Moltes gràcies per tot el què expliqueu i compartiu, també per la vostra paciència amb aquest catequista, que ja està una mica... gastat :)
Bon Nadal tinguem !
dissabte, 25 de desembre del 2010
Bon Nadal
dimarts, 14 de desembre del 2010
Bona notícia (2)
Hi ha algun llibre que us hagi agradat molt? Segur que sí.
Quan érem petits i començàvem d’aprendre a llegir, al principi costava. Us en recordeu? Havíem de fixar-nos en el so de cada lletra i de cada síl·laba i gairebé no ens quedava atenció per entendre el sentit del què estàvem llegint. Més endavant, però, si vem aconseguir llegir un conte tot sencer i ens va agradar, i després un altre i un altre fins a ser capaços de llegir tot un llibre dels grans, potser vem començar a adonar-nos que allò que llegíem era com si ho estiguéssim vivint.
A qui insisteix en llegir, li arriba el dia en què s’ho passa bé fent-ho i pot emocionar-se amb allò què llegeix.
Si aquest dia arriba, aleshores tindrem un bon avantatge respecte de les persones que no s’han entrenat prou a llegir o no li han trobat el gust i la gràcia: podrem passar hores i hores en una sala d’espera, o dies i setmanes a l’hospital, però mentre hi som, tindrem la capacitat de fer viatges i viure les nostres aventures gràcies als llibres. Llegir és una gran cosa !
Amb l’Evangeli (i també amb la missa i amb les coses de la religió) passa com quan aprenem a llegir. Al principi costa i no ho entenem gaire. Ens pot semblar avorrit. Però si insistim i hi anem entrant, entendrem cada vegada més el què allí s’hi diu. Tindrem la sorpresa que tot el què hi ha escrit s’adreça a cada un de nosaltres i ens dóna resposta i ajut en les moments bons i dolents de la nostra vida. Allí Jesús ens parla. Poc a poc, ens va descobrint el veritable sentit de les nostres vides. Aquell llibre que ens semblava avorrit, antic i mort, serà el nostre tresor.
A la catequesi, aquest any, ens proposen d’anar coneixent el primer Evangeli que va ser escrit; el de Marc. Al principi de cada capítol del llibre que seguim (el “Posa’t en camí”) hi anirem trobant una cita d’aquest Evangeli. Ja veureu que aquestes cites no hi són perquè sí.
La setmana que bé, en comptes de seguir el llibre, celebrarem el Nadal i ens felicitarem, però quan hagin acabat les vacances i tornem a trobar-nos, us parlaré de Marc, el lleó.
Quan érem petits i començàvem d’aprendre a llegir, al principi costava. Us en recordeu? Havíem de fixar-nos en el so de cada lletra i de cada síl·laba i gairebé no ens quedava atenció per entendre el sentit del què estàvem llegint. Més endavant, però, si vem aconseguir llegir un conte tot sencer i ens va agradar, i després un altre i un altre fins a ser capaços de llegir tot un llibre dels grans, potser vem començar a adonar-nos que allò que llegíem era com si ho estiguéssim vivint.
A qui insisteix en llegir, li arriba el dia en què s’ho passa bé fent-ho i pot emocionar-se amb allò què llegeix.
Si aquest dia arriba, aleshores tindrem un bon avantatge respecte de les persones que no s’han entrenat prou a llegir o no li han trobat el gust i la gràcia: podrem passar hores i hores en una sala d’espera, o dies i setmanes a l’hospital, però mentre hi som, tindrem la capacitat de fer viatges i viure les nostres aventures gràcies als llibres. Llegir és una gran cosa !
Amb l’Evangeli (i també amb la missa i amb les coses de la religió) passa com quan aprenem a llegir. Al principi costa i no ho entenem gaire. Ens pot semblar avorrit. Però si insistim i hi anem entrant, entendrem cada vegada més el què allí s’hi diu. Tindrem la sorpresa que tot el què hi ha escrit s’adreça a cada un de nosaltres i ens dóna resposta i ajut en les moments bons i dolents de la nostra vida. Allí Jesús ens parla. Poc a poc, ens va descobrint el veritable sentit de les nostres vides. Aquell llibre que ens semblava avorrit, antic i mort, serà el nostre tresor.
A la catequesi, aquest any, ens proposen d’anar coneixent el primer Evangeli que va ser escrit; el de Marc. Al principi de cada capítol del llibre que seguim (el “Posa’t en camí”) hi anirem trobant una cita d’aquest Evangeli. Ja veureu que aquestes cites no hi són perquè sí.
La setmana que bé, en comptes de seguir el llibre, celebrarem el Nadal i ens felicitarem, però quan hagin acabat les vacances i tornem a trobar-nos, us parlaré de Marc, el lleó.
dimarts, 30 de novembre del 2010
Bona notícia (1)
“Bona notícia”. Això és el què vol dir la paraula “Evangeli”.
Ja sabeu que els Evangelis van ser escrits pels seguidors de Jesús. Nosaltres no tenim gaire bona memòria; no ens cal: ja tenim els llibres, els apunts, l’ordinador i el Google on podem trobar tot el què ens fa falta saber. Però fa dos mil anys, no sabia escriure gairebé ningú i tothom estava acostumat a recordar allò que els més grans de casa explicaven mentre dinaven, o després de sopar a la bora del foc, o quan els qui tenien gràcia en fer-ho repetien les històries i els contes. Al final, de tant repetir-les, les sabien de memòria.
Amb els Evangelis va passar el mateix. De primer a Jesús no se’l creia tothom; van ser pocs els qui el van seguir sempre. Molts d’ells, fins i tot familiars seus, tenien el dubte de si no seria un impostor. Això va ser així fins que, després de morir a la creu, va ressuscitar. Aleshores tot va canviar: els qui seguien Jesús i el van veure morir, quan el van poder veure viu una altra vegada, ja no van tenir cap dubte que Jesús era veritablement el Fill de Déu fet home, i no podien estar-se de dir-ho als de casa, als amics i a tothom.
A nosaltres també ens hauria passat el mateix. Imagineu-vos que un amic nostre, per exemple l’Alfons :) , ens diu que ell té súper-poders i que pot volar i enviar rajos de força per elevar objectes. Nosaltres segurament ens el creuríem, perquè l’Alfons és un bon xicot i li tenim confiança, però encara i així, potser ens quedaria algun dubte, oi? Però si un dia que l’Alfons tardava en arribar a la catequesi, de cop i volta s’obrís la finestra i l’Alfons entrés volant i es plantés sobre la taula, aleshores ja n’estaríem segurs del tot. Fins i tot aniríem a casa entusiasmats i ho diríem a tothom: “saps què?, l’Alfons, aquell que ve amb mi a catequesi, té súper-poders !!!”
Doncs als amics de Jesús els va passar el mateix. Quan va ressuscitar i al cap de cinquanta dies va deixar-los per anar al Cel, van córrer a explicar i a escriure en llibres tot allò que recordaven del què havia fet i havia ensenyat Jesús. Més encara amb l’impuls que els va suposar rebre l’Esperit Sant...
Per a ells tot allò era una Bona Notícia. La més gran que mai podia ser explicada. I per a nosaltres també.
Ja sabeu que els Evangelis van ser escrits pels seguidors de Jesús. Nosaltres no tenim gaire bona memòria; no ens cal: ja tenim els llibres, els apunts, l’ordinador i el Google on podem trobar tot el què ens fa falta saber. Però fa dos mil anys, no sabia escriure gairebé ningú i tothom estava acostumat a recordar allò que els més grans de casa explicaven mentre dinaven, o després de sopar a la bora del foc, o quan els qui tenien gràcia en fer-ho repetien les històries i els contes. Al final, de tant repetir-les, les sabien de memòria.
Amb els Evangelis va passar el mateix. De primer a Jesús no se’l creia tothom; van ser pocs els qui el van seguir sempre. Molts d’ells, fins i tot familiars seus, tenien el dubte de si no seria un impostor. Això va ser així fins que, després de morir a la creu, va ressuscitar. Aleshores tot va canviar: els qui seguien Jesús i el van veure morir, quan el van poder veure viu una altra vegada, ja no van tenir cap dubte que Jesús era veritablement el Fill de Déu fet home, i no podien estar-se de dir-ho als de casa, als amics i a tothom.
A nosaltres també ens hauria passat el mateix. Imagineu-vos que un amic nostre, per exemple l’Alfons :) , ens diu que ell té súper-poders i que pot volar i enviar rajos de força per elevar objectes. Nosaltres segurament ens el creuríem, perquè l’Alfons és un bon xicot i li tenim confiança, però encara i així, potser ens quedaria algun dubte, oi? Però si un dia que l’Alfons tardava en arribar a la catequesi, de cop i volta s’obrís la finestra i l’Alfons entrés volant i es plantés sobre la taula, aleshores ja n’estaríem segurs del tot. Fins i tot aniríem a casa entusiasmats i ho diríem a tothom: “saps què?, l’Alfons, aquell que ve amb mi a catequesi, té súper-poders !!!”
