“entre els animals feréstecs”

Immediatament l'Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s'estava entre els animals feréstecs, i els àngels el servien. (Mc 1, 12)

I després de ser batejat; què va fer, Jesús?

Doncs... no se’n va anar a predicar de seguida. Diu l’evangeli de Marc que, “empès per l’Esperit”, va marxar al desert i hi va passar quaranta dies amb la companyia d’animals feréstecs, àngels i... el diable en cap.

Si llegiu les vides dels sants veureu que moltes vegades passa el mateix. Abans de llançar-se a proclamar el seu “encàrrec”, hauran hagut d’aprendre a deslligar-se dels afanys del món. L’esperança que comunicaran ja no serà la seva, sinó la que han rebut de dalt.

Un no pot donar allò que no té, i nosaltres només comencem a tenir quelcom a repartir quan ens hem adonat que, per nosaltres mateixos, no tenim res, sinó que tot ho hem rebut, i que no podríem fer res de bo si no ens hagués estat donat abans.

Per això, per poder dur a terme l’encàrrec que tenim (repartir esperança, repartir esperit), hauríem de treure profit de les coses bones i dolentes que ens passen per aprendre a estimar-nos com Déu ho vol.

És quan anem essent experts en aquesta feina (i ho podem ser de ben jovenets, com ho va ser la Janis), quan podrem fer bé el nostre encàrrec...

Diumenge passat, al sermó de la missa, Mn. Joan Hakolimana ens deia: “com podem donar esperança si no hem après a estar contents i confiats en Déu?”

el cel s’esquinçà

I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. (Mt 1, 10)

Aquest és el text de l’evangeli de Marc que el nostre llibre de catequesi ens proposa de meditar i comentar avui. L’escena és la del baptisme de Jesús al riu Jordà, i qui el bateja és el seu parent Joan el baptista (no el Joan jovenet que ja coneixem, el deixeble de Jesús, sinó aquell Joan precursor, l’últim dels profetes, fill de Isabel, la cosina de la verge Maria)

Jesús rep un baptisme, com nosaltres. Sembla com si, veient la seva disponibilitat a fer-se batejar (ell, que no tenia cap pecat per fer-se perdonar) el Pare aprofités el moment per a donar-li la Confirmació. El cel s’obre i l’Esperit baixa cap a ell. Tres anys més tard, el dia de la Pentecosta, el cel es torna a obrir i l’Esperit “baixa” sobre els apòstols, la mare de Jesús i algunes dones. Baptisme i Confirmació són dos sagraments que originalment anaven junts. A les esglésies orientals, les de ritus ortodoxa, se segueixen administrant tots dos sagraments alhora, i també aquí, quan una persona rep el baptisme de gran, rep al mateix temps la Confirmació, el do de l’Esperit.

Nosaltres som batejats. Què vol dir això? ¿Vol dir que som millors que els altres que no ho són, o que Déu ens estima més? No, de cap manera. Pensar així seria una bestiesa. Déu, que és el-més-bo-de-tots per definició (això ho hem d’explicar), com podria estimar més que les altres alguna de les seves criatures? Què vol dir, doncs, que som batejats? Jo diria que vol dir que hem rebut un encàrrec. L’encàrrec de repartir allò que ens ha estat donat.

Us en recordeu del mannà que rebien els israelites mentre vagaven pel desert cercant la Terra Promesa? Era per a tots i els durava un sol dia. Si algun d’ells se l’amagava i l’atresorava per l’endemà, se li feia malbé. Es podria. Amb el baptisme crec que passa una cosa semblant: és per a repartir-lo. Els qui hem rebut el gran do de l’Esperit, l’hem rebut per a compartir-lo, per donar-lo als altres. Si no, se’ns fa malbé.

Per això em va agradar molt una pregunta que s’han empescat els del nostre bisbat per adreçar-nos-la durant tot l’any als qui anem a missa. És una pregunta que diu així:

QUÈ N’HAS FET, DEL TEU BAPTISME ?

moure'ns

A casa ara hi tenim un nou habitant; és un gossa molt peluda, una barreja de petaner i gos d’atura que vem anar a adoptar a la gossera diumenge passat. Allà li havien posat el nom de Cuca, però la veritat és que no coneixien quin nom tenia abans que la recollissin. És una gosseta que de seguida crida l’atenció perquè es molt tranquil·la. Es mou molt poc i no borda ni fa escarafalls. De tota manera –com tots els gossos, suposo- el què més li agrada és que la treguin a passejar.

Us agrada sortir, moure-us, canviar de lloc? Segur que sí. O potser a algunes o alguns de vosaltres no gaire. Potser sou d'aquella mena de manera que preferiu estar-vos en un racó i llegir, veure la tele, fer el deures o, simplement veure què passa, com la nostra gosseta...

El nostre llibre, el “Posa’t en Camí”, avui parla d’això. De moure’ns. De canviar de lloc per fora, i per dins.

És cert que cadascú és com és i no fa cap falta estar contínuament canviant de lloc, fets uns “cul d’angúnies”. Moltes coses de les que fem a la vida necessiten esforç i dedicació, però abans i per sobre (o per sota), necessiten constància. Si sempre anem canviant d’idea i sempre estem fixant-nos tan sols en allò que fan els altres o en el què està de moda, difícilment podrem construir un projecte estable. Això tant serveix si parlem dels estudis, com si parlem de l’amistat, de l’amor o de la família.

Però també és veritat que hauríem de ser persones obertes a les idees noves, als canvis necessaris, a refer la nostra conducta i anar modelant la nostra manera de pensar. Això és una feina que pot durar tota la vida i que s’ha de fer sense presses. Ahir em va fer gràcia llegir en un llibre que parlava dels ocells (un llibre molt bonic que es diu “Els nostres amics els ocells”, de Josep Maria de Sagarra) que les persones, pel què fa a la manera de pensar, no arriben a fer-se del tot fins que no tenen quaranta o ben bé cinquanta anys. Ho vaig trobar encertat.

Què vol dir ser persones obertes a les idees i els canvis?

Vol dir escoltar els altres i mirar d’entendre el què ens volen dir quan parlen, o quan pateixen o quan estan contents. Vol dir fixar-nos en allò que trobem agradable i ens fa bé dels altres per fer-ho nosaltres d’una manera semblant. Vol dir no tancar-nos en idees fixes que no tenen un fonament raonable (aquí podem buscar entre tots uns quants exemples). Vol dir analitzar amb interès i força allò que fem i diem cadascú de nosaltres i valorar si ho hem fet bé o malament. Vol dir rectificar. Vol dir aprendre a demanar perdó i necessitar-lo. Vol dir ser prou llestos per aprofitar-nos d’aquesta cosa tan bonica com passada de moda que en diem "la celebració (!) del sagrament de la Penitència".