llariMirall

tatsimAndrea
tatilibamAnna
tatisoreneGerard
óisul·lIvan
tatlaielLaura
adariMariaRosa
ioriXavier


* * *


Últim dia. Tampoc ho hem passat tant malament, no?

Un dia adequat per repartir premis. :))


* * *

Premi al millor jugador de ping pong: Ivan
Premi al millor jugador de l’UNO: Xavier
Premi al millor llegidor: Laura
Premi al millor escoltador: Maria Rosa, Laura, Gerard, Anna
Premi als millors parladors: tots
Premi a la resistència: Xavier
Premi al dels berenars més bons: Anna
Premi al millor explicador d’acudits: Xavier
Premi als millors passadors de diapositives: Maria Rosa, Ivan, Laura
Premi als millors tapadors de diapositives: Ivan, Xavier
Premi als de veu més potent: tots plegats
Premi als més aficionats al lavabo: tots plegats
Premi al que diu més disbarats: Ivan
Premi a la calma: Laura
Premi als accidents més espectaculars: Ivan (pel genoll), Gerard (per la barbeta)
Premi a la pelada més bestial: Gerard
Premi a la millor infermera: la mare de l’Andrea
Premi al millor conferenciant: mossèn Joan
Premi als millors parladors des de la finestra: tots plegats
Premi als millor comentador: Anna
Premi a la atenció: Maria Rosa
Premi a la elegància: Andrea
Premi a la millor caputxa: Gerard

en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant..

Això és el que diem quan fem "el nom del Pare". La pregària més curta; la que menys ens va costar d'aprendre quan érem petits i, potser, la més bonica. És una pregària amb gestos, adequada per als nens.. i per als grans ! Els meus fills tenien un avi que es deia Miquel. Poc abans de morir l'avi Miquel estava força limitat, havia patit unes quantes embòlies; gairebé no podia caminar i li costava de parlar. Però, com tots els avis, va conservar fins al final la capacitat de resar. Si més no pel que veiem des de fora --el pensament de cadascú tan sols Déu el coneix-- el nom del Pare era una pregària que feia servir molt: un dia el vem veure fer moltes vegades seguides el nom del Pare. Li vem demanar: "-perquè fas tantes vegades el nom del pare?" i ell va contestar: "-una per cada nét". Després la iaia Maria, la seva dona, ens va explicar que ho feia cada dia. Això és molt senzill; una beneiteria, si voleu. Però a mi em va emocionar i m'emociona encara cada vegada que me'n recordo. No és bonic com una persona pot posar-se davant de Déu invocant (cridant endins) el nom, "la presència" del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant? i no és una gran meravella que mentre ho fa dibuixi sobre sí mateix.. una creu?, el símbol més humil de la més gran estimació que hem rebut de part de Déu !

Aquest diumenge celebràvem la festa de la Trinitat: el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, tres persones i un sol Déu.

A la missa de les nou, mossèn Joan ens va explicar una cosa que ja la havia sentit abans, potser quan jo tenia la vostra edat. Em va agradar tornar-ho a escoltar i de seguida vaig pensar que us ho explicaria.

Resulta que un dia, san Agustí passejava per la platja i anava pensant sobre el misteri de la Trinitat (ja sabeu: un sol Déu i tres Persones). Es veu que anava capficat intentant comprendre com podia ser això que Déu fos un de sòl i, al mateix temps fossin tres persones diferents. Tot d'una, es va trobar un nen que havia fet un forat a l'arena i anava i venia de la platja abocant-hi a dins aigua de mar que recollia amb una galledeta. Li va preguntar: "-què fas?" i el nen li va dir de seguida: "-Vull posar tota l'aigua del mar en aquest forat". Ell, somrient, li va dir: “-però, que no ho veus que això és impossible?: el mar és immens, i el forat és ben petit, i a més l'aigua se'n va per sota i torna al mar; no podràs ficar-li mai ni que t'hi passis tota la vida !" El nen li va dir: "-doncs, que no és el mateix, el que fas tu?, vols comprendre amb el teu pensament, tan pobre, una cosa tan gran com Déu !"

Sembla ser que el nen, després de dir-li allò va desaparèixer i sant Agustí va quedar convençut que havia tingut una visió de Nostre Senyor..

Nosaltres, ens deia mossèn Joan..

..però ben mirat, el que deia mossèn Joan és millor que us ho expliqui el curs que ve.

Ara, si de cas, no estaria gens malament que acabéssim la catequesi d'aquest curs tal com ho fan els futbolistes quan surten al camp o quan han de llençar un penal, o com les persones que truquen a la porta del seu "jefe" per demanar un augment de sou, o com nosaltres abans de fer un examen, o.. com l'avi Miquel:

en el nom del Pare, del Fill, i del Esperit Sant.

Amén

pujades i baixades

Fa poc el Guillem va anar amb tres companys més a fer una expedició al Nepal. El Nepal és la part sud –del costat de la India- de la serralada de l’Himalaia. La part nord és el Tíbet, que queda al costat de la Xina. Ja sabeu que a l’Himalaia hi ha les muntanyes més altes del món; la més alta és l’Everest, que fa 8.848 m. d’alçada. El Guillem i els seus companys no van anar a pujar muntanyes (que també en van pujar) sinó que el que van fer és una “travessa”. Una travessa és una excursió llarga que dura uns quants dies. De dia camines, i de nit dorms a la tenda o en un alberg, si n’hi ha.. Com que t’has de portar la tenda, el sac de dormir, la roba, el menjar i l’aigua, resulta que sempre has d’anar força carregat, a les travesses.

Doncs bé, el Guillem explicava que, a la seva travessa, molts vegades es trobaven que havien de fer moltes pujades i baixades en un mateix dia, i que si un dia pujaven molt, com quan pujaven a una muntanya o un coll, l’endemà havien de fer una forta baixada.

