Pasqua !

Després d'un bon grapat d'anys de participar en les coses de la parròquia, us puc dir que un es va adonant que poc a poc s'ha anat creant un sentiment d'estima per les persones que ens trobem allí i per les vivències que compartim. Deu ser allò que en diuen "sentir-se comunitat". Jo diria que una de les "activitats" que més contribueix a fer néixer aquest sentiment és la de participar en la missa del diumenge; però hi han dues celebracions en les que això passa més encara: la del Nadal i les celebracions de setmana santa.

Per setmana santa són uns quants dies seguits que ens trobem la mateixa colla. El dilluns, ja, amb la celebració comunitària de la Penitència, després en les celebracions del dijous i el divendres sant -l'altre dia en parlàvem- i finalment en el gran esclat, la gran festa de la vetlla pasqual.

Aquest any era la primera vegada que teníem les celebracions amb mossèn Joan i amb mossèn Joan Carles. Va ser, crec jo, bonic de debò (bonic i "llarg", potser us dirà algun impacient; però jo em recordava d'allò que surt als Fets del Apòstols - Fets 20, 7-12 - on es parla d'unes reunions llarguíssimes que tenien amb sant Pau: tan llargues que en una, un noi -es deia Èutic i qui sap si seria de la vostre edat- es va adormir i, com que estava assentat al marc de la finestra, va caure fora des d'una alçada de tres pisos; el van anar a recollir i es pensaven que era mort, però sant Pau els va tranquil·litzar, el va agafar i el va eixoribir sense que li quedés cap mal..).

En la fotografia podeu veure un dels moments més emocionants de la vetlla: quan Mn Joan Hakolimana va cantar el parenostre en la seva llengua materna, el ruandès. Abans ens havia explicat que allí a Ruanda, en les celebracions, canten molt i fins i tot ballen.. Per al parenostre ell en coneix quatre melodies diferents, en ruandès. Jo que les vaig escoltar totes, us puc dir que són precioses totes quatre. Si féu clic aquí podreu escoltar la versió que va cantar a la missa. En sentir-la, tots vem quedar corpresos i ens va ajudar a resar el parenostre millor que mai. Jo diria que a tots sen's va fer present que formem part d'una Església que, tal com ens diu la etimologia de la paraula "catòlica", és "universal", per a tots. Sen's va fer present i ens en vem sentir contents..

el principal del principal..

Vem parlar de què celebrem a la setmana santa. No vem dir, però, quins fets recordem en concret cada dia d’aquesta setmana: dijous, divendres, dissabte i diumenge.

El divendres recordem la “passió” de Nostre Senyor. El dissabte el dia en que va romandre al sepulcre mort. Ja de nit, el mateix dissabte, amb la Vetlla Pasqual, el moment de la Resurrecció. El diumenge, dilluns i dies posteriors, continuem celebrant la Resurrecció, el fet més destacat de la nostra fe.

I el dijous? El dijous recordem el Sant Sopar que Jesús va voler preparar i celebrar amb els seus amics —els dotze apòstols— Allí Jesús sembla que hagués volgut esperar a l’últim moment per obrir el seu cor i parlar-los (parlar-nos !) més directament. Sap que poc després serà fet presoner i que haurà de patir molt i morir a la creu, però abans vol deixar als deixebles uns records que els quedin per a tota la vida. Joan, el més jove de tots ells, és qui es va cuidar de explicar-nos-ho. Jo us aconsello de llegir poc a poc aquest relat. El trobareu als capítols 13 fins al 17 del seu Evangeli. Al meu entendre, no hi ha res més escrit en tot el món on quedi tan ben reflectit l’esperit i la manera d’estimar-nos que té Jesús. És com un resum de tot el que volia dir-nos. Deixeu-me que us copiï un text d’un Papa, Pau VI, que va descriure molt bé el que vull dir:

"Nostre Senyor mateix va voler donar a aquella reunió una tal plenitud de significat, una tal riquesa de records, una tan gran commoció de paraules i sentiments, una novetat d'actes i preceptes, que mai acabarem de meditar-los i explorar-los. És una cena testamentària, és un sopar afectuós i immensament trist, alhora que misteriosament revelador de promeses divines, de visions supremes. La mort es tira al damunt, amb inaudits presagis de traïció, de lliurament, d'immolació; la conversa es va apagant de seguida mentre la paraula de Jesús flueix contínua, nova, extremadament dolça, tensa de confidències supremes, cernint-se així entre la vida i la mort"

(Pau VI, en una homilia del dijous sant, el dia 27 de març del 1975)

En aquell sopar, a més de totes les coses tan importants que va dir, també hi va haver dos “gestos”, dues “cerimònies” o “ritus” (recordem aquí la definició que Saint-Exuperi fa en el seu llibre “El Petit Príncep” —ja l’heu llegit?— de què és un “ritus”: “Un ritus —diu— és el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores.”). Dèiem, doncs, que en aquell sopar hi va haver dues cerimònies o ritus especials: la institució de la Eucaristia, que és explicada per tots quatre evangelistes i també per sant Pau, i la de rentar-los els peus als deixebles.

