A partir d’aquell moment ja no va parlar més de curar-se. Ara parlava d’anar al Cel. Deixeu-me que us copiï un paràgraf sencer del llibre de Rena Ray. És del 9 de Maig, tres dies abans de morir:
«”La primera cosa que faré quan arribi al Cel serà córrer cap a la Verge Maria i amagar el meu cap a la seva falda, llavors li demanaré que et consoli i que cuidi tota la família” La Janis deia això com si estigués planejant una passejada...
»Llavors, quan es va adonar de les llàgrimes als ulls de la seva mare, li va saber greu.
»”No vull que ploris per mi, momà. No vull que ningú estigui trist, no veus que així feu malbé la meva felicitat?”»
Al dia següent, al matí, en una estona en la què es va trobar millor, li va dir a la seva mare que li demanés a una nena que hi havia a la seva habitació, més petita que ella, que cantés una cançó. Aquella nena tenia molt bona veu. Li va preguntar quina cançó li agradaria, i la Janis li va dir: «alguna cançó alegre; demana-li a veure si sap la de “old McDonald had a farm”, és una cançó feliç..»
Més tard, es va sentir música d’una radio que algú escoltava a fora de l’habitació. Se sentia força alt, i una infermera que passava, va treure el cap per demanar si volien que afluixessin el volum. La seva mare ja anava a dir que sí, però la Janis va fer que no amb el cap i amb veu apagada va dir: “I love it”, i va provar de seguir el ritme amb els peus. Amb la seva gràcia de sempre va afegir: “si no fos per aquests maleïts llençols, tan tibants, encara la podria ballar.”
El seu pare es va quedar tota la nit amb ella i, de bon matí, quan va arribar la seva mare, abans que podés entrar a la habitació la va aturar una infermera –es notava que havia plorat- i la va dir: “si us plau, digui-li com està de bonica !” “Ens ha demanat que la preparéssim..” L’havien rentat i pentinat, i ella havia demanat que li posessin la camisa de dormir nova, una que era de color rosa amb floretes blanques i que li havien regalat feia poc. Quan va entrar a l’habitació, la mare li va dir: “Oh !, estàs preciosa..!” La Janis va somriure. Estava ben desperta però cansada. “Ara ja estic a punt”, va dir. Perdia la consciència, es despertava, es tornava a adormir.. Una vegada que es va despertar va demanar a veure si la podrien pesar quan es morís. “Si anés al Cel, m’agradaria saber si hi vaig tal com era sempre, bonica i primeta..” La seva mare li va dir: “Janis, amoret, el teu cos només és un vestit, que no te’n recordes?” La Janis va riure: “És veritat! –va dir- és que em faig vella i perdo el cap..”
Cap al vespre, hi va haver un moment en què va semblar que es despertés d’un malson i li va dir al seu pare, amb veu clara: “Popà, ja has arreglat allò del banc d’ulls?” Ell va haver d’admetre que no ho havia fet. “Em vas prometre que ho faries. Vull que ho facis.. sisplau !”
El seu pare va anar a buscar una infermera i li va demanar a veure si ella sabia què havia de fer per allò de la donació dels ulls. L’infermera va trucar al Dr. English i poc després van omplir un formulari. La Janis, quan ho va saber es va quedar tranquil•la i va donar-li les gràcies al seu pare.
Cap a les vuit del vespre, la seva mare va veure que no li quedava gaire vida. Li va dir a l’oïda: “Janis, el bon Déu aviat et vindrà a buscar. Si tu te n’adones, digues-nos-ho, que voldríem dir-te adéu !”
«Vint minuts més tard –còpio el què diu el llibre de Rena Ray- la Janis es va agitar suaument i va obrir els ulls, que es van tornar grans i brillants, com si estiguessin mirant cap a un resplendor. La seva cara es va trencar en un somriure radiant, impressionant en la seva bellesa.
»”És el Cel, això?” va preguntar, i va semblar com si s’allunyés. Després, el resplendor es va canviar en una expressió preocupada. Va mirar directament el seu pare i la seva mare. Adreçant-se a ells els va cridar amb urgència: “Momà.. Popà !.. veniu.. de pressa !”