Per què us ho dic, això? Doncs perquè a mi em va fer pensar que a la vida ens passa el mateix: nosaltres voldríem que quan estem bé, quan fa baixada, la cosa durés, però sempre ens trobem que al cap de poc arriba la pujada altra vegada. I també ens passa a l’inrevés: que quan fa pujada, quan hi ha dificultats, no duren sempre, arriba un moment que tot ho tornem a veure més fàcil, com si fes baixada. En les distàncies llargues, i la vida és una distància llarga, hem de comptar que ens trobarem amb pujades i baixades.

Tothom passa dificultats, a la vida. Nosaltres també en passarem. Però els sants, que com totes les persones han passat dificultats, i segurament més greus que les que nosaltres haurem de passar, ens donen un consell que a mi m’agradaria que vosaltres comprovéssiu que és encertat. Diuen: quan tu tinguis un dificultat, pensa que Déu nostre Senyor està amb tu, i que si ell ho veu i ho permet, allò que et passa, és perquè pensa que serveix per a alguna cosa que, d’alguna manera o a la llarga, és bona per a tu. Per tant, si tu ets capaç de imaginar que allò que Déu vol és bo encara que no ho entenguis; ho pots estimar. Si tu ets capaç d’acceptar i estimar les dificultats i les coses que no entens que et passin, ja veuràs com enmig de la dificultat i el passar-ho malament, en el fons, podràs conservar la calma, la pau , la serenitat i la confiança. I a lo millor notaràs que en el mateix moment que ho acceptes i ho estimes potser has arribat a dalt de tot i torna a començar la baixada..

Això és el que ens diuen els sants.

fonaments

Avui volia dir-vos una cosa senzilla i avorrida. Senzilla perquè és ben fàcil d’entendre i avorrida perquè no és gens emocionant. És aquesta:

La nostra vida de cristians necessita tenir fonaments.

Ja sabeu que els fonaments són la zona de sota de la casa. Normalment, solen ser uns blocs grans de ciment armat o unes columnes força enfonsades.

En principi, podríem dir que la nostra vida de cristians es fonamenta en l’amor de Déu, en “saber” --perquè Jesús ens ho ha ensenyat-- que Déu és el nostre Pare i nosaltres som fills seus. Vale. Això esta molt ben dit, però ara no era a aquesta mena de fonaments teòrics als que jo em referia. Perquè l’amor de Déu és un concepte, una idea, que necessita materialitzar-se. Jo puc dir que estimo molt els meus pares i els meus pares em poden dir que m’estimen molt; però si es quedés en això sol, en dir-ho i prou, seria una estimació força buida. Estimar una persona significa estar disposat a fer coses per ella, passar-hi temps, parlar, escoltar, dedicar-hi un esforç i una atenció, moltes vegades també vol dir gastar-hi diners i paciència..

El que vull dir-vos és que nosaltres només podem construir un fonament prou sòlid i resistent a la nostra vida de cristians si, tal com dèiem, hi dediquem temps i esforç. ¿Us imagineu un seguidor d’un equip de futbol que digués que estima el seu equip, però que no veiés mai cap partit, que no s’interessés en saber contra qui ha de jugar o, després de jugar en saber si ha guanyat o perdut, ni quins són els jugadors o els nous fitxatges?

Igualment, nosaltres, per fer que la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat siguin cada vegada més segures, més raonades i raonables, necessiten una dedicació i una “feina” que, si no hi són, es van tornant cada vegada més fluixes, més esvaïdes, més una cosa del moment, com una emoció passatgera que alguna vegada havíem sentit però que hem anat oblidant a mesura que passa el temps.

Us proposo unes quantes coses que podríem acostumar-nos a fer per portar una vida cristiana de veritat, de les que ho són per fora però també per dins:

1. Resar una pregària al llevar-nos i dedicar el nostre dia a Déu
2. Llegir de tant en tant, o millor cada dia, l’Evangeli, els Salms..
3. Aturar-nos una estona cada dia i parlar amb Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant, la Mare de Déu, els sants..
4. “Passar llista” de les necessitats dels altres, començant pels de casa, i pregar per ells
5. Resar tres avemaries, o un parenostre i una avemaria al anar a dormir. També, fent memòria, demanar perdó per allò que hem fet malament durant el dia i donant gràcies per tot el que hem rebut
6. Anar a missa cada diumenge
7. Anar a les celebracions de la penitència les dues vegades l’any (abans de Nadal i abans de Setmana Santa) que es fan a la parròquia
8. La última, que ja la feu tots: venir a la catequesi :))

parlant amb la mare

Recordo una escena de quan era petit. La meva mare havia escollit una foto de la seva mare –la meva iaia, que havia mort no feia gaire- i la va retallar per enganxar-la en un quadret que tenia amb una imatge de la Mare de Déu. Mentre posava la foto al marc, a mi em va quedar la idea de que el que ella volia fer era posar-li la cara de la seva mare a la imatge de la Verge Maria. Així, vaig entendre jo, quan li resés podria fer-se la idea que parlava amb la seva mare. De fet, a nosaltres ens havien explicat moltes vegades que la Mare de Déu és la nostra mare del Cel, i ara que la seva mare era al Cel, em semblava ben natural que per a ella, parlar amb l’una fos com parlar amb l’altre..

I per què ho explico, això ? Doncs perquè entrem al mes de Maig. Un mes que, tradicionalment, l’Església dedica de manera especial a la Mare de Déu: “el mes de Maria”, en diem. I crec que nosaltres també ho podríem fer, allò que jo entenia que feia la meva mare: intentar parlar-li a la Verge Maria com si fos –que ho és !- la nostra mare.

