resar amb l'evangeli

A la parròquia no sou vosaltres, les nenes i els nens, els únics que feu catequesi. Els grans també en fem. Uns quants de la parròquia, ja ho sabeu, ens trobem de tant en tant per aprendre coses de Déu i llegir la Bíblia. També, ja fa anys que un grup anem a Artés per assistir a un curs del nostre arxiprestat que en diuen “curs de formació continuada”. Fa dos dimarts, al curs de formació continuada va venir a parlar-nos un jesuïta que es diu Carles Marcet. Un jesuïta és un monjo seguidor de sant Ignasi de Loiola. Sant Ignasi de Loiola (1491 - 1556) va viure un temps a Manresa i allí va començar a escriure un llibre important i conegut, que des d’aleshores ha fet molt de bé a moltes persones: els “exercicis espirituals”. En aquest llibre s’explica com es pot fer per pregar cada vegada millor, i en Carles, el jesuïta que va venir a Artés ens explicava algunes maneres que ens podien anar bé per resar. La primera manera que ens va explicar era aquesta:

Cada un de nosaltres, ens deia, podem reservar-nos una estona cada dia per resar i parlar amb Déu. No cal que sigui una estona molt llarga. Per començar n’hi hauria prou amb deu minuts o un quart d’hora. Però com que moltes vegades és fàcil que ens distraguem, ens podria anar bé de resar amb l’evangeli. Per a resar amb l’evangeli ho podríem fer agafant un text, una història de les que hi surten, i llegir-la poc a poc, amb calma, imaginant-nos l’escena que explica. A nosaltres ens va fer tancar els ulls i ens va anar llegint la història del cec de naixement (Lluc 18, 35-43). Mentre ho feia, entremig, ens anava comentant com s’ho imaginava ell: els posats de la gent, els sorolls, la manera com devien anar vestits.. Després, amb els ulls tancats encara, ens va dir que tornéssim a “passar la pel·lícula”; aquesta vegada, però, no havíem de veure el que passava "des de fora", sinó que ens havíem d’imaginar que nosaltres mateixos érem un dels personatges: per exemple el cec. Ara, en comptes de comentar-nos el que es veia i se sentia, ens explicava el que devien pensar i sentir els personatges. Això, ens deia, era una bona manera de pregar. I sí que ho és. Podeu provar-ho..
Fixeu-vos: després d’aquell dimarts, vaig trobar un text de Teresa de Lisieux (ara ja la coneixeu una mica), però que no és de quan tenia nou anys. Aquest el va escriure quan ja tenia més de vint anys. Em va agradar trobar-lo perquè parla justament del que ens va explicar en Carles: de resar amb l’evangeli..

Diu així:

“Però per sobre de tot és l’Evangeli qui em manté durant les meves oracions, en ell trobo allò que és necessari per a la meva pobra ànima. Sempre hi descobreixo noves llums, sentits amagats i misteriosos...

Comprenc i sé per experiència que «el regne de Déu és dins nostre» (Lluc 17, 21). Jesús no té necessitat de llibres ni de doctors per a instruir les ànimes. Ell, el Doctor de doctors, ensenya sense brogit de paraules... Jo no l’he escoltat de parlar, però sento que és en mi, a cada instant. Ell em guia i m’inspira allò que he de dir o fer. Descobreixo, just en el moment en que en tinc necessitat, llums que encara no havia vist. Sovint no és pas durant les meves oracions quan les llums són més abundants, sinó més que res enmig de les ocupacions del dia...

Mare estimada, després de tantes gràcies, ¿no puc cantar jo, amb el salmista: «Que el Senyor és BO, que la seva MISERICÒRDIA és eterna»? (Salm 118)”

(Teresa de Lisieux a “Història d’una ànima”)

l'Advent

En l’Església tenim un calendari especial. Es diu el “calendari litúrgic”. El calendari litúrgic és com un joc que encetem cada any i que ens serveix per recordar i celebrar al llarg de tot l’any les festes dels sants de cada dia i les altres festes més importants: els diumenges, els temps de Nadal, Quaresma, Pasqua.., alhora que anem repassant, dia a dia, tot el que Jesús va ensenyar. El calendari litúrgic no comença el dia 1 de gener, sinó cinc setmanes abans, cap a principis de desembre, amb el temps que en diem “Advent”.

Advent vol dir “espera”, I què esperem?. Doncs esperem una de les festes més emocionants de tot l’any: el naixement de Jesús, el Nadal. Heu tingut alguna vegada un calendari d’advent? Amb el calendari d’advent podeu entendre el que us deia de que el calendari litúrgic és com un joc: és divertit que cada dia tingui la seva finestreta amb la sorpresa que ens va acostant cada vegada més al gran dia..

