Janis (2)

La Janis era simpàtica i es preocupava dels altres. És per això que la seva no és una història trista. En tot el què va fer sempre hi havia simpatia, gràcia i una gran tranquil·litat.

Ja us he dit que li agradaven molt els cavalls. Cada setmana esperava l'hora de veure un programa a la tele, que es deia National Velvet, on parlaven de cavalls. Quan acabava el programa, sempre anava a la cuina, on hi havia la seva mare i li deia: "què et sembla, momà, no podríem trobar la manera de comprar un cavall?", i sempre li deia que no, que hi havia coses més importants en les què gastar els diners. Una tarda, però, de seguida que va acabar el programa dels cavalls, en van començar un altre que parlava de les persones invidents. A la Janis li va interessar molt. Una bona part de les persones cegues, deien al programa, podien recuperar la vista si se'ls podia fer una operació de trasplantament de còrnia. Però per a fer una operació d'aquestes, calia que hi hagués persones disposades a donar els seus ulls quan morissin a un "Banc d'Ulls". També va sortir una mare joveneta que va explicar com havia perdut el seu fill petit quan el va atropellar un cotxe. Quan va passar l'accident ella estava desesperada, però de cop i volta se li va acudir que podria donar els ulls del seu fill i, d'alguna manera, ell seguiria present en el món en els ulls d'una altra persona. Tal com ho va pensar, ho va fer, i en el programa de la tele explicava contenta com, després d'haver-ho fet, va recuperar la serenitat i l'esperança que havia perdut. La Janis va quedar molt impressionada. Es va quedar una estona pensant i després, va anar decidida cap a la cuina. Va dir a la seva mare que volia dir-li una cosa. Ella, sense mirar-la, li va dir: "que vols un cavall?". Però la Janis li va dir que volia donar els seus ulls a un Banc d'Ulls per quan es morís. La mare, tota sorpresa, va dir-li: "què dius?!", i la Janis li va explicar que havia vist en un programa de la tele tot allò del Banc d'Ulls, i que ella hi volia col·laborar. La mare li va donar un munt de pastanagues i li va dir que es quedés allà amb ella a tallar-les en trossets ben petitons, i que mentrestant li expliqués el què havia vist en aquell programa. La Janis, més endavant ho van poder saber, parlava ben seriosament..

Janis (1)

Els que veníeu l'any passat, recordareu que vem començar una col·lecció d'històries de nens de la vostra edat. Històries que havien passat de debò. Vem començar parlant de Jesús quan tenia la vostra edat. Després de la Verge María. Vem seguir amb Teresa de Lisieux. Un altre dia us vaig explicar la història de Li, aquella nena xinesa. I ja no vem explicar la història de ningú més.

Avui, tinc una història que fa molt de temps que volia compartir i no ho podia fer perquè em faltava el llibre ( "A little girl's gift", de Lawrence Elliott ) on la vaig llegir. Després de buscar-lo molt, vaig trobar una persona que el tenia, però com que viu als Estats Units, no me'l podia deixar. Es diu Bob Minder, i ara som bons amics. És una gran persona: després d'intercanviar-nos uns quants correus electrònics, va decidir fer-me un munt de fotocòpies i me les va enviar. Em van arribar divendres passat.

És la història d'una nena ben bé de la vostra edat. Es diu Janis. Janis Babson. Va néixer als Estats Units; quan tenia dos anys, ella i la seva família van anar a viure al Canadà. El seu pare era de la Policía Montada del Canadà, i es deia Rudy. La seva mare, que encara viu, es diu Rita. Quan va passar el què us explicaré, corria l'any 1962. La Janis era la segona de sis germans. Tenia una germana gran, la Charmaine, i quatre germans petits: en Roddy, la Karen, el Timmy i la Sally. Els dos últims eren els bebès de la casa, i la Janis els anomenava "the small fry", que podríem traduir com "la gent menuda".

A la Janis li agradaven moltes coses de les que us agraden a vosaltres. Era una nena ben normal, molt alegre i sensible. Li agradaven especialment els cavalls, la neu, fer jugar els nens més petits.. Ella no tenia cap cavall a casa, i moltes vegades demanava als seus pares que en compressin un. Sovint anava a un camp que hi havia bora casa seva, i des de la tanca els donava pastanagues a uns cavalls que hi havia allí. La seva mare tenia que amagar les pastanagues de la cuina perquè la Janis sempre la deixava sense..

Més avall del seu carrer hi van construir un col·legi. El col·legi de Sant Nicholas. Era un col·legi de monges, i aviat va ser el seu col·legi. A prop de casa seva també hi havia una veïna de la seva edat amb la que es van fer molt amigues: la Tricia.

Per a la Janis, despertar-se cada dia era com un regal. Alguna vegada li deia a la seva mare coses com aquesta: "Déu meu, momà, es fantàstic !". "El què és fantàstic ?", li deia la seva mare. I la Janis li deia: "Doncs.. l'escola, la neu, jugar amb els nens.. Saps?: Tot !!"

Sovint li donava gràcies a Déu per totes les coses bones del món. No era que es sentís mística o molt espiritual. Ella això de "mística" ni sabia què volia dir. Tan sols era que sentia Déu molt a prop seu, formava part de la seva vida de cada dia. Ella el coneixia, a Déu. Per a ella, Déu era real.