pel "Camí del Senyor"

Ell li va dir: --Mestre, tot això ho he complert des de jove. Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: --Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns. (Mc 10, 20-22)

Fa dos diumenges, Mn Joan Hakolimana, comentant les lectures que s’havien llegit a missa, va explicar que, abans d’anomenar-nos “cristians”, els seguidors de Jesús ens donavem em a nosaltres mateixos el nom de “els seguidors del Camí del Senyor” (Fets dels apòstols 9, 2; 18, 25; 19, 9; 19, 23; 24, 4; 24, 22).

Jesús, amb els seus deixebles, va caminar molt, i ells, al seu torn, també van caminar molt. I no parlem de sant Pau: si no m’equivoco, diuen que va fer més de 40.000 quilòmetres, que és com donar tota la volta a la Terra. De tota manera, quan parlaven del “Camí”, no es referien directament a les caminades que havien hagut de fer per a escampar l’Evangeli, sinó al recorregut espiritual que suposava passar de ser una persona que no creia o no sabia res de Jesús fins a seguir-lo. A més, seguir a Jesús, no suposava, ni en aquells temps ni ara, “apuntar-se” i prou. Era, i segueix sent, un camí que dura tota la vida.

Més o menys, això és què explicava mossèn Joan. I jo en vaig prendre nota perquè de seguida va fer-me recordar del nostre llibre, que es diu... justament... “Posa’t en camí”. Que bé!, no trobeu?

Avui, tal com vem quedar el dia passat, veurem la primera part d’una peli, “Un pont a Terabithia” on els protagonistes –alguns de vosaltres ja els coneixeu- són de la vostra edat. Ells també caminen, i corren, i segueixen un camí bonic des del punt de vista espiritual. Van fent un canvi tots ells. Al final de la peli les seves vides han canviat molt. Han entès coses importants. (Com l’Ignasi, ahir, a “Polseres Vermelles” –ho veu veure? Quin canvi havia anat fent l’Ignasi des de que el vem “conèixer”, oi?)

El capítol d’avui ens parla de quan el camí fa pujada. Però –prou ho sabem- hi ha pujades i baixades, dificultats i alegries, temps d’esforços especials i temps d’anar tirant cada dia una mica...

Acabem amb un trosset del què diu el llibre. M’ha semblat important i us ho copio perquè no deixem de llegir-ho abans de començar a veure la peli:

«...l’Evangeli creixerà des de la petitesa, en la debilitat i en el sofriment, enmig de l’oposició. “Cal que el Fill de l’home pateixi molt...”»

Un dia ens adonarem que la dificultat del camí és el que l’ha fet bonic: una aventura que valia la pena viure...

adonar-nos

Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:
--Qui diu la gent que sóc jo?
Ells li respongueren:
--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.
Llavors els preguntà:
--I vosaltres, qui dieu que sóc?
Pere li respon:
--Tu ets el Messies.
Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

(Mc 8, 27-30)

Us voldria explicar una cosa, després ja entendreu per què.

La cosa és aquesta: Quan tens fills, o fas de mestre, o simplement quan tens un gos, et sents responsable d’ensenyar els fills, o els alumnes, o el gos. D’educar-los. I t’ho prens seriosament. Voldries que de seguida entenguessin i assimilessin –fessin seu- allò que tu creus que els pot anar bé. “A tu t’ha anat bé”, penses, “i a ells també els servirà”. Els pares, quan són joves, crec jo, són bastant pesats. Sempre estan manant. Després, a mesura que passen els anys, s’adonen que moltes vegades, allò que havia estat bo per a ells mateixos, als fills o als alumnes (als gossos no ho sé), no els acaba de fer el pes. I com que els alumnes i els fills són lliures, arriba un dia que decideixen fer les coses, no a la teva manera sinó a la seva. I és bo que sigui així. No podem pretendre que els altres siguin uns titelles nostres o que actuïn per por. Això ho sap tothom.