Ja sabeu que nosaltres els cristians, i també moltes persones d’altres religions, com que creiem que no tan sols tenim cos sinó que tenim cos i ànima –esperit-, pensem, amb bona lògica, que als esperits els podem parlar.. en esperit. Amb el pensament. És justament això, “resar”: parlar amb Déu Pare, i també amb Déu Fill –Jesús- i amb Déu Esperit Sant. Però també podem parlar amb la Mare de Déu. I amb els sants. I convé que sapiguem com ens hi podem adreçar, a uns i altres. Jo diria que a Déu Pare li podem parlar com qui parla a un pare, i a Déu Fill com qui parla a un germà gran. A l’Esperit Sant ens hi podem adreçar com qui parla a la Presència de Déu dins nostre, als sants com qui parla amb amics de tota la vida. A la Verge Maria, com si li parléssim a la mare. Per això el normal serà que s’endugui una bona part, potser la més gran, la més “carinyosa”, la més confiada, de les nostres “converses”..

que no ens deixi indiferents..

El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge

(...)

Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabeth

(...)

Maria es va quedar uns tres mesos amb ella i després se’n tornà a casa seva.

(Lc 1, 26-56)

Que el teu apropament, Pare nostre, no ens deixi indiferents.

Que, com Maria, visquem cada dia en la teva presència,
celebrant que has mirat la nostra petitesa,
agraint tot el que rebem de la teva mà,
cada raig de sol, cada ombra d’incertesa...

Que, com Maria, bon Déu, plens del teu Esperit,
enmig dels nostres treballs i els nostres neguits
sapiguem destil·lar un cant d’alegria
que ens faci “marxar de pressa” a compartir i ajudar.

(variació d’una pregària de Ronald Knox)


Fa pocs dies parlàvem dels temples. Arribàvem a dir que per a nosaltres, els altres són també temples –espai sagrat- si sabem reconèixer la imatge de Déu que en hi ha en cadascun d’ells.

També nosaltres, cada un de nosaltres, som temples de Déu. Això que dic no m’ho invento. Guaiteu què diu sant Pau:

«¿No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?» (1 Co 3, 16)

Fins i tot Jesús ho deia clarement:

«--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14, 23)

És important el que diu aquella pregària que he posat al principi: que Déu habiti en nosaltres no ens pot deixar indiferents. Primer de tot n’hauríem de ser conscients. Després.., després res: si en fóssim conscients de veritat, no caldria res més. Tot sortiria sol. Oi que no se’ns acudiria de penjar segons quins posters a la capella de les Santes Espines, per exemple?. Doncs igualment, no podem omplir el nostre interior de qualsevol cosa. No és veritat que si sempre tinguéssim Jesús de company, moltes vegades ens comportaríem de manera diferent? La persona "plena de l'Esperit" és agraida, senzilla, capaç de reconèixer les coses bones i també les que no ho son tant ("cada raig de sol, cada ombra d'incertesa..") com vingudes de la mà de Déu; per això s'esforça a ser una persona respectuosa i amable, sempre disposada a ajudar..

..i nosaltres, què hi podem fer?

L’estiu passat, durant les vacances, quan tornàvem d’una excursió, vem trobar un grup de nois i noies molt alterats. Havien deixat les motxilles al costat del camí. Era un caminet estret que passava pel costat d’un barranc on se sentia, a baix de tot, el brogit del riu. Cridaven desesperats el nom d’un company i anaven i venien sense saber gaire què fer: acabava de caure pel barranc i no responia als seus crits. Els que baixàvem de la excursió els vem ajudar com vem poder; al cap de mitja hora vem poder arribar al costat del noi que era mort dins el riu amb la motxilla posada encara. Després, els seus companys van venir, destrossats, on nosaltres ens allotjàvem. Els vem donar menjar, lloc on dormir i vem trucar les famílies, la del noi mort també. Sense haver-ho buscat, vem viure el drama ben de prop.

L’endemà va sortir la notícia als diaris –una noteta petita– i també per la televisió, com passa sovint: “ahir al matí, a tal lloc, un noi, el nom i cognoms, va caure per un barranc i es va matar”.

Quan una desgràcia o un problema ens passa a nosaltres o als qui tenim a prop, aleshores ens fereix de veritat i faríem tot el que poguéssim per ajudar, o tan sols per acompanyar, que sovint és la única cosa que tenim possibilitat de fer. Però quan les desgràcies les veiem des de lluny, per la tele o als diaris, encara que no voldríem que passessin, com que ens agafen de lluny, no ens en adonem del tot i gairebé ni hi parem atenció.

Pel sol fet que un problema o una situació injusta passi lluny de nosaltres, no vol dir que sigui menys important ni que no podem fer-hi res. Nosaltres no podrem arreglar totes les coses que funcionen malament al planeta. Però això no vol dir que ens en hem de desentendre.

Hauríem de trobar una manera de viure en la que hi tinguessin lloc els altres, les seves preocupacions i els seus problemes . Hi ha moltes maneres. Assistir a la catequesi n’és una, però n’hi ha moltes més:

Interessar-nos pel que passa al món i mirar de saber perquè passa, ajudar a casa, visitar un familiar que és a l’hospital, estudiar per poder ajudar millor els altres el dia de demà, pensar alguna vegada si Déu no ens demana de fer-nos missioneres o missioners, sacerdots o monges, col·laborar en alguna ONG, o en algun voluntariat. Però per sobre i abans que tot –sense aquesta no hi pot haver les altres- aprendre a escoltar el que ens expliquen i mirar de posar-nos en el lloc de qui ho explica..

la tenda de la reunió

Què és un temple ? Doncs és un edifici al que hi van les persones que tenen una mateixa religió i s’hi apleguen per resar i compartir la seva creença. Des d’antic es van construir els temples pensant que allí hi faria estada el déu en el que creien les persones que l’havien construït.

El poble d’Israel no sempre va tenir un temple. Durant molt temps, tal com ho podem llegir a la Bíblia, el lloc on habitava Déu no era un temple sinó una tenda que també anomenaven “la tenda de la reunió”. Seria, tal com Déu li va dir a Moisès, “el lloc perquè jo pugui habitar enmig d’ells” (Ex 25, 8).

Quan en la celebració de la missa del gall, la vetlla de Nadal, es llegeixen aquestes paraules: “el fill de Déu, el qui és la Paraula, s'ha fet home i ha plantat la seva tenda entre nosaltres”, és perquè celebrem que Jesús neix de Maria i podem dir amb tota veritat que Déu s’ha fet un de nosaltres.

