Valors personals (o coses bones, o qualitats, o virtuts)

A la quaresma recordem (“re-cordar” és una paraula que vol dir “tornar a passar pel cor”) els quaranta dies que Jesús passà al desert preparant-se per a la predicació. Jesús es va fer un de nosaltres per ensenyar-nos de prop què espera Déu de nosaltres. Ell també va haver d’aprendre i créixer com a persona, i ho va fer amb esforç, com veiem en el relat que fa l’evangeli d’aquests quaranta dies que va passar al desert.

Déu no espera de nosaltres tan sols que resem, i que anem a missa i que donem coses als altres. Tampoc espera de nosaltres que visquem aïlladament o que portem una vida “rara”, estranya. Jesús, amb la seva vida i la seva predicació, ens va ensenyar una manera de fer. Quines coses bones podem aprendre de Jesús? Podem dir que Jesús era:

Humil – no es fa el “xulo” ni vol que parlin bé d’ell, sovint s’amaga de “l’èxit”

Sincer – mai fa “comèdia” i diu el que ha de dir encara que el deixin de banda o li agafin “mania”. Fixeu-vos si n’hi van agafar, de mania, que fins i tot el van matar

Respectuós – escolta tothom, diu el que ha de dir, és veritat, però estimant la persona

Pacient – espera i no demana més del compte; al final no té cap pressa; diu el més important just la nit abans de que el facin presoner

Serè – No el veureu mai atabalat, sempre guarda una calma i una dignitat que impressionen

Valent – sabia que hauria de patir i no es fa enrere..

Treballador – es lleva ben d’hora al matí per pregar i, dels trenta-tres anys que va viure com una persona més, trenta va fer d’artesà

Generós – dóna tot el que té, sobretot el seu temps i fins els vestits; no té on “reclinar el cap”

Just – mai no mira de “quedar bé”, sinó que vol el bé de cadascú, tant aquell a qui s’adreça és ric com pobre, home o dona, poderós o malvist. Mira qui té al davant, i no la cara que posaran els altres

Sobri – passa amb ben poc

Lleial – és amic dels seus amics i, per exemple, abans que el facin presoner, es preocupa que els deixin marxar

esperança

Divendres passat, alguns “vells” de la parròquia vem tenir catequesi amb mossèn Joan. Ens va portar una Encíclica i vem començar a llegir-la i comentar-la. Una encíclica no és res més que una carta que el sant Pare escriu a tots els catòlics, tal com ho van començar a fer -fa dos mil anys- alguns dels primers deixebles com Pere, o Joan, o –sobretot- Pau..

Normalment, les encícliques són difícils de llegir doncs fan servir un llenguatge força filosòfic i espès. Aquesta, en canvi, penso que és una mica diferent: s’entén de seguida el que diu. Guaiteu, sinó com aquest trosset que us he copiat us serà fàcil d’entendre. Està parlant de la Esperança, una virtut –una cosa bona- que Déu ens dóna quan nosaltres volem conèixer-lo i seguir-lo:

«En què consisteix aquesta esperança? (...) Arribar a conèixer Déu, el Déu veritable, això és el que significa rebre esperança (...) L’exemple d’una santa del nostre temps pot, en certa manera, ajudar-nos a entendre què significa trobar per primera vegada i realment aquest Déu. Em refereixo a l’africana Josefina Bakhita, canonitzada pel papa Joan Pau II. Va néixer aproximadament el 1869 —ni ella mateixa no sabia la data exacta— al Dārfūr (Sudan). Quan tenia nou anys va ser segrestada per traficants d’esclaus, apallissada i venuda cinc vegades en els mercats del Sudan. Va acabar com a esclava al servei de la mare i la dona d’un general, on cada dia era assotada fins sagnar. Com a conseqüència d’això li van quedar 144 cicatrius per a la resta de la vida. Per fi, el 1882 va ser comprada per un mercader italià per al cònsol italià Callisto Legnani, que, davant l’avanç dels mahdistes, va tornar a Itàlia. Aquí, després dels terribles «amos» dels quals havia estat propietat fins aquell moment, Bakhita va arribar a conèixer un «amo» totalment diferent —que va anomenar Paron en el dialecte venecià que ara havia après—, el Déu viu, el Déu de Jesucrist. Fins aquell moment només havia conegut amos que la menyspreaven i maltractaven o, en el millor dels casos, la consideraven una esclava útil. Ara, al contrari, sentia a
dir que hi havia un «Paron» per sobre de tots els amos, el Senyor de tots els senyors, i que aquest Senyor era bo, la bondat en persona. Es va assabentar que aquest Senyor també la coneixia, que l’havia creat també a ella; més encara, que l’estimava. També ella era estimada, i precisament pel «Paron» suprem, davant el qual tots els altres no són més que mísers servents. Ella era coneguda i estimada, i era esperada. I encara més: aquest Amo havia afrontat personalment el destí de ser maltractat i ara l’esperava «a la dreta de Déu Pare». En aquest moment va tenir esperança; no sols la petita esperança de trobar amos menys cruels, sinó la gran esperança: jo sóc definitivament estimada, passi el que passi; aquest gran Amor m’espera. Per això la meva vida és bonica. A través del coneixement d’aquesta esperança va ser «redimida», ja no se sentia esclava, sinó filla lliure de Déu. Va entendre el que Pau volia dir quan va recordar als efesis que abans estaven en el món sense esperança i sense Déu; sense esperança perquè estaven sense Déu. Així, quan se la va voler tornar al Sudan, Bakhita s’hi va negar; no estava disposada a deixar que la separessin novament del seu «Paron». El 9 de gener de 1890 va rebre el baptisme, la confirmació i la primera comunió de mans del Patriarca de Venècia. El 8 de desembre de 1896 va fer els vots a Verona, a la Congregació de les Germanes Canosianes, i des de llavors —junt amb les seves feines a la sagristia i a la porteria del claustre— va intentar, sobretot, en diversos viatges per Itàlia, exhortar a la missió: sentia el deure estendre l’alliberament que havia rebut gràcies a la trobada amb el Déu de Jesucrist; que l’havien de rebre d’altres, el nombre més gran possible de persones. L’esperança que en ella havia nascut i que l’havia «redimit» no podia guardar-se-la per a ella sola; aquesta esperança havia d’arribar a molts, arribar a tots.»

