ningú no ha parlat mai com aquest home

Diu al “Veniu amb mi”: «Jesús parla amb autoritat; als qui l’escolten els demana que tinguin fe en ell.»

Quan llegeixies els evangelis te n'adones de seguida: Jesús parla amb autoritat. No dóna mai la impressió de que improvisi o dubti. A més, el comentari de les persones que l'escolten queda recollit en diferents punts dels mateixos evangelis (Mt 7, 29; Mt 21, 23; Mc 1, 22; Mc 1, 27; Lc 4, 32) i ell mateix ho diu ben obertament: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra» (Mt 28, 18). Hi ha una narració, però, que ho posa especialment de relleu. Ho explica sant Joan al capítol setè del seu Evangeli: els fariseus i els grans sacerdots van enviar els guardes del temple perquè el fessin presoner, doncs deien que enganyava la gent. Els guardes van anar-hi per fer el que els havien manat, però mentre esperaven un bon moment per agafar-lo, van sentir el què deia. Deia, per exemple:

«No heu de judicar segons les aparences. El vostre judici ha de ser just.»

«És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'ell, i és ell qui m'ha enviat.»

«Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell.»

Al final, quan va ser l’hora, els soldats no van gosar fer-lo presoner. L’evangeli diu:

«Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir:

— Per què no l'heu portat?

Els guardes respongueren:

— Ningú no ha parlat mai com aquest home.»

Aquell dia, els soldats es devien guanyar una bona esbroncada i potser un càstig. Però en el fons devien quedar ben contents. Jesús se'ls havia fet seus i ells havien fet -deixat de fer- el què creien que havien de fer. Nosaltres els ho agraïm.

[Després de llegir aquest text, imaginar-nos l’escena i comentar-la, la Maria, del grup de la Mercè, ha dit que s’assemblava molt amb el què va passar “amb la pecadora, que volien tirar-li pedres i al final no ho van fer”. Ho has entès perfectament, Maria: Jesús va captivar els qui l’escoltaven al temple i els guardes, de la mateixa manera que va captivar la dona pecadora i els qui volien apedregar-la. A nosaltres, si llegim l'Evangeli, també ens captivarà]

beneeix..

Tot va començar quan l’Anna de la classe de la Isabel va portar de casa seva un Sagrat Cor, i el van penjar a dalt de tot del mural que acabaven d’estrenar.

El Sagrat Cor té una inscripció que diu: “BENDIGO ESTA CASA”. Ells hi van afegir a sota: “Beneeix aquesta classe”. Després, cada setmana pensaven què més li podien demanar a Jesús que beneís:

“Beneeix els fruits de la terra”

“Beneeix la gent gran”

“Beneeix les nostres famílies”

“Beneeix els animals” [que puguin viure en llibertat !!, que no els matin més !!, diu al costat]

“Beneeix els pobres”

“Beneeix els bebès”

“Beneeix aquest món”

“Beneeix els malalts”

“Beneeix el Mn. Joan Hakolimana i la seva família” [va ser després de l’entrevista]

Quina idea més bonica, oi? Abans no arribeu de l’escola, com que sempre us he d’esperar una estona, m’agrada mirar el mural de la classe del costat. El nostre també és bonic. Per això el poso aquí:

trenta anys

Avui llegirem al llibre de catequesi, el “Veniu amb mi”, l’últim apartat del capítol 3, que porta el títol: “Trenta anys entre nosaltres a Natzaret”. Els “trenta anys a Natzaret”, potser ja ho sabeu, es refereixen al temps que Jesús va viure amb el seus pares sense donar-se a conèixer al món. Vivia “entre nosaltres” sense que ningú el conegués com a Fill de Déu. Li deien el “fill del fuster” (Mt 13, 55).

Aquests trenta anys mai no els hauríem de perdre de vista. Jesús ens va ensenyar com havíem de fer les coses, i ens ho va ensenyar no tan sols amb el què deia, sinó també amb el què feia. A més de resar i predicar, va passar trenta anys de la seva vida aprenent i treballant com qualsevol de nosaltres. Fixeu-vos: de trenta-tres anys, tan sols tres fent coses "especials". Els altres trenta, ben igual que qualsevol de nosaltres.

Dissabte passat, la Isabel i jo vem anar amb unes quantes persones més a escoltar una xerrada que ens va fer el vicari episcopal de la nostra diòcesi. El vicari episcopal és la persona que es cuida de fer les funcions del bisbe quan aquest no hi és, i també li fa d'ajudant i conseller. És un mossèn que es diu Joan Casas. Abans de ser vicari episcopal havia estat molts anys a Ruanda —un país que ja coneixem una mica, oi?— fent de missioner. Com que és una persona que ha viscut moltes experiències, quan es posa a parlar sembla que li falti temps per explicar tot el què li passa pel cap.

«Una vegada —ens va dir— vaig anar a França i, a la missa, el sacerdot va dir que "la pau és la seguretat de sentir-se estimat". Això em va agradar molt —deia mossèn Joan— perquè és veritat que quan un es sent estimat, aleshores té pau dins seu. Si un sap que hi ha una persona que l'estima, no li cal fer grans coses per a ser feliç. Ja en té prou amb el treball de cada dia. No li cal escriure un llibre —Jesús no ho va fer— ni fer res d'especial. La monotonia de cada dia és bonica si un té bora seu una persona que l’estima. Natzaret era un poblet ben petit: tan sols tenia tres-cents habitants, i allà era on "Jesús creixia i s'enfortia, ple d'enteniment" (Lc 2, 40).»

A mi em va fer gràcia com, després de dir que a Jesús no li feia falta sortir del seu poble petit ni fer res d'especial per a ser el Fill de Déu (si més no, no hi tenia cap pressa..), després de dir-ho, mossèn Joan li donava la volta i ho posava a l'inrevés. Deia: "Nosaltres, com Jesús, per a créixer necessitem l’ambient petit de Natzaret". O sigui: no és que sense ser "famosos" i sense fer "proeses" puguem fer "coses grans" com les va fer Jesús, sinó que és a l'inrevés: les nostres "proeses" i la nostra "fama" haurien de ser fer "coses petites", les mateixes que fem cada dia, però fent-les amb il·lusió i amb ganes, sabent que allò que fem és molt semblant al que va fer Jesús gairebé tota la vida.

Tot això que ens deia mossèn Joan, potser ens servirà per entendre millor el què diu el llibre a la pàgina 45...

Col·loqui amb mossèn Joan Hakolimana

Altra vegada vem demanar a Mn Joan que ens expliqués coses de la seva vida. Enguany ens hi hem aplegat tots els grups de catequesi que venim els dimarts de cinc a sis. Cada grup havia preparat les seves preguntes. Ens vem trobar tots a la sala gran i, després d’una petita presentació, de seguida va començar el bombardeig:

- “Quin és el teu nom sencer. Què significa HAKOLIMANA?”:

El meu nom sencer és Joan Hakolimana. A Rwanda no fem servir cognoms. Mireu: a la policia, per exemple, quan vaig haver de posar a punt el passaport, els vaig dir que el meu nom és Joan Hakolimana, i ells em van dir: - “i què més?, quin és el segon cognom?”. Aleshores els vaig tenir que explicar que en el meu país, les persones tenen un sol nom, sense cognoms...
I jo, encara gràcies: com que sóc batejat en tinc dos. De fet, al meu país, cada vegada que neix un nen, li posen un nom que recordi les circumstàncies del que passava quan va néixer. Els meus pares, com que eren creients, van fer servir per a gairebé tots els fills (érem buit germans però en van morir dos) un nom en el que hi surt la paraula “Imana”, que vol dir “Déu”. Tinc tres germanes casades i dues que són monges; la mare té 85 anys i el pare en fa 33 que va morir. Jo ara tinc 35 anys i en fa 8 que em vaig fer sacerdot: va ser el dia 25 de Juliol de l’any 2000.
Hakolimana vol dir "ens l'ha enviat Déu". Em van posar aquest nom perquè el meu pare desitjava tenir un nen. Però tan sols li naixien nenes. Quan vaig néixer jo, després de les meves sis germanes va dir: "per fí, Déu ens l'ha enviat"

-“Com es diu la teva mare?”