Fixeu-vos com va voler que el gest de rentar-los els peus els quedés ben gravat a la memòria. Us imagineu que un amic molt amic vostre un dia mor per salvar-vos la vida?. Imagineu, a més a més, que el dia abans us ha convidat a sopar amb ell i us obre el cor com ho va fer Jesús. Potser algunes coses de les que hagués dit podríeu oblidar-les. Però ben segur que no ho oblidaríeu mai si, a sobre, us hagués rentat els peus amb una palangana. El record de l’aigua freda als peus, Jesús acotat rentant-los els peus i el significat que li va donar després quan els ho va explicar, allò, ja no ho podrien oblidar mai més. Per això els seguidors de Jesús sabem bé que el principal del principal és estimar..

Valors personals (o coses bones, o qualitats, o virtuts)

A la quaresma recordem (“re-cordar” és una paraula que vol dir “tornar a passar pel cor”) els quaranta dies que Jesús passà al desert preparant-se per a la predicació. Jesús es va fer un de nosaltres per ensenyar-nos de prop què espera Déu de nosaltres. Ell també va haver d’aprendre i créixer com a persona, i ho va fer amb esforç, com veiem en el relat que fa l’evangeli d’aquests quaranta dies que va passar al desert.

Déu no espera de nosaltres tan sols que resem, i que anem a missa i que donem coses als altres. Tampoc espera de nosaltres que visquem aïlladament o que portem una vida “rara”, estranya. Jesús, amb la seva vida i la seva predicació, ens va ensenyar una manera de fer. Quines coses bones podem aprendre de Jesús? Podem dir que Jesús era:

Humil – no es fa el “xulo” ni vol que parlin bé d’ell, sovint s’amaga de “l’èxit”

Sincer – mai fa “comèdia” i diu el que ha de dir encara que el deixin de banda o li agafin “mania”. Fixeu-vos si n’hi van agafar, de mania, que fins i tot el van matar

Respectuós – escolta tothom, diu el que ha de dir, és veritat, però estimant la persona

Pacient – espera i no demana més del compte; al final no té cap pressa; diu el més important just la nit abans de que el facin presoner

Serè – No el veureu mai atabalat, sempre guarda una calma i una dignitat que impressionen

Valent – sabia que hauria de patir i no es fa enrere..

Treballador – es lleva ben d’hora al matí per pregar i, dels trenta-tres anys que va viure com una persona més, trenta va fer d’artesà

Generós – dóna tot el que té, sobretot el seu temps i fins els vestits; no té on “reclinar el cap”

Just – mai no mira de “quedar bé”, sinó que vol el bé de cadascú, tant aquell a qui s’adreça és ric com pobre, home o dona, poderós o malvist. Mira qui té al davant, i no la cara que posaran els altres

Sobri – passa amb ben poc

Lleial – és amic dels seus amics i, per exemple, abans que el facin presoner, es preocupa que els deixin marxar

esperança

Divendres passat, alguns “vells” de la parròquia vem tenir catequesi amb mossèn Joan. Ens va portar una Encíclica i vem començar a llegir-la i comentar-la. Una encíclica no és res més que una carta que el sant Pare escriu a tots els catòlics, tal com ho van començar a fer -fa dos mil anys- alguns dels primers deixebles com Pere, o Joan, o –sobretot- Pau..