Mossèn Joan Hakolimana, aquest mateix dia, ens va explicar una cosa del seu país que vaig pensar que avui us la explicaria a vosaltres:

Un dia, a la Universitat, un professor li ve demanar a un alumne:

– Què penses fer quan acabis la carrera? i l’alumne li va dir:

– Doncs em posaré a treballar

– I després? li va dir el professor I el noi va contestar:

– Doncs potser coneixeré una noia bonica i m’hi casaré.

– I després?

– Doncs farem una família i tindrem una casa, i potser un cotxe..

– I després?

– Doncs seguiré treballant i viurem plegats la família, i.. (ja no sabia gaire què dir..)

– I després?, va seguir preguntant el professor.

– Doncs, no ho sé.. descansaré..

Al final el professor li va dir:

– Els nostres projectes han d’anar més enllà dels cent anys !, cent anys són ben poca cosa.. els cristians tenim una esperança que dura més de cent anys. Hem de comptar amb aquesta vida, i amb la vida de després !

el bé, el mal i la llibertat

Recordeu quina era la sensació que us donava, quan éreu petits, de veure Jesús a la creu? Alguna vegada us heu aturat a imaginar què devia sentir i què devia pensar Jesús mentre moria per nosaltres? No heu tingut mai ganes de que hagués anat tot de diferent manera? No era possible que Jesús no patís i morís a la creu?

Jesús no volia la creu, llegim a l’Evangeli que li feia por. Molta por. De tota manera accepta de passar tots els patiments perquè ens estima (estimar, d’alguna manera vol dir també això: estar disposat a passar-ho malament per la persona que estimes) I no ho acceptava com qui passa per un mal moment perquè no té altra remei i prou. Es pot dir que no volia la creu, però que sí la volia en la mesura que així feia el que creia que havia de fer (ell creia que havia de fer el que li demanava el Pare, i en aquell moment té la certesa que el Pare li demanava de passar per la creu) Fins i tot, uns quants dies abans renya a Pere quan li diu que “de cap manera, que ell no ha de patir i morir !” tal com els anunciava..

La creu, el patiment, el tenir mal, no el volem ningú. Jesús tampoc. I Déu tampoc vol el mal de ningú. Però el patiment i el mal existeixen. I moltes vegades existeixen per com les persones fem servir malament la nostra llibertat. Podem estimar o no. Podem fer feliços els altres o no. I moltes vegades no fem feliços els altres. Molts patiments de moltes persones són conseqüència del mal o de no tenir en compte els altres. I Déu, que ens vol lliures, ens deixa fer encara que fem les coses malament. Ell, que ens ha creat i que coneix com som, sap que darrera el patiment i darrera la mort hi ha quelcom més important i que, així com el patiment no dura per sempre, la felicitat i la resurrecció que ell ens vol donar sí que dura per sempre.

Per què, però, Déu permet el mal i el sofriment? Per què demana al seu Fill que mori a la creu?

Això és difícil de contestar. Però fàcil de comprendre. En serem capaços?

en esperit

--Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna.
Li diu la dona:
--Senyor, dóna'm aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar.
Ell li diu:
--Vés a cridar el teu marit i torna.
La dona li contesta:
--No en tinc, de marit.
Li diu Jesús:
--Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat.
La dona li respon:
--Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.
Jesús li diu:
--Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.

(Jn 4, 13 – 24)

Potser us ha passat alguna vegada de desitjar amb moltes ganes tenir una cosa que no la podeu aconseguir i pensar que, si la tinguéssiu ja no necessitaríeu ni voldríeu res més. I potser, quan per fi la heu aconseguit, després d’estar contents unes hores o uns dies, us heu adonat que allò que tant desitjàveu ja no us omple. No era tant com havíeu imaginat..

En el relat de més amunt, Jesús li descobreix tot un secret, a la samaritana: la única cosa que de veritat la pot fer feliç i li pot donar la pau, no la té gaire lluny. No li cal, per a trobar-la, ni anar buscant un nou amant, ni preocupar-se de l’aigua (tant important com és l’aigua; no heu passat mai set en una excursió?), ni tan sols de tenir una església on anar a pregar. Allò que de veritat li pot donar sentit a la vida ho pot trobar.. dins seu mateix !

Això no vol dir que no haguem de desitjar aquelles coses bones que ens fan falta; ni que enamorar-se i trobar un company o companya per a tota la vida no sigui important (que sí que ho és !), ni que no faci falta anar a l’església a pregar i donar gràcies amb les altres persones. Vol dir que totes aquestes coses, que són importants i necessàries, no són les “primordials”..

El que de debò és primordial, ens diu Jesús, és que ens adonem que Déu pot habitar dins nostre i li ho podem referir tot. Si ens sabem portadors de l’Esperit de Déu dins nostre, tot pren sentit: tant les coses bones, com les dolentes que ens puguin passar. A nosaltres i a tothom. Com n’és d’important aprendre a mantenir-nos constantment en la seva presència..!