senzilles: “no ploris !”, segurament que també us les han dit a vosaltres alguna vegada i, oi que quan les heu escoltat us han fet una pessigolleta per dins, un entendriment que us fa sentir que no esteu soles i que hi ha algú que us estima i que pateix si vosaltres patiu?

Doncs avui, el “Veniu amb mi” ens parla precisament d’això, perquè aquestes dues paraules tan boniques, són les mateixes que Jesús li va dir a una mare que tenia un disgust molt gran, el més gran de tots els que pot tenir una mare: se li havia mort un fill. El seu marit, el pare del noi, també havia mort feia temps, i no tenia més fills, no hi havia ningú que pogués comprendre-la i fer-li companyia de veritat.

Jesús se’n va compadir. No feia comèdia; Jesús mai fa comèdia, ni fa les coses perquè la gent el vegi i l’admiri. Va sentir el mateix que sentiu vosaltres quan a la mare, o al pare, o a l’amiga, o a l’àvia, o a l’avi, alguna cosa li va molt malament, s’ensorra i es posa a plorar..

Jesús va curar moltes persones i va treure moltes malalties. Quan ho llegim a l’Evangeli, normalment, abans sempre hi ha un intercanvi: li diu a la persona que guareix que tingui fe, o deixa que primer li ho demani, o li fa alguna pregunta... Però amb aquesta mare no. Tan sols se’n compadeix, s’hi acosta i li diu: “no ploris !”. Després, de seguida, també li diu al noi les paraules més senzilles que li surten: “noi, aixeca’t”. Té pressa que torni amb la seva mare: diu l’evangeli de Lluc que el noi es va aixecar, es va posar a parlar (quines coses no li diria a la mare, i a Jesús !), i “el va donar a la seva mare”. Aquell, devia ser el dia més trist i el més feliç de la vida d’aquella mare..

Nosaltres, que volem ser com Jesús, li demanem que ens ensenyi a veure les coses que fan patir les altres persones, que ens acostumem a posar-nos al seu lloc per poder-les comprendre i acompanyar. Aquesta feina, deu ser la millor que podem fer en les nostres vides.

I també ho deu ser, d’important en l’Església. Fa pocs dies, en una reunió a Artés a la que assistim uns quants de la parròquia (ja sabeu que els “grans” també fem catequesi), sabeu què ens van dir?: Que l’Església tenia tres feines principals. Sabeu quines són?, totes tres comencen amb la lletra “C”, i us les dic aquí mateix:

1. El culte: estimar Déu i donar-li lloança, agraïment
2. La catequesi: donar als altres allò que nosaltres hem rebut i ens ha fet feliços
3. La Caritat: la poso en majúscula perquè és la més important; Jesús mateix ho va diu: “que us estimeu els uns als altres com Jo us he estimat”

ningú no ha parlat mai com aquest home

Diu al “Veniu amb mi”: «Jesús parla amb autoritat; als qui l’escolten els demana que tinguin fe en ell.»

Quan llegeixies els evangelis te n'adones de seguida: Jesús parla amb autoritat. No dóna mai la impressió de que improvisi o dubti. A més, el comentari de les persones que l'escolten queda recollit en diferents punts dels mateixos evangelis (Mt 7, 29; Mt 21, 23; Mc 1, 22; Mc 1, 27; Lc 4, 32) i ell mateix ho diu ben obertament: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra» (Mt 28, 18). Hi ha una narració, però, que ho posa especialment de relleu. Ho explica sant Joan al capítol setè del seu Evangeli: els fariseus i els grans sacerdots van enviar els guardes del temple perquè el fessin presoner, doncs deien que enganyava la gent. Els guardes van anar-hi per fer el que els havien manat, però mentre esperaven un bon moment per agafar-lo, van sentir el què deia. Deia, per exemple:

«No heu de judicar segons les aparences. El vostre judici ha de ser just.»

«És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'ell, i és ell qui m'ha enviat.»

«Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell.»

Al final, quan va ser l’hora, els soldats no van gosar fer-lo presoner. L’evangeli diu:

«Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir:

— Per què no l'heu portat?

Els guardes respongueren:

— Ningú no ha parlat mai com aquest home.»

Aquell dia, els soldats es devien guanyar una bona esbroncada i potser un càstig. Però en el fons devien quedar ben contents. Jesús se'ls havia fet seus i ells havien fet -deixat de fer- el què creien que havien de fer. Nosaltres els ho agraïm.