Més endavant, ja ho dèiem fa uns dies, parlant del lloc on habita Déu, Jesús mateix li diu a la samaritana: “Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.”

I encara més. Quan Jesús ressuscitat s’apareix a Pau li diu: “Saule, Saule, per què em persegueixes ? ”. Amb això ens dóna a entendre de manera ben concreta el mateix que havia dit en la seva predicació: “allò que feu en un d’aquests petits m’ho féu a mi”: Hem d’aprendre a reconèixer la imatge de Déu que hi ha en cadascun dels altres.

Vol dir tot això que el temple, les esglésies no valen per a res ? De cap manera ! Són espais sagrats, volguts per Déu mateix –ho vèiem al principi- on ens trobem i podem parlar amb ell més directament, “de tu a tu” tal com diu el llibre del Gènesi que ho feia Abraham. I amb els altres, que també són portadors de la seva imatge..

Pensar

No fa gaires dies que vem parlar de com Jesús espera de nosaltres moltes coses. No tan sols que resem i anem a missa i que siguem capaços de donar coses als altres. També espera de nosaltres, dèiem, que siguem humils, sincers, respectuosos, pacients, persones serenes i que sabem passar amb poques coses, valents, treballadors, generosos, justos, lleials.. I vem trobar exemples en la seva vida de com ell posseia tots aquests valors.

Avui voldria anar una mica més enllà i m'agradaria que us fixessiu en una altra actitut de fons: Jesús és una persona que té sentiments i que estima, però també és una persona que fa servir el cap per raonar. Goiteu sinó com ja des de petit li agrada escoltar i fer preguntes als mestres de la llei, com li agrada raonar les coses que diu, pensar contes que tothom pugui entendre -les paràboles- i contradir amb arguments ben trobats, quan convé, els atacs i les mentides que diuen d'ell.

Nosaltres hauriem de ser persones a les que ens agrada entendre, pensar, estudiar, veure el fons de les coses. No tan sols pel que fa referència a les nostres creences com a cristians (allò que deia tant bé sant Pau: "saber donar raó de la nostra fe"), sinó també saber adonar-nos de què és el que convé fer, com convé comportar-nos de cara a fer més agradable la vida de la nostra família, la de Santpedor, i si un dia podem -per què no?- també la de Catalunya o la del món sencer.

Us proposo una col·lecció de llibrets, molt ben escrits, de l'editorial Cruïlla. És la col·lecció Pensa-hi. Allí hi trobareu temes com aquests:

La vida i la mort

La feina i els diners

La guerra i la pau

Déu i els déus

De veritat o de mentida?

Tenir temps i perdre el temps

Allò que sabem i allò que no sabem

El bé i el mal

La justícia i la injustícia

Els nens i les nenes

La felicitat i la tristesa

La natura i la contaminació

L'orgull i l avergonya

etc.

Cada llibret costa cinc euros, i pot ser un bon regal per demanar, a més a més, pel sant o l'aniversari.

Pasqua !

Després d'un bon grapat d'anys de participar en les coses de la parròquia, us puc dir que un es va adonant que poc a poc s'ha anat creant un sentiment d'estima per les persones que ens trobem allí i per les vivències que compartim. Deu ser allò que en diuen "sentir-se comunitat". Jo diria que una de les "activitats" que més contribueix a fer néixer aquest sentiment és la de participar en la missa del diumenge; però hi han dues celebracions en les que això passa més encara: la del Nadal i les celebracions de setmana santa.

Per setmana santa són uns quants dies seguits que ens trobem la mateixa colla. El dilluns, ja, amb la celebració comunitària de la Penitència, després en les celebracions del dijous i el divendres sant -l'altre dia en parlàvem- i finalment en el gran esclat, la gran festa de la vetlla pasqual.

Aquest any era la primera vegada que teníem les celebracions amb mossèn Joan i amb mossèn Joan Carles. Va ser, crec jo, bonic de debò (bonic i "llarg", potser us dirà algun impacient; però jo em recordava d'allò que surt als Fets del Apòstols - Fets 20, 7-12 - on es parla d'unes reunions llarguíssimes que tenien amb sant Pau: tan llargues que en una, un noi -es deia Èutic i qui sap si seria de la vostre edat- es va adormir i, com que estava assentat al marc de la finestra, va caure fora des d'una alçada de tres pisos; el van anar a recollir i es pensaven que era mort, però sant Pau els va tranquil·litzar, el va agafar i el va eixoribir sense que li quedés cap mal..).

En la fotografia podeu veure un dels moments més emocionants de la vetlla: quan Mn Joan Hakolimana va cantar el parenostre en la seva llengua materna, el ruandès. Abans ens havia explicat que allí a Ruanda, en les celebracions, canten molt i fins i tot ballen.. Per al parenostre ell en coneix quatre melodies diferents, en ruandès. Jo que les vaig escoltar totes, us puc dir que són precioses totes quatre. Si féu clic aquí podreu escoltar la versió que va cantar a la missa. En sentir-la, tots vem quedar corpresos i ens va ajudar a resar el parenostre millor que mai. Jo diria que a tots sen's va fer present que formem part d'una Església que, tal com ens diu la etimologia de la paraula "catòlica", és "universal", per a tots. Sen's va fer present i ens en vem sentir contents..

el principal del principal..

Vem parlar de què celebrem a la setmana santa. No vem dir, però, quins fets recordem en concret cada dia d’aquesta setmana: dijous, divendres, dissabte i diumenge.

El divendres recordem la “passió” de Nostre Senyor. El dissabte el dia en que va romandre al sepulcre mort. Ja de nit, el mateix dissabte, amb la Vetlla Pasqual, el moment de la Resurrecció. El diumenge, dilluns i dies posteriors, continuem celebrant la Resurrecció, el fet més destacat de la nostra fe.