El nom és complicat. Es diu NYIRABOIKARI [ens escriu el nom en un paper i ens l’ensenya], vol dir “Algú de la casa”. Una germana meva es diu MOHAIMANA, que vol dir “ofereixo a Déu”.

- “Quants habitants té, Ruanda?”:

Vuit milions. Té una població semblant a la de Catalunya, i el clima no és tan calorós com us pot semblar: entre 18 i 26 graus. El què passa és que allà no hi ha tanta oscil•lació de la temperatura, es manté igual durant tot l’any. Plou molt, a Ruanda...

- “Per què vas venir?”:

Perquè l’Església no és com una empresa o una escola on no pots canviar de classe, sinó que és com una família. Aleshores, tal com fa bastants anys van venir gent d’aquí, del Bisbat de Vic, a Ruanda, ara he vingut jo de Ruanda aquí...

- “En un conte (potser era una pel·lícula) sortia un nom ruandès que sonava com “Buaba”. Què vol dir?”:

[Després de pensar-ho una mica]

Ah, ja sé quina paraula dius: “Ubwoba”. Vol dir “la por”

- “Com es diu ‘hola’ i ‘adéu’ en ruandès”?:

‘Hola’ es diu “komera”, que vol dir “que estiguis fort...”, i ‘Adéu’ es diu “urabeho”, que és com dir “que segueixis essent...” I per a dir “Bona nit”, en ruandès diem “Urote Imana”, que significa: “que facis un somni sobre Déu...”, tal com aquí dieu: “que somiïs amb els angelets...”

- “Allà a Ruanda tothom va a missa?”:

No. Passa com aquí, alguns hi van i altres no. Però la diferència és que allí, a l’inrevés d’aquí, hi van més persones joves que no gent gran, i més noies que nois.

- “Com representen Jesús, blanc o negre?”:

Abans de l’any 1962, que és quan hi va haver el Concili Vaticà II, blanc. Després, negre.

- “És veritat el que s’ha sentit explicar a la “tele”, que els nens són contractats per anar a la guerra?”:

Sí, això allà passa a vegades; ara passa més al Congo, el país veí que està en guerra, que no pas a Ruanda.


- “Viure entre nosaltres és com si fossis un missioner?:

És una realitat discutida. Quan un marxa, diuen: “és missioner”, però a l’inrevés no es diu, encara que la realitat és la mateixa. De fet ara, oficialment, seré missioner i així hi sortirà escrit en uns papers que m’estan preparant al meu país.

- “Els nens de Ruanda han de treballar sense haver estudiat?”:

Hi ha tres situacions diferents. Una: la dels que estudien primària, després secundària i després encara segueixen a la Universitat. Dues: la dels que estudien primària i després secundària però no poden seguir els estudis i es posen a treballar. I tres: la dels que després de primària ja han d’anar a treballar.

- “Tot Ruanda és del Barça?”:

Sí. Hi ha molts seguidors del Barça, i també del Chelsea i del Manchester.

- “El meu germà diu que és molt avorrit anar a missa i que no hi vol anar...”:

La pregària és com un aliment: com més ens hi acostumem, més ens agrada.

- “Des d’Espanya a Ruanda, quants països hi ha, entremig?”:

N’hi ha molts; no sé exactament quants. Pensa que per arribar-hi fan falta 12 hores de viatge en avió.

- “Com vas aprendre el català?”:

Vaig passar un temps a St. Feliu Sasserres per aprendre’n, i també vaig fer un curset a Vic.

- “Per què vas voler treballar de mossèn?”:

Cadascú té el seu camí. La meva crida segueix dos camins: un, cap endins, que és el d’experimentar la confiança en Déu, i un altre, cap enfora, que m’empeny a compartir la vida amb els altres.

[Val la pena recordar aquí la lletra de la cançó “Qui me prêterà” de Mn. Joan, que parla d’aquests dos camins quan diu: “sí, el Senyor m’ha fet confiança / car malgrat /malgrat la meva feblesa / ell ha fet de mi el seu testimoni”]

Jo he vist una persona riquíssima fer-se pobre en dues hores, i a l’inrevés també. M’ha fet adonar que les coses d’aquest món passen de pressa. S’ha de buscar un motiu més estable, per a viure. Passa tot de seguida. Necessitem una raó més alta.

- “A Ruanda, hi ha més naturalesa que aquí?”:

Més que al centre de Catalunya, sí. M’ha estranyat de veure un riu que per a Catalunya és important: el Llobregat. Per mi el Llobregat és una font d’aigua molt petita. Estic acostumat a veure al meu país rius molt grans. El riu Congo, per exemple: si el vols travessar s’han de fer 18 kilòmetres !

- “Quina diferència hi ha, amb els nens d’allà?”:

[se sent un nen que diu: que són negres!]

Mossèn Joan respon: és veritat, aquesta és una diferència, però n’hi ha més: la segona podria ser la del desenvolupament; el meu país és menys desenvolupat que el vostre; una tercera diferència és la de la cultura, a Ruanda la cultura és més visual que la d’aquí. I també, com que bona part de la cultura es basa en la tradició oral, saben més d’escoltar.

- “El meu germà va anar a jugar a bàsquet a Granollers i els del públic els deien: ‘capullos!’, això també passa a Ruanda?”:

A Ruanda també ho fan, sí. Ho fan en ruandès, però també insulten.

- “Hi ha una cultura diferent, a Ruanda?”:

Sí. En la manera de vestir, en el menjar, en el ballar. Allí es balla molt.

- “Tots són cristians, a Ruanda?”:

Sí, però s’ha d’explicar. Aquí la majoria son catòlics. Allà, la realitat és més ampla: El 85 % de les persones són cristianes, però dins els cristians n’hi ha un 65 % que són catòlics i el 35 % restant són protestants. El 15 % de persones que no són cristianes són musulmans.

- “T’agrada aquest poble?”:

Sí. M’hi sento com a casa meva !, encara que trobo a faltar algunes coses del meu país. Allà, per exemple, en acabar la missa ballem durant uns tres minuts. O també la manera com els més joves cuiden els més grans...

-----

I ja no va donar temps per a més preguntes, tot i que ens en van quedar moltes per a fer. El dia 23 de febrer, els que venen a catequesi el dilluns també faran les seves preguntes. Ja us ho explicarem..

Li (2)

Un dia, a catequesi, la Li va fer aquesta pregunta a la germana Euphrasie:

«Com és que Jesús no ens ha ensenyat a dir “el nostre arròs –en comptes de ‘el nostre pa’- de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui”?»

Ja sabeu que a la Xina, el principal aliment és l’arròs; a molts llocs no coneixen el pa tal com nosaltres el mengem. La germana Euphrasie no va saber gaire com contestar. Va dir-li que el “pa” del parenostre és la Eucaristia, la comunió. I és veritat. Però també és cert que quan nosaltres resem el parenostre, no demanem el pa de la Eucaristia i prou; també li demanem a Déu que ens doni l’aliment de cada dia, tot el que ens és necessari per a viure (el menjar, el vestit, l’escalfor material i l’espiritual: l’afecte de la nostra família i dels amics, i també el treball o l’escola, els diners que necessitem..).

Jo crec que d’aquí a poc temps, a la Xina combregaran amb pans fets d’arròs, i que al parenostre diran “el nostre arròs de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui” Serà gràcies a la Li, perquè quan un nen de nou anys demana una cosa se li ha de fer cas (oi que hi esteu d’acord?) i, més a més, ja us ho he dit, la Li estimava molt la comunió..

Heu de saber que quan els soldats van entrar al seu poble, van convocar tota la gent a l’església i van llençar els pans de la comunió per terra. A la Li allò la va entristir molt. Quan ho va veure es va posar a plorar..

Però va ser valenta. Encara que havien prohibit d’entrar mai més a l’església, ella hi va anar cada dia per a combregar amb un dels pans que havien quedat a terra. L’últim dia,quan ja només quedava un pa, la van veure i el soldat que hi havia de guàrdia li va disparar i va morir allí. Si el Bon Pastor havia donat la vida per a les seves ovelles, ella, la Li, també va donar la seva vida per al Bon Pastor.