Normalment, les encícliques són difícils de llegir doncs fan servir un llenguatge força filosòfic i espès. Aquesta, en canvi, penso que és una mica diferent: s’entén de seguida el que diu. Guaiteu, sinó com aquest trosset que us he copiat us serà fàcil d’entendre. Està parlant de la Esperança, una virtut –una cosa bona- que Déu ens dóna quan nosaltres volem conèixer-lo i seguir-lo:

«En què consisteix aquesta esperança? (...) Arribar a conèixer Déu, el Déu veritable, això és el que significa rebre esperança (...) L’exemple d’una santa del nostre temps pot, en certa manera, ajudar-nos a entendre què significa trobar per primera vegada i realment aquest Déu. Em refereixo a l’africana Josefina Bakhita, canonitzada pel papa Joan Pau II. Va néixer aproximadament el 1869 —ni ella mateixa no sabia la data exacta— al Dārfūr (Sudan). Quan tenia nou anys va ser segrestada per traficants d’esclaus, apallissada i venuda cinc vegades en els mercats del Sudan. Va acabar com a esclava al servei de la mare i la dona d’un general, on cada dia era assotada fins sagnar. Com a conseqüència d’això li van quedar 144 cicatrius per a la resta de la vida. Per fi, el 1882 va ser comprada per un mercader italià per al cònsol italià Callisto Legnani, que, davant l’avanç dels mahdistes, va tornar a Itàlia. Aquí, després dels terribles «amos» dels quals havia estat propietat fins aquell moment, Bakhita va arribar a conèixer un «amo» totalment diferent —que va anomenar Paron en el dialecte venecià que ara havia après—, el Déu viu, el Déu de Jesucrist. Fins aquell moment només havia conegut amos que la menyspreaven i maltractaven o, en el millor dels casos, la consideraven una esclava útil. Ara, al contrari, sentia a
dir que hi havia un «Paron» per sobre de tots els amos, el Senyor de tots els senyors, i que aquest Senyor era bo, la bondat en persona. Es va assabentar que aquest Senyor també la coneixia, que l’havia creat també a ella; més encara, que l’estimava. També ella era estimada, i precisament pel «Paron» suprem, davant el qual tots els altres no són més que mísers servents. Ella era coneguda i estimada, i era esperada. I encara més: aquest Amo havia afrontat personalment el destí de ser maltractat i ara l’esperava «a la dreta de Déu Pare». En aquest moment va tenir esperança; no sols la petita esperança de trobar amos menys cruels, sinó la gran esperança: jo sóc definitivament estimada, passi el que passi; aquest gran Amor m’espera. Per això la meva vida és bonica. A través del coneixement d’aquesta esperança va ser «redimida», ja no se sentia esclava, sinó filla lliure de Déu. Va entendre el que Pau volia dir quan va recordar als efesis que abans estaven en el món sense esperança i sense Déu; sense esperança perquè estaven sense Déu. Així, quan se la va voler tornar al Sudan, Bakhita s’hi va negar; no estava disposada a deixar que la separessin novament del seu «Paron». El 9 de gener de 1890 va rebre el baptisme, la confirmació i la primera comunió de mans del Patriarca de Venècia. El 8 de desembre de 1896 va fer els vots a Verona, a la Congregació de les Germanes Canosianes, i des de llavors —junt amb les seves feines a la sagristia i a la porteria del claustre— va intentar, sobretot, en diversos viatges per Itàlia, exhortar a la missió: sentia el deure estendre l’alliberament que havia rebut gràcies a la trobada amb el Déu de Jesucrist; que l’havien de rebre d’altres, el nombre més gran possible de persones. L’esperança que en ella havia nascut i que l’havia «redimit» no podia guardar-se-la per a ella sola; aquesta esperança havia d’arribar a molts, arribar a tots.»

Mossèn Joan Hakolimana, aquest mateix dia, ens va explicar una cosa del seu país que vaig pensar que avui us la explicaria a vosaltres:

Un dia, a la Universitat, un professor li ve demanar a un alumne:

– Què penses fer quan acabis la carrera? i l’alumne li va dir:

– Doncs em posaré a treballar

– I després? li va dir el professor I el noi va contestar:

– Doncs potser coneixeré una noia bonica i m’hi casaré.

– I després?

– Doncs farem una família i tindrem una casa, i potser un cotxe..

– I després?

– Doncs seguiré treballant i viurem plegats la família, i.. (ja no sabia gaire què dir..)

– I després?, va seguir preguntant el professor.

– Doncs, no ho sé.. descansaré..

Al final el professor li va dir:

– Els nostres projectes han d’anar més enllà dels cent anys !, cent anys són ben poca cosa.. els cristians tenim una esperança que dura més de cent anys. Hem de comptar amb aquesta vida, i amb la vida de després !

el bé, el mal i la llibertat

Recordeu quina era la sensació que us donava, quan éreu petits, de veure Jesús a la creu? Alguna vegada us heu aturat a imaginar què devia sentir i què devia pensar Jesús mentre moria per nosaltres? No heu tingut mai ganes de que hagués anat tot de diferent manera? No era possible que Jesús no patís i morís a la creu?