»Al cap d’un instant es va agafar als seus pares en una última abraçada. Els seus ulls es van tancar poc a poc. Va ser així com la Janis va donar a Déu la seva ànima bonica.
»Eren les 9:25 del vespre del divendres 12 de Maig del 1961»
dijous, 11 de febrer del 2010
diumenge, 7 de febrer del 2010
Janis (10)
No sempre estava tan contenta i serena, la Janis. Tenia uns espasmes que li duraven molta estona i la feien patir molt. Era aleshores quan agafava amb força la figureta del Nen Jesús. Però quan tenia moments bons i es trobava millor, tornava el seu optimisme de sempre i pensava que potser ja s’estava guarint del tot.
Un dia, quan li van portar el dinar, va tenir una sorpresa que la va posar molt contenta: al agafar el tovalló, ve trobar-hi una nota escrita amb lletres grans que deia “I LOVE YOU” i a sota, hi havia escrit el seu nom un noi de la sala del costat. Era un noiet que venia a veure-la cada dia i amb el que procuraven donar-se ànims l’un a l’altre. Allò la va emocionar. De seguida que van venir els seus pares a la tarda els ho va explicar. “Aquest noi, fa tal com ho dius tu, momà: no m’estima pas pel què veu de mi... ha de ser molt bon xicot !”
A mesura que passaven els dies, els espasmes eren més seguits i més forts. No sabia què pensar. Si Déu l’hagués volgut curar, com era que cada vegada estava pitjor? Ella volia saber si Déu se la havia d’endur o no..
Després de tants dies de malaltia i d’haver anat a tantes proves i visites, la Janis, que tan sols era una nena de deu anys i mig, encara no sabia que tenia Leucèmia. No va ser fins l’endemà del dia del tovalló que ho va saber. Van entrar a la seva habitació un metge jove i una infermera que feia pràctiques. El metge li va dir a la Janis: “I doncs, què tens, bonica?”, i l’infermera, mirant l’historial, va dir de seguida: “Té leucèmia”. El metge va mirar amb severitat la infermera, però el què havia dit ja no es podia arreglar.
Quan la mare va arribar a la tarda, la Janis li va dir: “Tinc leucèmia, oi?”. Com que la va agafar per sorpresa, la seva mare va tardar una mica a contestar. Ella no l’havia enganyada mai i ara tampoc no ho faria. Li va dir: “Com et sentiries, si tinguessis leucèmia? T’espantaries?”. La Janis va dir que no amb el cap. “Si jo tinc leucèmia ―li va dir― és que a Déu li sembla que n’he de tenir. Per què m’hauria d’espantar? I a més, de tota manera, si Ell ho volgués encara em podria curar”. La seva mare va agafar la seva bossa, i de dins en va treure aquell marc amb la foto de santa Teresa de Lisieux que havien regalat a la Janis. Li va dir: “ja anava sent hora que la teva germana gran vingués a visitar-te”, i li va donar. Abans, però, a casa, havia canviat la foto de la santa i en comptes d’aquella en la què es veia seriosa, n’hi havia posat una altra en la què santa Teresina s’hi veia ben somrient. Hi era representada com si fos al Cel i des d’allí deixés caure cap a la Terra tot de roses. Entusiasmada, la Janis li feia petons a la imatge. Va dir: “Momà, aquest és el senyal ! La meva germana gran ho ha vist ! Veus aquesta pluja de roses? És aquest, el senyal. Ara ja sé que no em curaré. El bon Déu vindrà a buscar-me”
Un dia, quan li van portar el dinar, va tenir una sorpresa que la va posar molt contenta: al agafar el tovalló, ve trobar-hi una nota escrita amb lletres grans que deia “I LOVE YOU” i a sota, hi havia escrit el seu nom un noi de la sala del costat. Era un noiet que venia a veure-la cada dia i amb el que procuraven donar-se ànims l’un a l’altre. Allò la va emocionar. De seguida que van venir els seus pares a la tarda els ho va explicar. “Aquest noi, fa tal com ho dius tu, momà: no m’estima pas pel què veu de mi... ha de ser molt bon xicot !”
