Ja sabeu que mossèn Joan és vicari a Santpedor. Entre mossèn Josep Mª, que és el rector i ell, es cuiden de quatre parròquies. Les més grans per nombre d’habitants són Artés i Santpedor. En un principi havien pensat de repartir la feina de manera que cada un d’ells estigués un nombre de dies semblant a cadascuna de les parròquies. Però com que Mn. Joan encara no ha pogut “convalidar” el seu carnet de conduir i no pot anar amunt i avall en cotxe, s’ho han hagut de muntar de manera que sigui un dels dos qui passi més estones a Artés -Mn. Josep Mª- i que l’altre –Mn. Joan- faci més vida a Santpedor. Així estalvien benzina.. i estrès.
Quan va venir al poble, mossèn Joan tan sols feia tres mesos que havia arribat a Catalunya, però ja entenia i parlava força bé el català. De castellà gairebé no en sap ni una paraula. Ja es pot dir que al poble ha estat molt ben rebut. I no és perquè a Santpedor siguem especialment acollidors –que ho som- sinó, sobretot, perquè és una persona senzilla que de seguida es fa estimar. Hauríeu de sentir (de viure !) amb quin esperit i amb quina humilitat diu les misses. Que ell hagi vingut de tan lluny et fa sentir content de pertànyer a una església universal, una església que té la llibertat i la joventut de portar missioners a països llunyans, ..i també de rebre’ls aquí ara que ens van fent falta.
Amb els de catequesi, li vem demanar a mossèn Joan que ens expliqués coses del seu país. Ell va accedir-hi. La setmana a sobre va venir i vem parlar una estona llarga.
Quan va venir al poble, mossèn Joan tan sols feia tres mesos que havia arribat a Catalunya, però ja entenia i parlava força bé el català. De castellà gairebé no en sap ni una paraula. Ja es pot dir que al poble ha estat molt ben rebut. I no és perquè a Santpedor siguem especialment acollidors –que ho som- sinó, sobretot, perquè és una persona senzilla que de seguida es fa estimar. Hauríeu de sentir (de viure !) amb quin esperit i amb quina humilitat diu les misses. Que ell hagi vingut de tan lluny et fa sentir content de pertànyer a una església universal, una església que té la llibertat i la joventut de portar missioners a països llunyans, ..i també de rebre’ls aquí ara que ens van fent falta.
Amb els de catequesi, li vem demanar a mossèn Joan que ens expliqués coses del seu país. Ell va accedir-hi. La setmana a sobre va venir i vem parlar una estona llarga.
A nosaltres ens va semblar que era tant especial i tant important el que ens va dir, que no podem deixar d’explicar-vos-ho:
Mossèn Joan va néixer l’any 1973, a Ruanda, un país petit com ara la meitat de Catalunya, en un poble que es diu Gisenyi. Al costat del poble hi ha un gran llac que es diu Kivo.
La de Ruanda és una cultura molt diferent de la d’aquí. Ara va entrant la manera de vestir occidental i han començat a fer les cases com les d’aquí, però a les zones rurals hi ha moltes cabanes amb sostres fets de branques. Donen una gran importància a la família. De mitjana normal, allí sol haver-hi uns cinc fills a cada família, però també vuit, o deu, o dos...
A casa seva són sis noies i ell, que és el petit. La seva mare té vuitanta-dos anys. El pare no el va conèixer doncs va morir quan ell tenia dos anys.
Tot el que es fa a la família i és important es decideix entre tots: amb qui es casarà cadascú, els estudis que hauran de seguir... Tothom hi diu la seva. En un cas de conflicte, decideix el cap de la família, que no és el més gran sinó el que és reconegut pels altres com el més savi de la família. La família va més enllà que els pares i els fills; ara, a casa seva, el cap de família és el seu tiet Senherekere i ja van decidir que si un dia mor Senherekere, ell, en Joan, serà el seu nou cap.
Quan el seu pare va morir, com que havia deixat bens suficients, a casa seva no van passar gran dificultat econòmica.
En sentir el nom de Senherekere, li vem demanar com era que el seu nom –Joan- no fos com els d’allí, i ens va explicar que sí té que un nom ruandès: es diu Hakolimana. “Hakoli” vol dir “fer” i “Mana” vol dir “Déu”. El nom sencer voldria dir: “tenim tot de Déu”, o “tot el que tenim ve de Déu”
De les seves sis germanes, tres són casades, dues religioses i una va morir fa tretze anys. Els seus noms, de gran a petita són: Teresita, Patrícia –que és la que va morir-, Pascàsia, Eufròsia, Alfonsine i Jacqueline.
