Janis (4)

Quan la seva mare li va dir a la Janis que havia d’anar a l’hospital, es va disgustar molt. “A l’hospital?!” va dir. “Jo no hi vull anar, a l’hospital ! No estic malalta, tan sols estic cansada.. i a més, allí m’hi moriria, tan sola, sense tu i el popà !!” La seva mare no va dir res; la va acaronar i després li va parlar amb suavitat: “Ja sé com et deus sentir, bonica; se’t fa difícil a tu, i a mi i a tots, però hem de fer el què el metge diu, si volem que et posis bé..” “Més a més, hem d’acceptar les coses dolentes que Déu permet, tal com acceptem les que ens fan feliços. Ell sap el què és millor per a cada ú de nosaltres i, si tu pots arribar a dir-li que vols el què Ell vulgui, no et serà ni la meitat de difícil. Ja ho veuràs !” La Janis es va eixugar les llàgrimes i va dir-li a la seva mare que li agradaria quedar-se una estoneta sola a la habitació per pensar en allò què li havia dit. Quan ja se n’anava, la seva mare va veure-la com es posava a resar. Al cap d’una estona va baixar dient: “Tot a punt, momà. Ja estic preparada..”

Al vespre va ingressar a l’hospital, en una sala amb d’altres nens. Els pares van pujar un moment per dir-li adéu. Ella estava asseguda al llit, amb les cames creuades; duia una camisola blanca i ja estava mirant interessada els altres nens que hi havia a la sala. Qual la van abraçar per marxar els va dir fluixet: “tornareu a veure’m, oi?”

De seguida es va fer amiga de cada un dels nens que hi havia allí. Era com si les malalties dels altres sempre li semblessin més importants que la seva. Tot va ser recuperar una mica les forces i abocar-se, joiosa, a fer companyia i repartir atencions ara a l’un, ara a l’altre, com si se li eixamplés d’alegria el cor i no tingués més remei que repartir-la..

Anava a animar la petita Sue que no parava de plorar per la seva mamà; cantaven plegades amb la Jo-Anne; els explicava els seus millors contes al grup de nens que no es podien moure per culpa dels seus braços, cames i caps trencats, i els posava bé el coixí; li portava vasos d’aigua a en Johnny que no parava de donar la llauna a les infermeres; li donava un cop de mà a la Paula amb els seus deures —la pobra Paula, que havia de fer classes allí mateix amb una tutora, de tant temps com feia que era a l’hospital.

Gairebé cada tarda hi anava la seva mare a veure-la i, al vespre, quan podia, s’hi ajuntava el seu pare. També van anar a veure-la dues germanes del col·legi; li van portar regals dels companys de classe i també una figureta de plàstic d’un Nen Jesús i un quadret petit amb una fotografia de santa Teresa de Lisieux. Aquests dos regals van ser molt importants per la Janis durant l’any i mig que va viure encara. Els metges ja els havien dit als pares que no podria viure gaire més temps d’un any, però a ella això no li ho van dir.

Aviat va passar tot un mes i, al cap d’uns dies, com que amb el tractament havia anat millorant força, li van donar permís per tornar a casa.

Janis (3)

Aquell més de Febrer va nevar molt. La Janis estava entusiasmada. Es passava moltes estones al carrer jugant a la neu. Un dia, però, de cop i volta, es va sentir molt cansada. Només tenia ganes de badallar i no tenia forces ni per menjar. La seva mare va pensar que devia estar agafant un refredat; però va passar tot el mes i la gana no li tornava. Es va aprimar i feia mala cara.

Un dia que feia molt vent i nevava, tornant de l’escola, de fluixa com estava gairebé no podia avançar. La força del vent la feia caure. La seva germana més gran, la Charmaine i en Roddy, que era més petit que ella, ja havien arribat a casa. La seva mare la va veure per la finestra com feia esforços per caminar i, espantada, va enviar en Roddy perquè l’ajudés a arribar. El nen, li va agafar els llibres i es va posar al seu davant per obrir-li pas. Ella, agafada a la jaqueta d’en Roddy, finalment va entrar a casa i es va deixar caure en una cadira: “No sé què em passava”, va dir, “és que no podia caminar més”. “Estic tan cansada...” La seva mare se la va mirar i no va ser fins aquell moment que es va adonar de com estava pàl·lida i prima. Aquells ulls castanys que tenia semblava que li omplissin la cara.

L’endemà, el seu pare va plegar aviat de la feina i la va portar al metge. El metge li va dir somrient: “Què, noieta, què és això? una nova manera de no anar a l’escola?” La Janis el va fer riure quan li va contestar de seguida: “No. És una nova manera que ha trobat el meu pare d’escapar-se de la feina...”

El metge la va enviar a l’analista per fer uns anàlisis de sang i, quan van tenir els resultats, van veure que la cosa era greu. Li van dir al seu pare que probablement tenia Leucèmia (un càncer a la sang) i que de moment hauria d’ingressar a l’hospital l’endemà mateix...