llariMirall

tatsimAndrea
tatilibamAnna
tatisoreneGerard
óisul·lIvan
tatlaielLaura
adariMariaRosa
ioriXavier


* * *


Últim dia. Tampoc ho hem passat tant malament, no?

Un dia adequat per repartir premis. :))


* * *

Premi al millor jugador de ping pong: Ivan
Premi al millor jugador de l’UNO: Xavier
Premi al millor llegidor: Laura
Premi al millor escoltador: Maria Rosa, Laura, Gerard, Anna
Premi als millors parladors: tots
Premi a la resistència: Xavier
Premi al dels berenars més bons: Anna
Premi al millor explicador d’acudits: Xavier
Premi als millors passadors de diapositives: Maria Rosa, Ivan, Laura
Premi als millors tapadors de diapositives: Ivan, Xavier
Premi als de veu més potent: tots plegats
Premi als més aficionats al lavabo: tots plegats
Premi al que diu més disbarats: Ivan
Premi a la calma: Laura
Premi als accidents més espectaculars: Ivan (pel genoll), Gerard (per la barbeta)
Premi a la pelada més bestial: Gerard
Premi a la millor infermera: la mare de l’Andrea
Premi al millor conferenciant: mossèn Joan
Premi als millors parladors des de la finestra: tots plegats
Premi als millor comentador: Anna
Premi a la atenció: Maria Rosa
Premi a la elegància: Andrea
Premi a la millor caputxa: Gerard

en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant..

Això és el que diem quan fem "el nom del Pare". La pregària més curta; la que menys ens va costar d'aprendre quan érem petits i, potser, la més bonica. És una pregària amb gestos, adequada per als nens.. i per als grans ! Els meus fills tenien un avi que es deia Miquel. Poc abans de morir l'avi Miquel estava força limitat, havia patit unes quantes embòlies; gairebé no podia caminar i li costava de parlar. Però, com tots els avis, va conservar fins al final la capacitat de resar. Si més no pel que veiem des de fora --el pensament de cadascú tan sols Déu el coneix-- el nom del Pare era una pregària que feia servir molt: un dia el vem veure fer moltes vegades seguides el nom del Pare. Li vem demanar: "-perquè fas tantes vegades el nom del pare?" i ell va contestar: "-una per cada nét". Després la iaia Maria, la seva dona, ens va explicar que ho feia cada dia. Això és molt senzill; una beneiteria, si voleu. Però a mi em va emocionar i m'emociona encara cada vegada que me'n recordo. No és bonic com una persona pot posar-se davant de Déu invocant (cridant endins) el nom, "la presència" del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant? i no és una gran meravella que mentre ho fa dibuixi sobre sí mateix.. una creu?, el símbol més humil de la més gran estimació que hem rebut de part de Déu !

Aquest diumenge celebràvem la festa de la Trinitat: el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, tres persones i un sol Déu.

A la missa de les nou, mossèn Joan ens va explicar una cosa que ja la havia sentit abans, potser quan jo tenia la vostra edat. Em va agradar tornar-ho a escoltar i de seguida vaig pensar que us ho explicaria.

Resulta que un dia, san Agustí passejava per la platja i anava pensant sobre el misteri de la Trinitat (ja sabeu: un sol Déu i tres Persones). Es veu que anava capficat intentant comprendre com podia ser això que Déu fos un de sòl i, al mateix temps fossin tres persones diferents. Tot d'una, es va trobar un nen que havia fet un forat a l'arena i anava i venia de la platja abocant-hi a dins aigua de mar que recollia amb una galledeta. Li va preguntar: "-què fas?" i el nen li va dir de seguida: "-Vull posar tota l'aigua del mar en aquest forat". Ell, somrient, li va dir: “-però, que no ho veus que això és impossible?: el mar és immens, i el forat és ben petit, i a més l'aigua se'n va per sota i torna al mar; no podràs ficar-li mai ni que t'hi passis tota la vida !" El nen li va dir: "-doncs, que no és el mateix, el que fas tu?, vols comprendre amb el teu pensament, tan pobre, una cosa tan gran com Déu !"

Sembla ser que el nen, després de dir-li allò va desaparèixer i sant Agustí va quedar convençut que havia tingut una visió de Nostre Senyor..

Nosaltres, ens deia mossèn Joan..

..però ben mirat, el que deia mossèn Joan és millor que us ho expliqui el curs que ve.

Ara, si de cas, no estaria gens malament que acabéssim la catequesi d'aquest curs tal com ho fan els futbolistes quan surten al camp o quan han de llençar un penal, o com les persones que truquen a la porta del seu "jefe" per demanar un augment de sou, o com nosaltres abans de fer un examen, o.. com l'avi Miquel:

en el nom del Pare, del Fill, i del Esperit Sant.

Amén

pujades i baixades

Fa poc el Guillem va anar amb tres companys més a fer una expedició al Nepal. El Nepal és la part sud –del costat de la India- de la serralada de l’Himalaia. La part nord és el Tíbet, que queda al costat de la Xina. Ja sabeu que a l’Himalaia hi ha les muntanyes més altes del món; la més alta és l’Everest, que fa 8.848 m. d’alçada. El Guillem i els seus companys no van anar a pujar muntanyes (que també en van pujar) sinó que el que van fer és una “travessa”. Una travessa és una excursió llarga que dura uns quants dies. De dia camines, i de nit dorms a la tenda o en un alberg, si n’hi ha.. Com que t’has de portar la tenda, el sac de dormir, la roba, el menjar i l’aigua, resulta que sempre has d’anar força carregat, a les travesses.