A mesura que passaven els dies, els espasmes eren més seguits i més forts. No sabia què pensar. Si Déu l’hagués volgut curar, com era que cada vegada estava pitjor? Ella volia saber si Déu se la havia d’endur o no..
Després de tants dies de malaltia i d’haver anat a tantes proves i visites, la Janis, que tan sols era una nena de deu anys i mig, encara no sabia que tenia Leucèmia. No va ser fins l’endemà del dia del tovalló que ho va saber. Van entrar a la seva habitació un metge jove i una infermera que feia pràctiques. El metge li va dir a la Janis: “I doncs, què tens, bonica?”, i l’infermera, mirant l’historial, va dir de seguida: “Té leucèmia”. El metge va mirar amb severitat la infermera, però el què havia dit ja no es podia arreglar.
Quan la mare va arribar a la tarda, la Janis li va dir: “Tinc leucèmia, oi?”. Com que la va agafar per sorpresa, la seva mare va tardar una mica a contestar. Ella no l’havia enganyada mai i ara tampoc no ho faria. Li va dir: “Com et sentiries, si tinguessis leucèmia? T’espantaries?”. La Janis va dir que no amb el cap. “Si jo tinc leucèmia ―li va dir― és que a Déu li sembla que n’he de tenir. Per què m’hauria d’espantar? I a més, de tota manera, si Ell ho volgués encara em podria curar”. La seva mare va agafar la seva bossa, i de dins en va treure aquell marc amb la foto de santa Teresa de Lisieux que havien regalat a la Janis. Li va dir: “ja anava sent hora que la teva germana gran vingués a visitar-te”, i li va donar. Abans, però, a casa, havia canviat la foto de la santa i en comptes d’aquella en la què es veia seriosa, n’hi havia posat una altra en la què santa Teresina s’hi veia ben somrient. Hi era representada com si fos al Cel i des d’allí deixés caure cap a la Terra tot de roses. Entusiasmada, la Janis li feia petons a la imatge. Va dir: “Momà, aquest és el senyal ! La meva germana gran ho ha vist ! Veus aquesta pluja de roses? És aquest, el senyal. Ara ja sé que no em curaré. El bon Déu vindrà a buscar-me”
Janis (9)
De tornada de l’hospital, quan enfilaven el seu carrer, el conductor de l’ambulància va fer sonar la sirena fins que van arribar a casa. Li va dir a la Janis que ho feia per avisar tothom que ella tornava..
Els seus pares havien mogut de lloc el seu llit i l’havien col·locat al costat de la finestra. A la capçalera, hi havia penjat un gran cartell de benvinguda que li havien pintat la Charmaine i en Rody.
Ara llegia poc. Encara podia estar asseguda algunes estones i li agradava mirar per la finestra. El dolor gairebé no la deixava. Les cèl·lules malaltes havien arribat al cap; li feien mal les dents i es marejava. No deixava anar aquella figureta del nen Jesús que li havien regalat les monges del col·legi.
El 4 de Maig es va agreujar i no va haver-hi més remei que portar-la una altra vegada a l’hospital. Mentre esperaven que arribés l’ambulància, la seva germana Charmain li llegia acudits. D’aquesta manera la distreia del mal que sentia i encara la feia riure.
L’endemà, quan la seva mare va anar a veure-la, la Janis estava radiant.
―“Momà, saps què?” li va dir així que va aparèixer.
― “No, què?”
― “Ahir a la nit vaig rebre un altre sagrament”
― “Què vols dir..? tu...”
― “Sí. M’han extremunciat !” (abans, de la “unció dels malalts” se’n deia la “extremunció”)
― “Va venir a veure’m Father Joanisse i em va explicar que la Extrema Unció serveix tant per a preparar-me per em morís com per ajudar a posar-me bona. Va ser molt bonic ! Primer va dir unes oracions i vem resar tots dos el “jo confesso a Déu”. Després em va fer una creu amb oli als ulls, les orelles i els llavis, i a les mans i els peus, i va pregar a Déu que em perdonés tots els pecats. Em sento tant bé !”