Jesús no volia la creu, llegim a l’Evangeli que li feia por. Molta por. De tota manera accepta de passar tots els patiments perquè ens estima (estimar, d’alguna manera vol dir també això: estar disposat a passar-ho malament per la persona que estimes) I no ho acceptava com qui passa per un mal moment perquè no té altra remei i prou. Es pot dir que no volia la creu, però que sí la volia en la mesura que així feia el que creia que havia de fer (ell creia que havia de fer el que li demanava el Pare, i en aquell moment té la certesa que el Pare li demanava de passar per la creu) Fins i tot, uns quants dies abans renya a Pere quan li diu que “de cap manera, que ell no ha de patir i morir !” tal com els anunciava..

La creu, el patiment, el tenir mal, no el volem ningú. Jesús tampoc. I Déu tampoc vol el mal de ningú. Però el patiment i el mal existeixen. I moltes vegades existeixen per com les persones fem servir malament la nostra llibertat. Podem estimar o no. Podem fer feliços els altres o no. I moltes vegades no fem feliços els altres. Molts patiments de moltes persones són conseqüència del mal o de no tenir en compte els altres. I Déu, que ens vol lliures, ens deixa fer encara que fem les coses malament. Ell, que ens ha creat i que coneix com som, sap que darrera el patiment i darrera la mort hi ha quelcom més important i que, així com el patiment no dura per sempre, la felicitat i la resurrecció que ell ens vol donar sí que dura per sempre.

Per què, però, Déu permet el mal i el sofriment? Per què demana al seu Fill que mori a la creu?

Això és difícil de contestar. Però fàcil de comprendre. En serem capaços?

en esperit

--Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna.
Li diu la dona:
--Senyor, dóna'm aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar.
Ell li diu:
--Vés a cridar el teu marit i torna.
La dona li contesta:
--No en tinc, de marit.
Li diu Jesús:
--Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat.
La dona li respon:
--Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.
Jesús li diu:
--Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.

(Jn 4, 13 – 24)

Potser us ha passat alguna vegada de desitjar amb moltes ganes tenir una cosa que no la podeu aconseguir i pensar que, si la tinguéssiu ja no necessitaríeu ni voldríeu res més. I potser, quan per fi la heu aconseguit, després d’estar contents unes hores o uns dies, us heu adonat que allò que tant desitjàveu ja no us omple. No era tant com havíeu imaginat..

En el relat de més amunt, Jesús li descobreix tot un secret, a la samaritana: la única cosa que de veritat la pot fer feliç i li pot donar la pau, no la té gaire lluny. No li cal, per a trobar-la, ni anar buscant un nou amant, ni preocupar-se de l’aigua (tant important com és l’aigua; no heu passat mai set en una excursió?), ni tan sols de tenir una església on anar a pregar. Allò que de veritat li pot donar sentit a la vida ho pot trobar.. dins seu mateix !

Això no vol dir que no haguem de desitjar aquelles coses bones que ens fan falta; ni que enamorar-se i trobar un company o companya per a tota la vida no sigui important (que sí que ho és !), ni que no faci falta anar a l’església a pregar i donar gràcies amb les altres persones. Vol dir que totes aquestes coses, que són importants i necessàries, no són les “primordials”..

El que de debò és primordial, ens diu Jesús, és que ens adonem que Déu pot habitar dins nostre i li ho podem referir tot. Si ens sabem portadors de l’Esperit de Déu dins nostre, tot pren sentit: tant les coses bones, com les dolentes que ens puguin passar. A nosaltres i a tothom. Com n’és d’important aprendre a mantenir-nos constantment en la seva presència..!

mossèn Joan Hakolimana

Ja sabeu que mossèn Joan és vicari a Santpedor. Entre mossèn Josep Mª, que és el rector i ell, es cuiden de quatre parròquies. Les més grans per nombre d’habitants són Artés i Santpedor. En un principi havien pensat de repartir la feina de manera que cada un d’ells estigués un nombre de dies semblant a cadascuna de les parròquies. Però com que Mn. Joan encara no ha pogut “convalidar” el seu carnet de conduir i no pot anar amunt i avall en cotxe, s’ho han hagut de muntar de manera que sigui un dels dos qui passi més estones a Artés -Mn. Josep Mª- i que l’altre –Mn. Joan- faci més vida a Santpedor. Així estalvien benzina.. i estrès.

