“Bona notícia”. Això és el què vol dir la paraula “Evangeli”.
Ja sabeu que els Evangelis van ser escrits pels seguidors de Jesús. Nosaltres no tenim gaire bona memòria; no ens cal: ja tenim els llibres, els apunts, l’ordinador i el Google on podem trobar tot el què ens fa falta saber. Però fa dos mil anys, no sabia escriure gairebé ningú i tothom estava acostumat a recordar allò que els més grans de casa explicaven mentre dinaven, o després de sopar a la bora del foc, o quan els qui tenien gràcia en fer-ho repetien les històries i els contes. Al final, de tant repetir-les, les sabien de memòria.
Amb els Evangelis va passar el mateix. De primer a Jesús no se’l creia tothom; van ser pocs els qui el van seguir sempre. Molts d’ells, fins i tot familiars seus, tenien el dubte de si no seria un impostor. Això va ser així fins que, després de morir a la creu, va ressuscitar. Aleshores tot va canviar: els qui seguien Jesús i el van veure morir, quan el van poder veure viu una altra vegada, ja no van tenir cap dubte que Jesús era veritablement el Fill de Déu fet home, i no podien estar-se de dir-ho als de casa, als amics i a tothom.
A nosaltres també ens hauria passat el mateix. Imagineu-vos que un amic nostre, per exemple l’Alfons :) , ens diu que ell té súper-poders i que pot volar i enviar rajos de força per elevar objectes. Nosaltres segurament ens el creuríem, perquè l’Alfons és un bon xicot i li tenim confiança, però encara i així, potser ens quedaria algun dubte, oi? Però si un dia que l’Alfons tardava en arribar a la catequesi, de cop i volta s’obrís la finestra i l’Alfons entrés volant i es plantés sobre la taula, aleshores ja n’estaríem segurs del tot. Fins i tot aniríem a casa entusiasmats i ho diríem a tothom: “saps què?, l’Alfons, aquell que ve amb mi a catequesi, té súper-poders !!!”
Doncs als amics de Jesús els va passar el mateix. Quan va ressuscitar i al cap de cinquanta dies va deixar-los per anar al Cel, van córrer a explicar i a escriure en llibres tot allò que recordaven del què havia fet i havia ensenyat Jesús. Més encara amb l’impuls que els va suposar rebre l’Esperit Sant...
Per a ells tot allò era una Bona Notícia. La més gran que mai podia ser explicada. I per a nosaltres també.
dimarts, 30 de novembre del 2010
dimarts, 23 de novembre del 2010
el nostre equipatge
«Necessito ben poc, i allò que necessito, ho necessito ben poc» (St Francesc d'Assís)Els cristians, els qui volem seguir Jesús, tenim uns quants tresors. Els nostres tresors, però, ocupen poc lloc. Hi caben a la motxilla o a la butxaca. Fins i tot si ens banyem a la platja, o a la piscina, o ens dutxem a casa, encara que no duem cap roba posada, els portem a sobre. Els nostres tresors són el parenostre (la conversa amb el nostre Pare del Cel i els seus amics, que són els nostres), les benaurances (la pobresa és la nostra riquesa, l’aflicció és la nostra alegria, la humilitat és el nostre orgull, la gana és el nostre aliment, la compassió és el nostre consol, la netedat de cor és la nostra llum i la nostra lluita és allò que ens asserena). Escoltar, estimar i donar no ocupen gens de lloc, oi que no?.
Fixeu-vos què ens recomana Jesús:
«No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.» (Mc 6, 8)Un mestre així, és fantàstic. Ell no necessita que siguem llestos, ni rics, ni famosos, ni graciosos, ni més simpàtics del què som. Vol que ens acontentem amb el què tenim, i que no ens aturem gaire pensant en nosaltres mateixos. Vol que, sense gaires destorbs, ens llencem a fer el bé, i que si no ho aconseguim del tot, tampoc ens hi capfiquem. Si ho fem malament, li demanem perdó al nostre Pare i, amb el nostre tresor ben lluent una altra vegada, seguim endavant.
dimarts, 16 de novembre del 2010
de veritat i per sempre
Teniu algú que està content de veure-us? Heu sentit mai el desig de tornar a veure algú? Segur que sí.
A la vida desitgem moltes coses, però la que de veritat necessitem més és saber que algú compta amb nosaltres, que algú ens espera i pensa en nosaltres. Aquí hi caben la mare, el pare, els germans, les amigues i els amics, aquell noi o aquella noia que potser ens agrada més que els altres i que ens agradaria que ell o ella sentís el mateix per nosaltres...
L’amistat, l’amor i l’estimació és el més valuós que tenim i és suficient per donar sentit a la nostra vida. Sense amics, sense estimar ningú o sense que ningú ens estimi, tot es torna fosc i avorrit.