A nosaltres segurament que no ens mataran per anar a combregar; això no sol passar. Però el que podem fer és proposar-nos d’anar-hi cada diumenge i, abans de combregar, aturar-nos a pensar que anem a rebre Jesús i que, per això, hi hem d’anar preparats: si tenim pecats en demanarem perdó (al principi de la missa ho fem tots plegats de demanar perdó: hem d’estar atents i fer-ho de veritat, però si no hi hem pensat, encara ho podem fer quan estem a la cua per anar a combregar). Mentre ens hi acostem, també podem pensar què li explicarem, què li demanarem (primer demanarem per als altres, després per a nosaltres). Li podem dir que l’estimem i que volem estimar-lo cada cop més. Si ho fem així, Jesús, que és molt agraït, ens farà ser tan valents i eixerits com la Li !

Li (1)

Bona part de la Catequesi parroquial, ja ho veieu, va adreçada a la preparació de la Primera Comunió. Nosaltres els catequistes, i els mossens, no ho voldríem així. Voldríem que la catequesi fos una activitat per acostar-nos a Jesús, per ajudar-nos a viure més a prop de Déu, i això hauria de durar tota la vida. Unes estones setmanals, quinzenals o mensuals que ens ajudessin als de la parròquia a ser un grup de persones que comparteixen amistat, resen plegats i es deixen guiar per a fer la seva vida cada vegada més semblant a la del qui s’anomenava a sí mateix “el bon Pastor”: Jesús. A ser tan bones persones com ell, segurament no hi arribarem mai del tot: per això he dit “cada vegada més semblant”. Estem en camí. La catequesi no és arribar a fer la “Primera Comunió” i ja està. Arribar a comprendre una mica qui és Jesús, saber què vol de nosaltres i poder rebre’l en el sagrament de l’eucaristia és molt important, però ser cristià no s’acaba aquí, sinó que més aviat hi comença.

Us vaig dir que avui us explicaria la història de la Li. Ja veureu que ella, sense ni dir res, ens explicarà millor el que vull dir.

Li és una nena xinesa que va viure fa cinquanta anys. A la Xina d’aquell temps, la religió va ser prohibida. El govern xinès va fer tancar les esglésies. Van enviar soldats per fer-ne fora tothom i mantenir-les tancades.

Quan això va passar, la Li tenia nou o deu anys. Ella, com vosaltres, no feia gaire temps que havia fet la Primera Comunió. La seva mestra de catequesi era una monja: la germana Euphrasie. La germana Euphrasie estava contenta de Li perquè escoltava el que ella deia i ho posava en pràctica. Li estimava Jesús. Quan va saber que en el pa de l’eucaristia hi havia Jesús, va voler anar cada dia a combregar per poder estar amb Ell.

En aquella època, a la Xina, quan els nens feien la Primera Comunió, també preparaven un “recordatori”, tal com ho fem aquí i, de la mateixa manera com ho heu fet alguns de vosaltres, el recordatori el dibuixaven ells mateixos. El de la Li era un dibuix del “bon Pastor”. El bon Pastor és una imatge de Jesús en el que es veu un pastor que porta una ovella a les espatlles, o al costat, o que està enmig d’un petit ramat. Aquesta manera de representar Jesús ja la feien servir els primers cristians. Els servia per a recordar el que Jesús havia dit:

«Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. A més, jo dono la vida per les ovelles». I també: «jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» (Jn 10, 7-16)

(seguirà la setmana que ve)

a la fira de Santa Llúcia

Amb la Isabel i els del seu grup vem anar a la Fira de Santa Llúcia, a Barcelona. Venien l’Anna i els bessons: l’Arnau i el Romà. D’anada vem estar molt tranquils, encara que un viatger ens va renyar a la Isabel i a mi perquè no ens cuidàvem prou dels nostres “néts” que feien soroll i posaven els peus a sobre dels seients. Heu de saber que abans de sortir amb el tren l’Anna va decidir que no era l’Anna, ara es deia Llúcia. L’Arnau tampoc era l’Arnau, ara era el Pasqual, i el Romà el Roger. Nosaltres, la Isabel i jo, érem l’àvia i l’avi.

Com que l’home aquell seguia posant mala cara, vem canviar de seient. Al mercat hi vem comprar tot el que havíem previst que faltaria a cada família per al pessebre de casa seva, i també algunes coses més. Els bessons van comprar les figures del naixement, l’Anna una font que sempre treu aigua i nosaltres nou gallines i una bombeta que fa llum com una flama d’una llar de foc. Després vem comprar una galleda metàl·lica i un cistell, fets tal com es fan els grans, però petitíssims. És clar: eren fets a la mida que els gasten les figures del pessebre..

Quan vem acabar de comprar tot el que feia falta, vem anar caminant fins a la plaça Catalunya on ens vem menjar els entrepans que portàvem. Pel camí vem veure una colla de nois que feien break-dance al so de la música d’un radiocasset. Semblava mentida les piruetes que feien. S’aguantaven amb una mà a terra i donaven voltes com si res. Havien de ser molt forts. Al tornar ja no vem estar tranquils: a mig camí els nostres “néts” van començar a esverar-se i quan vem arribar estaven totalment esbojarrats. Va ser, però, un dia bonic.

Dimarts que ve us explicaré una altra història d’una nena de nou anys. És xinesa i té un nom molt curt: es diu Li.

resar amb l'evangeli

A la parròquia no sou vosaltres, les nenes i els nens, els únics que feu catequesi. Els grans també en fem. Uns quants de la parròquia, ja ho sabeu, ens trobem de tant en tant per aprendre coses de Déu i llegir la Bíblia. També, ja fa anys que un grup anem a Artés per assistir a un curs del nostre arxiprestat que en diuen “curs de formació continuada”. Fa dos dimarts, al curs de formació continuada va venir a parlar-nos un jesuïta que es diu Carles Marcet. Un jesuïta és un monjo seguidor de sant Ignasi de Loiola. Sant Ignasi de Loiola (1491 - 1556) va viure un temps a Manresa i allí va començar a escriure un llibre important i conegut, que des d’aleshores ha fet molt de bé a moltes persones: els “exercicis espirituals”. En aquest llibre s’explica com es pot fer per pregar cada vegada millor, i en Carles, el jesuïta que va venir a Artés ens explicava algunes maneres que ens podien anar bé per resar. La primera manera que ens va explicar era aquesta:

Cada un de nosaltres, ens deia, podem reservar-nos una estona cada dia per resar i parlar amb Déu. No cal que sigui una estona molt llarga. Per començar n’hi hauria prou amb deu minuts o un quart d’hora. Però com que moltes vegades és fàcil que ens distraguem, ens podria anar bé de resar amb l’evangeli. Per a resar amb l’evangeli ho podríem fer agafant un text, una història de les que hi surten, i llegir-la poc a poc, amb calma, imaginant-nos l’escena que explica. A nosaltres ens va fer tancar els ulls i ens va anar llegint la història del cec de naixement (Lluc 18, 35-43). Mentre ho feia, entremig, ens anava comentant com s’ho imaginava ell: els posats de la gent, els sorolls, la manera com devien anar vestits.. Després, amb els ulls tancats encara, ens va dir que tornéssim a “passar la pel·lícula”; aquesta vegada, però, no havíem de veure el que passava "des de fora", sinó que ens havíem d’imaginar que nosaltres mateixos érem un dels personatges: per exemple el cec. Ara, en comptes de comentar-nos el que es veia i se sentia, ens explicava el que devien pensar i sentir els personatges. Això, ens deia, era una bona manera de pregar. I sí que ho és. Podeu provar-ho..
Fixeu-vos: després d’aquell dimarts, vaig trobar un text de Teresa de Lisieux (ara ja la coneixeu una mica), però que no és de quan tenia nou anys. Aquest el va escriure quan ja tenia més de vint anys. Em va agradar trobar-lo perquè parla justament del que ens va explicar en Carles: de resar amb l’evangeli..

Diu així:

“Però per sobre de tot és l’Evangeli qui em manté durant les meves oracions, en ell trobo allò que és necessari per a la meva pobra ànima. Sempre hi descobreixo noves llums, sentits amagats i misteriosos...