De tota manera, el què no sap tothom és que quan un pare jove, o un mestre poc experimentat, o l’amo novell d’un gos volen que el gos, o l’alumne, o el fill aprenguin allò que ell els vol ensenyar, sovint no tenen en compte que aprendre demana temps, i repetir, i tornar a repetir, i anar entenent cada dia una mica. Normalment les coses no s’aprenen de cop i a la primera. Quan dones una indicació o un consell, moltes vegades tan sols comença a “fer efecte”, com a mínim, al cap d’un mes. I això si es tracte d’un consell o una indicació petita, poc important. Si és important pot tardar molt més, fins i tot bastants anys.

Per què us ho dic, això? Doncs perquè una mica és “el tema” del que ens parla avui el nostre llibre, el “Posa’t en camí”:

Jesús ja fa temps que va i bé amb els seus amics, els deixebles, predicant pels pobles i ciutats. Li han sentit dir moltes coses bones que no havien escoltat mai, l’han vist fer el bé amb totes les persones, guarir malalts i fer miracles. Però encara era com si ho veiessin a distància, sense que mesuressin del tot fins a quin punt era d’important per a ells. I Jesús s’atura i els fa una pregunta molt directe: “vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

Nosaltres ja fa uns anys que fem catequesi i coneixem Jesús. Però anirà arribant el moment que ens farà falta adonar-nos que Jesús, no és un personatge històric més, no és un filòsof més, no és "un Déu" que viu allà lluny al Cel, a qui podem adreçar-nos de tant en tant i prou, o quan les coses van malament... Ens adonarem -potser ja ens en hem adonat- que ens estima de prop i de veritat, i que nosaltres també l’estimem. De fet, Jesús és el més important de la nostra vida i (tant de bo us en faci adonar) l’únic que li pot donar un sentit que hi encaixa perfectament, com un guant encaixa en la ma.

Creure en ell, “adonar-nos” que ens estima, tal com li va passar a sant Pere, no surt mai de nosaltres mateixos, sinó que és Déu mateix qui ens en fa el regal, i sol fer-ho valent-se d’altres persones. El llibre ho diu així:

«Ningú no s’ha donat la fe a ell mateix, com ningú no s’ha donat la vida a ell mateix. El creient ha rebut dels altres la fe i l’ha de transmetre als altres (CEC 166)»

doneu-los de menjar vosaltres mateixos

--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.
Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament. (Mc 6, 32-33)

Quan dèiem que ser cristià, haver rebut el baptisme, no ens fa privilegiats ni millors que els altres, sinó que la única diferència era haver rebut un encàrrec (l’encàrrec de repartir esperança), potser ens va semblar que això suposava ben poca cosa. I és veritat, a l’hora de mesurar el valor o la dignitat personal, suposa ben poca cosa. Però si es tracta d’avaluar les conseqüències en la manera de viure i comportar-nos, com moltes altres feines o propòsits que un se’ls prengui amb ganes de fer-los de veritat, pot suposar un canvi molt gran. Imagineu, per exemple, que voleu ajudar a combatre la pobresa del món, o protegir les vides dels animals maltractats, o guarir una malaltia com el càncer, o ajudar les persones que viuen a les presons, o... (podem fer una llista). Segurament, qualsevol d’aquestes feines ens suposarà haver d’estudiar molt i deixar de banda moltes altres ocupacions bones que ens allunyarien del nostre objectiu.

A Jesús i als seus amics, els deixebles, allò de repartir esperança també els va suposar un canvi molt gran en les seves vides. En el fragment de l’Evangeli que ens proposa avui el llibre es veu ben clarament. Estaven cansats i Jesús els proposa d’anar a reposar una estona. Però en comptes de descansar es troben que encara els cau al damunt més feina i preocupacions que en un dia normal. I a sobre, Jesús, com qui no diu res, els demana que donin de menjar a tota aquella gentada.