I el dijous? El dijous recordem el Sant Sopar que Jesús va voler preparar i celebrar amb els seus amics —els dotze apòstols— Allí Jesús sembla que hagués volgut esperar a l’últim moment per obrir el seu cor i parlar-los (parlar-nos !) més directament. Sap que poc després serà fet presoner i que haurà de patir molt i morir a la creu, però abans vol deixar als deixebles uns records que els quedin per a tota la vida. Joan, el més jove de tots ells, és qui es va cuidar de explicar-nos-ho. Jo us aconsello de llegir poc a poc aquest relat. El trobareu als capítols 13 fins al 17 del seu Evangeli. Al meu entendre, no hi ha res més escrit en tot el món on quedi tan ben reflectit l’esperit i la manera d’estimar-nos que té Jesús. És com un resum de tot el que volia dir-nos. Deixeu-me que us copiï un text d’un Papa, Pau VI, que va descriure molt bé el que vull dir:

"Nostre Senyor mateix va voler donar a aquella reunió una tal plenitud de significat, una tal riquesa de records, una tan gran commoció de paraules i sentiments, una novetat d'actes i preceptes, que mai acabarem de meditar-los i explorar-los. És una cena testamentària, és un sopar afectuós i immensament trist, alhora que misteriosament revelador de promeses divines, de visions supremes. La mort es tira al damunt, amb inaudits presagis de traïció, de lliurament, d'immolació; la conversa es va apagant de seguida mentre la paraula de Jesús flueix contínua, nova, extremadament dolça, tensa de confidències supremes, cernint-se així entre la vida i la mort"

(Pau VI, en una homilia del dijous sant, el dia 27 de març del 1975)

En aquell sopar, a més de totes les coses tan importants que va dir, també hi va haver dos “gestos”, dues “cerimònies” o “ritus” (recordem aquí la definició que Saint-Exuperi fa en el seu llibre “El Petit Príncep” —ja l’heu llegit?— de què és un “ritus”: “Un ritus —diu— és el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores.”). Dèiem, doncs, que en aquell sopar hi va haver dues cerimònies o ritus especials: la institució de la Eucaristia, que és explicada per tots quatre evangelistes i també per sant Pau, i la de rentar-los els peus als deixebles.

Fixeu-vos com va voler que el gest de rentar-los els peus els quedés ben gravat a la memòria. Us imagineu que un amic molt amic vostre un dia mor per salvar-vos la vida?. Imagineu, a més a més, que el dia abans us ha convidat a sopar amb ell i us obre el cor com ho va fer Jesús. Potser algunes coses de les que hagués dit podríeu oblidar-les. Però ben segur que no ho oblidaríeu mai si, a sobre, us hagués rentat els peus amb una palangana. El record de l’aigua freda als peus, Jesús acotat rentant-los els peus i el significat que li va donar després quan els ho va explicar, allò, ja no ho podrien oblidar mai més. Per això els seguidors de Jesús sabem bé que el principal del principal és estimar..

Valors personals (o coses bones, o qualitats, o virtuts)

A la quaresma recordem (“re-cordar” és una paraula que vol dir “tornar a passar pel cor”) els quaranta dies que Jesús passà al desert preparant-se per a la predicació. Jesús es va fer un de nosaltres per ensenyar-nos de prop què espera Déu de nosaltres. Ell també va haver d’aprendre i créixer com a persona, i ho va fer amb esforç, com veiem en el relat que fa l’evangeli d’aquests quaranta dies que va passar al desert.

Déu no espera de nosaltres tan sols que resem, i que anem a missa i que donem coses als altres. Tampoc espera de nosaltres que visquem aïlladament o que portem una vida “rara”, estranya. Jesús, amb la seva vida i la seva predicació, ens va ensenyar una manera de fer. Quines coses bones podem aprendre de Jesús? Podem dir que Jesús era:

Humil – no es fa el “xulo” ni vol que parlin bé d’ell, sovint s’amaga de “l’èxit”

Sincer – mai fa “comèdia” i diu el que ha de dir encara que el deixin de banda o li agafin “mania”. Fixeu-vos si n’hi van agafar, de mania, que fins i tot el van matar

Respectuós – escolta tothom, diu el que ha de dir, és veritat, però estimant la persona

Pacient – espera i no demana més del compte; al final no té cap pressa; diu el més important just la nit abans de que el facin presoner

Serè – No el veureu mai atabalat, sempre guarda una calma i una dignitat que impressionen

Valent – sabia que hauria de patir i no es fa enrere..

Treballador – es lleva ben d’hora al matí per pregar i, dels trenta-tres anys que va viure com una persona més, trenta va fer d’artesà

Generós – dóna tot el que té, sobretot el seu temps i fins els vestits; no té on “reclinar el cap”

Just – mai no mira de “quedar bé”, sinó que vol el bé de cadascú, tant aquell a qui s’adreça és ric com pobre, home o dona, poderós o malvist. Mira qui té al davant, i no la cara que posaran els altres

Sobri – passa amb ben poc

Lleial – és amic dels seus amics i, per exemple, abans que el facin presoner, es preocupa que els deixin marxar

esperança

Divendres passat, alguns “vells” de la parròquia vem tenir catequesi amb mossèn Joan. Ens va portar una Encíclica i vem començar a llegir-la i comentar-la. Una encíclica no és res més que una carta que el sant Pare escriu a tots els catòlics, tal com ho van començar a fer -fa dos mil anys- alguns dels primers deixebles com Pere, o Joan, o –sobretot- Pau..