Després, quan va venir el seu pare, els va demanar de fer un testament. “La gent fan el seu testament abans de morir” va dir amb tranquil·litat. “A mi m’agradaria fer el meu, per si de cas..”
Ells van seguir-li el corrent. No podien fer-ho de cap altre manera, tan convençuda i calmada com els ho demanava. El pare va agafar un paper i un llapis i, com si fos un notari, amb aire oficial, va anar prenent nota ràpidament de tot el què deia: “La bicicleta nova per a la Chermaine, les aquarel·les per a en Rody, les nines per a la Karen, les altres joguines per en Timmy i la Sally. El llibre de pregàries i els estalvis per a tu, popà, i el joier i les colònies per a tu, momà.” Quan va haver acabat, obrint molt els ulls i movent el dit, va afegir: “I no us oblideu que heu de donar els meus ulls al banc d’ulls !”
Després, al cap d’una estoneta, somrient, els va dir:
“Encara que m’hagin extremunciat i que hagi fet testament, no vol dir que m’hagi de morir. Jo segueixo resant perquè Déu em curi”
Els seus pares havien mogut de lloc el seu llit i l’havien col·locat al costat de la finestra. A la capçalera, hi havia penjat un gran cartell de benvinguda que li havien pintat la Charmaine i en Rody.
Ara llegia poc. Encara podia estar asseguda algunes estones i li agradava mirar per la finestra. El dolor gairebé no la deixava. Les cèl·lules malaltes havien arribat al cap; li feien mal les dents i es marejava. No deixava anar aquella figureta del nen Jesús que li havien regalat les monges del col·legi.
El 4 de Maig es va agreujar i no va haver-hi més remei que portar-la una altra vegada a l’hospital. Mentre esperaven que arribés l’ambulància, la seva germana Charmain li llegia acudits. D’aquesta manera la distreia del mal que sentia i encara la feia riure.
L’endemà, quan la seva mare va anar a veure-la, la Janis estava radiant.
―“Momà, saps què?” li va dir així que va aparèixer.
― “No, què?”
― “Ahir a la nit vaig rebre un altre sagrament”
― “Què vols dir..? tu...”
― “Sí. M’han extremunciat !” (abans, de la “unció dels malalts” se’n deia la “extremunció”)
― “Va venir a veure’m Father Joanisse i em va explicar que la Extrema Unció serveix tant per a preparar-me per em morís com per ajudar a posar-me bona. Va ser molt bonic ! Primer va dir unes oracions i vem resar tots dos el “jo confesso a Déu”. Després em va fer una creu amb oli als ulls, les orelles i els llavis, i a les mans i els peus, i va pregar a Déu que em perdonés tots els pecats. Em sento tant bé !”
Després, quan va venir el seu pare, els va demanar de fer un testament. “La gent fan el seu testament abans de morir” va dir amb tranquil·litat. “A mi m’agradaria fer el meu, per si de cas..”
Ells van seguir-li el corrent. No podien fer-ho de cap altre manera, tan convençuda i calmada com els ho demanava. El pare va agafar un paper i un llapis i, com si fos un notari, amb aire oficial, va anar prenent nota ràpidament de tot el què deia: “La bicicleta nova per a la Chermaine, les aquarel·les per a en Rody, les nines per a la Karen, les altres joguines per en Timmy i la Sally. El llibre de pregàries i els estalvis per a tu, popà, i el joier i les colònies per a tu, momà.” Quan va haver acabat, obrint molt els ulls i movent el dit, va afegir: “I no us oblideu que heu de donar els meus ulls al banc d’ulls !”