Comprenc i sé per experiència que «el regne de Déu és dins nostre» (Lluc 17, 21). Jesús no té necessitat de llibres ni de doctors per a instruir les ànimes. Ell, el Doctor de doctors, ensenya sense brogit de paraules... Jo no l’he escoltat de parlar, però sento que és en mi, a cada instant. Ell em guia i m’inspira allò que he de dir o fer. Descobreixo, just en el moment en que en tinc necessitat, llums que encara no havia vist. Sovint no és pas durant les meves oracions quan les llums són més abundants, sinó més que res enmig de les ocupacions del dia...

Mare estimada, després de tantes gràcies, ¿no puc cantar jo, amb el salmista: «Que el Senyor és BO, que la seva MISERICÒRDIA és eterna»? (Salm 118)”

(Teresa de Lisieux a “Història d’una ànima”)

l'Advent

En l’Església tenim un calendari especial. Es diu el “calendari litúrgic”. El calendari litúrgic és com un joc que encetem cada any i que ens serveix per recordar i celebrar al llarg de tot l’any les festes dels sants de cada dia i les altres festes més importants: els diumenges, els temps de Nadal, Quaresma, Pasqua.., alhora que anem repassant, dia a dia, tot el que Jesús va ensenyar. El calendari litúrgic no comença el dia 1 de gener, sinó cinc setmanes abans, cap a principis de desembre, amb el temps que en diem “Advent”.

Advent vol dir “espera”, I què esperem?. Doncs esperem una de les festes més emocionants de tot l’any: el naixement de Jesús, el Nadal. Heu tingut alguna vegada un calendari d’advent? Amb el calendari d’advent podeu entendre el que us deia de que el calendari litúrgic és com un joc: és divertit que cada dia tingui la seva finestreta amb la sorpresa que ens va acostant cada vegada més al gran dia..

“Advent”, per a nosaltres els cristians, és un temps en que mirem de preparar-nos per donar-li la benvinguda a Jesús el dia en que va néixer, tal com ho van fer la verge Maria i sant Josep, com els pastors de Betlem i els reis Mags. És un temps en el que podem aprendre a esperar amb il·lusió, i també amb unes estones de silenci i pregària. Il·lusió perquè estem contents que Jesús neixi i ens porti notícies tant bones com que Déu és el nostre pare, que ens estima, que es preocupa de nosaltres i que dóna sentit a les nostres vides. Per Jesús sabem que la nostra vida la de les persones que estimem no s’acaba quan ens morim, sinó que després ens tornarem a trobar en el Cel per sempre. Ens fa il·lusió també perquè les festes de Nadal són boniques, plenes de llums i de costums que ens agraden: els àpats especials amb la família, el pessebre i l’arbre de Nadal, els torrons i les neules, el tió, el dia de Reis, les vacances..

I també amb unes estones de silenci i de pregària, dèiem. Si no hi ha silenci no hi pot haver pregària, doncs és enmig del silenci que neix la pregària. El silenci fa possible “trobar” dins nostre Déu que espera que li parlem. Si no hi ha silenci i pregària, no podem aconseguir celebrar el Nadal “per dins”. L’evangeli ens parla de com la verge Maria ho feia així quan diu d'ella: «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (Lluc, 2, 19).

Teresa de Lisieux - 2 -

 

Avui he buscat en la col·lecció de cartes que santa Teresa de Lisieux va escriure, a veure si en trobava una de quan tenia nou anys. I, sí senyor: n’he trobat una ! Us la he traduït del francès (encara que jo no en sé gaire, de francès).

 

És una carta que li va escriure a la mare superiora del convent –Maria Gonzaga- on havia anat a viure la seva germana gran, que es deia Paulina. Un temps abans –ja tenia nou anys-, li va explicar a la Paulina que ella també volia ser monja carmelita, i que ho volia de veritat, no per fer com ella, sinó “per Jesús” a qui estimava i sentia que la cridava a fer-ho. Un dia que va anar a visitar-la, va parlar amb la mare superiora de les seves ganes de fer-se carmelita. Ella li va dir que ja es creia el què li deia, però que hauria d’esperar a que tingués setze anys. Amb tan sols nou anys, encara era massa petita per a prendre una decisió tan important. Mentrestant tindria que preparar-se per a fer molt bé la primera Comunió.

 

Teresa li escriu així a la mare superiora:

 

«Mare meva estimada, fa una bona temporada que la he vist; per això estic ben contenta d’escriure-la per tornar-li a parlar de les meves petites coses. Paulina m’ha dit que vostè estava d’exercicis, i voldria demanar-li que pregui al bon Jesús per mi, doncs tinc força defectes i me’n voldria corregir.

»Fa falta que em confessi amb vostè. Des de fa algun temps sempre responc quan la Maria em demana que faci quelcom. Sembla ser que quan la Paulina era petita i ella s’excusava amb la meva tieta de Le Mans ella li deia: “Tants forats, tantes clavilles”, però jo sóc pitjor encara. Així que em vull corregir i a cada petit forat ficar-hi una floreta bonica que oferiré al nen Jesús per preparar-me a la meva primera Comunió. Oi, mare estimada, que resareu per això? Sí, aquest moment bonic vindrà ben aviat i, com seré de feliç, quan el nen Jesús vindrà al meu cor, de tenir tantes flors boniques per oferir-li.
»A reveure, mare estimada. Us abraço tan tendrament com us estimo.

»La vostra filleta

Thérésita»

 

Nosaltres també podem aprendre a corregir les nostres faltes, els nostres defectes, posant flors (pregàries i coses bones) que “tapin” els forats d’allò que fem malament.

Teresa de Lisieux

«Hi ha coses que sent el cor i que ni la paraula ni tant sols el pensament les poden expressar.. Què bonics eren per a mi els dies en que el meu rei estimat [parla del seu pare] em portava amb ell a pescar ! M’agradaven tant el camp, les flors i els ocells ! De vegades intentava pescar amb la meva petita canya. Però preferia anar a seure sola a l’herba florida. Els meus pensaments, aleshores, es feien molt profunds, i sense saber què era meditar, la meva ànima s’endinsava en una veritable pregària..»


Aquest text és de santa Teresa de Lisieux. Teresa de Lisieux (santa Teresina del nen Jesús), de ben petita va decidir que volia fer-se monja. Una monja és una persona que, en comptes de casar-se, va a viure amb altres monges en un convent i es dediquen per sobre de tot a pregar. Això ara us pot semblar molt avorrit, però alguna vegada, al camp, o veient un paisatge bonic –tal com li passava a la Teresa quan era petita-, o un dia escoltant una música o llegint un llibre que us agrada, o quan us sentiu estimades o estimats per algú, pot ser que us entrin ganes de donar-li gràcies a Déu que ha fet un món tan meravellós. Potser us adoneu que, al costat de moltes coses que no van bé i que no donen la felicitat, quan us poseu a parlar amb Déu, amb la Verge Maria, amb el bon Jesús, aleshores tot és bonic i teniu la sensació que estar amb ells és la cosa menys avorrida que hi ha perquè és la única que durarà per sempre i que us fa feliços de veritat.

Teresa de Lisieux va viure el segle passat a França. La seva mare va morir quan ella era petita i les seves germanes, més grans que ella, i el seu pare, la van cuidar molt. Ella mateixa diu que era una nena bastant “mimada”, però sempre va esforçar-se a ser bona persona, estudiar i treballar, i ajudar els altres. Va entrar al convent quan tenia catorze anys. A més de pregar, aviat li van fer l’encàrrec de donar classes a les novícies (noies que també es volien fer monges). Era l’alegria del seu convent. Ben aviat va emmalaltir de tuberculosi. La seva superiora (la monja que manava al convent), que coneixia la seva sensibilitat, li va demanar que escrivís en un quadern la història de la seva vida. Ella ho va fer així i fou gràcies a això que, després de morir, tots hem pogut conèixer els seus pensaments i la manera com estimava Déu. Quan ho van publicar en un llibre, li van posar aquest títol: “Història d’una ànima”.

És un bon llibre i jo us l’aconsello.

quan la Verge Maria tenia nou anys

«De qui, si no de tu, àvia de Jesús, mare de Maria,
aprengué la Verge Santa que de Déu tot ho rebia,
i a guardar-ho en el seu cor i meditar-ho cada dia...»