Normalment, les encícliques són difícils de llegir doncs fan servir un llenguatge força filosòfic i espès. Aquesta, en canvi, penso que és una mica diferent: s’entén de seguida el que diu. Guaiteu, sinó com aquest trosset que us he copiat us serà fàcil d’entendre. Està parlant de la Esperança, una virtut –una cosa bona- que Déu ens dóna quan nosaltres volem conèixer-lo i seguir-lo:

«En què consisteix aquesta esperança? (...) Arribar a conèixer Déu, el Déu veritable, això és el que significa rebre esperança (...) L’exemple d’una santa del nostre temps pot, en certa manera, ajudar-nos a entendre què significa trobar per primera vegada i realment aquest Déu. Em refereixo a l’africana Josefina Bakhita, canonitzada pel papa Joan Pau II. Va néixer aproximadament el 1869 —ni ella mateixa no sabia la data exacta— al Dārfūr (Sudan). Quan tenia nou anys va ser segrestada per traficants d’esclaus, apallissada i venuda cinc vegades en els mercats del Sudan. Va acabar com a esclava al servei de la mare i la dona d’un general, on cada dia era assotada fins sagnar. Com a conseqüència d’això li van quedar 144 cicatrius per a la resta de la vida. Per fi, el 1882 va ser comprada per un mercader italià per al cònsol italià Callisto Legnani, que, davant l’avanç dels mahdistes, va tornar a Itàlia. Aquí, després dels terribles «amos» dels quals havia estat propietat fins aquell moment, Bakhita va arribar a conèixer un «amo» totalment diferent —que va anomenar Paron en el dialecte venecià que ara havia après—, el Déu viu, el Déu de Jesucrist. Fins aquell moment només havia conegut amos que la menyspreaven i maltractaven o, en el millor dels casos, la consideraven una esclava útil. Ara, al contrari, sentia a
dir que hi havia un «Paron» per sobre de tots els amos, el Senyor de tots els senyors, i que aquest Senyor era bo, la bondat en persona. Es va assabentar que aquest Senyor també la coneixia, que l’havia creat també a ella; més encara, que l’estimava. També ella era estimada, i precisament pel «Paron» suprem, davant el qual tots els altres no són més que mísers servents. Ella era coneguda i estimada, i era esperada. I encara més: aquest Amo havia afrontat personalment el destí de ser maltractat i ara l’esperava «a la dreta de Déu Pare». En aquest moment va tenir esperança; no sols la petita esperança de trobar amos menys cruels, sinó la gran esperança: jo sóc definitivament estimada, passi el que passi; aquest gran Amor m’espera. Per això la meva vida és bonica. A través del coneixement d’aquesta esperança va ser «redimida», ja no se sentia esclava, sinó filla lliure de Déu. Va entendre el que Pau volia dir quan va recordar als efesis que abans estaven en el món sense esperança i sense Déu; sense esperança perquè estaven sense Déu. Així, quan se la va voler tornar al Sudan, Bakhita s’hi va negar; no estava disposada a deixar que la separessin novament del seu «Paron». El 9 de gener de 1890 va rebre el baptisme, la confirmació i la primera comunió de mans del Patriarca de Venècia. El 8 de desembre de 1896 va fer els vots a Verona, a la Congregació de les Germanes Canosianes, i des de llavors —junt amb les seves feines a la sagristia i a la porteria del claustre— va intentar, sobretot, en diversos viatges per Itàlia, exhortar a la missió: sentia el deure estendre l’alliberament que havia rebut gràcies a la trobada amb el Déu de Jesucrist; que l’havien de rebre d’altres, el nombre més gran possible de persones. L’esperança que en ella havia nascut i que l’havia «redimit» no podia guardar-se-la per a ella sola; aquesta esperança havia d’arribar a molts, arribar a tots.»

Mossèn Joan Hakolimana, aquest mateix dia, ens va explicar una cosa del seu país que vaig pensar que avui us la explicaria a vosaltres:

Un dia, a la Universitat, un professor li ve demanar a un alumne:

– Què penses fer quan acabis la carrera? i l’alumne li va dir:

– Doncs em posaré a treballar

– I després? li va dir el professor I el noi va contestar:

– Doncs potser coneixeré una noia bonica i m’hi casaré.

– I després?

– Doncs farem una família i tindrem una casa, i potser un cotxe..

– I després?

– Doncs seguiré treballant i viurem plegats la família, i.. (ja no sabia gaire què dir..)

– I després?, va seguir preguntant el professor.

– Doncs, no ho sé.. descansaré..

Al final el professor li va dir:

– Els nostres projectes han d’anar més enllà dels cent anys !, cent anys són ben poca cosa.. els cristians tenim una esperança que dura més de cent anys. Hem de comptar amb aquesta vida, i amb la vida de després !

el bé, el mal i la llibertat

Recordeu quina era la sensació que us donava, quan éreu petits, de veure Jesús a la creu? Alguna vegada us heu aturat a imaginar què devia sentir i què devia pensar Jesús mentre moria per nosaltres? No heu tingut mai ganes de que hagués anat tot de diferent manera? No era possible que Jesús no patís i morís a la creu?

Jesús no volia la creu, llegim a l’Evangeli que li feia por. Molta por. De tota manera accepta de passar tots els patiments perquè ens estima (estimar, d’alguna manera vol dir també això: estar disposat a passar-ho malament per la persona que estimes) I no ho acceptava com qui passa per un mal moment perquè no té altra remei i prou. Es pot dir que no volia la creu, però que sí la volia en la mesura que així feia el que creia que havia de fer (ell creia que havia de fer el que li demanava el Pare, i en aquell moment té la certesa que el Pare li demanava de passar per la creu) Fins i tot, uns quants dies abans renya a Pere quan li diu que “de cap manera, que ell no ha de patir i morir !” tal com els anunciava..

La creu, el patiment, el tenir mal, no el volem ningú. Jesús tampoc. I Déu tampoc vol el mal de ningú. Però el patiment i el mal existeixen. I moltes vegades existeixen per com les persones fem servir malament la nostra llibertat. Podem estimar o no. Podem fer feliços els altres o no. I moltes vegades no fem feliços els altres. Molts patiments de moltes persones són conseqüència del mal o de no tenir en compte els altres. I Déu, que ens vol lliures, ens deixa fer encara que fem les coses malament. Ell, que ens ha creat i que coneix com som, sap que darrera el patiment i darrera la mort hi ha quelcom més important i que, així com el patiment no dura per sempre, la felicitat i la resurrecció que ell ens vol donar sí que dura per sempre.