Doncs als amics de Jesús els va passar el mateix. Quan va ressuscitar i al cap de cinquanta dies va deixar-los per anar al Cel, van córrer a explicar i a escriure en llibres tot allò que recordaven del què havia fet i havia ensenyat Jesús. Més encara amb l’impuls que els va suposar rebre l’Esperit Sant...
Per a ells tot allò era una Bona Notícia. La més gran que mai podia ser explicada. I per a nosaltres també.
dimarts, 23 de novembre del 2010
el nostre equipatge
«Necessito ben poc, i allò que necessito, ho necessito ben poc» (St Francesc d'Assís)Els cristians, els qui volem seguir Jesús, tenim uns quants tresors. Els nostres tresors, però, ocupen poc lloc. Hi caben a la motxilla o a la butxaca. Fins i tot si ens banyem a la platja, o a la piscina, o ens dutxem a casa, encara que no duem cap roba posada, els portem a sobre. Els nostres tresors són el parenostre (la conversa amb el nostre Pare del Cel i els seus amics, que són els nostres), les benaurances (la pobresa és la nostra riquesa, l’aflicció és la nostra alegria, la humilitat és el nostre orgull, la gana és el nostre aliment, la compassió és el nostre consol, la netedat de cor és la nostra llum i la nostra lluita és allò que ens asserena). Escoltar, estimar i donar no ocupen gens de lloc, oi que no?.
Fixeu-vos què ens recomana Jesús:
«No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.» (Mc 6, 8)Un mestre així, és fantàstic. Ell no necessita que siguem llestos, ni rics, ni famosos, ni graciosos, ni més simpàtics del què som. Vol que ens acontentem amb el què tenim, i que no ens aturem gaire pensant en nosaltres mateixos. Vol que, sense gaires destorbs, ens llencem a fer el bé, i que si no ho aconseguim del tot, tampoc ens hi capfiquem. Si ho fem malament, li demanem perdó al nostre Pare i, amb el nostre tresor ben lluent una altra vegada, seguim endavant.
dimarts, 16 de novembre del 2010
de veritat i per sempre
Teniu algú que està content de veure-us? Heu sentit mai el desig de tornar a veure algú? Segur que sí.
A la vida desitgem moltes coses, però la que de veritat necessitem més és saber que algú compta amb nosaltres, que algú ens espera i pensa en nosaltres. Aquí hi caben la mare, el pare, els germans, les amigues i els amics, aquell noi o aquella noia que potser ens agrada més que els altres i que ens agradaria que ell o ella sentís el mateix per nosaltres...
L’amistat, l’amor i l’estimació és el més valuós que tenim i és suficient per donar sentit a la nostra vida. Sense amics, sense estimar ningú o sense que ningú ens estimi, tot es torna fosc i avorrit.
Heu anat mai a una residència d’avis? Allí tots estan esperant que algú els digui alguna cosa. Algú que els escolti. Són molts i es tenen a prop, però sovint cada un és lluny dels altres. Són molts però hi ha molta soledat.
L’amistat i l’estimació necessiten reciprocitat. No podem estar sempre esperant que els altres ens escoltin i prou. Som nosaltres qui hem d’oferir primer la nostra atenció, el nostre interès i simpatia, i cal fer-ho de veritat. Fer comèdia i parlar per “quedar bé”, a la llarga no funciona.
ESCOLTAR. Aquest és un bon lema.
I encara més: cal fer-ho sense esperar res, com Jesús, com els sants, com la Janis, que ho van deixant tot, tot, tot, sense quedar-se res. Jesús arriba a donar tranquil·lament la seva comoditat, la seva fama, la seva llibertat, fins i tot la seva fesomia bonica que fan malbé a cops de fuet i bufetades. A la creu li prenen els seus vestits i se’ls juguen als daus; ja no li quedava res de res, però Ell encara respon donant-nos com a mare nostre la seva mare.
Davant de tot això, no és veritat que ens entren ganes de correspondre? Jesús ho sabia. Ja ho havia dit d’una manera molt senzilla amb aquestes paraules:
«I jo, quan seré enlairat damunt la terra (es referia a quan morís a la creu) atrauré tothom cap a mi» (Jn. 12, 32)
Jesús pot ser el nostre amic de veritat i per sempre. Si no ens amaguem ell s’acostarà a nosaltres i farà valuosos els nostres esforços d’amistat amb els altres.
A la vida desitgem moltes coses, però la que de veritat necessitem més és saber que algú compta amb nosaltres, que algú ens espera i pensa en nosaltres. Aquí hi caben la mare, el pare, els germans, les amigues i els amics, aquell noi o aquella noia que potser ens agrada més que els altres i que ens agradaria que ell o ella sentís el mateix per nosaltres...
L’amistat, l’amor i l’estimació és el més valuós que tenim i és suficient per donar sentit a la nostra vida. Sense amics, sense estimar ningú o sense que ningú ens estimi, tot es torna fosc i avorrit.
Heu anat mai a una residència d’avis? Allí tots estan esperant que algú els digui alguna cosa. Algú que els escolti. Són molts i es tenen a prop, però sovint cada un és lluny dels altres. Són molts però hi ha molta soledat.
L’amistat i l’estimació necessiten reciprocitat. No podem estar sempre esperant que els altres ens escoltin i prou. Som nosaltres qui hem d’oferir primer la nostra atenció, el nostre interès i simpatia, i cal fer-ho de veritat. Fer comèdia i parlar per “quedar bé”, a la llarga no funciona.
ESCOLTAR. Aquest és un bon lema.
I encara més: cal fer-ho sense esperar res, com Jesús, com els sants, com la Janis, que ho van deixant tot, tot, tot, sense quedar-se res. Jesús arriba a donar tranquil·lament la seva comoditat, la seva fama, la seva llibertat, fins i tot la seva fesomia bonica que fan malbé a cops de fuet i bufetades. A la creu li prenen els seus vestits i se’ls juguen als daus; ja no li quedava res de res, però Ell encara respon donant-nos com a mare nostre la seva mare.
Davant de tot això, no és veritat que ens entren ganes de correspondre? Jesús ho sabia. Ja ho havia dit d’una manera molt senzilla amb aquestes paraules:
«I jo, quan seré enlairat damunt la terra (es referia a quan morís a la creu) atrauré tothom cap a mi» (Jn. 12, 32)
Jesús pot ser el nostre amic de veritat i per sempre. Si no ens amaguem ell s’acostarà a nosaltres i farà valuosos els nostres esforços d’amistat amb els altres.
dimecres, 10 de novembre del 2010
por i confiança
Por i confiança
Heu tingut mai por? Segur que sí.
Si no tinguéssim por, Jesús no ens diria que no en tinguéssim. Jesús sabia què és tenir por; va tenir molts més motius de tenir por que no pas els seus amics i els dirigents jueus que el van portar a la creu. Però més que tots ells, Jesús la sabia vèncer, la por.
Un dia que camineu sols, de nit, pel poble, imagineu-vos com uns sentiríeu si no hi hagués llum als carrers. En temps de Jesús no n’hi havia de llums als carrers. Imagineu-vos que sou Jesús i poseu-vos en el seu lloc. Ell sap què volen fer-li els qui manen. Ho havia anunciat unes quantes vegades als deixebles:
«Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». (Mc 8, 31-32)
Els ho deia amb tota claredat. Però encara i així no es fa enrere, no s’amaga.
No ens pensem pas que els deixebles eren porucs. Quan a l’hort de les oliveres fan presoner Jesús i fugen tots, ho fan perquè no poden aguantar la situació tan tremenda i plena de pànic d’aquells moments. Joan era un jovenet i per això va poder estar al peu de la creu amb les dones. Una persona jove o les dones, no corrien tant risc que els fessin presoners o els matessin.
La paraula “por” surt 50 vegades als evangelis, però ni una sola referida a Jesús. Hi ha la por dels deixebles “als jueus” (es refereix als jueus dirigents) (Jn 9, 22), la por “dels jueus” al poble (Mc 11, 32; Mc 12, 12), la por d’uns i altres a Déu o a Jesús (Mc 5, 33; Mc 9, 32; Mc 11, 18)), la por als morts i als àngels (Mc 16, 8), la por a la tempesta (Mc 4, 35 -41) i la por de les persones a la misèria i la malaltia (Mt 10, 31; Lc 12, 32).
Jesús no es deixa vèncer per la por perquè coneix el seu Pare, el sent al seu costat i sap que ell és el Fill i, encara que tothom el deixi i molts li tinguin odi, el seu Pare és amb ell (Mt 26, 53; Jn 10, 29; Jn 14, 10). I ens diu que nosaltres també podem fer com ell, podem sentir la companyia “del Pare” i la seva, tal com ell la sentia (Jn 14, 23). Aquesta és la causa i el motiu de la nostra confiança. Quan Jesús ens anuncia “les benaurances” ve a dir: “no tingueu por de...” la pobresa, la tristesa, la persecució, etc.); ve a dir: “no tingueu por, que el meu Pare ho pot tot, i Ell us vigila i us cuida. Ell us donarà la felicitat”. És aquesta confiança la que li fa dir tantes vegades: “no tingueu por”.
