skip to main |
skip to sidebar
Diu al “Veniu amb mi”: «Jesús parla amb autoritat; als qui l’escolten els demana que tinguin fe en ell.»
Quan llegeixies els evangelis te n'adones de seguida: Jesús parla amb autoritat. No dóna mai la impressió de que improvisi o dubti. A més, el comentari de les persones que l'escolten queda recollit en diferents punts dels mateixos evangelis (Mt 7, 29; Mt 21, 23; Mc 1, 22; Mc 1, 27; Lc 4, 32) i ell mateix ho diu ben obertament: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra» (Mt 28, 18). Hi ha una narració, però, que ho posa especialment de relleu. Ho explica sant Joan al capítol setè del seu Evangeli: els fariseus i els grans sacerdots van enviar els guardes del temple perquè el fessin presoner, doncs deien que enganyava la gent. Els guardes van anar-hi per fer el que els havien manat, però mentre esperaven un bon moment per agafar-lo, van sentir el què deia. Deia, per exemple:
«No heu de judicar segons les aparences. El vostre judici ha de ser just.»
«És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'ell, i és ell qui m'ha enviat.»
«Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell.»
Al final, quan va ser l’hora, els soldats no van gosar fer-lo presoner. L’evangeli diu:
«Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir:
— Per què no l'heu portat?
Els guardes respongueren:
— Ningú no ha parlat mai com aquest home.»
Aquell dia, els soldats es devien guanyar una bona esbroncada i potser un càstig. Però en el fons devien quedar ben contents. Jesús se'ls havia fet seus i ells havien fet -deixat de fer- el què creien que havien de fer. Nosaltres els ho agraïm.
[Després de llegir aquest text, imaginar-nos l’escena i comentar-la, la Maria, del grup de la Mercè, ha dit que s’assemblava molt amb el què va passar “amb la pecadora, que volien tirar-li pedres i al final no ho van fer”. Ho has entès perfectament, Maria: Jesús va captivar els qui l’escoltaven al temple i els guardes, de la mateixa manera que va captivar la dona pecadora i els qui volien apedregar-la. A nosaltres, si llegim l'Evangeli, també ens captivarà]
Tot va començar quan l’Anna de la classe de la Isabel va portar de casa seva un Sagrat Cor, i el van penjar a dalt de tot del mural que acabaven d’estrenar.
El Sagrat Cor té una inscripció que diu: “BENDIGO ESTA CASA”. Ells hi van afegir a sota: “Beneeix aquesta classe”. Després, cada setmana pensaven què més li podien demanar a Jesús que beneís:
“Beneeix els fruits de la terra”
“Beneeix la gent gran”
“Beneeix les nostres famílies”
“Beneeix els animals” [que puguin viure en llibertat !!, que no els matin més !!, diu al costat]
“Beneeix els pobres”
“Beneeix els bebès”
“Beneeix aquest món”
“Beneeix els malalts”
“Beneeix el Mn. Joan Hakolimana i la seva família” [va ser després de l’entrevista]
Quina idea més bonica, oi? Abans no arribeu de l’escola, com que sempre us he d’esperar una estona, m’agrada mirar el mural de la classe del costat. El nostre també és bonic. Per això el poso aquí:
Avui llegirem al llibre de catequesi, el “Veniu amb mi”, l’últim apartat del capítol 3, que porta el títol: “Trenta anys entre nosaltres a Natzaret”. Els “trenta anys a Natzaret”, potser ja ho sabeu, es refereixen al temps que Jesús va viure amb el seus pares sense donar-se a conèixer al món. Vivia “entre nosaltres” sense que ningú el conegués com a Fill de Déu. Li deien el “fill del fuster” (Mt 13, 55).
Aquests trenta anys mai no els hauríem de perdre de vista. Jesús ens va ensenyar com havíem de fer les coses, i ens ho va ensenyar no tan sols amb el què deia, sinó també amb el què feia. A més de resar i predicar, va passar trenta anys de la seva vida aprenent i treballant com qualsevol de nosaltres. Fixeu-vos: de trenta-tres anys, tan sols tres fent coses "especials". Els altres trenta, ben igual que qualsevol de nosaltres.
Dissabte passat, la Isabel i jo vem anar amb unes quantes persones més a escoltar una xerrada que ens va fer el vicari episcopal de la nostra diòcesi. El vicari episcopal és la persona que es cuida de fer les funcions del bisbe quan aquest no hi és, i també li fa d'ajudant i conseller. És un mossèn que es diu Joan Casas. Abans de ser vicari episcopal havia estat molts anys a Ruanda —un país que ja coneixem una mica, oi?— fent de missioner. Com que és una persona que ha viscut moltes experiències, quan es posa a parlar sembla que li falti temps per explicar tot el què li passa pel cap.
«Una vegada —ens va dir— vaig anar a França i, a la missa, el sacerdot va dir que "la pau és la seguretat de sentir-se estimat". Això em va agradar molt —deia mossèn Joan— perquè és veritat que quan un es sent estimat, aleshores té pau dins seu. Si un sap que hi ha una persona que l'estima, no li cal fer grans coses per a ser feliç. Ja en té prou amb el treball de cada dia. No li cal escriure un llibre —Jesús no ho va fer— ni fer res d'especial. La monotonia de cada dia és bonica si un té bora seu una persona que l’estima. Natzaret era un poblet ben petit: tan sols tenia tres-cents habitants, i allà era on "Jesús creixia i s'enfortia, ple d'enteniment" (Lc 2, 40).»
A mi em va fer gràcia com, després de dir que a Jesús no li feia falta sortir del seu poble petit ni fer res d'especial per a ser el Fill de Déu (si més no, no hi tenia cap pressa..), després de dir-ho, mossèn Joan li donava la volta i ho posava a l'inrevés. Deia: "Nosaltres, com Jesús, per a créixer necessitem l’ambient petit de Natzaret". O sigui: no és que sense ser "famosos" i sense fer "proeses" puguem fer "coses grans" com les va fer Jesús, sinó que és a l'inrevés: les nostres "proeses" i la nostra "fama" haurien de ser fer "coses petites", les mateixes que fem cada dia, però fent-les amb il·lusió i amb ganes, sabent que allò que fem és molt semblant al que va fer Jesús gairebé tota la vida.
Tot això que ens deia mossèn Joan, potser ens servirà per entendre millor el què diu el llibre a la pàgina 45...
