resar amb l'evangeli

A la parròquia no sou vosaltres, les nenes i els nens, els únics que feu catequesi. Els grans també en fem. Uns quants de la parròquia, ja ho sabeu, ens trobem de tant en tant per aprendre coses de Déu i llegir la Bíblia. També, ja fa anys que un grup anem a Artés per assistir a un curs del nostre arxiprestat que en diuen “curs de formació continuada”. Fa dos dimarts, al curs de formació continuada va venir a parlar-nos un jesuïta que es diu Carles Marcet. Un jesuïta és un monjo seguidor de sant Ignasi de Loiola. Sant Ignasi de Loiola (1491 - 1556) va viure un temps a Manresa i allí va començar a escriure un llibre important i conegut, que des d’aleshores ha fet molt de bé a moltes persones: els “exercicis espirituals”. En aquest llibre s’explica com es pot fer per pregar cada vegada millor, i en Carles, el jesuïta que va venir a Artés ens explicava algunes maneres que ens podien anar bé per resar. La primera manera que ens va explicar era aquesta:

Cada un de nosaltres, ens deia, podem reservar-nos una estona cada dia per resar i parlar amb Déu. No cal que sigui una estona molt llarga. Per començar n’hi hauria prou amb deu minuts o un quart d’hora. Però com que moltes vegades és fàcil que ens distraguem, ens podria anar bé de resar amb l’evangeli. Per a resar amb l’evangeli ho podríem fer agafant un text, una història de les que hi surten, i llegir-la poc a poc, amb calma, imaginant-nos l’escena que explica. A nosaltres ens va fer tancar els ulls i ens va anar llegint la història del cec de naixement (Lluc 18, 35-43). Mentre ho feia, entremig, ens anava comentant com s’ho imaginava ell: els posats de la gent, els sorolls, la manera com devien anar vestits.. Després, amb els ulls tancats encara, ens va dir que tornéssim a “passar la pel·lícula”; aquesta vegada, però, no havíem de veure el que passava "des de fora", sinó que ens havíem d’imaginar que nosaltres mateixos érem un dels personatges: per exemple el cec. Ara, en comptes de comentar-nos el que es veia i se sentia, ens explicava el que devien pensar i sentir els personatges. Això, ens deia, era una bona manera de pregar. I sí que ho és. Podeu provar-ho..
Fixeu-vos: després d’aquell dimarts, vaig trobar un text de Teresa de Lisieux (ara ja la coneixeu una mica), però que no és de quan tenia nou anys. Aquest el va escriure quan ja tenia més de vint anys. Em va agradar trobar-lo perquè parla justament del que ens va explicar en Carles: de resar amb l’evangeli..

Diu així:

“Però per sobre de tot és l’Evangeli qui em manté durant les meves oracions, en ell trobo allò que és necessari per a la meva pobra ànima. Sempre hi descobreixo noves llums, sentits amagats i misteriosos...

Comprenc i sé per experiència que «el regne de Déu és dins nostre» (Lluc 17, 21). Jesús no té necessitat de llibres ni de doctors per a instruir les ànimes. Ell, el Doctor de doctors, ensenya sense brogit de paraules... Jo no l’he escoltat de parlar, però sento que és en mi, a cada instant. Ell em guia i m’inspira allò que he de dir o fer. Descobreixo, just en el moment en que en tinc necessitat, llums que encara no havia vist. Sovint no és pas durant les meves oracions quan les llums són més abundants, sinó més que res enmig de les ocupacions del dia...

Mare estimada, després de tantes gràcies, ¿no puc cantar jo, amb el salmista: «Que el Senyor és BO, que la seva MISERICÒRDIA és eterna»? (Salm 118)”

(Teresa de Lisieux a “Història d’una ànima”)

l'Advent

En l’Església tenim un calendari especial. Es diu el “calendari litúrgic”. El calendari litúrgic és com un joc que encetem cada any i que ens serveix per recordar i celebrar al llarg de tot l’any les festes dels sants de cada dia i les altres festes més importants: els diumenges, els temps de Nadal, Quaresma, Pasqua.., alhora que anem repassant, dia a dia, tot el que Jesús va ensenyar. El calendari litúrgic no comença el dia 1 de gener, sinó cinc setmanes abans, cap a principis de desembre, amb el temps que en diem “Advent”.

Advent vol dir “espera”, I què esperem?. Doncs esperem una de les festes més emocionants de tot l’any: el naixement de Jesús, el Nadal. Heu tingut alguna vegada un calendari d’advent? Amb el calendari d’advent podeu entendre el que us deia de que el calendari litúrgic és com un joc: és divertit que cada dia tingui la seva finestreta amb la sorpresa que ens va acostant cada vegada més al gran dia..

“Advent”, per a nosaltres els cristians, és un temps en que mirem de preparar-nos per donar-li la benvinguda a Jesús el dia en que va néixer, tal com ho van fer la verge Maria i sant Josep, com els pastors de Betlem i els reis Mags. És un temps en el que podem aprendre a esperar amb il·lusió, i també amb unes estones de silenci i pregària. Il·lusió perquè estem contents que Jesús neixi i ens porti notícies tant bones com que Déu és el nostre pare, que ens estima, que es preocupa de nosaltres i que dóna sentit a les nostres vides. Per Jesús sabem que la nostra vida la de les persones que estimem no s’acaba quan ens morim, sinó que després ens tornarem a trobar en el Cel per sempre. Ens fa il·lusió també perquè les festes de Nadal són boniques, plenes de llums i de costums que ens agraden: els àpats especials amb la família, el pessebre i l’arbre de Nadal, els torrons i les neules, el tió, el dia de Reis, les vacances..

I també amb unes estones de silenci i de pregària, dèiem. Si no hi ha silenci no hi pot haver pregària, doncs és enmig del silenci que neix la pregària. El silenci fa possible “trobar” dins nostre Déu que espera que li parlem. Si no hi ha silenci i pregària, no podem aconseguir celebrar el Nadal “per dins”. L’evangeli ens parla de com la verge Maria ho feia així quan diu d'ella: «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (Lluc, 2, 19).