Si no confiem, no cal que ens escarrassem a creure. Creure, tenir fe, no és "pensar" molt. És confiar en qui sabem que no ens enganya.
Heu tingut mai por? Segur que sí.
Si no tinguéssim por, Jesús no ens diria que no en tinguéssim. Jesús sabia què és tenir por; va tenir molts més motius de tenir por que no pas els seus amics i els dirigents jueus que el van portar a la creu. Però més que tots ells, Jesús la sabia vèncer, la por.
Un dia que camineu sols, de nit, pel poble, imagineu-vos com uns sentiríeu si no hi hagués llum als carrers. En temps de Jesús no n’hi havia de llums als carrers. Imagineu-vos que sou Jesús i poseu-vos en el seu lloc. Ell sap què volen fer-li els qui manen. Ho havia anunciat unes quantes vegades als deixebles:
«Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». (Mc 8, 31-32)
Els ho deia amb tota claredat. Però encara i així no es fa enrere, no s’amaga.
No ens pensem pas que els deixebles eren porucs. Quan a l’hort de les oliveres fan presoner Jesús i fugen tots, ho fan perquè no poden aguantar la situació tan tremenda i plena de pànic d’aquells moments. Joan era un jovenet i per això va poder estar al peu de la creu amb les dones. Una persona jove o les dones, no corrien tant risc que els fessin presoners o els matessin.
La paraula “por” surt 50 vegades als evangelis, però ni una sola referida a Jesús. Hi ha la por dels deixebles “als jueus” (es refereix als jueus dirigents) (Jn 9, 22), la por “dels jueus” al poble (Mc 11, 32; Mc 12, 12), la por d’uns i altres a Déu o a Jesús (Mc 5, 33; Mc 9, 32; Mc 11, 18)), la por als morts i als àngels (Mc 16, 8), la por a la tempesta (Mc 4, 35 -41) i la por de les persones a la misèria i la malaltia (Mt 10, 31; Lc 12, 32).
Jesús no es deixa vèncer per la por perquè coneix el seu Pare, el sent al seu costat i sap que ell és el Fill i, encara que tothom el deixi i molts li tinguin odi, el seu Pare és amb ell (Mt 26, 53; Jn 10, 29; Jn 14, 10). I ens diu que nosaltres també podem fer com ell, podem sentir la companyia “del Pare” i la seva, tal com ell la sentia (Jn 14, 23). Aquesta és la causa i el motiu de la nostra confiança. Quan Jesús ens anuncia “les benaurances” ve a dir: “no tingueu por de...” la pobresa, la tristesa, la persecució, etc.); ve a dir: “no tingueu por, que el meu Pare ho pot tot, i Ell us vigila i us cuida. Ell us donarà la felicitat”. És aquesta confiança la que li fa dir tantes vegades: “no tingueu por”.
Si no confiem, no cal que ens escarrassem a creure. Creure, tenir fe, no és "pensar" molt. És confiar en qui sabem que no ens enganya.
dimecres, 27 d’octubre del 2010
posem-nos en camí
Heu anat de viatge? Segur que sí. És emocionant marxar de viatge o de vacances, oi? i canviar la rutina de cada dia per l’aventura de conèixer nous llocs, persones diferents, menjar fora de casa, dormir en una tenda, o en una habitació d’un alberg, o en un apartament...
Jesús ens convida a fer camí amb Ell, i aleshores, si seguim la seva invitació tal com ho van fer els seus amics i amigues Pere, Joan, les germanes Marta i Maria i el seu germà Llàtzer, Pau, Agustí, Francesc, Teresina de Lisieux, la germana Teresa de Calcuta i tants altres, aleshores, deia, la nostra vida es converteix en un viatge bonic carregat d’aventures. I això tant si anem a països llunyans com si ens quedem a casa, tant si treballem en un taller com si estudiem una carrera universitària, tant si som uns bons esportistes com si ens posem malalts i hem d’anar i venir d’un hospital com la Janis. Perquè Jesús és el Fill, una de les tres persones de la Trinitat, i amb Ell hi ha el Pare que ens estima i l’Esperit Sant que dóna vida i reparteix a cadascú la mesura de felicitat que vol. Jesus diu: «El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit» (Jn 3, 8). No hi ha ningú més feliç que un cristià que s’esforça per seguir Jesús, encara que passi dificultats. Sant Pau, que ho va experimentar en la seva vida, ho explicava així:
«patim afliccions, però sempre estem contents; ens tenen per miserables, però
n'enriquim molts; sense tenir res, som amos de tot.»
També us vull copiar una dedicatòria que un amic (Mn Ramon Donada –us recordeu d’ell?) va escriure a la primera pàgina de l’Evangeli que els donava als que es confirmaven:
«Viure a l’estil de Jesús és engrescador i dóna sentit a la vida»I per avui, res més. Aquest és el tema, la portada del llibre que seguirem. Si ho voleu, comencem una nova excursió que ha de durar tot el curs, tota la vida :)
dissabte, 5 de juny del 2010
Comentàvem les paraules de l'Evangeli:
"¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n'oblida ni un de sol."
...i les vem dibuixar.
Afegim aquí el text que vem copiar a la part del darrera del full amb els dibuixos:
"--Per això us dic: No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? Així, doncs, si no podeu aconseguir ni una cosa tan petita, per què us preocupeu de les altres? Fixeu-vos com creixen les flors: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba, que avui és al camp i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, molt més farà per vosaltres, gent de poca fe. No busqueu, doncs, què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. Això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu més aviat el seu Regne, i això us ho donarà de més a més.
No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor." (Lluc XII, 22-34)
dimarts, 25 de maig del 2010
"coses de bé"
Aquí us deixo copiats uns versos que ha dedicat en Ramon Sala, catequista de Santpedor, a la Laia Colillas, amb motiu de la seva Primera Comunió:
Intentant fer un rodolí, m’he inspirat,
amb un grup, fent una excursió,
i perquè tot surti rodó
ha estat, doncs, a la muntanya de Montserrat.
Som un grup molt reduït
que intentem passar-ho bé
llegint, comentant i cantant coses de bé,
perquè al final de la vida, sols això haurem recollit.
Jesús ara ha entrat al teu interior.
Mima’l, posa-hi tota la confiança,
en tu, Ell confia; posa-hi tota l’esperança,
continua i, a partir d’ara, ves per la confirmació.
Els pares t’ajudaran i et donaran la mà,
com els avis i padrins.
T’ajudaran també els cosins,
i tot el què aprendràs, et servirà per a demà.
Jesús ha entrat en el teu cor i t’abraça amb la seva corona.
El teu interior és ple de roses, com un jardí;
rega-les, cada dia de bon matí,
elles et perfumaran amb el seu aroma.
Aquests dies, toquen les campanes. Jesús està content,
junts, tots ens unim a tu,
ho celebrem, compartim i participem de tu
i Jesús ens agermana.
-----------
Un simple detall de Lourdes
i com se’m va acudir:
Doncs, era un dia, de bon matí
veient una nena com tu
als peus de la Verge Mare
La nena, que patia nanisme (era nana)
sobre el seu cotxet,
vestida en forma de rosa,
que n’era de feliç i formosa
al rebre el Jesuset.
Per molts anys, Laia, et desitgem
ho gaudeixis tota la vida,
juga-hi sempre nit i dia
per continuar-ho després al Cel.
-----
Heu vist?: Ells han fet una excursió i nosaltres no :(
I una altra cosa: m'ha agradat molt la segona estrofa, la que diu:
Som un grup molt reduït
que intentem passar-ho bé
llegint, comentant i cantant coses de bé,
perquè al final de la vida, sols això haurem recollit.
Gràcies, Ramon. En la teva dedicatòria s'hi endevina el teu COR i la teva FE, tan grans l'un com l'altre...
Intentant fer un rodolí, m’he inspirat,
amb un grup, fent una excursió,
i perquè tot surti rodó
ha estat, doncs, a la muntanya de Montserrat.
Som un grup molt reduït
que intentem passar-ho bé
llegint, comentant i cantant coses de bé,
perquè al final de la vida, sols això haurem recollit.
Jesús ara ha entrat al teu interior.
Mima’l, posa-hi tota la confiança,
en tu, Ell confia; posa-hi tota l’esperança,
continua i, a partir d’ara, ves per la confirmació.
Els pares t’ajudaran i et donaran la mà,
com els avis i padrins.
T’ajudaran també els cosins,
i tot el què aprendràs, et servirà per a demà.
Jesús ha entrat en el teu cor i t’abraça amb la seva corona.
El teu interior és ple de roses, com un jardí;
rega-les, cada dia de bon matí,
elles et perfumaran amb el seu aroma.
