A principis de desembre, a l'escola de la Janis van repartir als alumnes unes capses amb felicitacions de Nadal per a vendre-les entre els familiars i amics. El nen o nena que aconseguís vendre'n més, rebria com a premi un llibre. La Janis va intentar vendre moltes postals per guanyar el premi, però com que aquells dies havia de passar llargues estones a la clínica per rebre tractament, quan va anar per les cases del seu carrer a vendre postals, va resultar que ja les havien comprat als altres nens que hi havien passat abans que ella. Al principi es va enfadar per aquell desavantatge afegit que li havia portat la seva malaltia, però després va tenir una idea per capgirar la situació: s’emportaria les capses de postals a la següent visita de la clínica i miraria de vendre-les allí. Li va sortir rodat. Gràcies al personal, les infermeres i tots els amics malalts que allí hi tenia, va vendre tantes postals que va guanyar de sobres el premi.
El llibre que li van donar era "Saint Therese and the roses", una biografia de santa Teresa de Lisieux. Ja sabeu que, quan la Janis va estar ingressada a l'hospital, les monges li van regalar una foto d'aquesta santa i li van explicar coses d'ella (a vosaltres també us en hem explicat, a catequesi, oi?). La foto la conservava ben guardada. Algunes vegades, quan se la mirava i hi havia algú, deia que no entenia per què a una santa tan contenta com aquella li havien fet una foto en la que es veia seriosa. Es va llegir el llibre de seguida, i li va agradar moltíssim. Li va dir a la Charmaine que, així com ella era la seva germana gran aquí a la terra, ara també tenia una germana gran al cel: Teresina de Lisieux.
Després, agraïda, va fer un Pessebre amb cartró i figuretes de cotó, i el va portar a la planta de nens de l’Hospital. Li va dir a la infermera del mostrador: “no tindries pas habitació, per aquests?”. La infermera, emocionada, li va dir: “I tant ! els donaré el lloc d’honor !” Va netejar una cantonada del mostrador i, amb tota la cerimònia, hi va col·locar el Pessebre de la Janis.
Durant aquelles festes de Nadal, l’estat de salut de la Janis va empitjorar força, fins al punt que, a mitjans de gener, van haver d’ingressar-la una altra vegada a l’hospital. Li van augmentar la dosi dels medicaments que prenia i aviat va poder llevar-se. Tan bon punt va poder aixecar-se del llit, de seguida va tornar a dedicar-se a ajudar els altres nens malalts. Un dia, després d’haver passat tota la nit fent-li companyia a la Donna, una nena de tres anys a qui havia atropellat un cotxe, les infermeres la van anomenar “ajudanta oficial, no oficial, d’infermera”..
Aquesta vegada, a l’hospital tan sols s’hi va haver d’estar poc més d’una setmana..
dijous, 28 de gener del 2010
dimarts, 19 de gener del 2010
Janis (6)
Amb la vida que portava ara, menys moguda, la Janis s’havia tornat més reflexiva, passava més estones llegint i tenia un ànim més estable i tranquil. Sempre s’havia neguitejat per poder complaure els altres, però ara ho feia amb més ganes; poder ajudar la feia feliç. Es sentia agraïda de la companyia que havia rebut quan era a l’hospital i buscava la manera de retornar les atencions que havia rebut. Els dies que no hi havia classe, passava llargues estones amb els seus germans petits; els ensenyava a llegir i a pintar, i els llegia contes. També va tenir la idea de, cada dissabte al matí, preparar amb ells un esmorzar especial per als seus pares.
D’aquesta manera va anar passant tot el curs, i després l’estiu. Aviat va ser setembre una altra vegada i va començar un nou curs. Ja tenia deu anys. Es va proposar treure bones notes en matemàtiques, que li costaven força, i ho va aconseguir. De llenguatge va treure la nota màxima; les seves redaccions tenien la mateixa gràcia i vivacitat que la seva manera de parlar.