Heu anat mai a una residència d’avis? Allí tots estan esperant que algú els digui alguna cosa. Algú que els escolti. Són molts i es tenen a prop, però sovint cada un és lluny dels altres. Són molts però hi ha molta soledat.
L’amistat i l’estimació necessiten reciprocitat. No podem estar sempre esperant que els altres ens escoltin i prou. Som nosaltres qui hem d’oferir primer la nostra atenció, el nostre interès i simpatia, i cal fer-ho de veritat. Fer comèdia i parlar per “quedar bé”, a la llarga no funciona.
ESCOLTAR. Aquest és un bon lema.
I encara més: cal fer-ho sense esperar res, com Jesús, com els sants, com la Janis, que ho van deixant tot, tot, tot, sense quedar-se res. Jesús arriba a donar tranquil·lament la seva comoditat, la seva fama, la seva llibertat, fins i tot la seva fesomia bonica que fan malbé a cops de fuet i bufetades. A la creu li prenen els seus vestits i se’ls juguen als daus; ja no li quedava res de res, però Ell encara respon donant-nos com a mare nostre la seva mare.
Davant de tot això, no és veritat que ens entren ganes de correspondre? Jesús ho sabia. Ja ho havia dit d’una manera molt senzilla amb aquestes paraules:
«I jo, quan seré enlairat damunt la terra (es referia a quan morís a la creu) atrauré tothom cap a mi» (Jn. 12, 32)
Jesús pot ser el nostre amic de veritat i per sempre. Si no ens amaguem ell s’acostarà a nosaltres i farà valuosos els nostres esforços d’amistat amb els altres.
A la vida desitgem moltes coses, però la que de veritat necessitem més és saber que algú compta amb nosaltres, que algú ens espera i pensa en nosaltres. Aquí hi caben la mare, el pare, els germans, les amigues i els amics, aquell noi o aquella noia que potser ens agrada més que els altres i que ens agradaria que ell o ella sentís el mateix per nosaltres...
L’amistat, l’amor i l’estimació és el més valuós que tenim i és suficient per donar sentit a la nostra vida. Sense amics, sense estimar ningú o sense que ningú ens estimi, tot es torna fosc i avorrit.
Heu anat mai a una residència d’avis? Allí tots estan esperant que algú els digui alguna cosa. Algú que els escolti. Són molts i es tenen a prop, però sovint cada un és lluny dels altres. Són molts però hi ha molta soledat.
L’amistat i l’estimació necessiten reciprocitat. No podem estar sempre esperant que els altres ens escoltin i prou. Som nosaltres qui hem d’oferir primer la nostra atenció, el nostre interès i simpatia, i cal fer-ho de veritat. Fer comèdia i parlar per “quedar bé”, a la llarga no funciona.
ESCOLTAR. Aquest és un bon lema.
I encara més: cal fer-ho sense esperar res, com Jesús, com els sants, com la Janis, que ho van deixant tot, tot, tot, sense quedar-se res. Jesús arriba a donar tranquil·lament la seva comoditat, la seva fama, la seva llibertat, fins i tot la seva fesomia bonica que fan malbé a cops de fuet i bufetades. A la creu li prenen els seus vestits i se’ls juguen als daus; ja no li quedava res de res, però Ell encara respon donant-nos com a mare nostre la seva mare.
Davant de tot això, no és veritat que ens entren ganes de correspondre? Jesús ho sabia. Ja ho havia dit d’una manera molt senzilla amb aquestes paraules:
«I jo, quan seré enlairat damunt la terra (es referia a quan morís a la creu) atrauré tothom cap a mi» (Jn. 12, 32)
Jesús pot ser el nostre amic de veritat i per sempre. Si no ens amaguem ell s’acostarà a nosaltres i farà valuosos els nostres esforços d’amistat amb els altres.
dimecres, 10 de novembre del 2010
por i confiança
Por i confiança
Heu tingut mai por? Segur que sí.
Si no tinguéssim por, Jesús no ens diria que no en tinguéssim. Jesús sabia què és tenir por; va tenir molts més motius de tenir por que no pas els seus amics i els dirigents jueus que el van portar a la creu. Però més que tots ells, Jesús la sabia vèncer, la por.
Un dia que camineu sols, de nit, pel poble, imagineu-vos com uns sentiríeu si no hi hagués llum als carrers. En temps de Jesús no n’hi havia de llums als carrers. Imagineu-vos que sou Jesús i poseu-vos en el seu lloc. Ell sap què volen fer-li els qui manen. Ho havia anunciat unes quantes vegades als deixebles:
«Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». (Mc 8, 31-32)
Els ho deia amb tota claredat. Però encara i així no es fa enrere, no s’amaga.
