parlant amb la mare

Recordo una escena de quan era petit. La meva mare havia escollit una foto de la seva mare –la meva iaia, que havia mort no feia gaire- i la va retallar per enganxar-la en un quadret que tenia amb una imatge de la Mare de Déu. Mentre posava la foto al marc, a mi em va quedar la idea de que el que ella volia fer era posar-li la cara de la seva mare a la imatge de la Verge Maria. Així, vaig entendre jo, quan li resés podria fer-se la idea que parlava amb la seva mare. De fet, a nosaltres ens havien explicat moltes vegades que la Mare de Déu és la nostra mare del Cel, i ara que la seva mare era al Cel, em semblava ben natural que per a ella, parlar amb l’una fos com parlar amb l’altre..

I per què ho explico, això ? Doncs perquè entrem al mes de Maig. Un mes que, tradicionalment, l’Església dedica de manera especial a la Mare de Déu: “el mes de Maria”, en diem. I crec que nosaltres també ho podríem fer, allò que jo entenia que feia la meva mare: intentar parlar-li a la Verge Maria com si fos –que ho és !- la nostra mare.

Ja sabeu que nosaltres els cristians, i també moltes persones d’altres religions, com que creiem que no tan sols tenim cos sinó que tenim cos i ànima –esperit-, pensem, amb bona lògica, que als esperits els podem parlar.. en esperit. Amb el pensament. És justament això, “resar”: parlar amb Déu Pare, i també amb Déu Fill –Jesús- i amb Déu Esperit Sant. Però també podem parlar amb la Mare de Déu. I amb els sants. I convé que sapiguem com ens hi podem adreçar, a uns i altres. Jo diria que a Déu Pare li podem parlar com qui parla a un pare, i a Déu Fill com qui parla a un germà gran. A l’Esperit Sant ens hi podem adreçar com qui parla a la Presència de Déu dins nostre, als sants com qui parla amb amics de tota la vida. A la Verge Maria, com si li parléssim a la mare. Per això el normal serà que s’endugui una bona part, potser la més gran, la més “carinyosa”, la més confiada, de les nostres “converses”..

que no ens deixi indiferents..

El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge

(...)

Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabeth

(...)

Maria es va quedar uns tres mesos amb ella i després se’n tornà a casa seva.

(Lc 1, 26-56)

Que el teu apropament, Pare nostre, no ens deixi indiferents.

Que, com Maria, visquem cada dia en la teva presència,
celebrant que has mirat la nostra petitesa,
agraint tot el que rebem de la teva mà,
cada raig de sol, cada ombra d’incertesa...

Que, com Maria, bon Déu, plens del teu Esperit,
enmig dels nostres treballs i els nostres neguits
sapiguem destil·lar un cant d’alegria
que ens faci “marxar de pressa” a compartir i ajudar.

(variació d’una pregària de Ronald Knox)


Fa pocs dies parlàvem dels temples. Arribàvem a dir que per a nosaltres, els altres són també temples –espai sagrat- si sabem reconèixer la imatge de Déu que en hi ha en cadascun d’ells.

També nosaltres, cada un de nosaltres, som temples de Déu. Això que dic no m’ho invento. Guaiteu què diu sant Pau:

«¿No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?» (1 Co 3, 16)

Fins i tot Jesús ho deia clarement:

«--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14, 23)

És important el que diu aquella pregària que he posat al principi: que Déu habiti en nosaltres no ens pot deixar indiferents. Primer de tot n’hauríem de ser conscients. Després.., després res: si en fóssim conscients de veritat, no caldria res més. Tot sortiria sol. Oi que no se’ns acudiria de penjar segons quins posters a la capella de les Santes Espines, per exemple?. Doncs igualment, no podem omplir el nostre interior de qualsevol cosa. No és veritat que si sempre tinguéssim Jesús de company, moltes vegades ens comportaríem de manera diferent? La persona "plena de l'Esperit" és agraida, senzilla, capaç de reconèixer les coses bones i també les que no ho son tant ("cada raig de sol, cada ombra d'incertesa..") com vingudes de la mà de Déu; per això s'esforça a ser una persona respectuosa i amable, sempre disposada a ajudar..

..i nosaltres, què hi podem fer?

L’estiu passat, durant les vacances, quan tornàvem d’una excursió, vem trobar un grup de nois i noies molt alterats. Havien deixat les motxilles al costat del camí. Era un caminet estret que passava pel costat d’un barranc on se sentia, a baix de tot, el brogit del riu. Cridaven desesperats el nom d’un company i anaven i venien sense saber gaire què fer: acabava de caure pel barranc i no responia als seus crits. Els que baixàvem de la excursió els vem ajudar com vem poder; al cap de mitja hora vem poder arribar al costat del noi que era mort dins el riu amb la motxilla posada encara. Després, els seus companys van venir, destrossats, on nosaltres ens allotjàvem. Els vem donar menjar, lloc on dormir i vem trucar les famílies, la del noi mort també. Sense haver-ho buscat, vem viure el drama ben de prop.

L’endemà va sortir la notícia als diaris –una noteta petita– i també per la televisió, com passa sovint: “ahir al matí, a tal lloc, un noi, el nom i cognoms, va caure per un barranc i es va matar”.