Per què, però, Déu permet el mal i el sofriment? Per què demana al seu Fill que mori a la creu?

Això és difícil de contestar. Però fàcil de comprendre. En serem capaços?

en esperit

--Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna.
Li diu la dona:
--Senyor, dóna'm aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar.
Ell li diu:
--Vés a cridar el teu marit i torna.
La dona li contesta:
--No en tinc, de marit.
Li diu Jesús:
--Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat.
La dona li respon:
--Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.
Jesús li diu:
--Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.

(Jn 4, 13 – 24)

Potser us ha passat alguna vegada de desitjar amb moltes ganes tenir una cosa que no la podeu aconseguir i pensar que, si la tinguéssiu ja no necessitaríeu ni voldríeu res més. I potser, quan per fi la heu aconseguit, després d’estar contents unes hores o uns dies, us heu adonat que allò que tant desitjàveu ja no us omple. No era tant com havíeu imaginat..

En el relat de més amunt, Jesús li descobreix tot un secret, a la samaritana: la única cosa que de veritat la pot fer feliç i li pot donar la pau, no la té gaire lluny. No li cal, per a trobar-la, ni anar buscant un nou amant, ni preocupar-se de l’aigua (tant important com és l’aigua; no heu passat mai set en una excursió?), ni tan sols de tenir una església on anar a pregar. Allò que de veritat li pot donar sentit a la vida ho pot trobar.. dins seu mateix !

Això no vol dir que no haguem de desitjar aquelles coses bones que ens fan falta; ni que enamorar-se i trobar un company o companya per a tota la vida no sigui important (que sí que ho és !), ni que no faci falta anar a l’església a pregar i donar gràcies amb les altres persones. Vol dir que totes aquestes coses, que són importants i necessàries, no són les “primordials”..

El que de debò és primordial, ens diu Jesús, és que ens adonem que Déu pot habitar dins nostre i li ho podem referir tot. Si ens sabem portadors de l’Esperit de Déu dins nostre, tot pren sentit: tant les coses bones, com les dolentes que ens puguin passar. A nosaltres i a tothom. Com n’és d’important aprendre a mantenir-nos constantment en la seva presència..!

mossèn Joan Hakolimana

Ja sabeu que mossèn Joan és vicari a Santpedor. Entre mossèn Josep Mª, que és el rector i ell, es cuiden de quatre parròquies. Les més grans per nombre d’habitants són Artés i Santpedor. En un principi havien pensat de repartir la feina de manera que cada un d’ells estigués un nombre de dies semblant a cadascuna de les parròquies. Però com que Mn. Joan encara no ha pogut “convalidar” el seu carnet de conduir i no pot anar amunt i avall en cotxe, s’ho han hagut de muntar de manera que sigui un dels dos qui passi més estones a Artés -Mn. Josep Mª- i que l’altre –Mn. Joan- faci més vida a Santpedor. Així estalvien benzina.. i estrès.

Quan va venir al poble, mossèn Joan tan sols feia tres mesos que havia arribat a Catalunya, però ja entenia i parlava força bé el català. De castellà gairebé no en sap ni una paraula. Ja es pot dir que al poble ha estat molt ben rebut. I no és perquè a Santpedor siguem especialment acollidors –que ho som- sinó, sobretot, perquè és una persona senzilla que de seguida es fa estimar. Hauríeu de sentir (de viure !) amb quin esperit i amb quina humilitat diu les misses. Que ell hagi vingut de tan lluny et fa sentir content de pertànyer a una església universal, una església que té la llibertat i la joventut de portar missioners a països llunyans, ..i també de rebre’ls aquí ara que ens van fent falta.

Amb els de catequesi, li vem demanar a mossèn Joan que ens expliqués coses del seu país. Ell va accedir-hi. La setmana a sobre va venir i vem parlar una estona llarga.

A nosaltres ens va semblar que era tant especial i tant important el que ens va dir, que no podem deixar d’explicar-vos-ho:

Mossèn Joan va néixer l’any 1973, a Ruanda, un país petit com ara la meitat de Catalunya, en un poble que es diu Gisenyi. Al costat del poble hi ha un gran llac que es diu Kivo.

La de Ruanda és una cultura molt diferent de la d’aquí. Ara va entrant la manera de vestir occidental i han començat a fer les cases com les d’aquí, però a les zones rurals hi ha moltes cabanes amb sostres fets de branques. Donen una gran importància a la família. De mitjana normal, allí sol haver-hi uns cinc fills a cada família, però també vuit, o deu, o dos...

A casa seva són sis noies i ell, que és el petit. La seva mare té vuitanta-dos anys. El pare no el va conèixer doncs va morir quan ell tenia dos anys.

Tot el que es fa a la família i és important es decideix entre tots: amb qui es casarà cadascú, els estudis que hauran de seguir... Tothom hi diu la seva. En un cas de conflicte, decideix el cap de la família, que no és el més gran sinó el que és reconegut pels altres com el més savi de la família. La família va més enllà que els pares i els fills; ara, a casa seva, el cap de família és el seu tiet Senherekere i ja van decidir que si un dia mor Senherekere, ell, en Joan, serà el seu nou cap.
Quan el seu pare va morir, com que havia deixat bens suficients, a casa seva no van passar gran dificultat econòmica.

En sentir el nom de Senherekere, li vem demanar com era que el seu nom –Joan- no fos com els d’allí, i ens va explicar que sí té que un nom ruandès: es diu Hakolimana. “Hakoli” vol dir “fer” i “Mana” vol dir “Déu”. El nom sencer voldria dir: “tenim tot de Déu”, o “tot el que tenim ve de Déu”

De les seves sis germanes, tres són casades, dues religioses i una va morir fa tretze anys. Els seus noms, de gran a petita són: Teresita, Patrícia –que és la que va morir-, Pascàsia, Eufròsia, Alfonsine i Jacqueline.