Doncs bé, el Guillem explicava que, a la seva travessa, molts vegades es trobaven que havien de fer moltes pujades i baixades en un mateix dia, i que si un dia pujaven molt, com quan pujaven a una muntanya o un coll, l’endemà havien de fer una forta baixada.

Per què us ho dic, això? Doncs perquè a mi em va fer pensar que a la vida ens passa el mateix: nosaltres voldríem que quan estem bé, quan fa baixada, la cosa durés, però sempre ens trobem que al cap de poc arriba la pujada altra vegada. I també ens passa a l’inrevés: que quan fa pujada, quan hi ha dificultats, no duren sempre, arriba un moment que tot ho tornem a veure més fàcil, com si fes baixada. En les distàncies llargues, i la vida és una distància llarga, hem de comptar que ens trobarem amb pujades i baixades.

Tothom passa dificultats, a la vida. Nosaltres també en passarem. Però els sants, que com totes les persones han passat dificultats, i segurament més greus que les que nosaltres haurem de passar, ens donen un consell que a mi m’agradaria que vosaltres comprovéssiu que és encertat. Diuen: quan tu tinguis un dificultat, pensa que Déu nostre Senyor està amb tu, i que si ell ho veu i ho permet, allò que et passa, és perquè pensa que serveix per a alguna cosa que, d’alguna manera o a la llarga, és bona per a tu. Per tant, si tu ets capaç de imaginar que allò que Déu vol és bo encara que no ho entenguis; ho pots estimar. Si tu ets capaç d’acceptar i estimar les dificultats i les coses que no entens que et passin, ja veuràs com enmig de la dificultat i el passar-ho malament, en el fons, podràs conservar la calma, la pau , la serenitat i la confiança. I a lo millor notaràs que en el mateix moment que ho acceptes i ho estimes potser has arribat a dalt de tot i torna a començar la baixada..

Això és el que ens diuen els sants.

fonaments

Avui volia dir-vos una cosa senzilla i avorrida. Senzilla perquè és ben fàcil d’entendre i avorrida perquè no és gens emocionant. És aquesta:

La nostra vida de cristians necessita tenir fonaments.

Ja sabeu que els fonaments són la zona de sota de la casa. Normalment, solen ser uns blocs grans de ciment armat o unes columnes força enfonsades.

En principi, podríem dir que la nostra vida de cristians es fonamenta en l’amor de Déu, en “saber” --perquè Jesús ens ho ha ensenyat-- que Déu és el nostre Pare i nosaltres som fills seus. Vale. Això esta molt ben dit, però ara no era a aquesta mena de fonaments teòrics als que jo em referia. Perquè l’amor de Déu és un concepte, una idea, que necessita materialitzar-se. Jo puc dir que estimo molt els meus pares i els meus pares em poden dir que m’estimen molt; però si es quedés en això sol, en dir-ho i prou, seria una estimació força buida. Estimar una persona significa estar disposat a fer coses per ella, passar-hi temps, parlar, escoltar, dedicar-hi un esforç i una atenció, moltes vegades també vol dir gastar-hi diners i paciència..

El que vull dir-vos és que nosaltres només podem construir un fonament prou sòlid i resistent a la nostra vida de cristians si, tal com dèiem, hi dediquem temps i esforç. ¿Us imagineu un seguidor d’un equip de futbol que digués que estima el seu equip, però que no veiés mai cap partit, que no s’interessés en saber contra qui ha de jugar o, després de jugar en saber si ha guanyat o perdut, ni quins són els jugadors o els nous fitxatges?

Igualment, nosaltres, per fer que la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat siguin cada vegada més segures, més raonades i raonables, necessiten una dedicació i una “feina” que, si no hi són, es van tornant cada vegada més fluixes, més esvaïdes, més una cosa del moment, com una emoció passatgera que alguna vegada havíem sentit però que hem anat oblidant a mesura que passa el temps.

Us proposo unes quantes coses que podríem acostumar-nos a fer per portar una vida cristiana de veritat, de les que ho són per fora però també per dins:

1. Resar una pregària al llevar-nos i dedicar el nostre dia a Déu
2. Llegir de tant en tant, o millor cada dia, l’Evangeli, els Salms..
3. Aturar-nos una estona cada dia i parlar amb Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant, la Mare de Déu, els sants..
4. “Passar llista” de les necessitats dels altres, començant pels de casa, i pregar per ells
5. Resar tres avemaries, o un parenostre i una avemaria al anar a dormir. També, fent memòria, demanar perdó per allò que hem fet malament durant el dia i donant gràcies per tot el que hem rebut
6. Anar a missa cada diumenge
7. Anar a les celebracions de la penitència les dues vegades l’any (abans de Nadal i abans de Setmana Santa) que es fan a la parròquia
8. La última, que ja la feu tots: venir a la catequesi :))