Després, al cap d’una estoneta, somrient, els va dir:
“Encara que m’hagin extremunciat i que hagi fet testament, no vol dir que m’hagi de morir. Jo segueixo resant perquè Déu em curi”
dimecres, 3 de febrer del 2010
Janis (8)
La Janis va tornar a casa a mitjans de febrer, però ja no va anar a l’escola doncs al metge no li semblava convenient. Es quedava assentada llegint, o fent unes manyoples de punt per a la Sally... A vegades li deia a la seva mare que li fes una estona de companyia, i li demanava que li expliqués coses. Li agradava molt d’escoltar, una vegada i una altra, la història de com es van conèixer amb el seu pare i quan es van casar. Després, més tard, de l’escola la venien a veure les amigues. Ella s’esforçava en mostrar-se animada, parlava amb elles, les entretenia i més d’una vegada la seva mare havia sentit com alguna li demanava, plorant de tant riure, que parés de fer broma...
Ara el mal d’esquena era gairebé constant. No es queixava ni en deia res, però de tant en tant, alguna contracció de la cara la traïa, i alguna vegada, enmig del silenci de la nit se sentia un crit agut que no havia pogut controlar.
A mitjans de Març va haver de tornar a l’hospital. Ja no podia mantenir-se dreta i havia d’estar tota l’estona al llit. Li van fer radiacions per mirar d’aturar el mal. Seguia animosa i sense donar-se per vençuda, però un dia al vespre, quan van anar-hi els seus pares van veure que s’havia adormit. Li havia caigut la llibreta i havia quedat oberta cap per avall. Quan la van recollir van llegir el què havia escrit:
“At this moment I am crying for my dear, dear, dear mother and father as I am homesick in this hospital. I don't think I shall ever let myself think anything mean about them again in my life as right now I see how much I love them”
(“En aquest moment estic plorant per la meva estimada, estimada, estimada mare i el pare doncs m’enyoro en aquest hospital. No crec que mai pugui fer res més en tota la vida que pensar en ells tal com ara que veig quantíssim els estimo”)
Amb el cor encongit, van tornar a deixar la llibreta i van sortir de puntetes de l’habitació. Van anar a veure al Dr. English, que era el metge que la portava, i li van proposar un pla: si deixava que se l’enduguessin a casa, ells seguirien totes les indicacions que els donés i la portarien a l’hospital tantes vegades com fes falta... Ell hi va accedir. “S’està acabant, oi?” els va dir poc a poc. “Ja no queden gaire més coses que puguem fer-li...” Aquell metge s’estimava molt la Janis, ells dos s’havien fet bons camarades.
Ara el mal d’esquena era gairebé constant. No es queixava ni en deia res, però de tant en tant, alguna contracció de la cara la traïa, i alguna vegada, enmig del silenci de la nit se sentia un crit agut que no havia pogut controlar.
A mitjans de Març va haver de tornar a l’hospital. Ja no podia mantenir-se dreta i havia d’estar tota l’estona al llit. Li van fer radiacions per mirar d’aturar el mal. Seguia animosa i sense donar-se per vençuda, però un dia al vespre, quan van anar-hi els seus pares van veure que s’havia adormit. Li havia caigut la llibreta i havia quedat oberta cap per avall. Quan la van recollir van llegir el què havia escrit:
“At this moment I am crying for my dear, dear, dear mother and father as I am homesick in this hospital. I don't think I shall ever let myself think anything mean about them again in my life as right now I see how much I love them”
(“En aquest moment estic plorant per la meva estimada, estimada, estimada mare i el pare doncs m’enyoro en aquest hospital. No crec que mai pugui fer res més en tota la vida que pensar en ells tal com ara que veig quantíssim els estimo”)
Amb el cor encongit, van tornar a deixar la llibreta i van sortir de puntetes de l’habitació. Van anar a veure al Dr. English, que era el metge que la portava, i li van proposar un pla: si deixava que se l’enduguessin a casa, ells seguirien totes les indicacions que els donés i la portarien a l’hospital tantes vegades com fes falta... Ell hi va accedir. “S’està acabant, oi?” els va dir poc a poc. “Ja no queden gaire més coses que puguem fer-li...” Aquell metge s’estimava molt la Janis, ells dos s’havien fet bons camarades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)