Aquests dies, toquen les campanes. Jesús està content,
junts, tots ens unim a tu,
ho celebrem, compartim i participem de tu
i Jesús ens agermana.
-----------
Un simple detall de Lourdes
i com se’m va acudir:
Doncs, era un dia, de bon matí
veient una nena com tu
als peus de la Verge Mare
La nena, que patia nanisme (era nana)
sobre el seu cotxet,
vestida en forma de rosa,
que n’era de feliç i formosa
al rebre el Jesuset.
Per molts anys, Laia, et desitgem
ho gaudeixis tota la vida,
juga-hi sempre nit i dia
per continuar-ho després al Cel.
-----
Heu vist?: Ells han fet una excursió i nosaltres no :(
I una altra cosa: m'ha agradat molt la segona estrofa, la que diu:
Som un grup molt reduït
que intentem passar-ho bé
llegint, comentant i cantant coses de bé,
perquè al final de la vida, sols això haurem recollit.
Gràcies, Ramon. En la teva dedicatòria s'hi endevina el teu COR i la teva FE, tan grans l'un com l'altre...
dissabte, 3 d’abril del 2010
dijous sant
Ahir era dijous sant. A la parròquia vem tenir la missa del sant sopar amb mossèn Joan Hakolimana. Vem començar d’aprendre a cantar el parenostre amb una música que va composar un monjo de Montserrat que es diu Odiló. Quan va acabar la missa vem anar amb el mossèn a la capella de les Santes Espines, on hi havia un “monument” senzill preparat: un sagrari de fusta, antic, amb el calze tapat i la patena coberta. A cada costat de Jesús en l’eucaristia, una planta de llorer de les beneïdes el dia de rams –diumenge passat, i a terra dotze candeles grans, sis a cada banda.
El mossèn havia preparat uns textos, els cants i les pregàries. Vem recitar el Salm 118. Els salms 114 al 118 són els que el poble jueu canta després del sopar de Pasqua. A l’Evangeli de Mateu hi diu que Jesús i els deixebles també els van cantar, aquests salms, el dia de la Cena. Què devia sentir Nostre Senyor recitant aquestes paraules mentre anaven cap a l’hort de les Oliveres i sabia que l’havien de fer presoner i portar a la creu? Us en copio alguns trossets:
“Enaltiu el Senyor, que n’és de bo!
Perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d’Israel...”
“Més val emparar-se en el Senyor
que posar confiança en els homes”
“M’empenyien tan fort que anava a caure;
però tu, Senyor, m’has sostingut.
Del Senyor em ve la força i el triomf [“the triumph of Janis Babson “]
és ell qui m’ha salvat”
“No moriré, viuré encara,
per contar les proeses del Senyor.
Els càstigs del Senyor han estat severs,
però no m’ha abandonat a la mort”
“Acosteu-vos amb els rams tot dansant
fins a les vores de l’altar.
Tu ets el meu Déu, et dono gràcies;
t’exalço, Déu meu!
Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.”
També vem llegir un fragment de la “carta a Diognet”, escrita es segle II no se sap per qui. Us la copio tota sencera perquè la trobo molt bonica. Ara potser no la entendreu del tot, però quan sigueu més grans sí. Si seguiu sent cristians, cristianes, segur que us agradarà !:
«Els cristians no es distingeixen dels altres homes, ni pel lloc on viuen, ni per el seu llenguatge, ni pels seus costums. Ells, en efecte, no tenen ciutats pròpies, ni utilitzen un parlar insòlit, ni porten un gènere de vida diferent. El seu sistema doctrinal no ha estat inventat gràcies al talent i especulació d'homes estudiosos, ni professen, com altres, un ensenyament basat en autoritat d'homes.
»Viuen en ciutats gregues i bàrbares, segons els toca en sort, segueixen els costums dels habitants del país, tant en el vestir com en tot el seu estil de vida i, no obstant això, donen mostres d'un estil de vida admirable i, segons el parer de tots, increïble. Habiten en la seva pròpia pàtria, però com forasters; prenen part en tot com a ciutadans, però ho suporten tot com estrangers; tota terra estrangera és pàtria per a ells, però estan en tota pàtria com en terra estrangera. Igual que tots, es casen i engendren fills, però no es desfan dels fills que conceben. Tenen la taula en comú, però no el llit.
»Viuen en la carn, però no segons la carn. Viuen a la terra, però la seva ciutadania és al Cel. Obeeixen les lleis establertes, i amb la seva manera de viure superen aquestes lleis. Estimen a tots, i tots els persegueixen. Se’ls condemna sense conèixer-los. Se’ls dóna mort, i amb això reben la vida. Son pobres, i enriqueixen a molts; no tenen res, però ho tenen tot en abundància. Sofreixen la deshonra, i això els serveix de glòria; pateixen detriment en la seva fama, i això demostra la seva justícia. Són maleïts, i beneeixen, són tractats amb ignomínia, i ells, en canvi, donen honor. Fan el bé, i són castigats com malfactors, i, en ser castigats a mort, s’alegren com si se’ls donés la vida. Els jueus els combaten com a estrangers i els gentils els persegueixen; encara i així, els mateixos que els avorreixen no saben explicar el motiu de la seva enemistat.
»Per dir-ho en poques paraules: els cristians són en el món el què l’ànima és en el cos. L’ànima, en efecte, es troba escampada per tots els membres del cos, així també els cristians es troben dispersos per totes les ciutats del món. L’ànima habita en el cos, però no procedeix del cos, els cristians viuen en el món, però no són del món. L’ànima invisible és tancada a la presó del cos visible, els cristians viuen visiblement en el món, però la seva religió és invisible. La carn avorreix i combat l’ànima, sense haver rebut d'ella greuge algun, només perquè li impedeix gaudir dels plaers, també el món avorreix als cristians, sense haver rebut greuge d'ells, perquè s’oposen als seus plaers.
»L’ànima estima el cos i els seus membres, tot i que aquest l’vorreix; també els cristians estimen els que els odien. L’ànima és tancada en el cos, però és ella la que manté unit el cos, també els cristians es troben retinguts en el món com en una presó, però ells són els qui mantenen el lligam del món. L’ànima immortal habita en una residència mortal, també els cristians viuen com a pelegrins en estatges corruptibles, mentre esperen la incorruptibilitat celestial. L’ànima es perfecciona amb la mortificació en el menjar i beure, també els cristians, constantment mortificats, es multipliquen més i més. Tan important és el lloc que Déu els ha assignat, que no els és lícit desertar-ne.»
dijous, 11 de febrer del 2010
Janis (11)
A partir d’aquell moment ja no va parlar més de curar-se. Ara parlava d’anar al Cel. Deixeu-me que us copiï un paràgraf sencer del llibre de Rena Ray. És del 9 de Maig, tres dies abans de morir:
«”La primera cosa que faré quan arribi al Cel serà córrer cap a la Verge Maria i amagar el meu cap a la seva falda, llavors li demanaré que et consoli i que cuidi tota la família” La Janis deia això com si estigués planejant una passejada...
»Llavors, quan es va adonar de les llàgrimes als ulls de la seva mare, li va saber greu.
»”No vull que ploris per mi, momà. No vull que ningú estigui trist, no veus que així feu malbé la meva felicitat?”»
Al dia següent, al matí, en una estona en la què es va trobar millor, li va dir a la seva mare que li demanés a una nena que hi havia a la seva habitació, més petita que ella, que cantés una cançó. Aquella nena tenia molt bona veu. Li va preguntar quina cançó li agradaria, i la Janis li va dir: «alguna cançó alegre; demana-li a veure si sap la de “old McDonald had a farm”, és una cançó feliç..»
Més tard, es va sentir música d’una radio que algú escoltava a fora de l’habitació. Se sentia força alt, i una infermera que passava, va treure el cap per demanar si volien que afluixessin el volum. La seva mare ja anava a dir que sí, però la Janis va fer que no amb el cap i amb veu apagada va dir: “I love it”, i va provar de seguir el ritme amb els peus. Amb la seva gràcia de sempre va afegir: “si no fos per aquests maleïts llençols, tan tibants, encara la podria ballar.”
El seu pare es va quedar tota la nit amb ella i, de bon matí, quan va arribar la seva mare, abans que podés entrar a la habitació la va aturar una infermera –es notava que havia plorat- i la va dir: “si us plau, digui-li com està de bonica !” “Ens ha demanat que la preparéssim..” L’havien rentat i pentinat, i ella havia demanat que li posessin la camisa de dormir nova, una que era de color rosa amb floretes blanques i que li havien regalat feia poc. Quan va entrar a l’habitació, la mare li va dir: “Oh !, estàs preciosa..!” La Janis va somriure. Estava ben desperta però cansada. “Ara ja estic a punt”, va dir. Perdia la consciència, es despertava, es tornava a adormir.. Una vegada que es va despertar va demanar a veure si la podrien pesar quan es morís. “Si anés al Cel, m’agradaria saber si hi vaig tal com era sempre, bonica i primeta..” La seva mare li va dir: “Janis, amoret, el teu cos només és un vestit, que no te’n recordes?” La Janis va riure: “És veritat! –va dir- és que em faig vella i perdo el cap..”