Va viure la guerra a l’any 94. Després va anar al seminari. Per què?:
A la guerra hi va haver un milió de morts. Ell va perdre el sentit de la vida. No menjava. No dormia...
La gent va començar a donar testimoni dels que havien donat la seva vida per salvar la dels altres. “La vida –ens va dir- és més gran que no ho pensem”. Va entendre que si algú pot donar la seva vida lliurement vol dir que és un do que hem de compartir. Va decidir-se per el sacerdoci.
Per una família d’allí, tenir un sol fill com en el seu cas, suposa recolzar en ell la única possibilitat d’obtenir riquesa. “Al final ho deixarà”, pensaven els del poble. Però ell veia que també era un do de Déu. “Per què vaig néixer?”, es demanava. I va caminar amb seguretat.
“Un dia marxaré”, li deia a la mare. I ella el va animar molt, molt. “Tu ets uns do de Déu que vaig rebre quan ja pensava que no tindria cap fill. I si ets un do de Déu, que té d’estrany que et donis a Déu?”
Quan va ser sacerdot, el bisbe el va enviar a atendre els presos de les presons. Després de la guerra i encara ara n’hi ha moltes, de presons, a Ruanda. Anar a les presons és una tasca molt perillosa. Perillosa pels de fora que et poden fer mal i perillosa pels de dins que t’insulten.
«Jo –ens deia- tenia la idea que per a ser feliç s’havia de tenir una casa, un cotxe, diners.. i veia que els que tenien tot això no eren feliços. Vaig veure molta gent a les presons, en canvi, que no tenien res i, curiosament, eren feliços. Cecs, però feliços. Amb molt poc menjar, però feliços. Minusvàlids de pensament –intel·lectuals- o físics, però feliços.»
»Una persona de la presó em va dir:
— “Aquí has vist cecs. Tu ets cec?”
— “No”, vaig dir
— “Has vist algun cec feliç, aquí?”
— “Sí” li vaig contestar. I ell em va respondre:
— “Tu has de ser feliç !”
»I també em deia:
— “Aquí has vist moltes persones amb poc menjar. Tu pots menjar?”
— “Si”
— “Has vist alguna persona amb poc menjar feliç, aquí?”
— “Sí”
— “Tu has de ser feliç !”
»I encara em deia:
— “Aquí has vist gent minusvàlids. Tu ets minusvàlid?”
— “No”
— “Has vist algun minusvàlid feliç, aquí?”
— “Sí”, responia jo
—“Tu has de ser feliç !”, em tornava a dir.
»Cada dia, cada matí quan em llevo, em dic a mi mateix: Joan, avui tinc el deure de ser feliç !”
»Problemes no en falten mai, però la felicitat ve de dins. No vindrà mai de les coses de fora. La meva feina és ajudar els altres a ser feliç. Amb la fe en Déu, en Jesucrist que ha passat per la mort i la resurrecció per a donar-nos la vida eterna. No tinc diners ni ciència, però tinc la fe, l’esperança i el compartir
»Cal que siguis feliç perquè Déu t’estima»
Després ens va explicar que a Ruanda hi plou molt. És un país verd. Durant els cinc anys que va anar a les presons i atenia els presos, també els deia la missa. I durant els cinc anys, cap vegada va ploure mentre deia la missa. Podia estar plovent ben fort i, tot just començar la missa, parava de cop. Altres vegades, tot era acabar de fer el senyal de la creu dient l’“aneu-vos-en en pau..” i, sense ni tenir temps de treure’s l’alba, començar a ploure a bots i barrals. Per a ell allò era un miracle.
Mossèn Joan va néixer l’any 1973, a Ruanda, un país petit com ara la meitat de Catalunya, en un poble que es diu Gisenyi. Al costat del poble hi ha un gran llac que es diu Kivo.
La de Ruanda és una cultura molt diferent de la d’aquí. Ara va entrant la manera de vestir occidental i han començat a fer les cases com les d’aquí, però a les zones rurals hi ha moltes cabanes amb sostres fets de branques. Donen una gran importància a la família. De mitjana normal, allí sol haver-hi uns cinc fills a cada família, però també vuit, o deu, o dos...
A casa seva són sis noies i ell, que és el petit. La seva mare té vuitanta-dos anys. El pare no el va conèixer doncs va morir quan ell tenia dos anys.
