Ahir era dijous sant. A la parròquia vem tenir la missa del sant sopar amb mossèn Joan Hakolimana. Vem començar d’aprendre a cantar el parenostre amb una música que va composar un monjo de Montserrat que es diu Odiló. Quan va acabar la missa vem anar amb el mossèn a la capella de les Santes Espines, on hi havia un “monument” senzill preparat: un sagrari de fusta, antic, amb el calze tapat i la patena coberta. A cada costat de Jesús en l’eucaristia, una planta de llorer de les beneïdes el dia de rams –diumenge passat, i a terra dotze candeles grans, sis a cada banda.
El mossèn havia preparat uns textos, els cants i les pregàries. Vem recitar el Salm 118. Els salms 114 al 118 són els que el poble jueu canta després del sopar de Pasqua. A l’Evangeli de Mateu hi diu que Jesús i els deixebles també els van cantar, aquests salms, el dia de la Cena. Què devia sentir Nostre Senyor recitant aquestes paraules mentre anaven cap a l’hort de les Oliveres i sabia que l’havien de fer presoner i portar a la creu? Us en copio alguns trossets:
“Enaltiu el Senyor, que n’és de bo!
Perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d’Israel...”
“Més val emparar-se en el Senyor
que posar confiança en els homes”
“M’empenyien tan fort que anava a caure;
però tu, Senyor, m’has sostingut.
Del Senyor em ve la força i el triomf [“the triumph of Janis Babson “]
és ell qui m’ha salvat”
“No moriré, viuré encara,
per contar les proeses del Senyor.
Els càstigs del Senyor han estat severs,
però no m’ha abandonat a la mort”
“Acosteu-vos amb els rams tot dansant
fins a les vores de l’altar.
Tu ets el meu Déu, et dono gràcies;
t’exalço, Déu meu!
Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.”
També vem llegir un fragment de la “carta a Diognet”, escrita es segle II no se sap per qui. Us la copio tota sencera perquè la trobo molt bonica. Ara potser no la entendreu del tot, però quan sigueu més grans sí. Si seguiu sent cristians, cristianes, segur que us agradarà !:
«Els cristians no es distingeixen dels altres homes, ni pel lloc on viuen, ni per el seu llenguatge, ni pels seus costums. Ells, en efecte, no tenen ciutats pròpies, ni utilitzen un parlar insòlit, ni porten un gènere de vida diferent. El seu sistema doctrinal no ha estat inventat gràcies al talent i especulació d'homes estudiosos, ni professen, com altres, un ensenyament basat en autoritat d'homes.
»Viuen en ciutats gregues i bàrbares, segons els toca en sort, segueixen els costums dels habitants del país, tant en el vestir com en tot el seu estil de vida i, no obstant això, donen mostres d'un estil de vida admirable i, segons el parer de tots, increïble. Habiten en la seva pròpia pàtria, però com forasters; prenen part en tot com a ciutadans, però ho suporten tot com estrangers; tota terra estrangera és pàtria per a ells, però estan en tota pàtria com en terra estrangera. Igual que tots, es casen i engendren fills, però no es desfan dels fills que conceben. Tenen la taula en comú, però no el llit.
»Viuen en la carn, però no segons la carn. Viuen a la terra, però la seva ciutadania és al Cel. Obeeixen les lleis establertes, i amb la seva manera de viure superen aquestes lleis. Estimen a tots, i tots els persegueixen. Se’ls condemna sense conèixer-los. Se’ls dóna mort, i amb això reben la vida. Son pobres, i enriqueixen a molts; no tenen res, però ho tenen tot en abundància. Sofreixen la deshonra, i això els serveix de glòria; pateixen detriment en la seva fama, i això demostra la seva justícia. Són maleïts, i beneeixen, són tractats amb ignomínia, i ells, en canvi, donen honor. Fan el bé, i són castigats com malfactors, i, en ser castigats a mort, s’alegren com si se’ls donés la vida. Els jueus els combaten com a estrangers i els gentils els persegueixen; encara i així, els mateixos que els avorreixen no saben explicar el motiu de la seva enemistat.
»Per dir-ho en poques paraules: els cristians són en el món el què l’ànima és en el cos. L’ànima, en efecte, es troba escampada per tots els membres del cos, així també els cristians es troben dispersos per totes les ciutats del món. L’ànima habita en el cos, però no procedeix del cos, els cristians viuen en el món, però no són del món. L’ànima invisible és tancada a la presó del cos visible, els cristians viuen visiblement en el món, però la seva religió és invisible. La carn avorreix i combat l’ànima, sense haver rebut d'ella greuge algun, només perquè li impedeix gaudir dels plaers, també el món avorreix als cristians, sense haver rebut greuge d'ells, perquè s’oposen als seus plaers.
»L’ànima estima el cos i els seus membres, tot i que aquest l’vorreix; també els cristians estimen els que els odien. L’ànima és tancada en el cos, però és ella la que manté unit el cos, també els cristians es troben retinguts en el món com en una presó, però ells són els qui mantenen el lligam del món. L’ànima immortal habita en una residència mortal, també els cristians viuen com a pelegrins en estatges corruptibles, mentre esperen la incorruptibilitat celestial. L’ànima es perfecciona amb la mortificació en el menjar i beure, també els cristians, constantment mortificats, es multipliquen més i més. Tan important és el lloc que Déu els ha assignat, que no els és lícit desertar-ne.»