Va viure la guerra a l’any 94. Després va anar al seminari. Per què?:

A la guerra hi va haver un milió de morts. Ell va perdre el sentit de la vida. No menjava. No dormia...

La gent va començar a donar testimoni dels que havien donat la seva vida per salvar la dels altres. “La vida –ens va dir- és més gran que no ho pensem”. Va entendre que si algú pot donar la seva vida lliurement vol dir que és un do que hem de compartir. Va decidir-se per el sacerdoci.

Per una família d’allí, tenir un sol fill com en el seu cas, suposa recolzar en ell la única possibilitat d’obtenir riquesa. “Al final ho deixarà”, pensaven els del poble. Però ell veia que també era un do de Déu. “Per què vaig néixer?”, es demanava. I va caminar amb seguretat.

“Un dia marxaré”, li deia a la mare. I ella el va animar molt, molt. “Tu ets uns do de Déu que vaig rebre quan ja pensava que no tindria cap fill. I si ets un do de Déu, que té d’estrany que et donis a Déu?”

Quan va ser sacerdot, el bisbe el va enviar a atendre els presos de les presons. Després de la guerra i encara ara n’hi ha moltes, de presons, a Ruanda. Anar a les presons és una tasca molt perillosa. Perillosa pels de fora que et poden fer mal i perillosa pels de dins que t’insulten.

«Jo –ens deia- tenia la idea que per a ser feliç s’havia de tenir una casa, un cotxe, diners.. i veia que els que tenien tot això no eren feliços. Vaig veure molta gent a les presons, en canvi, que no tenien res i, curiosament, eren feliços. Cecs, però feliços. Amb molt poc menjar, però feliços. Minusvàlids de pensament –intel·lectuals- o físics, però feliços.»

»Una persona de la presó em va dir:

— “Aquí has vist cecs. Tu ets cec?”
— “No”, vaig dir
— “Has vist algun cec feliç, aquí?”
— “Sí” li vaig contestar. I ell em va respondre:
— “Tu has de ser feliç !”

»I també em deia:

— “Aquí has vist moltes persones amb poc menjar. Tu pots menjar?”
— “Si”
— “Has vist alguna persona amb poc menjar feliç, aquí?”
— “Sí”
— “Tu has de ser feliç !”

»I encara em deia:

— “Aquí has vist gent minusvàlids. Tu ets minusvàlid?”
— “No”
— “Has vist algun minusvàlid feliç, aquí?”
— “Sí”, responia jo
—“Tu has de ser feliç !”, em tornava a dir.

»Cada dia, cada matí quan em llevo, em dic a mi mateix: Joan, avui tinc el deure de ser feliç !”

»Problemes no en falten mai, però la felicitat ve de dins. No vindrà mai de les coses de fora. La meva feina és ajudar els altres a ser feliç. Amb la fe en Déu, en Jesucrist que ha passat per la mort i la resurrecció per a donar-nos la vida eterna. No tinc diners ni ciència, però tinc la fe, l’esperança i el compartir

»Cal que siguis feliç perquè Déu t’estima»

Després ens va explicar que a Ruanda hi plou molt. És un país verd. Durant els cinc anys que va anar a les presons i atenia els presos, també els deia la missa. I durant els cinc anys, cap vegada va ploure mentre deia la missa. Podia estar plovent ben fort i, tot just començar la missa, parava de cop. Altres vegades, tot era acabar de fer el senyal de la creu dient l’“aneu-vos-en en pau..” i, sense ni tenir temps de treure’s l’alba, començar a ploure a bots i barrals. Per a ell allò era un miracle.

Els sants de Santpedor

"Els sants dels carrers de Santpedor", potser hauriem d'haver dit...

La Gemma, el Joan i el Mingu, ens hem dedicat a preparar les fotografies que podeu veure més avall. Són de les imatges de sants que hem pogut trobar pels carrers de Santpedor. Encara en falten algunes que, si podem, ja les anirem afegint. Diriem que abans encara n'hi havia més. Potser, amb tants enderrocs d'edificis vells com ara es fan, se n'han perdut forces. Ho podriem demanar a algú que sàpiga coses del poble. Potser al Pere Vila...

Trobem que és bonic que es conservin aquestes imatges. Sembla com una senyal que ens han deixat els nostres avantpassats. Si aconseguim saber més coses d'aquestes imatges, ja les deixarem escrites. De moment, la única cosa que sabem és que tot són "Santannes" i "Santantonis"... També sabem que al sant Antoni de la Plaça de l'Església li falten els peus. Ens ho va dir el Sr. Benasat de cal Estevet quan ens va deixar entrar a casa seva per a fer la foto...

Sant Antoni
Santa Anna
Santa Anna
Sant Antoni

500 anys

Farà 500 anys que santa Anna va ser proclamada patrona de Santpedor.

Ja s'estan preparant tot un seguit d'actes per celebrar-ho. De moment, tot el que coneixem de Santa Anna de Claret i la seva ermita es això:

• L'ermita de Santa Anna està situada a les afores de Santpedor.


• A Santa Anna cada any hi fan un aplec amb sardanes, missa, rosari... I ho fan, a què no sabeu quin dia? Doncs el dia de Santa Anna !!!


• Moltes persones de Santpedor -i també moltes altres que venen dels voltants-, porten a batejar els seus fills a Sant Anna, i moltes parelles es casen allí. Jo mateixa (la Gemma), hi vaig ser batejada.

(continuarà)...

Avui comencem...

Era un dia d'hivern. Mossèn Pere havia de marxar i no podiem fer la ktquè als locals com cada dimecres. Vem dir: què fem?

Després de donar-hi voltes vem decidir fer un blog, tal com vem dir a principi de curs que fariem un dia que tinguéssim temps.

Aquell dia d'hivern era.. AVUI !!

O sigui que, aquí estem. I estarem aquí per donar-vos a conèixer totes les coses que sen's passin pel cap i que tinguin relació (ni que sigui una mica mica..) amb la KTquè.