Quan va venir al poble, mossèn Joan tan sols feia tres mesos que havia arribat a Catalunya, però ja entenia i parlava força bé el català. De castellà gairebé no en sap ni una paraula. Ja es pot dir que al poble ha estat molt ben rebut. I no és perquè a Santpedor siguem especialment acollidors –que ho som- sinó, sobretot, perquè és una persona senzilla que de seguida es fa estimar. Hauríeu de sentir (de viure !) amb quin esperit i amb quina humilitat diu les misses. Que ell hagi vingut de tan lluny et fa sentir content de pertànyer a una església universal, una església que té la llibertat i la joventut de portar missioners a països llunyans, ..i també de rebre’ls aquí ara que ens van fent falta.

Amb els de catequesi, li vem demanar a mossèn Joan que ens expliqués coses del seu país. Ell va accedir-hi. La setmana a sobre va venir i vem parlar una estona llarga.

A nosaltres ens va semblar que era tant especial i tant important el que ens va dir, que no podem deixar d’explicar-vos-ho:

Mossèn Joan va néixer l’any 1973, a Ruanda, un país petit com ara la meitat de Catalunya, en un poble que es diu Gisenyi. Al costat del poble hi ha un gran llac que es diu Kivo.

La de Ruanda és una cultura molt diferent de la d’aquí. Ara va entrant la manera de vestir occidental i han començat a fer les cases com les d’aquí, però a les zones rurals hi ha moltes cabanes amb sostres fets de branques. Donen una gran importància a la família. De mitjana normal, allí sol haver-hi uns cinc fills a cada família, però també vuit, o deu, o dos...

A casa seva són sis noies i ell, que és el petit. La seva mare té vuitanta-dos anys. El pare no el va conèixer doncs va morir quan ell tenia dos anys.

Tot el que es fa a la família i és important es decideix entre tots: amb qui es casarà cadascú, els estudis que hauran de seguir... Tothom hi diu la seva. En un cas de conflicte, decideix el cap de la família, que no és el més gran sinó el que és reconegut pels altres com el més savi de la família. La família va més enllà que els pares i els fills; ara, a casa seva, el cap de família és el seu tiet Senherekere i ja van decidir que si un dia mor Senherekere, ell, en Joan, serà el seu nou cap.
Quan el seu pare va morir, com que havia deixat bens suficients, a casa seva no van passar gran dificultat econòmica.

En sentir el nom de Senherekere, li vem demanar com era que el seu nom –Joan- no fos com els d’allí, i ens va explicar que sí té que un nom ruandès: es diu Hakolimana. “Hakoli” vol dir “fer” i “Mana” vol dir “Déu”. El nom sencer voldria dir: “tenim tot de Déu”, o “tot el que tenim ve de Déu”

De les seves sis germanes, tres són casades, dues religioses i una va morir fa tretze anys. Els seus noms, de gran a petita són: Teresita, Patrícia –que és la que va morir-, Pascàsia, Eufròsia, Alfonsine i Jacqueline.

Va viure la guerra a l’any 94. Després va anar al seminari. Per què?:

A la guerra hi va haver un milió de morts. Ell va perdre el sentit de la vida. No menjava. No dormia...

La gent va començar a donar testimoni dels que havien donat la seva vida per salvar la dels altres. “La vida –ens va dir- és més gran que no ho pensem”. Va entendre que si algú pot donar la seva vida lliurement vol dir que és un do que hem de compartir. Va decidir-se per el sacerdoci.

Per una família d’allí, tenir un sol fill com en el seu cas, suposa recolzar en ell la única possibilitat d’obtenir riquesa. “Al final ho deixarà”, pensaven els del poble. Però ell veia que també era un do de Déu. “Per què vaig néixer?”, es demanava. I va caminar amb seguretat.

“Un dia marxaré”, li deia a la mare. I ella el va animar molt, molt. “Tu ets uns do de Déu que vaig rebre quan ja pensava que no tindria cap fill. I si ets un do de Déu, que té d’estrany que et donis a Déu?”

Quan va ser sacerdot, el bisbe el va enviar a atendre els presos de les presons. Després de la guerra i encara ara n’hi ha moltes, de presons, a Ruanda. Anar a les presons és una tasca molt perillosa. Perillosa pels de fora que et poden fer mal i perillosa pels de dins que t’insulten.