Quan una desgràcia o un problema ens passa a nosaltres o als qui tenim a prop, aleshores ens fereix de veritat i faríem tot el que poguéssim per ajudar, o tan sols per acompanyar, que sovint és la única cosa que tenim possibilitat de fer. Però quan les desgràcies les veiem des de lluny, per la tele o als diaris, encara que no voldríem que passessin, com que ens agafen de lluny, no ens en adonem del tot i gairebé ni hi parem atenció.

Pel sol fet que un problema o una situació injusta passi lluny de nosaltres, no vol dir que sigui menys important ni que no podem fer-hi res. Nosaltres no podrem arreglar totes les coses que funcionen malament al planeta. Però això no vol dir que ens en hem de desentendre.

Hauríem de trobar una manera de viure en la que hi tinguessin lloc els altres, les seves preocupacions i els seus problemes . Hi ha moltes maneres. Assistir a la catequesi n’és una, però n’hi ha moltes més:

Interessar-nos pel que passa al món i mirar de saber perquè passa, ajudar a casa, visitar un familiar que és a l’hospital, estudiar per poder ajudar millor els altres el dia de demà, pensar alguna vegada si Déu no ens demana de fer-nos missioneres o missioners, sacerdots o monges, col·laborar en alguna ONG, o en algun voluntariat. Però per sobre i abans que tot –sense aquesta no hi pot haver les altres- aprendre a escoltar el que ens expliquen i mirar de posar-nos en el lloc de qui ho explica..

la tenda de la reunió

Què és un temple ? Doncs és un edifici al que hi van les persones que tenen una mateixa religió i s’hi apleguen per resar i compartir la seva creença. Des d’antic es van construir els temples pensant que allí hi faria estada el déu en el que creien les persones que l’havien construït.

El poble d’Israel no sempre va tenir un temple. Durant molt temps, tal com ho podem llegir a la Bíblia, el lloc on habitava Déu no era un temple sinó una tenda que també anomenaven “la tenda de la reunió”. Seria, tal com Déu li va dir a Moisès, “el lloc perquè jo pugui habitar enmig d’ells” (Ex 25, 8).

Quan en la celebració de la missa del gall, la vetlla de Nadal, es llegeixen aquestes paraules: “el fill de Déu, el qui és la Paraula, s'ha fet home i ha plantat la seva tenda entre nosaltres”, és perquè celebrem que Jesús neix de Maria i podem dir amb tota veritat que Déu s’ha fet un de nosaltres.

Més endavant, ja ho dèiem fa uns dies, parlant del lloc on habita Déu, Jesús mateix li diu a la samaritana: “Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.”

I encara més. Quan Jesús ressuscitat s’apareix a Pau li diu: “Saule, Saule, per què em persegueixes ? ”. Amb això ens dóna a entendre de manera ben concreta el mateix que havia dit en la seva predicació: “allò que feu en un d’aquests petits m’ho féu a mi”: Hem d’aprendre a reconèixer la imatge de Déu que hi ha en cadascun dels altres.

Vol dir tot això que el temple, les esglésies no valen per a res ? De cap manera ! Són espais sagrats, volguts per Déu mateix –ho vèiem al principi- on ens trobem i podem parlar amb ell més directament, “de tu a tu” tal com diu el llibre del Gènesi que ho feia Abraham. I amb els altres, que també són portadors de la seva imatge..

Pensar

No fa gaires dies que vem parlar de com Jesús espera de nosaltres moltes coses. No tan sols que resem i anem a missa i que siguem capaços de donar coses als altres. També espera de nosaltres, dèiem, que siguem humils, sincers, respectuosos, pacients, persones serenes i que sabem passar amb poques coses, valents, treballadors, generosos, justos, lleials.. I vem trobar exemples en la seva vida de com ell posseia tots aquests valors.

Avui voldria anar una mica més enllà i m'agradaria que us fixessiu en una altra actitut de fons: Jesús és una persona que té sentiments i que estima, però també és una persona que fa servir el cap per raonar. Goiteu sinó com ja des de petit li agrada escoltar i fer preguntes als mestres de la llei, com li agrada raonar les coses que diu, pensar contes que tothom pugui entendre -les paràboles- i contradir amb arguments ben trobats, quan convé, els atacs i les mentides que diuen d'ell.

Nosaltres hauriem de ser persones a les que ens agrada entendre, pensar, estudiar, veure el fons de les coses. No tan sols pel que fa referència a les nostres creences com a cristians (allò que deia tant bé sant Pau: "saber donar raó de la nostra fe"), sinó també saber adonar-nos de què és el que convé fer, com convé comportar-nos de cara a fer més agradable la vida de la nostra família, la de Santpedor, i si un dia podem -per què no?- també la de Catalunya o la del món sencer.

Us proposo una col·lecció de llibrets, molt ben escrits, de l'editorial Cruïlla. És la col·lecció Pensa-hi. Allí hi trobareu temes com aquests:

La vida i la mort

La feina i els diners

La guerra i la pau

Déu i els déus

De veritat o de mentida?

Tenir temps i perdre el temps

Allò que sabem i allò que no sabem

El bé i el mal

La justícia i la injustícia

Els nens i les nenes

La felicitat i la tristesa

La natura i la contaminació

L'orgull i l avergonya

etc.

Cada llibret costa cinc euros, i pot ser un bon regal per demanar, a més a més, pel sant o l'aniversari.