(de l’estampa de Santa Anna de Claret)

Com devia ser la Verge Maria quan tenia nou anys ?

Els evangelis ens diuen poques coses d’ella. Diuen els historiadors que quan Maria es va casar amb sant Josep devia tenir quinze o setze anys (l’evangeli de Lluc parla d’una “noia”). Devia tenir aquesta edat, doncs quan es diu d’ella que “guardava totes aquestes coses en el seu cor i les meditava”.

La verge Maria resava, parlava amb Déu i escoltava el que Déu li deia. Va ser mentre resava que se li va aparèixer l’àngel i li va anunciar que havia de ser mare del Messies. Els jueus vivien esperant el Messies (l’Enviat, el Salvador): aquell a qui Déu havia promès enviar per alliberar-nos.

Si llegim aquesta escena de l’anunciació a l’Evangeli (Lluc 1, 26 – 38), i si ens fixem en el que diu la pregària que li surt de dins a Maria quan va a veure Elisabet la seva cosina (el “Magníficat” que trobem a Lluc 1, 46 – 55), ens podem fer una idea de com era Maria quan era petita: senzilla, humil (no era gens “creguda”), sensible, amable, una mica tímida, diria jo, i reservada. Li agradava la seva família i no volia destacar. Resava, i tot el que era de Déu la posava contenta.

Per això trobo tan bonica la imatge de la mare de Déu assentada a la falda de santa Anna. Ens mira contenta al costat de la seva mare. El llibre que està llegint és el mateix que la seva mare tenia tancat: ella l’ha obert i sembla oferir-nos-el perquè el llegim. Si ho fem, sembla dir, ens farà estar contents com ella. Aquest llibre és la Bíblia on més tard s'hiexplicarà (en el Nou Testament) la vida de Jesús, el seu Fill, el Messies, de qui va dir: “feu el que Ell us digui” (són les seves últimes paraules -les de Maria- a l’Evangeli).

Jesús - 2 -

En els evangelis no surt escrit enlloc que Jesús jugués, cantés, mengés xuxes, recités poemes, rigués, plorés, s’enfadés i es posés trist o content. Però una cosa sí la sabem amb tota seguretat: que Jesús era una persona com nosaltres. Això sí que ho diuen els evangelis. Quan era més gran, Jesús  feia tot el que us deia, i el més normal es que de petit també ho fes. Ara us explicaré una cosa que va passar quan Jesús tenia dotze anys:

Un dia, Jesús va “pujar” a Jerusalem amb els seus pares. Hi anaven cada any per Pasqua. Però aquella vegada, quan ja tornaven, Maria i Josep es van adonar que no hi era. L’havien perdut. Quan al cap de tres dies el van trobar, Jesús s’estava al temple “assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes”. Van quedar sorpresos de trobar-lo allà i no entenien per què ell no estava buscant-los, també. Encara es van quedar més estranyats quen els va dir: -“Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?”. I diu l’evangeli que després va tornar a casa amb ells i “els era obedient”. S’hi va estar divuit anys més, fins que en va tenir trenta.

Això a nosaltres ens diu que, si volem fer com Jesús, encara que siguem petits, a més de jugar i cantar, riure i plorar, estar tristos i posar-nos contents, també podem aprendre a fer tres coses que feia ell, Jesús, quan era petit:

1. Escoltar i fer preguntes. Sobretot, escoltar. Moltes vegades ens pensem que fer bé als altres és tan sols donar-los coses, i com que nosaltres no tenim gaire coses per donar ens sembla que ja no podem fer res. Escoltar el que ens explica una persona, gran o de la nostra edat, és ajudar-la i comprendre-la. Fa un gran bé. I fer preguntes, interessar-nos pels altres, demanar, també fa el bé. No us heu adonat alguna vegada com es posa content un avi o una iaia quan els hi demanem un favor?

2. Estar a casa del Pare. On és a casa del Pare? Doncs a l’església ! Tan sols a l’església, el Pare? No. Déu és Esperit, i si nosaltres ho volem, el podem trobar dins nostre. Allí ens escolta i ens diu coses. Això és pregar, resar. Jesús vol que aprenguem a gaudir del silenci i de la pregària. També vol ensenyar-nos que a l’església s’hi està bé; si n’aprenem ara de petits, tindrem un tresor per quan siguem més grans. Passa com quan ens afeccionem a llegir. Després, quan ets més gran, mentre moltes persones s’avorreixen a les sales d’espera o si han d’estar a l’hospital molts dies, els que de petits han après a passar-ho bé amb un llibre a les mans, tot això que tenen de guanyat..

3. Obeir. Ser una persona que fa cas de que li diuen. És important, això, també. Si fem cas del què ens diuen, aleshores no serem “xulos” ni creguts. Vol dir que respectem els qui ens volen ajudar. Respectar i deixar-se ajudar és una manera senzilla de fer-nos amables i viure en pau amb tothom, oi que sí?

Jesús

He pensat que, durant uns quants dies, us podria explicar algunes històries de nens de la vostra edat: nou anys.

Avui començaré per un nen que el coneixeu prou bé. Es diu Jesús.

Jesús, ja ho sabeu, va néixer a Betlem. La seva mare es diu Maria i el seu pare aquí a la terra, Josep. Tots els nens, ja us ho han explicat, “venen” d’un pare i d’una mare, són com una barreja de tots dos. Jesús és una “barreja” de Déu, que és el seu pare del cel, i Maria, que és la seva mare de la terra. Al seu pare de la terra, sant Josep, també s’hi devia assemblar força doncs li va ensenyar gairebé tot el que sabia i devia tenir una manera de fer les coses, uns posats semblants als seus.

Jesús, en podeu estar segurs, no era un nen gaire diferent de vosaltres. Primer de tot, perquè Jesús era molt bo i tots els nens també ho sou, de bons (quan una persona aprèn coses dolentes sol ser quan es fa més gran). Però també era ben semblant a vosaltres perquè... era un nen de debò: ell va venir aquí a la terra perquè, sent Déu, volia ser un de nosaltres, fer-nos companyia, que ens podéssim acostar a ell i demostrar-nos que ens estimava.

Jesús jugava, cantava, li agradaven les “xuxes”, es feia mal, recitava poemes -els salms-, reia i plorava, s’enfadava, es posava trist o estava content. L’únic que no feia era aprendre a ser dolent. Això ni ho volia ni li entrava..

Fa uns dies vaig llegir en un llibre que Déu és un nen (1). Nosaltres estem acostumats a dir-ho a l’inrevés, això. Diem: “Jesús és Déu, i com que aquest nen que es diu Jesús és Déu, coneixem un nen que és Déu". I també és veritat. És molt interessant per a nosaltres adonar-nos que Déu és un pare (de fet és un pare i una mare), però que també és un nen !

Innocent, com un nen; rialler, com un nen; que no ens mira amb ulls complicats, com un nen; que no entén quan fem coses dolentes, com un nen; i que (això és el Nadal) el podem agafar i fer-li festes i dir-li tonteries sense por, com ho faríem amb un nen.

un armari grandiós

Comencem un nou curs. Els nostres noms: Cesca, Marina, Queralt, Marc i Mingu.

Encara no tenim cap foto, però de seguida que la tinguem la posarem aquí. Aquest curs hem avançat: ara som més petits. També ens trobem en un lloc especial: l'habitació més amagada dels locals parroquials. Tenim una taula mitjana i una de petita, sis cadires, un armari grandiós i un altre de petit. En el grandiós encara no sé que hi ha; avui ho mirarem. En el petit hi ha dues capses de llapissos fets servir i uns quants llibres que no sé molt bé quins són, tan sols sé que hi ha el pilot de Nous Testaments.

A catequesi, cada dimarts ens explicarem coses i jugarem, seguirem el llibre que ens han donat, el “Veniu amb mi”, farem dibuixos i els pintarem. També aprendrem algunes pregàries i, el més interessant, diria jo: llegirem històries dels Evangelis de l’armari petit i aprendrem a trobar-ne els capítols i els versicles.

Un versicle és una frase de l’Evangeli, un tros de text que ens diu una cosa. Al Nou Testament hi ha quatre llibres (els quatre evangelis) i un munt de cartes. Cada llibre està ordenat per capítols, i cada capítol té uns quants versicles.