Cap al vespre, hi va haver un moment en què va semblar que es despertés d’un malson i li va dir al seu pare, amb veu clara: “Popà, ja has arreglat allò del banc d’ulls?” Ell va haver d’admetre que no ho havia fet. “Em vas prometre que ho faries. Vull que ho facis.. sisplau !”
El seu pare va anar a buscar una infermera i li va demanar a veure si ella sabia què havia de fer per allò de la donació dels ulls. L’infermera va trucar al Dr. English i poc després van omplir un formulari. La Janis, quan ho va saber es va quedar tranquil•la i va donar-li les gràcies al seu pare.
Cap a les vuit del vespre, la seva mare va veure que no li quedava gaire vida. Li va dir a l’oïda: “Janis, el bon Déu aviat et vindrà a buscar. Si tu te n’adones, digues-nos-ho, que voldríem dir-te adéu !”
«Vint minuts més tard –còpio el què diu el llibre de Rena Ray- la Janis es va agitar suaument i va obrir els ulls, que es van tornar grans i brillants, com si estiguessin mirant cap a un resplendor. La seva cara es va trencar en un somriure radiant, impressionant en la seva bellesa.
»”És el Cel, això?” va preguntar, i va semblar com si s’allunyés. Després, el resplendor es va canviar en una expressió preocupada. Va mirar directament el seu pare i la seva mare. Adreçant-se a ells els va cridar amb urgència: “Momà.. Popà !.. veniu.. de pressa !”
»Al cap d’un instant es va agafar als seus pares en una última abraçada. Els seus ulls es van tancar poc a poc. Va ser així com la Janis va donar a Déu la seva ànima bonica.
»Eren les 9:25 del vespre del divendres 12 de Maig del 1961»
«”La primera cosa que faré quan arribi al Cel serà córrer cap a la Verge Maria i amagar el meu cap a la seva falda, llavors li demanaré que et consoli i que cuidi tota la família” La Janis deia això com si estigués planejant una passejada...
»Llavors, quan es va adonar de les llàgrimes als ulls de la seva mare, li va saber greu.
»”No vull que ploris per mi, momà. No vull que ningú estigui trist, no veus que així feu malbé la meva felicitat?”»
Al dia següent, al matí, en una estona en la què es va trobar millor, li va dir a la seva mare que li demanés a una nena que hi havia a la seva habitació, més petita que ella, que cantés una cançó. Aquella nena tenia molt bona veu. Li va preguntar quina cançó li agradaria, i la Janis li va dir: «alguna cançó alegre; demana-li a veure si sap la de “old McDonald had a farm”, és una cançó feliç..»
Més tard, es va sentir música d’una radio que algú escoltava a fora de l’habitació. Se sentia força alt, i una infermera que passava, va treure el cap per demanar si volien que afluixessin el volum. La seva mare ja anava a dir que sí, però la Janis va fer que no amb el cap i amb veu apagada va dir: “I love it”, i va provar de seguir el ritme amb els peus. Amb la seva gràcia de sempre va afegir: “si no fos per aquests maleïts llençols, tan tibants, encara la podria ballar.”
El seu pare es va quedar tota la nit amb ella i, de bon matí, quan va arribar la seva mare, abans que podés entrar a la habitació la va aturar una infermera –es notava que havia plorat- i la va dir: “si us plau, digui-li com està de bonica !” “Ens ha demanat que la preparéssim..” L’havien rentat i pentinat, i ella havia demanat que li posessin la camisa de dormir nova, una que era de color rosa amb floretes blanques i que li havien regalat feia poc. Quan va entrar a l’habitació, la mare li va dir: “Oh !, estàs preciosa..!” La Janis va somriure. Estava ben desperta però cansada. “Ara ja estic a punt”, va dir. Perdia la consciència, es despertava, es tornava a adormir.. Una vegada que es va despertar va demanar a veure si la podrien pesar quan es morís. “Si anés al Cel, m’agradaria saber si hi vaig tal com era sempre, bonica i primeta..” La seva mare li va dir: “Janis, amoret, el teu cos només és un vestit, que no te’n recordes?” La Janis va riure: “És veritat! –va dir- és que em faig vella i perdo el cap..”
Cap al vespre, hi va haver un moment en què va semblar que es despertés d’un malson i li va dir al seu pare, amb veu clara: “Popà, ja has arreglat allò del banc d’ulls?” Ell va haver d’admetre que no ho havia fet. “Em vas prometre que ho faries. Vull que ho facis.. sisplau !”
El seu pare va anar a buscar una infermera i li va demanar a veure si ella sabia què havia de fer per allò de la donació dels ulls. L’infermera va trucar al Dr. English i poc després van omplir un formulari. La Janis, quan ho va saber es va quedar tranquil•la i va donar-li les gràcies al seu pare.
Cap a les vuit del vespre, la seva mare va veure que no li quedava gaire vida. Li va dir a l’oïda: “Janis, el bon Déu aviat et vindrà a buscar. Si tu te n’adones, digues-nos-ho, que voldríem dir-te adéu !”
«Vint minuts més tard –còpio el què diu el llibre de Rena Ray- la Janis es va agitar suaument i va obrir els ulls, que es van tornar grans i brillants, com si estiguessin mirant cap a un resplendor. La seva cara es va trencar en un somriure radiant, impressionant en la seva bellesa.
»”És el Cel, això?” va preguntar, i va semblar com si s’allunyés. Després, el resplendor es va canviar en una expressió preocupada. Va mirar directament el seu pare i la seva mare. Adreçant-se a ells els va cridar amb urgència: “Momà.. Popà !.. veniu.. de pressa !”
»Al cap d’un instant es va agafar als seus pares en una última abraçada. Els seus ulls es van tancar poc a poc. Va ser així com la Janis va donar a Déu la seva ànima bonica.
»Eren les 9:25 del vespre del divendres 12 de Maig del 1961»
diumenge, 7 de febrer del 2010
Janis (10)
No sempre estava tan contenta i serena, la Janis. Tenia uns espasmes que li duraven molta estona i la feien patir molt. Era aleshores quan agafava amb força la figureta del Nen Jesús. Però quan tenia moments bons i es trobava millor, tornava el seu optimisme de sempre i pensava que potser ja s’estava guarint del tot.
Un dia, quan li van portar el dinar, va tenir una sorpresa que la va posar molt contenta: al agafar el tovalló, ve trobar-hi una nota escrita amb lletres grans que deia “I LOVE YOU” i a sota, hi havia escrit el seu nom un noi de la sala del costat. Era un noiet que venia a veure-la cada dia i amb el que procuraven donar-se ànims l’un a l’altre. Allò la va emocionar. De seguida que van venir els seus pares a la tarda els ho va explicar. “Aquest noi, fa tal com ho dius tu, momà: no m’estima pas pel què veu de mi... ha de ser molt bon xicot !”
A mesura que passaven els dies, els espasmes eren més seguits i més forts. No sabia què pensar. Si Déu l’hagués volgut curar, com era que cada vegada estava pitjor? Ella volia saber si Déu se la havia d’endur o no..
Després de tants dies de malaltia i d’haver anat a tantes proves i visites, la Janis, que tan sols era una nena de deu anys i mig, encara no sabia que tenia Leucèmia. No va ser fins l’endemà del dia del tovalló que ho va saber. Van entrar a la seva habitació un metge jove i una infermera que feia pràctiques. El metge li va dir a la Janis: “I doncs, què tens, bonica?”, i l’infermera, mirant l’historial, va dir de seguida: “Té leucèmia”. El metge va mirar amb severitat la infermera, però el què havia dit ja no es podia arreglar.
Quan la mare va arribar a la tarda, la Janis li va dir: “Tinc leucèmia, oi?”. Com que la va agafar per sorpresa, la seva mare va tardar una mica a contestar. Ella no l’havia enganyada mai i ara tampoc no ho faria. Li va dir: “Com et sentiries, si tinguessis leucèmia? T’espantaries?”. La Janis va dir que no amb el cap. “Si jo tinc leucèmia ―li va dir― és que a Déu li sembla que n’he de tenir. Per què m’hauria d’espantar? I a més, de tota manera, si Ell ho volgués encara em podria curar”. La seva mare va agafar la seva bossa, i de dins en va treure aquell marc amb la foto de santa Teresa de Lisieux que havien regalat a la Janis. Li va dir: “ja anava sent hora que la teva germana gran vingués a visitar-te”, i li va donar. Abans, però, a casa, havia canviat la foto de la santa i en comptes d’aquella en la què es veia seriosa, n’hi havia posat una altra en la què santa Teresina s’hi veia ben somrient. Hi era representada com si fos al Cel i des d’allí deixés caure cap a la Terra tot de roses. Entusiasmada, la Janis li feia petons a la imatge. Va dir: “Momà, aquest és el senyal ! La meva germana gran ho ha vist ! Veus aquesta pluja de roses? És aquest, el senyal. Ara ja sé que no em curaré. El bon Déu vindrà a buscar-me”
Un dia, quan li van portar el dinar, va tenir una sorpresa que la va posar molt contenta: al agafar el tovalló, ve trobar-hi una nota escrita amb lletres grans que deia “I LOVE YOU” i a sota, hi havia escrit el seu nom un noi de la sala del costat. Era un noiet que venia a veure-la cada dia i amb el que procuraven donar-se ànims l’un a l’altre. Allò la va emocionar. De seguida que van venir els seus pares a la tarda els ho va explicar. “Aquest noi, fa tal com ho dius tu, momà: no m’estima pas pel què veu de mi... ha de ser molt bon xicot !”