«Jo –ens deia- tenia la idea que per a ser feliç s’havia de tenir una casa, un cotxe, diners.. i veia que els que tenien tot això no eren feliços. Vaig veure molta gent a les presons, en canvi, que no tenien res i, curiosament, eren feliços. Cecs, però feliços. Amb molt poc menjar, però feliços. Minusvàlids de pensament –intel·lectuals- o físics, però feliços.»

»Una persona de la presó em va dir:

— “Aquí has vist cecs. Tu ets cec?”
— “No”, vaig dir
— “Has vist algun cec feliç, aquí?”
— “Sí” li vaig contestar. I ell em va respondre:
— “Tu has de ser feliç !”

»I també em deia:

— “Aquí has vist moltes persones amb poc menjar. Tu pots menjar?”
— “Si”
— “Has vist alguna persona amb poc menjar feliç, aquí?”
— “Sí”
— “Tu has de ser feliç !”

»I encara em deia:

— “Aquí has vist gent minusvàlids. Tu ets minusvàlid?”
— “No”
— “Has vist algun minusvàlid feliç, aquí?”
— “Sí”, responia jo
—“Tu has de ser feliç !”, em tornava a dir.

»Cada dia, cada matí quan em llevo, em dic a mi mateix: Joan, avui tinc el deure de ser feliç !”

»Problemes no en falten mai, però la felicitat ve de dins. No vindrà mai de les coses de fora. La meva feina és ajudar els altres a ser feliç. Amb la fe en Déu, en Jesucrist que ha passat per la mort i la resurrecció per a donar-nos la vida eterna. No tinc diners ni ciència, però tinc la fe, l’esperança i el compartir

»Cal que siguis feliç perquè Déu t’estima»

Després ens va explicar que a Ruanda hi plou molt. És un país verd. Durant els cinc anys que va anar a les presons i atenia els presos, també els deia la missa. I durant els cinc anys, cap vegada va ploure mentre deia la missa. Podia estar plovent ben fort i, tot just començar la missa, parava de cop. Altres vegades, tot era acabar de fer el senyal de la creu dient l’“aneu-vos-en en pau..” i, sense ni tenir temps de treure’s l’alba, començar a ploure a bots i barrals. Per a ell allò era un miracle.

Els sants de Santpedor

"Els sants dels carrers de Santpedor", potser hauriem d'haver dit...

La Gemma, el Joan i el Mingu, ens hem dedicat a preparar les fotografies que podeu veure més avall. Són de les imatges de sants que hem pogut trobar pels carrers de Santpedor. Encara en falten algunes que, si podem, ja les anirem afegint. Diriem que abans encara n'hi havia més. Potser, amb tants enderrocs d'edificis vells com ara es fan, se n'han perdut forces. Ho podriem demanar a algú que sàpiga coses del poble. Potser al Pere Vila...

Trobem que és bonic que es conservin aquestes imatges. Sembla com una senyal que ens han deixat els nostres avantpassats. Si aconseguim saber més coses d'aquestes imatges, ja les deixarem escrites. De moment, la única cosa que sabem és que tot són "Santannes" i "Santantonis"... També sabem que al sant Antoni de la Plaça de l'Església li falten els peus. Ens ho va dir el Sr. Benasat de cal Estevet quan ens va deixar entrar a casa seva per a fer la foto...

Sant Antoni
Santa Anna
Santa Anna
Sant Antoni

500 anys

Farà 500 anys que santa Anna va ser proclamada patrona de Santpedor.

Ja s'estan preparant tot un seguit d'actes per celebrar-ho. De moment, tot el que coneixem de Santa Anna de Claret i la seva ermita es això:

• L'ermita de Santa Anna està situada a les afores de Santpedor.


• A Santa Anna cada any hi fan un aplec amb sardanes, missa, rosari... I ho fan, a què no sabeu quin dia? Doncs el dia de Santa Anna !!!


• Moltes persones de Santpedor -i també moltes altres que venen dels voltants-, porten a batejar els seus fills a Sant Anna, i moltes parelles es casen allí. Jo mateixa (la Gemma), hi vaig ser batejada.

(continuarà)...

Avui comencem...

Era un dia d'hivern. Mossèn Pere havia de marxar i no podiem fer la ktquè als locals com cada dimecres. Vem dir: què fem?

Després de donar-hi voltes vem decidir fer un blog, tal com vem dir a principi de curs que fariem un dia que tinguéssim temps.

Aquell dia d'hivern era.. AVUI !!

O sigui que, aquí estem. I estarem aquí per donar-vos a conèixer totes les coses que sen's passin pel cap i que tinguin relació (ni que sigui una mica mica..) amb la KTquè.