I encara que tenien ben poca cosa (com nosaltres !), prou que ho van fer, de donar-los de menjar. Tan sols van haver de fer l’únic que podien fer en aquell moment: aportar tot el què estava en la seva mà (uns quants pans i un parell de peixos que ni eren seus), i refiar-se de Jesús.

Més endavant, Jesús els ho va dir amb totes les lletres: “sense mi no podeu fer res” (Jn 15, 5). És fort, això. Fort i bo! Us imagineu si nosaltres fóssim capaços d’anar pel món ben convençuts d’aquestes paraules? Quants maldecaps ens podríem estalviar!

Es tractaria, simplement, de fer amb bona voluntat, en cada moment, tot el que poguéssim, i la resta (fins i tot allò que haguéssim fet malament) posar-ho en mans de Jesús. Quin secret, oi?

Ara, si us sembla, podríem parlar del tsunami al Japó i pensar què podríem fer-hi nosaltres.

"enmig de la boira"

«Començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats. (Mc 6, 55-56)»

Quan som petits i ens expliquen la història de Jesús, l’entenem molt bé. Jesús ens “endevina” allò que nosaltres ja sabíem o anhelàvem. Allò que portem dins. És clar: si Jesús és el Fill de Déu fet home i a nosaltres ens ha “fet” Déu, és natural que quan ens “parla” encerti perfectament allò que nosaltres esperàvem escoltar, encara que abans de sentir-ho no sabéssim dir exactament què era.

Jo crec que un llibre, o una pel·lícula, o una música, quan ens agraden molt és justament per això mateix: perquè encerten a dir allò que nosaltres voldríem dir i no podem o no sabem fer-ho.

Les persones senzilles, les nenes i els nens com vosaltres, sou qui millor podeu entendre el missatge de Jesús. Ell mateix ho va dir: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho». (Lc 10, 21)

Però si no ho recordo malament, quan jo tenia la vostra edat, hi havia algunes coses de la vida de Jesús que em costava d’entendre i m’hauria agradat que fossin, que haguessin passat d’una altra manera. Sobretot, segur que ja sabeu quina: la passió i la mort en la creu. A sant Pere (ell, encara que era una persona gran, era molt senzill) també li va passar: quan Jesús els deia als seus amics que havia de patir molt i que havia de morir clavat a la creu, Pere va saltar de seguida i li va dir que allò no podia ser. Jesús, encara que li estigués agraït, es va enfadar amb ell perquè no veia “les coses com Déu, sinó com els homes” (Mc 8, 33)

I quan sigueu més grans i experimentats, quan la vida us hagi donat més “disgustos”, ja veureu que, encara que seguiu desitjant que allò de la creu no hagués passat mai, de tota manera, ho entendreu i us en sentireu agraïts. Sabeu per què? Doncs, perquè Jesús ha vingut a salvar-nos a tots. A tots, TOTS. Si Jesús no hagués travessat les dificultats tan grans que va passar, si no hagués conegut el mal, el sofriment, la soledat, la pobresa i la incomprensió tal com les va conèixer (com el que més !), no ens hauria pogut “recollir” i “aixecar” a tots i en totes les circumstàncies de la vida. Ell era –és- el primer, i es va fer l’últim per a poder empènyer-nos a tots. Com una pala de les d’escombrar: si no es queda a sota de tot, ben arran de terra, no podrà recollir tota la brossa.

El nostre llibre, el “posa’t en camí” ho diu així (pàgina 75, últim paràgraf): “En un moment o altra, tu, que ets pelegrí, tastaràs el dolor perquè ets humà. No hi ha camí sense ferides. Qui et digui el contrari, t’enganya. Enmig de la boira, et caldrà saber trobar el nord. Si escoltes la seva veu, Jesús t’ajudarà a fer que els moments de sofriment es converteixin en oportunitats per anar creixent”

Gràcies, bon Jesús, per tot el què ens has donat !