Tot el que es fa a la família i és important es decideix entre tots: amb qui es casarà cadascú, els estudis que hauran de seguir... Tothom hi diu la seva. En un cas de conflicte, decideix el cap de la família, que no és el més gran sinó el que és reconegut pels altres com el més savi de la família. La família va més enllà que els pares i els fills; ara, a casa seva, el cap de família és el seu tiet Senherekere i ja van decidir que si un dia mor Senherekere, ell, en Joan, serà el seu nou cap.
Quan el seu pare va morir, com que havia deixat bens suficients, a casa seva no van passar gran dificultat econòmica.
En sentir el nom de Senherekere, li vem demanar com era que el seu nom –Joan- no fos com els d’allí, i ens va explicar que sí té que un nom ruandès: es diu Hakolimana. “Hakoli” vol dir “fer” i “Mana” vol dir “Déu”. El nom sencer voldria dir: “tenim tot de Déu”, o “tot el que tenim ve de Déu”
De les seves sis germanes, tres són casades, dues religioses i una va morir fa tretze anys. Els seus noms, de gran a petita són: Teresita, Patrícia –que és la que va morir-, Pascàsia, Eufròsia, Alfonsine i Jacqueline.
Va viure la guerra a l’any 94. Després va anar al seminari. Per què?:
A la guerra hi va haver un milió de morts. Ell va perdre el sentit de la vida. No menjava. No dormia...
La gent va començar a donar testimoni dels que havien donat la seva vida per salvar la dels altres. “La vida –ens va dir- és més gran que no ho pensem”. Va entendre que si algú pot donar la seva vida lliurement vol dir que és un do que hem de compartir. Va decidir-se per el sacerdoci.
Per una família d’allí, tenir un sol fill com en el seu cas, suposa recolzar en ell la única possibilitat d’obtenir riquesa. “Al final ho deixarà”, pensaven els del poble. Però ell veia que també era un do de Déu. “Per què vaig néixer?”, es demanava. I va caminar amb seguretat.
“Un dia marxaré”, li deia a la mare. I ella el va animar molt, molt. “Tu ets uns do de Déu que vaig rebre quan ja pensava que no tindria cap fill. I si ets un do de Déu, que té d’estrany que et donis a Déu?”
Quan va ser sacerdot, el bisbe el va enviar a atendre els presos de les presons. Després de la guerra i encara ara n’hi ha moltes, de presons, a Ruanda. Anar a les presons és una tasca molt perillosa. Perillosa pels de fora que et poden fer mal i perillosa pels de dins que t’insulten.
«Jo –ens deia- tenia la idea que per a ser feliç s’havia de tenir una casa, un cotxe, diners.. i veia que els que tenien tot això no eren feliços. Vaig veure molta gent a les presons, en canvi, que no tenien res i, curiosament, eren feliços. Cecs, però feliços. Amb molt poc menjar, però feliços. Minusvàlids de pensament –intel·lectuals- o físics, però feliços.»
»Una persona de la presó em va dir:
— “Aquí has vist cecs. Tu ets cec?”
— “No”, vaig dir
— “Has vist algun cec feliç, aquí?”
— “Sí” li vaig contestar. I ell em va respondre:
— “Tu has de ser feliç !”
»I també em deia:
— “Aquí has vist moltes persones amb poc menjar. Tu pots menjar?”
— “Si”
— “Has vist alguna persona amb poc menjar feliç, aquí?”
— “Sí”
— “Tu has de ser feliç !”
»I encara em deia:
— “Aquí has vist gent minusvàlids. Tu ets minusvàlid?”
— “No”
— “Has vist algun minusvàlid feliç, aquí?”
— “Sí”, responia jo
—“Tu has de ser feliç !”, em tornava a dir.
»Cada dia, cada matí quan em llevo, em dic a mi mateix: Joan, avui tinc el deure de ser feliç !”
»Problemes no en falten mai, però la felicitat ve de dins. No vindrà mai de les coses de fora. La meva feina és ajudar els altres a ser feliç. Amb la fe en Déu, en Jesucrist que ha passat per la mort i la resurrecció per a donar-nos la vida eterna. No tinc diners ni ciència, però tinc la fe, l’esperança i el compartir
»Cal que siguis feliç perquè Déu t’estima»
Després ens va explicar que a Ruanda hi plou molt. És un país verd. Durant els cinc anys que va anar a les presons i atenia els presos, també els deia la missa. I durant els cinc anys, cap vegada va ploure mentre deia la missa. Podia estar plovent ben fort i, tot just començar la missa, parava de cop. Altres vegades, tot era acabar de fer el senyal de la creu dient l’“aneu-vos-en en pau..” i, sense ni tenir temps de treure’s l’alba, començar a ploure a bots i barrals. Per a ell allò era un miracle.
