"pertot arreu"

Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven.(Marc 16, 20)

És l’últim dia del “Posa’t en Camí”, avui. Us en recordeu del primer dia? vem fer el dibuix d’una motxilla, una cantimplora i un camí que s’allunyava davant nostre. I, què curiós: l’últim dia, en comptes d’haver arribat a lloc, resulta que el text de L’Evangeli de Marc, que és justament l’últim versicle, ens parla una altra vegada ―com al principi― de començar un nou viatge (“Ells se n’anaren a predicar pertot arreu”).

Després d’haver seguit Jesús pel camí de la seva predicació, després d’haver escoltat tot el què ens deia, d’haver vist com anava deixant enrere tot el què tenia i quedar-se tan sols amb la creu, com un crit mut que ens deia fins a quin punt ens estimava; després de la gran alegria del seu retorn a la vida, que tampoc té paraules que la puguin expressar; després, dic, torna a repetir aquell encàrrec senzill que hem repetit tantes vegades: “aneu per tot el món i anuncieu la bona nova” (Mc 16, 15)

I quina és la diferència?, ens podríem preguntar. Què hi ha de diferent entre el posar-se en camí del primer dia i el d’avui? Jo diria que la diferència és un detall petit: Avui hi ha llum, com el primer dia, però així com la llum del primer dia venia de fora, avui en canvi, surt de dins. Hem begut la poció de la Pentecosta i tenim l’Esperit en nosaltres, o més ben dit: és l’Esperit qui ens té. (Us recordeu què deien la gent dels apòstols aquell dia?: que havien begut més del compte!). Abans no podíem parlar perquè parlàvem en nom propi i ens fèiem l’interessant, nosaltres érem els protagonistes. Ara, en canvi, parlem perquè no en tenim més remei. Necessitem explicar, amb l’oblit de sí mateix de qui està enamorat, que Jesús, i per ell tots els altres (Jesús també és els altres ―Mt 25, 40; Fets 9, 5―) és qui de veritat ens importa, i per això ens en anem “a predicar pertot arreu”: perquè a nosaltres, que som petits, petits, ja no ens hi cap dins !

enrere les pors !

Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. (Marc 16, 12 - 13)

La nostra Església no neix el dia de Nadal, ni el dia del Sant Sopar, ni tan sols el dia de la Resurrecció. Quan neix, doncs? Neix el dia de la vinguda de l’Esperit Sant, que també en diem la Pentecosta. Aquest dia el celebrem, tal com ho feien els jueus, després de cinquanta dies de la festa de la Pasqua.

Hi ha, doncs, uns vincles històrics, però també de concepte:

La Pasqua dels jueus, que celebra l’alliberament d’Egipte i el pas del mar Roig (recordeu: pasqua = pas) coincideix amb el temps de l’inici de la sega. El dia de Pasqua, Jesús, l’Anyell pasqual, mor per nosaltres.

La Pentecosta (cinquantena), que celebra l’Aliança de Déu amb Moisès i el poble jueu a la muntanya del Sinaí (Déu dóna a Moisès les taules de la Llei), coincideix amb el final de la sega; els jueus també en deien “festa de la recol·lecció”. El dia de Pentecosta, l’Esperit Sant es manifesta i es rebut pels deixebles reunits amb Maria al Cenacle.

Aquell és el dia en què reben “l’encàrrec” de què tant hem parlat. Al mateix temps també reben un regal molt especial que els fa possible allò de “portar esperança als altres”: perden la vergonya i la por.

Hi ha un canvi molt gran. Vosaltres potser no us hi heu fixat, però jo sí: durant tot aquest curs de catequesi, al seguir el nostre llibre, el “Posa’t en Camí”, hem parlat molt de moure’ns i d’esforçar-nos, hem hagut de parlar de “dificultats en el camí”, “prendre la creu”, “aportar”, “refiar-nos”, “compadir o patir-amb...”, i si us he de dir la veritat, tenia moltes ganes d’arribar al tema d’avui. Perquè en aquesta feina de repartir esperança, no comptem pas amb les nostres forces i prou. No és un camí trist, no, el nostre. Tenim, com l’Astèrix i l’Obelix, el nostre “secret”, la nostra carbasseta amb la “poció màgica”. No és res més (ni res menys !) que la Força de l’Esperit, la poció de la Pentecosta :)

"no tingueu por !"

Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir."
Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por. (Mc 16, 6-8)

Quin entramat, quina barreja, quin joc de sensacions !

Dijous a la nit, la sensació d’entendre-ho tot. Jesús, en la intimitat d’aquell sopar tan ben preparat, ens parlava com mai ho havia fet. Ens va rentar els peus d’un en un. Mai no havia estat tan tendre i carinyós amb nosaltres. “Jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”, ens deia, “que els vostres cors s'asserenin i no temin“, i “tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres”. “Sou els meus amics”, i “fillets meus”, ens va arribar a dir...

Després del sopar, a l’hort de les oliveres, ens vem quedar adormits i, de cop i volta, les torxes, els soldats, la por... tots vem fugir i Ell ve ser fet presoner.

Abans d’ahir, divendres, el vem veure patir, el van pegar, se’n van riure de mala manera... quines burles més cruels !, i més cops, i les espines... i Ell no deia res. El van assotar, el van escridassar Quan ja no podia més, sense ni haver dormit, li van fer carregar la creu i el van clavar allí. Viu encara, es van repartir els seus vestits, com dient-li: “tu ja no els faràs servir perquè moriràs aquí...”

Nosaltres teníem por, estàvem com bojos i molt espantats. No sabíem on amagar-nos. Encara teníem la sensació de l’aigua als peus quan ens els va rentar i... tot ens havia caigut al damunt. No sabíem a qui anar ara que Ell, a qui havíem seguit i teníem per Déu, ja no hi era. Tot s’havia ensorrat. Teníem molta por !

Dissabte, quin silenci ! Pere estava destrossat i plorava, i tots, de tant en tant, tampoc ens podíem aguantar i fèiem com ell.

Avui diumenge, alguns de nosaltres havien marxat, els altres seguíem amagats, tots estàvem enfonsats i ningú no deia res; però al matí, d’hora, han vingut esverades Maria Magdalena, la Joana, Maria la mare de Jaume i les altres, i ens han dit que havien anat al sepulcre i havien trobat la pedra apartada. Han dit que Jesús no hi era. Diuen que han vist dos àngels. Pere i Joan hi han anat i no han vist el cos de Jesús: tan sols hi havia el llençol aplanat. Però no han vist cap àngel. Pere ja no plora; està molt pensatiu. Joan, de tant en tant li dóna un cop de colze i somriu amb aires de misteri...

Ara han trucat a la porta. Són els que han marxat aquest matí. Diu que venen d’Emmaús i que... han vist Jesús i han sopat amb Ell. Però, qui ha entrat ara? Sembla... pot ser?! És...