A mesura que passaven els dies, els espasmes eren més seguits i més forts. No sabia què pensar. Si Déu l’hagués volgut curar, com era que cada vegada estava pitjor? Ella volia saber si Déu se la havia d’endur o no..
Després de tants dies de malaltia i d’haver anat a tantes proves i visites, la Janis, que tan sols era una nena de deu anys i mig, encara no sabia que tenia Leucèmia. No va ser fins l’endemà del dia del tovalló que ho va saber. Van entrar a la seva habitació un metge jove i una infermera que feia pràctiques. El metge li va dir a la Janis: “I doncs, què tens, bonica?”, i l’infermera, mirant l’historial, va dir de seguida: “Té leucèmia”. El metge va mirar amb severitat la infermera, però el què havia dit ja no es podia arreglar.
Quan la mare va arribar a la tarda, la Janis li va dir: “Tinc leucèmia, oi?”. Com que la va agafar per sorpresa, la seva mare va tardar una mica a contestar. Ella no l’havia enganyada mai i ara tampoc no ho faria. Li va dir: “Com et sentiries, si tinguessis leucèmia? T’espantaries?”. La Janis va dir que no amb el cap. “Si jo tinc leucèmia ―li va dir― és que a Déu li sembla que n’he de tenir. Per què m’hauria d’espantar? I a més, de tota manera, si Ell ho volgués encara em podria curar”. La seva mare va agafar la seva bossa, i de dins en va treure aquell marc amb la foto de santa Teresa de Lisieux que havien regalat a la Janis. Li va dir: “ja anava sent hora que la teva germana gran vingués a visitar-te”, i li va donar. Abans, però, a casa, havia canviat la foto de la santa i en comptes d’aquella en la què es veia seriosa, n’hi havia posat una altra en la què santa Teresina s’hi veia ben somrient. Hi era representada com si fos al Cel i des d’allí deixés caure cap a la Terra tot de roses. Entusiasmada, la Janis li feia petons a la imatge. Va dir: “Momà, aquest és el senyal ! La meva germana gran ho ha vist ! Veus aquesta pluja de roses? És aquest, el senyal. Ara ja sé que no em curaré. El bon Déu vindrà a buscar-me”
Janis (9)
De tornada de l’hospital, quan enfilaven el seu carrer, el conductor de l’ambulància va fer sonar la sirena fins que van arribar a casa. Li va dir a la Janis que ho feia per avisar tothom que ella tornava..
Els seus pares havien mogut de lloc el seu llit i l’havien col·locat al costat de la finestra. A la capçalera, hi havia penjat un gran cartell de benvinguda que li havien pintat la Charmaine i en Rody.
Ara llegia poc. Encara podia estar asseguda algunes estones i li agradava mirar per la finestra. El dolor gairebé no la deixava. Les cèl·lules malaltes havien arribat al cap; li feien mal les dents i es marejava. No deixava anar aquella figureta del nen Jesús que li havien regalat les monges del col·legi.
El 4 de Maig es va agreujar i no va haver-hi més remei que portar-la una altra vegada a l’hospital. Mentre esperaven que arribés l’ambulància, la seva germana Charmain li llegia acudits. D’aquesta manera la distreia del mal que sentia i encara la feia riure.
L’endemà, quan la seva mare va anar a veure-la, la Janis estava radiant.
―“Momà, saps què?” li va dir així que va aparèixer.
― “No, què?”
― “Ahir a la nit vaig rebre un altre sagrament”
― “Què vols dir..? tu...”
― “Sí. M’han extremunciat !” (abans, de la “unció dels malalts” se’n deia la “extremunció”)
― “Va venir a veure’m Father Joanisse i em va explicar que la Extrema Unció serveix tant per a preparar-me per em morís com per ajudar a posar-me bona. Va ser molt bonic ! Primer va dir unes oracions i vem resar tots dos el “jo confesso a Déu”. Després em va fer una creu amb oli als ulls, les orelles i els llavis, i a les mans i els peus, i va pregar a Déu que em perdonés tots els pecats. Em sento tant bé !”
Després, quan va venir el seu pare, els va demanar de fer un testament. “La gent fan el seu testament abans de morir” va dir amb tranquil·litat. “A mi m’agradaria fer el meu, per si de cas..”
Ells van seguir-li el corrent. No podien fer-ho de cap altre manera, tan convençuda i calmada com els ho demanava. El pare va agafar un paper i un llapis i, com si fos un notari, amb aire oficial, va anar prenent nota ràpidament de tot el què deia: “La bicicleta nova per a la Chermaine, les aquarel·les per a en Rody, les nines per a la Karen, les altres joguines per en Timmy i la Sally. El llibre de pregàries i els estalvis per a tu, popà, i el joier i les colònies per a tu, momà.” Quan va haver acabat, obrint molt els ulls i movent el dit, va afegir: “I no us oblideu que heu de donar els meus ulls al banc d’ulls !”
Després, al cap d’una estoneta, somrient, els va dir:
“Encara que m’hagin extremunciat i que hagi fet testament, no vol dir que m’hagi de morir. Jo segueixo resant perquè Déu em curi”
Els seus pares havien mogut de lloc el seu llit i l’havien col·locat al costat de la finestra. A la capçalera, hi havia penjat un gran cartell de benvinguda que li havien pintat la Charmaine i en Rody.
Ara llegia poc. Encara podia estar asseguda algunes estones i li agradava mirar per la finestra. El dolor gairebé no la deixava. Les cèl·lules malaltes havien arribat al cap; li feien mal les dents i es marejava. No deixava anar aquella figureta del nen Jesús que li havien regalat les monges del col·legi.
El 4 de Maig es va agreujar i no va haver-hi més remei que portar-la una altra vegada a l’hospital. Mentre esperaven que arribés l’ambulància, la seva germana Charmain li llegia acudits. D’aquesta manera la distreia del mal que sentia i encara la feia riure.
L’endemà, quan la seva mare va anar a veure-la, la Janis estava radiant.
―“Momà, saps què?” li va dir així que va aparèixer.
― “No, què?”
― “Ahir a la nit vaig rebre un altre sagrament”
― “Què vols dir..? tu...”
― “Sí. M’han extremunciat !” (abans, de la “unció dels malalts” se’n deia la “extremunció”)
― “Va venir a veure’m Father Joanisse i em va explicar que la Extrema Unció serveix tant per a preparar-me per em morís com per ajudar a posar-me bona. Va ser molt bonic ! Primer va dir unes oracions i vem resar tots dos el “jo confesso a Déu”. Després em va fer una creu amb oli als ulls, les orelles i els llavis, i a les mans i els peus, i va pregar a Déu que em perdonés tots els pecats. Em sento tant bé !”
Després, quan va venir el seu pare, els va demanar de fer un testament. “La gent fan el seu testament abans de morir” va dir amb tranquil·litat. “A mi m’agradaria fer el meu, per si de cas..”
Ells van seguir-li el corrent. No podien fer-ho de cap altre manera, tan convençuda i calmada com els ho demanava. El pare va agafar un paper i un llapis i, com si fos un notari, amb aire oficial, va anar prenent nota ràpidament de tot el què deia: “La bicicleta nova per a la Chermaine, les aquarel·les per a en Rody, les nines per a la Karen, les altres joguines per en Timmy i la Sally. El llibre de pregàries i els estalvis per a tu, popà, i el joier i les colònies per a tu, momà.” Quan va haver acabat, obrint molt els ulls i movent el dit, va afegir: “I no us oblideu que heu de donar els meus ulls al banc d’ulls !”
Després, al cap d’una estoneta, somrient, els va dir:
“Encara que m’hagin extremunciat i que hagi fet testament, no vol dir que m’hagi de morir. Jo segueixo resant perquè Déu em curi”
dimecres, 3 de febrer del 2010
Janis (8)
La Janis va tornar a casa a mitjans de febrer, però ja no va anar a l’escola doncs al metge no li semblava convenient. Es quedava assentada llegint, o fent unes manyoples de punt per a la Sally... A vegades li deia a la seva mare que li fes una estona de companyia, i li demanava que li expliqués coses. Li agradava molt d’escoltar, una vegada i una altra, la història de com es van conèixer amb el seu pare i quan es van casar. Després, més tard, de l’escola la venien a veure les amigues. Ella s’esforçava en mostrar-se animada, parlava amb elles, les entretenia i més d’una vegada la seva mare havia sentit com alguna li demanava, plorant de tant riure, que parés de fer broma...