(les tires de paper pintades de colors les han fet avui mentre parlàvem la Marina, la Cesca i la Queralt)

conseqüents

Cap a mig curs us proposava una col·lecció de llibrets: la col·lecció "pensa-hi" de Brigitte Labbé i Michel Puech. Dèiem que "nosaltres hauríem de ser persones a les que ens agrada entendre, pensar, estudiar, veure el fons de les coses". Persones, com deia sant Pau, que hem de saber "donar raó de la nostra fe". Fixeu-vos, però, que per poder donar raó de la nostre fe, no n'hi ha prou amb pensar i entendre, cal donar un pas més: el de estar disposats a "dir i fer" allò que creiem, quan faci falta: amb les nostres paraules i amb la nostra manera de fer. D'això se'n diu "ser conseqüent". Sempre que faig servir aquesta paraula, "conseqüent", em recordo de mossèn Ramon. Vosaltres potser el coneixeu. Ara viu a Manresa i és el rector de la parròquia de sant Pere Apòstol, però abans va ser rector de la nostra parròquia durant molts anys. Una vegada, a la revista "d'Or" que publica l'ajuntament li van fer una entrevista. Una de les coses que li preguntaven era que digués quina qualitat apreciava més en una persona, i ell responia: "ser conseqüent, que sigui conseqüent". Ser conseqüents és una exigència del sentit comú i també de la lleialtat. Si jo, per exemple, he arribat a entendre que per conservar els recursos naturals cal reciclar, aleshores, ho hauria de fer a casa meva (és de sentit comú), i si els de casa s'organitzen per a fer la recollida selectiva, jo no en puc quedar al marge i desentendre-me'n encara que en algun moment em resulti incòmode o difícil, com quan toca baixar el vidre als contenidors o treure les restes d'orgànica dels envasos: no seria un comportament lleial.. Avui, 22 de Juny, és sant Tomàs More. Un sant anglès que va viure al segle XVI. Ell era una persona a la qui agradava molt pensar, llegir i entendre les coses, va escriure un llibre molt conegut que es titula "UTOPIA". Utopia, que en grec vol dir "lloc que no és enlloc", és un país inventat on Tomàs More va imaginar com haurien de ser les lleis i la societat ideals. Allí ell va poder expressar, en forma de conte, com voldria que hagués estat organitzat el seu país. Tomàs More era amable i simpàtic, i sabia fer broma. El seu gran amic, que l'estimava molt, era Erasm de Rotterdam, un altre gran pensador holandès, que amb Tomàs More i alguns personatges més del seu temps, podríem dir que van ser els iniciadors d'allò que anomenem l'humanisme. A Tomàs More el van escollir per a ser Gran Canceller d'Anglaterra (l'equivalent del que avui seria el President del Govern). Per sobre seu tan sols tenia el Rei, Enric VIII, que també l'apreciava molt. Després de tres anys de ser Gran Canceller, va deixar el seu càrrec doncs no estava d'acord amb una llei que volia promulgar Enric VIII. Segons aquella llei, el rei passava a ser el cap de l'Església anglesa, quedant Anglaterra separada de la resta de l'Església catòlica. Tomàs More, que era persona d'idees, catòlic convençut i persona conseqüent, no va voler seguir-li el joc a Enric VIII, i per això va ser desposseït de totes les seves propietats i empresonat. Al final, passats tres anys va ser decapitat. Tomàs More va ser sempre lleial al seu rei i a Anglaterra, però tal com ell deia, "abans que servidor del rei era servidor de Déu". Tomàs More -ja ho hem dit- era persona d'idees, però sobretot va ser una persona conseqüent. Ell no va morir per un fanatisme o per entossudir-se, sinó que era conscient que havia de fer comprendre al rei i al seu país que aquell pas que anaven a donar era un error, i ell, des de la seva posició d'amic del rei i de Gran Canceller d'Anglaterra era la persona que més podia influir-hi. Va tenir por, però va vèncer la por, i ho va fer amb amabilitat i amb el seu bon humor de sempre. Quan anava a pujar les escales de la tarima on havien de tallar-li el cap, va demanar a un algutzil que l'ajudés a pujar doncs no tenia prou forces. Li va dir "Ajudeu-me, si us plau, a pujar, que per baixar ja m'espavilaré a fer-ho com pugui". I al botxí, després de donar-li les gràcies i demanar-li que afinés la punteria, quan va posar el cap a la fusta li va dir que apartava la barba cap a un costat, no fos cas que li quedés mal tallada.. Fixeu-vos què ens deia l'Evangeli d'avui a la missa (diumenge XIIè del cicle A): «Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. »A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.»

aigua a l'olla

"Sense aigua a l'olla no es pot fer la sopa". Aquest és un proverbi africà que li va sentir dir Alvaro del Portillo al bisbe de Enugu (Nigèria).

L'aigua, deia després Alvaro del Portillo, és la gràcia de Déu.

I què és la gràcia de Déu?. Diu el catecisme que la gràcia de Déu és la participació en la vida de Déu, que l'Esperit Sant infón en la nostra ànima com un regal. Quan ens van batejar, o quan rebem un sagrament, o quan Déu ho vol ("l'Esperit bufa allà on vol"), sense haver-ho merescut nosaltres, ens fa participar de la seva vida. Ens fa veure les coses amb els seus ulls, amb la seva mirada, com si diguessim..

Nosaltres no podem donar-nos la gràcia de Déu, però com que som lliures, sí que podem rebutjar-la, no donar-li cabuda, amb el nostre orgull i amb els nostre mal comportament. I, al contrari, també podem posar-nos en bona disposició per a rebra-la amb la nostra actitut humil i amb el nostre bon comportament. Rectificant quan fem les coses malament i demanant perdó en el sagrament de la penitència. Si ho fem així, encara que no en siguem dignes, ben segur que farem bones sopes..

llariMirall

tatsimAndrea
tatilibamAnna
tatisoreneGerard
óisul·lIvan
tatlaielLaura
adariMariaRosa
ioriXavier


* * *


Últim dia. Tampoc ho hem passat tant malament, no?

Un dia adequat per repartir premis. :))


* * *

Premi al millor jugador de ping pong: Ivan
Premi al millor jugador de l’UNO: Xavier
Premi al millor llegidor: Laura
Premi al millor escoltador: Maria Rosa, Laura, Gerard, Anna
Premi als millors parladors: tots
Premi a la resistència: Xavier
Premi al dels berenars més bons: Anna
Premi al millor explicador d’acudits: Xavier
Premi als millors passadors de diapositives: Maria Rosa, Ivan, Laura
Premi als millors tapadors de diapositives: Ivan, Xavier
Premi als de veu més potent: tots plegats
Premi als més aficionats al lavabo: tots plegats
Premi al que diu més disbarats: Ivan
Premi a la calma: Laura
Premi als accidents més espectaculars: Ivan (pel genoll), Gerard (per la barbeta)
Premi a la pelada més bestial: Gerard
Premi a la millor infermera: la mare de l’Andrea
Premi al millor conferenciant: mossèn Joan
Premi als millors parladors des de la finestra: tots plegats
Premi als millor comentador: Anna
Premi a la atenció: Maria Rosa
Premi a la elegància: Andrea
Premi a la millor caputxa: Gerard

en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant..

Això és el que diem quan fem "el nom del Pare". La pregària més curta; la que menys ens va costar d'aprendre quan érem petits i, potser, la més bonica. És una pregària amb gestos, adequada per als nens.. i per als grans ! Els meus fills tenien un avi que es deia Miquel. Poc abans de morir l'avi Miquel estava força limitat, havia patit unes quantes embòlies; gairebé no podia caminar i li costava de parlar. Però, com tots els avis, va conservar fins al final la capacitat de resar. Si més no pel que veiem des de fora --el pensament de cadascú tan sols Déu el coneix-- el nom del Pare era una pregària que feia servir molt: un dia el vem veure fer moltes vegades seguides el nom del Pare. Li vem demanar: "-perquè fas tantes vegades el nom del pare?" i ell va contestar: "-una per cada nét". Després la iaia Maria, la seva dona, ens va explicar que ho feia cada dia. Això és molt senzill; una beneiteria, si voleu. Però a mi em va emocionar i m'emociona encara cada vegada que me'n recordo. No és bonic com una persona pot posar-se davant de Déu invocant (cridant endins) el nom, "la presència" del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant? i no és una gran meravella que mentre ho fa dibuixi sobre sí mateix.. una creu?, el símbol més humil de la més gran estimació que hem rebut de part de Déu !