Hi havia una cosa que la feia patir: ja no era primeta i àgil com sempre havia estat; les medecines tan fortes que prenia havien fet que s’anés engreixant i se li enfosquís la cara. Un dia, un nen petit de l’escola li va dir: “eh, gorda... més valdria que t’aprimessis !”. Va tornar a casa enfonsada. Quan li va explicar a la seva mare, plorant, ella la va abraçar. No sabia com consolar-la; demanava ajuda al cel per trobar les paraules. Al final li va dir: “Que et penses que li importa gaire, a Déu, la teva aparença? És el què hi ha dins teu, els teus sentiments, allò que Ell té en compte”. La Janis es va tranquil·litzar, però no va ser fins la setmana a sobre, que va recuperar el seu bon humor de sempre: va entrar súper contenta a casa i el seu pare, que estava llegint el diari, li va dir: “Què passa, senyoreta?” Ella va respondre, amb el seu millor somriure: “M’amago d’un admirador meu. Imagina’t: m’ha estant seguint des de l’escola fins a casa !”. Li havia retornat l’alegria. Més endavant, va pujar a la butaca del seu pare i, donant-li copets a la panxa, li va dir: “No sé si aconseguiré mai ser tan gorda com tu, val?” I ell, que tenia el mateix sentit de l’humor de la Janis, va contestar fent-se l’ofès: “Qui és ‘gordo’? Has de saber que tot això que veus aquí és muscle !” ..i van esclafir a riure tots dos.
D’aquesta manera va anar passant tot el curs, i després l’estiu. Aviat va ser setembre una altra vegada i va començar un nou curs. Ja tenia deu anys. Es va proposar treure bones notes en matemàtiques, que li costaven força, i ho va aconseguir. De llenguatge va treure la nota màxima; les seves redaccions tenien la mateixa gràcia i vivacitat que la seva manera de parlar.
Hi havia una cosa que la feia patir: ja no era primeta i àgil com sempre havia estat; les medecines tan fortes que prenia havien fet que s’anés engreixant i se li enfosquís la cara. Un dia, un nen petit de l’escola li va dir: “eh, gorda... més valdria que t’aprimessis !”. Va tornar a casa enfonsada. Quan li va explicar a la seva mare, plorant, ella la va abraçar. No sabia com consolar-la; demanava ajuda al cel per trobar les paraules. Al final li va dir: “Que et penses que li importa gaire, a Déu, la teva aparença? És el què hi ha dins teu, els teus sentiments, allò que Ell té en compte”. La Janis es va tranquil·litzar, però no va ser fins la setmana a sobre, que va recuperar el seu bon humor de sempre: va entrar súper contenta a casa i el seu pare, que estava llegint el diari, li va dir: “Què passa, senyoreta?” Ella va respondre, amb el seu millor somriure: “M’amago d’un admirador meu. Imagina’t: m’ha estant seguint des de l’escola fins a casa !”. Li havia retornat l’alegria. Més endavant, va pujar a la butaca del seu pare i, donant-li copets a la panxa, li va dir: “No sé si aconseguiré mai ser tan gorda com tu, val?” I ell, que tenia el mateix sentit de l’humor de la Janis, va contestar fent-se l’ofès: “Qui és ‘gordo’? Has de saber que tot això que veus aquí és muscle !” ..i van esclafir a riure tots dos.
dimarts, 5 de gener del 2010
Janis (5)
Quan va tornar de l’hospital, la Trícia l’estava esperant davant de casa seva. Va baixar del cotxe corrent: “Trícia!, sóc a casa!, Déu meu, Trish!”, li va dir a la seva amiga mentre l’abraçava. Després va entrar a casa, feliç, a saludar els seus germans.
Van començar uns dies especials per a tota la família. Fent cas del què els havia aconsellat el metge, els pares no van dir als seus germans que la Janis tenia leucèmia. Es van proposar d’aprofitar el temps que li quedés de vida fent aquelles coses que sempre havien dit que farien “algun dia”, i que mai no feien. Ara, el “algun dia” havia arribat, i van haver-hi excursions en cotxe, jocs a casa els vespres, va venir de Fort William l’àvia de la Janis... També els menjars eren especials; recuperada, la Janis tenia gana i menjava bé. No semblava que estigués malalta; jugava i corria com abans.