Ara el mal d’esquena era gairebé constant. No es queixava ni en deia res, però de tant en tant, alguna contracció de la cara la traïa, i alguna vegada, enmig del silenci de la nit se sentia un crit agut que no havia pogut controlar.
A mitjans de Març va haver de tornar a l’hospital. Ja no podia mantenir-se dreta i havia d’estar tota l’estona al llit. Li van fer radiacions per mirar d’aturar el mal. Seguia animosa i sense donar-se per vençuda, però un dia al vespre, quan van anar-hi els seus pares van veure que s’havia adormit. Li havia caigut la llibreta i havia quedat oberta cap per avall. Quan la van recollir van llegir el què havia escrit:
“At this moment I am crying for my dear, dear, dear mother and father as I am homesick in this hospital. I don't think I shall ever let myself think anything mean about them again in my life as right now I see how much I love them”
(“En aquest moment estic plorant per la meva estimada, estimada, estimada mare i el pare doncs m’enyoro en aquest hospital. No crec que mai pugui fer res més en tota la vida que pensar en ells tal com ara que veig quantíssim els estimo”)
Amb el cor encongit, van tornar a deixar la llibreta i van sortir de puntetes de l’habitació. Van anar a veure al Dr. English, que era el metge que la portava, i li van proposar un pla: si deixava que se l’enduguessin a casa, ells seguirien totes les indicacions que els donés i la portarien a l’hospital tantes vegades com fes falta... Ell hi va accedir. “S’està acabant, oi?” els va dir poc a poc. “Ja no queden gaire més coses que puguem fer-li...” Aquell metge s’estimava molt la Janis, ells dos s’havien fet bons camarades.
Ara el mal d’esquena era gairebé constant. No es queixava ni en deia res, però de tant en tant, alguna contracció de la cara la traïa, i alguna vegada, enmig del silenci de la nit se sentia un crit agut que no havia pogut controlar.
A mitjans de Març va haver de tornar a l’hospital. Ja no podia mantenir-se dreta i havia d’estar tota l’estona al llit. Li van fer radiacions per mirar d’aturar el mal. Seguia animosa i sense donar-se per vençuda, però un dia al vespre, quan van anar-hi els seus pares van veure que s’havia adormit. Li havia caigut la llibreta i havia quedat oberta cap per avall. Quan la van recollir van llegir el què havia escrit:
“At this moment I am crying for my dear, dear, dear mother and father as I am homesick in this hospital. I don't think I shall ever let myself think anything mean about them again in my life as right now I see how much I love them”
(“En aquest moment estic plorant per la meva estimada, estimada, estimada mare i el pare doncs m’enyoro en aquest hospital. No crec que mai pugui fer res més en tota la vida que pensar en ells tal com ara que veig quantíssim els estimo”)
Amb el cor encongit, van tornar a deixar la llibreta i van sortir de puntetes de l’habitació. Van anar a veure al Dr. English, que era el metge que la portava, i li van proposar un pla: si deixava que se l’enduguessin a casa, ells seguirien totes les indicacions que els donés i la portarien a l’hospital tantes vegades com fes falta... Ell hi va accedir. “S’està acabant, oi?” els va dir poc a poc. “Ja no queden gaire més coses que puguem fer-li...” Aquell metge s’estimava molt la Janis, ells dos s’havien fet bons camarades.
dijous, 28 de gener del 2010
Janis (7)
A principis de desembre, a l'escola de la Janis van repartir als alumnes unes capses amb felicitacions de Nadal per a vendre-les entre els familiars i amics. El nen o nena que aconseguís vendre'n més, rebria com a premi un llibre. La Janis va intentar vendre moltes postals per guanyar el premi, però com que aquells dies havia de passar llargues estones a la clínica per rebre tractament, quan va anar per les cases del seu carrer a vendre postals, va resultar que ja les havien comprat als altres nens que hi havien passat abans que ella. Al principi es va enfadar per aquell desavantatge afegit que li havia portat la seva malaltia, però després va tenir una idea per capgirar la situació: s’emportaria les capses de postals a la següent visita de la clínica i miraria de vendre-les allí. Li va sortir rodat. Gràcies al personal, les infermeres i tots els amics malalts que allí hi tenia, va vendre tantes postals que va guanyar de sobres el premi.
El llibre que li van donar era "Saint Therese and the roses", una biografia de santa Teresa de Lisieux. Ja sabeu que, quan la Janis va estar ingressada a l'hospital, les monges li van regalar una foto d'aquesta santa i li van explicar coses d'ella (a vosaltres també us en hem explicat, a catequesi, oi?). La foto la conservava ben guardada. Algunes vegades, quan se la mirava i hi havia algú, deia que no entenia per què a una santa tan contenta com aquella li havien fet una foto en la que es veia seriosa. Es va llegir el llibre de seguida, i li va agradar moltíssim. Li va dir a la Charmaine que, així com ella era la seva germana gran aquí a la terra, ara també tenia una germana gran al cel: Teresina de Lisieux.
Després, agraïda, va fer un Pessebre amb cartró i figuretes de cotó, i el va portar a la planta de nens de l’Hospital. Li va dir a la infermera del mostrador: “no tindries pas habitació, per aquests?”. La infermera, emocionada, li va dir: “I tant ! els donaré el lloc d’honor !” Va netejar una cantonada del mostrador i, amb tota la cerimònia, hi va col·locar el Pessebre de la Janis.
Durant aquelles festes de Nadal, l’estat de salut de la Janis va empitjorar força, fins al punt que, a mitjans de gener, van haver d’ingressar-la una altra vegada a l’hospital. Li van augmentar la dosi dels medicaments que prenia i aviat va poder llevar-se. Tan bon punt va poder aixecar-se del llit, de seguida va tornar a dedicar-se a ajudar els altres nens malalts. Un dia, després d’haver passat tota la nit fent-li companyia a la Donna, una nena de tres anys a qui havia atropellat un cotxe, les infermeres la van anomenar “ajudanta oficial, no oficial, d’infermera”..
Aquesta vegada, a l’hospital tan sols s’hi va haver d’estar poc més d’una setmana..
El llibre que li van donar era "Saint Therese and the roses", una biografia de santa Teresa de Lisieux. Ja sabeu que, quan la Janis va estar ingressada a l'hospital, les monges li van regalar una foto d'aquesta santa i li van explicar coses d'ella (a vosaltres també us en hem explicat, a catequesi, oi?). La foto la conservava ben guardada. Algunes vegades, quan se la mirava i hi havia algú, deia que no entenia per què a una santa tan contenta com aquella li havien fet una foto en la que es veia seriosa. Es va llegir el llibre de seguida, i li va agradar moltíssim. Li va dir a la Charmaine que, així com ella era la seva germana gran aquí a la terra, ara també tenia una germana gran al cel: Teresina de Lisieux.
Després, agraïda, va fer un Pessebre amb cartró i figuretes de cotó, i el va portar a la planta de nens de l’Hospital. Li va dir a la infermera del mostrador: “no tindries pas habitació, per aquests?”. La infermera, emocionada, li va dir: “I tant ! els donaré el lloc d’honor !” Va netejar una cantonada del mostrador i, amb tota la cerimònia, hi va col·locar el Pessebre de la Janis.
Durant aquelles festes de Nadal, l’estat de salut de la Janis va empitjorar força, fins al punt que, a mitjans de gener, van haver d’ingressar-la una altra vegada a l’hospital. Li van augmentar la dosi dels medicaments que prenia i aviat va poder llevar-se. Tan bon punt va poder aixecar-se del llit, de seguida va tornar a dedicar-se a ajudar els altres nens malalts. Un dia, després d’haver passat tota la nit fent-li companyia a la Donna, una nena de tres anys a qui havia atropellat un cotxe, les infermeres la van anomenar “ajudanta oficial, no oficial, d’infermera”..
Aquesta vegada, a l’hospital tan sols s’hi va haver d’estar poc més d’una setmana..
dimarts, 19 de gener del 2010
Janis (6)
Amb la vida que portava ara, menys moguda, la Janis s’havia tornat més reflexiva, passava més estones llegint i tenia un ànim més estable i tranquil. Sempre s’havia neguitejat per poder complaure els altres, però ara ho feia amb més ganes; poder ajudar la feia feliç. Es sentia agraïda de la companyia que havia rebut quan era a l’hospital i buscava la manera de retornar les atencions que havia rebut. Els dies que no hi havia classe, passava llargues estones amb els seus germans petits; els ensenyava a llegir i a pintar, i els llegia contes. També va tenir la idea de, cada dissabte al matí, preparar amb ells un esmorzar especial per als seus pares.
