"i deia a tothom..."

«I deia a tothom: --Si algú vol venir amb mi, que
es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi.»
(Lluc 9, 23)

Podríem pensar que Jesús dóna aquest consell tan sols per quan les coses ens van bé i prou. Com si digués: “ep..!, vosaltres que esteu tan contents i satisfets de vosaltres mateixos, penseu que si no us oblideu de les vostres coses i preneu la creu de cada dia, no em podreu seguir !”

Però si ens hi fixem, ens adonarem que el seu consell pren tota la força i utilitat justament quan les coses ens van malament.

Perquè el què diu Jesús que hem de fer si volem anar amb ell, conté dues condicions:

1. Negar-se a un mateix
2. Prendre la pròpia creu de cada dia

Quan les coses van bé, és més fàcil oblidar-nos de nosaltres mateixos; sense voler, ens sentim contents d’estar amb els altres i ajudar-los. Però com que tot és fàcil, ja ni hi pensem a prendre la creu de cada dia: simplement, no n’hi ha.

I quan les coses van malament? Aleshores la cosa es capgira. Ja tenim la creu de cada dia: allò que ens preocupa i ens fa estar malament (un mal de queixal o un constipat, un examen que hem de preparar, la sensació que no ens han entès o que no ens escolten, una feina urgent que no ens surt bé... mil coses). Però el mateix neguit que ens provoca allò que va malament, fa que no estiguem atents als altres; prou feina tenim, amb el nostre problema, oi?

Doncs quan això ens passa, és quan millor ens aniria de seguir el consell de Jesús: negar-nos a nosaltres mateixos i “abocar-nos” a estar pels altres, mirar en què podem ajudar. D’aquesta manera, allò que era un mal es converteix en un molt bé (un “tres bien”, que diuen els francesos):

1. Alleugerim el mal dels altres
2. Ens oblidem del nostres propis mals
3. Seguim Jesús :)

pujant a Jerusalem

Mentre feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n'estaven molt sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir (Mc 10, 32)

No és veritat, crec jo, que totes les persones que viuen de la política, ho facin per interessos que no siguin els que diuen defensar. O sigui: que diguin, per exemple, voler ajudar a progressar el país i fer el bé a les persones, i resulti, en canvi, que l’únic motiu que de veritat els estimula a fer-ho, sigui tenir poder i que tothom els admiri. Probablement, d’aquests n’hi haurà molts, però no tots; ni tal sols la majoria. Molts polítics, ben segur, encara que els agradi ser ben considerats, són persones honestes que lluiten per un ideal.

El mateix podríem dir dels músics, els pintors, els escriptors i els artistes en general. Molts d’ells busquen ser admirats i prou, però la majoria d’ells, allò que busquen en primer lloc no és treure’n profit sinó quelcom més espiritual: sentiments, idees, expressar la bellesa o la limitació humana... i si més a més són reconeguts i admirats, millor per a ells.

En la religió i les creences, que també són expressions humanes de la nostra naturalesa espiritual, pot passar el mateix. A vegades podríem creure’ns que tan sols busquem el bé, l’amor i la justícia, i adonar-nos que en realitat, potser sense voler, el principal afany, el motiu que feia trobar-nos-hi bé en la pregària i el seguiment de Jesús, era el d’ésser ben considerats pels altres. En aquest cas, podrem tardar poc o molt temps, però sempre, tard o d’hora, “ens sentirem sorpresos” com els deixebles en el versicle que ens proposa el nostre llibre avui, i ens adonarem que això no és possible: Seguir Jesús comporta, ell ho va deixar ben clar, estar disposat a topar amb la incomprensió, carregar la creu, ser menyspreat... No sempre serà així, però sí alguna vegada i potser durant temporades que es poden fer llargues. Per això, qui volgués ser cristià per a treure’n profit –humanament parlant- acabaria deixant-ho perquè, simplement, no funciona.

Nosaltres seguim Jesús que ens promet la resurrecció i la vida (la Resurrecció i la Vida), el “cent per u aquí a la terra i la vida eterna”, però també passant per la creu. Això jo ho he sentit explicar ben curtet d’aquesta manera: La nostra Fe és PASQUAL. Sembla ser que "Pasqua", etimològicament vol dir "Pas". La Pascua era la commemoració del pas del mar Roig, del pas de l'esclavatge a la llibertat, que és justament allò que celebrarem ara a la Setmana Santa. La Pasqua no és tan sols la creu, la mort; ni tampoc tan sols la Resurrecció, sinó la mort i Resurrecció de Crist: El pas de la mort a la Vida

"aquí em tens"

Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. (Mc 9, 2-3)

La setmana passada parlàvem de “la dificultat del camí”, i potser veu pensar: “Ui, jo no sóc gaire valent/a; jo m’estimo Jesús i m’agrada ser una bona persona, però també m’agrada passar-ho bé i ser com els altres, i no pas anar de prepotent per la vida..., no sé si està fet per a mi, això de les dificultats...”

Jesús no ens demana de viure sempre preocupats, sinó que vol que visquem contents. Ell sap com som i vol que siguem feliços. Vol que ens preocupem dels altres i que ens oblidem de nosaltres mateixos, però de cap manera vol que estiguem tristos o que siguem uns amargats.

El text de Marc que hem llegit avui, explica com Jesús dóna consol als tres deixebles, Pere, Jaume i Joan, després de donar-los un bon disgust fent-los saber que morirà a la creu. Quan Jesús ens demana alguna cosa difícil, ens dóna força i alegria per a fer-la. Recordeu què deien els dos deixebles d’Emaús, tan desanimats com estaven, després de tornar a trobar Jesús?

--“¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”

Fixeu-vos en el text de Marc que vem llegir la setmana passada: el jove aquell que no es va decidir a deixar-ho tot per Jesús –ho remarca l’Evangeli- “va quedar abatut i se n’anà tot trist” (Mc 10, 22). En canvi, si ens decidim a ser amics de Jesús i fer el què ell diu, es farà realitat en les nostres vides allò que ell mateix va dir:

“Feliç aquell qui no em rebutjarà !” (Lluc 11, 23)

Dificultats en tenim tots, i no hi ha res a fer-hi: tothom té moments bons i dolents. A casa nostra, fa tres mesos que tenim la Boira. Doncs fins i tot ella, que és una gosseta i no hauria de tenir complicacions, encara que la cuidis i la treguis a passejar i tothom li faci festes, cada dia té moments ens els que està contenta i moments en els que es posa neguitosa, o més aturada del compte. Quan està així, excepte menjar, res no li fa “efecte”.

Més a més, nosaltres, a diferència de la Boira, tenim una promesa. És la que ens va llegir molt a poc a poc Mn Joan Cases, el Vicari episcopal, mentre el bisbe ens donava la benedicció solemne ―en aquell moment, en realitat, era Jesús mateix en l’Eucaristia qui ens la donava:

«Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: “aquí em tens”» (Is 58, 9)