Aquest diumenge celebràvem la festa de la Trinitat: el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, tres persones i un sol Déu.

A la missa de les nou, mossèn Joan ens va explicar una cosa que ja la havia sentit abans, potser quan jo tenia la vostra edat. Em va agradar tornar-ho a escoltar i de seguida vaig pensar que us ho explicaria.

Resulta que un dia, san Agustí passejava per la platja i anava pensant sobre el misteri de la Trinitat (ja sabeu: un sol Déu i tres Persones). Es veu que anava capficat intentant comprendre com podia ser això que Déu fos un de sòl i, al mateix temps fossin tres persones diferents. Tot d'una, es va trobar un nen que havia fet un forat a l'arena i anava i venia de la platja abocant-hi a dins aigua de mar que recollia amb una galledeta. Li va preguntar: "-què fas?" i el nen li va dir de seguida: "-Vull posar tota l'aigua del mar en aquest forat". Ell, somrient, li va dir: “-però, que no ho veus que això és impossible?: el mar és immens, i el forat és ben petit, i a més l'aigua se'n va per sota i torna al mar; no podràs ficar-li mai ni que t'hi passis tota la vida !" El nen li va dir: "-doncs, que no és el mateix, el que fas tu?, vols comprendre amb el teu pensament, tan pobre, una cosa tan gran com Déu !"

Sembla ser que el nen, després de dir-li allò va desaparèixer i sant Agustí va quedar convençut que havia tingut una visió de Nostre Senyor..

Nosaltres, ens deia mossèn Joan..

..però ben mirat, el que deia mossèn Joan és millor que us ho expliqui el curs que ve.

Ara, si de cas, no estaria gens malament que acabéssim la catequesi d'aquest curs tal com ho fan els futbolistes quan surten al camp o quan han de llençar un penal, o com les persones que truquen a la porta del seu "jefe" per demanar un augment de sou, o com nosaltres abans de fer un examen, o.. com l'avi Miquel:

en el nom del Pare, del Fill, i del Esperit Sant.

Amén

pujades i baixades

Fa poc el Guillem va anar amb tres companys més a fer una expedició al Nepal. El Nepal és la part sud –del costat de la India- de la serralada de l’Himalaia. La part nord és el Tíbet, que queda al costat de la Xina. Ja sabeu que a l’Himalaia hi ha les muntanyes més altes del món; la més alta és l’Everest, que fa 8.848 m. d’alçada. El Guillem i els seus companys no van anar a pujar muntanyes (que també en van pujar) sinó que el que van fer és una “travessa”. Una travessa és una excursió llarga que dura uns quants dies. De dia camines, i de nit dorms a la tenda o en un alberg, si n’hi ha.. Com que t’has de portar la tenda, el sac de dormir, la roba, el menjar i l’aigua, resulta que sempre has d’anar força carregat, a les travesses.

Doncs bé, el Guillem explicava que, a la seva travessa, molts vegades es trobaven que havien de fer moltes pujades i baixades en un mateix dia, i que si un dia pujaven molt, com quan pujaven a una muntanya o un coll, l’endemà havien de fer una forta baixada.

Per què us ho dic, això? Doncs perquè a mi em va fer pensar que a la vida ens passa el mateix: nosaltres voldríem que quan estem bé, quan fa baixada, la cosa durés, però sempre ens trobem que al cap de poc arriba la pujada altra vegada. I també ens passa a l’inrevés: que quan fa pujada, quan hi ha dificultats, no duren sempre, arriba un moment que tot ho tornem a veure més fàcil, com si fes baixada. En les distàncies llargues, i la vida és una distància llarga, hem de comptar que ens trobarem amb pujades i baixades.

Tothom passa dificultats, a la vida. Nosaltres també en passarem. Però els sants, que com totes les persones han passat dificultats, i segurament més greus que les que nosaltres haurem de passar, ens donen un consell que a mi m’agradaria que vosaltres comprovéssiu que és encertat. Diuen: quan tu tinguis un dificultat, pensa que Déu nostre Senyor està amb tu, i que si ell ho veu i ho permet, allò que et passa, és perquè pensa que serveix per a alguna cosa que, d’alguna manera o a la llarga, és bona per a tu. Per tant, si tu ets capaç de imaginar que allò que Déu vol és bo encara que no ho entenguis; ho pots estimar. Si tu ets capaç d’acceptar i estimar les dificultats i les coses que no entens que et passin, ja veuràs com enmig de la dificultat i el passar-ho malament, en el fons, podràs conservar la calma, la pau , la serenitat i la confiança. I a lo millor notaràs que en el mateix moment que ho acceptes i ho estimes potser has arribat a dalt de tot i torna a començar la baixada..

Això és el que ens diuen els sants.

fonaments

Avui volia dir-vos una cosa senzilla i avorrida. Senzilla perquè és ben fàcil d’entendre i avorrida perquè no és gens emocionant. És aquesta:

La nostra vida de cristians necessita tenir fonaments.

Ja sabeu que els fonaments són la zona de sota de la casa. Normalment, solen ser uns blocs grans de ciment armat o unes columnes força enfonsades.

En principi, podríem dir que la nostra vida de cristians es fonamenta en l’amor de Déu, en “saber” --perquè Jesús ens ho ha ensenyat-- que Déu és el nostre Pare i nosaltres som fills seus. Vale. Això esta molt ben dit, però ara no era a aquesta mena de fonaments teòrics als que jo em referia. Perquè l’amor de Déu és un concepte, una idea, que necessita materialitzar-se. Jo puc dir que estimo molt els meus pares i els meus pares em poden dir que m’estimen molt; però si es quedés en això sol, en dir-ho i prou, seria una estimació força buida. Estimar una persona significa estar disposat a fer coses per ella, passar-hi temps, parlar, escoltar, dedicar-hi un esforç i una atenció, moltes vegades també vol dir gastar-hi diners i paciència..

El que vull dir-vos és que nosaltres només podem construir un fonament prou sòlid i resistent a la nostra vida de cristians si, tal com dèiem, hi dediquem temps i esforç. ¿Us imagineu un seguidor d’un equip de futbol que digués que estima el seu equip, però que no veiés mai cap partit, que no s’interessés en saber contra qui ha de jugar o, després de jugar en saber si ha guanyat o perdut, ni quins són els jugadors o els nous fitxatges?

Igualment, nosaltres, per fer que la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat siguin cada vegada més segures, més raonades i raonables, necessiten una dedicació i una “feina” que, si no hi són, es van tornant cada vegada més fluixes, més esvaïdes, més una cosa del moment, com una emoció passatgera que alguna vegada havíem sentit però que hem anat oblidant a mesura que passa el temps.

Us proposo unes quantes coses que podríem acostumar-nos a fer per portar una vida cristiana de veritat, de les que ho són per fora però també per dins:

1. Resar una pregària al llevar-nos i dedicar el nostre dia a Déu
2. Llegir de tant en tant, o millor cada dia, l’Evangeli, els Salms..
3. Aturar-nos una estona cada dia i parlar amb Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant, la Mare de Déu, els sants..
4. “Passar llista” de les necessitats dels altres, començant pels de casa, i pregar per ells
5. Resar tres avemaries, o un parenostre i una avemaria al anar a dormir. També, fent memòria, demanar perdó per allò que hem fet malament durant el dia i donant gràcies per tot el que hem rebut
6. Anar a missa cada diumenge
7. Anar a les celebracions de la penitència les dues vegades l’any (abans de Nadal i abans de Setmana Santa) que es fan a la parròquia
8. La última, que ja la feu tots: venir a la catequesi :))

parlant amb la mare

Recordo una escena de quan era petit. La meva mare havia escollit una foto de la seva mare –la meva iaia, que havia mort no feia gaire- i la va retallar per enganxar-la en un quadret que tenia amb una imatge de la Mare de Déu. Mentre posava la foto al marc, a mi em va quedar la idea de que el que ella volia fer era posar-li la cara de la seva mare a la imatge de la Verge Maria. Així, vaig entendre jo, quan li resés podria fer-se la idea que parlava amb la seva mare. De fet, a nosaltres ens havien explicat moltes vegades que la Mare de Déu és la nostra mare del Cel, i ara que la seva mare era al Cel, em semblava ben natural que per a ella, parlar amb l’una fos com parlar amb l’altre..