D’aquesta manera va anar passant tot el curs, i després l’estiu. Aviat va ser setembre una altra vegada i va començar un nou curs. Ja tenia deu anys. Es va proposar treure bones notes en matemàtiques, que li costaven força, i ho va aconseguir. De llenguatge va treure la nota màxima; les seves redaccions tenien la mateixa gràcia i vivacitat que la seva manera de parlar.
Hi havia una cosa que la feia patir: ja no era primeta i àgil com sempre havia estat; les medecines tan fortes que prenia havien fet que s’anés engreixant i se li enfosquís la cara. Un dia, un nen petit de l’escola li va dir: “eh, gorda... més valdria que t’aprimessis !”. Va tornar a casa enfonsada. Quan li va explicar a la seva mare, plorant, ella la va abraçar. No sabia com consolar-la; demanava ajuda al cel per trobar les paraules. Al final li va dir: “Que et penses que li importa gaire, a Déu, la teva aparença? És el què hi ha dins teu, els teus sentiments, allò que Ell té en compte”. La Janis es va tranquil·litzar, però no va ser fins la setmana a sobre, que va recuperar el seu bon humor de sempre: va entrar súper contenta a casa i el seu pare, que estava llegint el diari, li va dir: “Què passa, senyoreta?” Ella va respondre, amb el seu millor somriure: “M’amago d’un admirador meu. Imagina’t: m’ha estant seguint des de l’escola fins a casa !”. Li havia retornat l’alegria. Més endavant, va pujar a la butaca del seu pare i, donant-li copets a la panxa, li va dir: “No sé si aconseguiré mai ser tan gorda com tu, val?” I ell, que tenia el mateix sentit de l’humor de la Janis, va contestar fent-se l’ofès: “Qui és ‘gordo’? Has de saber que tot això que veus aquí és muscle !” ..i van esclafir a riure tots dos.
D’aquesta manera va anar passant tot el curs, i després l’estiu. Aviat va ser setembre una altra vegada i va començar un nou curs. Ja tenia deu anys. Es va proposar treure bones notes en matemàtiques, que li costaven força, i ho va aconseguir. De llenguatge va treure la nota màxima; les seves redaccions tenien la mateixa gràcia i vivacitat que la seva manera de parlar.
Hi havia una cosa que la feia patir: ja no era primeta i àgil com sempre havia estat; les medecines tan fortes que prenia havien fet que s’anés engreixant i se li enfosquís la cara. Un dia, un nen petit de l’escola li va dir: “eh, gorda... més valdria que t’aprimessis !”. Va tornar a casa enfonsada. Quan li va explicar a la seva mare, plorant, ella la va abraçar. No sabia com consolar-la; demanava ajuda al cel per trobar les paraules. Al final li va dir: “Que et penses que li importa gaire, a Déu, la teva aparença? És el què hi ha dins teu, els teus sentiments, allò que Ell té en compte”. La Janis es va tranquil·litzar, però no va ser fins la setmana a sobre, que va recuperar el seu bon humor de sempre: va entrar súper contenta a casa i el seu pare, que estava llegint el diari, li va dir: “Què passa, senyoreta?” Ella va respondre, amb el seu millor somriure: “M’amago d’un admirador meu. Imagina’t: m’ha estant seguint des de l’escola fins a casa !”. Li havia retornat l’alegria. Més endavant, va pujar a la butaca del seu pare i, donant-li copets a la panxa, li va dir: “No sé si aconseguiré mai ser tan gorda com tu, val?” I ell, que tenia el mateix sentit de l’humor de la Janis, va contestar fent-se l’ofès: “Qui és ‘gordo’? Has de saber que tot això que veus aquí és muscle !” ..i van esclafir a riure tots dos.
dimarts, 5 de gener del 2010
Janis (5)
Quan va tornar de l’hospital, la Trícia l’estava esperant davant de casa seva. Va baixar del cotxe corrent: “Trícia!, sóc a casa!, Déu meu, Trish!”, li va dir a la seva amiga mentre l’abraçava. Després va entrar a casa, feliç, a saludar els seus germans.
Van començar uns dies especials per a tota la família. Fent cas del què els havia aconsellat el metge, els pares no van dir als seus germans que la Janis tenia leucèmia. Es van proposar d’aprofitar el temps que li quedés de vida fent aquelles coses que sempre havien dit que farien “algun dia”, i que mai no feien. Ara, el “algun dia” havia arribat, i van haver-hi excursions en cotxe, jocs a casa els vespres, va venir de Fort William l’àvia de la Janis... També els menjars eren especials; recuperada, la Janis tenia gana i menjava bé. No semblava que estigués malalta; jugava i corria com abans.
Cada dimarts al matí, però, havia d’anar a la clínica amb el seu pare. Aviat va fer amistat amb les infermeres i el personal de la clínica; no s’oblidava de pujar a veure la seva Freda sempre que podía i els altres nens i nenes ingressats a la planta on ella havia estat. Aquell era un centre d’oncologia, i les persones que atenien els malalts sabien quins pacients tenien un diagnòstic greu. Tractaven amb tacte la Janis, i ella de seguida es va guanyar la seva simpatia. Ningú no deia res, però els dimarts al matí hi havia una mena d’expectació: tots esperaven veure arribar aquell raig de llum que era la Janis. Anava d’un lloc a l’altre saludant a cada ú i explicant-los coses. Més d’una vegada, quan una de les infermeres no hi era, li havia deixat escrita amb la màquina d’escriure de la consulta una nota com aquesta: “Estimada Jessamyn, avui la he trobada a faltar. On s’havia ficat?. Petons. Janis”
Una altra limitació que tenia era la d’haver de prendre els menjars sense sal, i a ella li agradaven molt les salses i els aperitius com les galetes de peixets salats i les patates fregides. Un dia li va improvisar a la seva mare una cançoneta que deia:
“oh mareta, si et plau, dóna-li l’alto / a les patates fregides sense sal !”
(“Oh, Mommy, please call a halt / To French fries with no salt !”)
Tot l’estiu el va passar amb normalitat; el dia que va fer 9 anys -el 9 de setembre, li van regalar una bicicleta i, emocionada, feia excursions pels boscos dels voltants. A l’octubre, però, va tornar a empitjorar. El metge va fer-li fer noves transfusions de sang i li va receptar una medicina diferent. Van dir-li que ara no hauria de fer exercici ni jocs moguts. Això li va costar, però d’aquesta manera, poc a poc, va anar millorant una altra vegada.
Van començar uns dies especials per a tota la família. Fent cas del què els havia aconsellat el metge, els pares no van dir als seus germans que la Janis tenia leucèmia. Es van proposar d’aprofitar el temps que li quedés de vida fent aquelles coses que sempre havien dit que farien “algun dia”, i que mai no feien. Ara, el “algun dia” havia arribat, i van haver-hi excursions en cotxe, jocs a casa els vespres, va venir de Fort William l’àvia de la Janis... També els menjars eren especials; recuperada, la Janis tenia gana i menjava bé. No semblava que estigués malalta; jugava i corria com abans.
Cada dimarts al matí, però, havia d’anar a la clínica amb el seu pare. Aviat va fer amistat amb les infermeres i el personal de la clínica; no s’oblidava de pujar a veure la seva Freda sempre que podía i els altres nens i nenes ingressats a la planta on ella havia estat. Aquell era un centre d’oncologia, i les persones que atenien els malalts sabien quins pacients tenien un diagnòstic greu. Tractaven amb tacte la Janis, i ella de seguida es va guanyar la seva simpatia. Ningú no deia res, però els dimarts al matí hi havia una mena d’expectació: tots esperaven veure arribar aquell raig de llum que era la Janis. Anava d’un lloc a l’altre saludant a cada ú i explicant-los coses. Més d’una vegada, quan una de les infermeres no hi era, li havia deixat escrita amb la màquina d’escriure de la consulta una nota com aquesta: “Estimada Jessamyn, avui la he trobada a faltar. On s’havia ficat?. Petons. Janis”
Una altra limitació que tenia era la d’haver de prendre els menjars sense sal, i a ella li agradaven molt les salses i els aperitius com les galetes de peixets salats i les patates fregides. Un dia li va improvisar a la seva mare una cançoneta que deia:
“oh mareta, si et plau, dóna-li l’alto / a les patates fregides sense sal !”
(“Oh, Mommy, please call a halt / To French fries with no salt !”)
Tot l’estiu el va passar amb normalitat; el dia que va fer 9 anys -el 9 de setembre, li van regalar una bicicleta i, emocionada, feia excursions pels boscos dels voltants. A l’octubre, però, va tornar a empitjorar. El metge va fer-li fer noves transfusions de sang i li va receptar una medicina diferent. Van dir-li que ara no hauria de fer exercici ni jocs moguts. Això li va costar, però d’aquesta manera, poc a poc, va anar millorant una altra vegada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)