Cada dimarts al matí, però, havia d’anar a la clínica amb el seu pare. Aviat va fer amistat amb les infermeres i el personal de la clínica; no s’oblidava de pujar a veure la seva Freda sempre que podía i els altres nens i nenes ingressats a la planta on ella havia estat. Aquell era un centre d’oncologia, i les persones que atenien els malalts sabien quins pacients tenien un diagnòstic greu. Tractaven amb tacte la Janis, i ella de seguida es va guanyar la seva simpatia. Ningú no deia res, però els dimarts al matí hi havia una mena d’expectació: tots esperaven veure arribar aquell raig de llum que era la Janis. Anava d’un lloc a l’altre saludant a cada ú i explicant-los coses. Més d’una vegada, quan una de les infermeres no hi era, li havia deixat escrita amb la màquina d’escriure de la consulta una nota com aquesta: “Estimada Jessamyn, avui la he trobada a faltar. On s’havia ficat?. Petons. Janis”
Una altra limitació que tenia era la d’haver de prendre els menjars sense sal, i a ella li agradaven molt les salses i els aperitius com les galetes de peixets salats i les patates fregides. Un dia li va improvisar a la seva mare una cançoneta que deia:
“oh mareta, si et plau, dóna-li l’alto / a les patates fregides sense sal !”
(“Oh, Mommy, please call a halt / To French fries with no salt !”)
Tot l’estiu el va passar amb normalitat; el dia que va fer 9 anys -el 9 de setembre, li van regalar una bicicleta i, emocionada, feia excursions pels boscos dels voltants. A l’octubre, però, va tornar a empitjorar. El metge va fer-li fer noves transfusions de sang i li va receptar una medicina diferent. Van dir-li que ara no hauria de fer exercici ni jocs moguts. Això li va costar, però d’aquesta manera, poc a poc, va anar millorant una altra vegada.
Van començar uns dies especials per a tota la família. Fent cas del què els havia aconsellat el metge, els pares no van dir als seus germans que la Janis tenia leucèmia. Es van proposar d’aprofitar el temps que li quedés de vida fent aquelles coses que sempre havien dit que farien “algun dia”, i que mai no feien. Ara, el “algun dia” havia arribat, i van haver-hi excursions en cotxe, jocs a casa els vespres, va venir de Fort William l’àvia de la Janis... També els menjars eren especials; recuperada, la Janis tenia gana i menjava bé. No semblava que estigués malalta; jugava i corria com abans.
Cada dimarts al matí, però, havia d’anar a la clínica amb el seu pare. Aviat va fer amistat amb les infermeres i el personal de la clínica; no s’oblidava de pujar a veure la seva Freda sempre que podía i els altres nens i nenes ingressats a la planta on ella havia estat. Aquell era un centre d’oncologia, i les persones que atenien els malalts sabien quins pacients tenien un diagnòstic greu. Tractaven amb tacte la Janis, i ella de seguida es va guanyar la seva simpatia. Ningú no deia res, però els dimarts al matí hi havia una mena d’expectació: tots esperaven veure arribar aquell raig de llum que era la Janis. Anava d’un lloc a l’altre saludant a cada ú i explicant-los coses. Més d’una vegada, quan una de les infermeres no hi era, li havia deixat escrita amb la màquina d’escriure de la consulta una nota com aquesta: “Estimada Jessamyn, avui la he trobada a faltar. On s’havia ficat?. Petons. Janis”
Una altra limitació que tenia era la d’haver de prendre els menjars sense sal, i a ella li agradaven molt les salses i els aperitius com les galetes de peixets salats i les patates fregides. Un dia li va improvisar a la seva mare una cançoneta que deia:
“oh mareta, si et plau, dóna-li l’alto / a les patates fregides sense sal !”
(“Oh, Mommy, please call a halt / To French fries with no salt !”)
Tot l’estiu el va passar amb normalitat; el dia que va fer 9 anys -el 9 de setembre, li van regalar una bicicleta i, emocionada, feia excursions pels boscos dels voltants. A l’octubre, però, va tornar a empitjorar. El metge va fer-li fer noves transfusions de sang i li va receptar una medicina diferent. Van dir-li que ara no hauria de fer exercici ni jocs moguts. Això li va costar, però d’aquesta manera, poc a poc, va anar millorant una altra vegada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)