I per què ho explico, això ? Doncs perquè entrem al mes de Maig. Un mes que, tradicionalment, l’Església dedica de manera especial a la Mare de Déu: “el mes de Maria”, en diem. I crec que nosaltres també ho podríem fer, allò que jo entenia que feia la meva mare: intentar parlar-li a la Verge Maria com si fos –que ho és !- la nostra mare.

Ja sabeu que nosaltres els cristians, i també moltes persones d’altres religions, com que creiem que no tan sols tenim cos sinó que tenim cos i ànima –esperit-, pensem, amb bona lògica, que als esperits els podem parlar.. en esperit. Amb el pensament. És justament això, “resar”: parlar amb Déu Pare, i també amb Déu Fill –Jesús- i amb Déu Esperit Sant. Però també podem parlar amb la Mare de Déu. I amb els sants. I convé que sapiguem com ens hi podem adreçar, a uns i altres. Jo diria que a Déu Pare li podem parlar com qui parla a un pare, i a Déu Fill com qui parla a un germà gran. A l’Esperit Sant ens hi podem adreçar com qui parla a la Presència de Déu dins nostre, als sants com qui parla amb amics de tota la vida. A la Verge Maria, com si li parléssim a la mare. Per això el normal serà que s’endugui una bona part, potser la més gran, la més “carinyosa”, la més confiada, de les nostres “converses”..

que no ens deixi indiferents..

El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge

(...)

Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabeth

(...)

Maria es va quedar uns tres mesos amb ella i després se’n tornà a casa seva.

(Lc 1, 26-56)

Que el teu apropament, Pare nostre, no ens deixi indiferents.

Que, com Maria, visquem cada dia en la teva presència,
celebrant que has mirat la nostra petitesa,
agraint tot el que rebem de la teva mà,
cada raig de sol, cada ombra d’incertesa...

Que, com Maria, bon Déu, plens del teu Esperit,
enmig dels nostres treballs i els nostres neguits
sapiguem destil·lar un cant d’alegria
que ens faci “marxar de pressa” a compartir i ajudar.

(variació d’una pregària de Ronald Knox)


Fa pocs dies parlàvem dels temples. Arribàvem a dir que per a nosaltres, els altres són també temples –espai sagrat- si sabem reconèixer la imatge de Déu que en hi ha en cadascun d’ells.

També nosaltres, cada un de nosaltres, som temples de Déu. Això que dic no m’ho invento. Guaiteu què diu sant Pau:

«¿No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?» (1 Co 3, 16)

Fins i tot Jesús ho deia clarement:

«--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14, 23)

És important el que diu aquella pregària que he posat al principi: que Déu habiti en nosaltres no ens pot deixar indiferents. Primer de tot n’hauríem de ser conscients. Després.., després res: si en fóssim conscients de veritat, no caldria res més. Tot sortiria sol. Oi que no se’ns acudiria de penjar segons quins posters a la capella de les Santes Espines, per exemple?. Doncs igualment, no podem omplir el nostre interior de qualsevol cosa. No és veritat que si sempre tinguéssim Jesús de company, moltes vegades ens comportaríem de manera diferent? La persona "plena de l'Esperit" és agraida, senzilla, capaç de reconèixer les coses bones i també les que no ho son tant ("cada raig de sol, cada ombra d'incertesa..") com vingudes de la mà de Déu; per això s'esforça a ser una persona respectuosa i amable, sempre disposada a ajudar..

..i nosaltres, què hi podem fer?

L’estiu passat, durant les vacances, quan tornàvem d’una excursió, vem trobar un grup de nois i noies molt alterats. Havien deixat les motxilles al costat del camí. Era un caminet estret que passava pel costat d’un barranc on se sentia, a baix de tot, el brogit del riu. Cridaven desesperats el nom d’un company i anaven i venien sense saber gaire què fer: acabava de caure pel barranc i no responia als seus crits. Els que baixàvem de la excursió els vem ajudar com vem poder; al cap de mitja hora vem poder arribar al costat del noi que era mort dins el riu amb la motxilla posada encara. Després, els seus companys van venir, destrossats, on nosaltres ens allotjàvem. Els vem donar menjar, lloc on dormir i vem trucar les famílies, la del noi mort també. Sense haver-ho buscat, vem viure el drama ben de prop.

L’endemà va sortir la notícia als diaris –una noteta petita– i també per la televisió, com passa sovint: “ahir al matí, a tal lloc, un noi, el nom i cognoms, va caure per un barranc i es va matar”.

Quan una desgràcia o un problema ens passa a nosaltres o als qui tenim a prop, aleshores ens fereix de veritat i faríem tot el que poguéssim per ajudar, o tan sols per acompanyar, que sovint és la única cosa que tenim possibilitat de fer. Però quan les desgràcies les veiem des de lluny, per la tele o als diaris, encara que no voldríem que passessin, com que ens agafen de lluny, no ens en adonem del tot i gairebé ni hi parem atenció.

Pel sol fet que un problema o una situació injusta passi lluny de nosaltres, no vol dir que sigui menys important ni que no podem fer-hi res. Nosaltres no podrem arreglar totes les coses que funcionen malament al planeta. Però això no vol dir que ens en hem de desentendre.

Hauríem de trobar una manera de viure en la que hi tinguessin lloc els altres, les seves preocupacions i els seus problemes . Hi ha moltes maneres. Assistir a la catequesi n’és una, però n’hi ha moltes més:

Interessar-nos pel que passa al món i mirar de saber perquè passa, ajudar a casa, visitar un familiar que és a l’hospital, estudiar per poder ajudar millor els altres el dia de demà, pensar alguna vegada si Déu no ens demana de fer-nos missioneres o missioners, sacerdots o monges, col·laborar en alguna ONG, o en algun voluntariat. Però per sobre i abans que tot –sense aquesta no hi pot haver les altres- aprendre a escoltar el que ens expliquen i mirar de posar-nos en el lloc de qui ho explica..

la tenda de la reunió

Què és un temple ? Doncs és un edifici al que hi van les persones que tenen una mateixa religió i s’hi apleguen per resar i compartir la seva creença. Des d’antic es van construir els temples pensant que allí hi faria estada el déu en el que creien les persones que l’havien construït.

El poble d’Israel no sempre va tenir un temple. Durant molt temps, tal com ho podem llegir a la Bíblia, el lloc on habitava Déu no era un temple sinó una tenda que també anomenaven “la tenda de la reunió”. Seria, tal com Déu li va dir a Moisès, “el lloc perquè jo pugui habitar enmig d’ells” (Ex 25, 8).

Quan en la celebració de la missa del gall, la vetlla de Nadal, es llegeixen aquestes paraules: “el fill de Déu, el qui és la Paraula, s'ha fet home i ha plantat la seva tenda entre nosaltres”, és perquè celebrem que Jesús neix de Maria i podem dir amb tota veritat que Déu s’ha fet un de nosaltres.

Més endavant, ja ho dèiem fa uns dies, parlant del lloc on habita Déu, Jesús mateix li diu a la samaritana: “Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.”

I encara més. Quan Jesús ressuscitat s’apareix a Pau li diu: “Saule, Saule, per què em persegueixes ? ”. Amb això ens dóna a entendre de manera ben concreta el mateix que havia dit en la seva predicació: “allò que feu en un d’aquests petits m’ho féu a mi”: Hem d’aprendre a reconèixer la imatge de Déu que hi ha en cadascun dels altres.

Vol dir tot això que el temple, les esglésies no valen per a res ? De cap manera ! Són espais sagrats, volguts per Déu mateix –ho vèiem al principi- on ens trobem i podem parlar amb ell més directament, “de tu a tu” tal com diu el llibre del Gènesi que ho feia Abraham. I amb els altres, que també són portadors de la seva imatge..