[Després de llegir aquest text, imaginar-nos l’escena i comentar-la, la Maria, del grup de la Mercè, ha dit que s’assemblava molt amb el què va passar “amb la pecadora, que volien tirar-li pedres i al final no ho van fer”. Ho has entès perfectament, Maria: Jesús va captivar els qui l’escoltaven al temple i els guardes, de la mateixa manera que va captivar la dona pecadora i els qui volien apedregar-la. A nosaltres, si llegim l'Evangeli, també ens captivarà]

beneeix..

Tot va començar quan l’Anna de la classe de la Isabel va portar de casa seva un Sagrat Cor, i el van penjar a dalt de tot del mural que acabaven d’estrenar.

El Sagrat Cor té una inscripció que diu: “BENDIGO ESTA CASA”. Ells hi van afegir a sota: “Beneeix aquesta classe”. Després, cada setmana pensaven què més li podien demanar a Jesús que beneís:

“Beneeix els fruits de la terra”

“Beneeix la gent gran”

“Beneeix les nostres famílies”

“Beneeix els animals” [que puguin viure en llibertat !!, que no els matin més !!, diu al costat]

“Beneeix els pobres”

“Beneeix els bebès”

“Beneeix aquest món”

“Beneeix els malalts”

“Beneeix el Mn. Joan Hakolimana i la seva família” [va ser després de l’entrevista]

Quina idea més bonica, oi? Abans no arribeu de l’escola, com que sempre us he d’esperar una estona, m’agrada mirar el mural de la classe del costat. El nostre també és bonic. Per això el poso aquí:

trenta anys

Avui llegirem al llibre de catequesi, el “Veniu amb mi”, l’últim apartat del capítol 3, que porta el títol: “Trenta anys entre nosaltres a Natzaret”. Els “trenta anys a Natzaret”, potser ja ho sabeu, es refereixen al temps que Jesús va viure amb el seus pares sense donar-se a conèixer al món. Vivia “entre nosaltres” sense que ningú el conegués com a Fill de Déu. Li deien el “fill del fuster” (Mt 13, 55).

Aquests trenta anys mai no els hauríem de perdre de vista. Jesús ens va ensenyar com havíem de fer les coses, i ens ho va ensenyar no tan sols amb el què deia, sinó també amb el què feia. A més de resar i predicar, va passar trenta anys de la seva vida aprenent i treballant com qualsevol de nosaltres. Fixeu-vos: de trenta-tres anys, tan sols tres fent coses "especials". Els altres trenta, ben igual que qualsevol de nosaltres.

Dissabte passat, la Isabel i jo vem anar amb unes quantes persones més a escoltar una xerrada que ens va fer el vicari episcopal de la nostra diòcesi. El vicari episcopal és la persona que es cuida de fer les funcions del bisbe quan aquest no hi és, i també li fa d'ajudant i conseller. És un mossèn que es diu Joan Casas. Abans de ser vicari episcopal havia estat molts anys a Ruanda —un país que ja coneixem una mica, oi?— fent de missioner. Com que és una persona que ha viscut moltes experiències, quan es posa a parlar sembla que li falti temps per explicar tot el què li passa pel cap.

«Una vegada —ens va dir— vaig anar a França i, a la missa, el sacerdot va dir que "la pau és la seguretat de sentir-se estimat". Això em va agradar molt —deia mossèn Joan— perquè és veritat que quan un es sent estimat, aleshores té pau dins seu. Si un sap que hi ha una persona que l'estima, no li cal fer grans coses per a ser feliç. Ja en té prou amb el treball de cada dia. No li cal escriure un llibre —Jesús no ho va fer— ni fer res d'especial. La monotonia de cada dia és bonica si un té bora seu una persona que l’estima. Natzaret era un poblet ben petit: tan sols tenia tres-cents habitants, i allà era on "Jesús creixia i s'enfortia, ple d'enteniment" (Lc 2, 40).»

A mi em va fer gràcia com, després de dir que a Jesús no li feia falta sortir del seu poble petit ni fer res d'especial per a ser el Fill de Déu (si més no, no hi tenia cap pressa..), després de dir-ho, mossèn Joan li donava la volta i ho posava a l'inrevés. Deia: "Nosaltres, com Jesús, per a créixer necessitem l’ambient petit de Natzaret". O sigui: no és que sense ser "famosos" i sense fer "proeses" puguem fer "coses grans" com les va fer Jesús, sinó que és a l'inrevés: les nostres "proeses" i la nostra "fama" haurien de ser fer "coses petites", les mateixes que fem cada dia, però fent-les amb il·lusió i amb ganes, sabent que allò que fem és molt semblant al que va fer Jesús gairebé tota la vida.

Tot això que ens deia mossèn Joan, potser ens servirà per entendre millor el què diu el llibre a la pàgina 45...