No ens pensem pas que els deixebles eren porucs. Quan a l’hort de les oliveres fan presoner Jesús i fugen tots, ho fan perquè no poden aguantar la situació tan tremenda i plena de pànic d’aquells moments. Joan era un jovenet i per això va poder estar al peu de la creu amb les dones. Una persona jove o les dones, no corrien tant risc que els fessin presoners o els matessin.
La paraula “por” surt 50 vegades als evangelis, però ni una sola referida a Jesús. Hi ha la por dels deixebles “als jueus” (es refereix als jueus dirigents) (Jn 9, 22), la por “dels jueus” al poble (Mc 11, 32; Mc 12, 12), la por d’uns i altres a Déu o a Jesús (Mc 5, 33; Mc 9, 32; Mc 11, 18)), la por als morts i als àngels (Mc 16, 8), la por a la tempesta (Mc 4, 35 -41) i la por de les persones a la misèria i la malaltia (Mt 10, 31; Lc 12, 32).
Jesús no es deixa vèncer per la por perquè coneix el seu Pare, el sent al seu costat i sap que ell és el Fill i, encara que tothom el deixi i molts li tinguin odi, el seu Pare és amb ell (Mt 26, 53; Jn 10, 29; Jn 14, 10). I ens diu que nosaltres també podem fer com ell, podem sentir la companyia “del Pare” i la seva, tal com ell la sentia (Jn 14, 23). Aquesta és la causa i el motiu de la nostra confiança. Quan Jesús ens anuncia “les benaurances” ve a dir: “no tingueu por de...” la pobresa, la tristesa, la persecució, etc.); ve a dir: “no tingueu por, que el meu Pare ho pot tot, i Ell us vigila i us cuida. Ell us donarà la felicitat”. És aquesta confiança la que li fa dir tantes vegades: “no tingueu por”.
Si no confiem, no cal que ens escarrassem a creure. Creure, tenir fe, no és "pensar" molt. És confiar en qui sabem que no ens enganya.
Heu tingut mai por? Segur que sí.
Si no tinguéssim por, Jesús no ens diria que no en tinguéssim. Jesús sabia què és tenir por; va tenir molts més motius de tenir por que no pas els seus amics i els dirigents jueus que el van portar a la creu. Però més que tots ells, Jesús la sabia vèncer, la por.
Un dia que camineu sols, de nit, pel poble, imagineu-vos com uns sentiríeu si no hi hagués llum als carrers. En temps de Jesús no n’hi havia de llums als carrers. Imagineu-vos que sou Jesús i poseu-vos en el seu lloc. Ell sap què volen fer-li els qui manen. Ho havia anunciat unes quantes vegades als deixebles:
«Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar». (Mc 8, 31-32)
Els ho deia amb tota claredat. Però encara i així no es fa enrere, no s’amaga.
No ens pensem pas que els deixebles eren porucs. Quan a l’hort de les oliveres fan presoner Jesús i fugen tots, ho fan perquè no poden aguantar la situació tan tremenda i plena de pànic d’aquells moments. Joan era un jovenet i per això va poder estar al peu de la creu amb les dones. Una persona jove o les dones, no corrien tant risc que els fessin presoners o els matessin.
La paraula “por” surt 50 vegades als evangelis, però ni una sola referida a Jesús. Hi ha la por dels deixebles “als jueus” (es refereix als jueus dirigents) (Jn 9, 22), la por “dels jueus” al poble (Mc 11, 32; Mc 12, 12), la por d’uns i altres a Déu o a Jesús (Mc 5, 33; Mc 9, 32; Mc 11, 18)), la por als morts i als àngels (Mc 16, 8), la por a la tempesta (Mc 4, 35 -41) i la por de les persones a la misèria i la malaltia (Mt 10, 31; Lc 12, 32).
Jesús no es deixa vèncer per la por perquè coneix el seu Pare, el sent al seu costat i sap que ell és el Fill i, encara que tothom el deixi i molts li tinguin odi, el seu Pare és amb ell (Mt 26, 53; Jn 10, 29; Jn 14, 10). I ens diu que nosaltres també podem fer com ell, podem sentir la companyia “del Pare” i la seva, tal com ell la sentia (Jn 14, 23). Aquesta és la causa i el motiu de la nostra confiança. Quan Jesús ens anuncia “les benaurances” ve a dir: “no tingueu por de...” la pobresa, la tristesa, la persecució, etc.); ve a dir: “no tingueu por, que el meu Pare ho pot tot, i Ell us vigila i us cuida. Ell us donarà la felicitat”. És aquesta confiança la que li fa dir tantes vegades: “no tingueu por”.
Si no confiem, no cal que ens escarrassem a creure. Creure, tenir fe, no és "pensar" molt. És confiar en qui sabem que no ens enganya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)