“Advent”, per a nosaltres els cristians, és un temps en que mirem de preparar-nos per donar-li la benvinguda a Jesús el dia en que va néixer, tal com ho van fer la verge Maria i sant Josep, com els pastors de Betlem i els reis Mags. És un temps en el que podem aprendre a esperar amb il·lusió, i també amb unes estones de silenci i pregària. Il·lusió perquè estem contents que Jesús neixi i ens porti notícies tant bones com que Déu és el nostre pare, que ens estima, que es preocupa de nosaltres i que dóna sentit a les nostres vides. Per Jesús sabem que la nostra vida la de les persones que estimem no s’acaba quan ens morim, sinó que després ens tornarem a trobar en el Cel per sempre. Ens fa il·lusió també perquè les festes de Nadal són boniques, plenes de llums i de costums que ens agraden: els àpats especials amb la família, el pessebre i l’arbre de Nadal, els torrons i les neules, el tió, el dia de Reis, les vacances..

I també amb unes estones de silenci i de pregària, dèiem. Si no hi ha silenci no hi pot haver pregària, doncs és enmig del silenci que neix la pregària. El silenci fa possible “trobar” dins nostre Déu que espera que li parlem. Si no hi ha silenci i pregària, no podem aconseguir celebrar el Nadal “per dins”. L’evangeli ens parla de com la verge Maria ho feia així quan diu d'ella: «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (Lluc, 2, 19).

Teresa de Lisieux - 2 -

 

Avui he buscat en la col·lecció de cartes que santa Teresa de Lisieux va escriure, a veure si en trobava una de quan tenia nou anys. I, sí senyor: n’he trobat una ! Us la he traduït del francès (encara que jo no en sé gaire, de francès).

 

És una carta que li va escriure a la mare superiora del convent –Maria Gonzaga- on havia anat a viure la seva germana gran, que es deia Paulina. Un temps abans –ja tenia nou anys-, li va explicar a la Paulina que ella també volia ser monja carmelita, i que ho volia de veritat, no per fer com ella, sinó “per Jesús” a qui estimava i sentia que la cridava a fer-ho. Un dia que va anar a visitar-la, va parlar amb la mare superiora de les seves ganes de fer-se carmelita. Ella li va dir que ja es creia el què li deia, però que hauria d’esperar a que tingués setze anys. Amb tan sols nou anys, encara era massa petita per a prendre una decisió tan important. Mentrestant tindria que preparar-se per a fer molt bé la primera Comunió.

 

Teresa li escriu així a la mare superiora:

 

«Mare meva estimada, fa una bona temporada que la he vist; per això estic ben contenta d’escriure-la per tornar-li a parlar de les meves petites coses. Paulina m’ha dit que vostè estava d’exercicis, i voldria demanar-li que pregui al bon Jesús per mi, doncs tinc força defectes i me’n voldria corregir.

»Fa falta que em confessi amb vostè. Des de fa algun temps sempre responc quan la Maria em demana que faci quelcom. Sembla ser que quan la Paulina era petita i ella s’excusava amb la meva tieta de Le Mans ella li deia: “Tants forats, tantes clavilles”, però jo sóc pitjor encara. Així que em vull corregir i a cada petit forat ficar-hi una floreta bonica que oferiré al nen Jesús per preparar-me a la meva primera Comunió. Oi, mare estimada, que resareu per això? Sí, aquest moment bonic vindrà ben aviat i, com seré de feliç, quan el nen Jesús vindrà al meu cor, de tenir tantes flors boniques per oferir-li.
»A reveure, mare estimada. Us abraço tan tendrament com us estimo.

»La vostra filleta

Thérésita»

 

Nosaltres també podem aprendre a corregir les nostres faltes, els nostres defectes, posant flors (pregàries i coses bones) que “tapin” els forats d’allò que fem malament.

Teresa de Lisieux

«Hi ha coses que sent el cor i que ni la paraula ni tant sols el pensament les poden expressar.. Què bonics eren per a mi els dies en que el meu rei estimat [parla del seu pare] em portava amb ell a pescar ! M’agradaven tant el camp, les flors i els ocells ! De vegades intentava pescar amb la meva petita canya. Però preferia anar a seure sola a l’herba florida. Els meus pensaments, aleshores, es feien molt profunds, i sense saber què era meditar, la meva ànima s’endinsava en una veritable pregària..»


Aquest text és de santa Teresa de Lisieux. Teresa de Lisieux (santa Teresina del nen Jesús), de ben petita va decidir que volia fer-se monja. Una monja és una persona que, en comptes de casar-se, va a viure amb altres monges en un convent i es dediquen per sobre de tot a pregar. Això ara us pot semblar molt avorrit, però alguna vegada, al camp, o veient un paisatge bonic –tal com li passava a la Teresa quan era petita-, o un dia escoltant una música o llegint un llibre que us agrada, o quan us sentiu estimades o estimats per algú, pot ser que us entrin ganes de donar-li gràcies a Déu que ha fet un món tan meravellós. Potser us adoneu que, al costat de moltes coses que no van bé i que no donen la felicitat, quan us poseu a parlar amb Déu, amb la Verge Maria, amb el bon Jesús, aleshores tot és bonic i teniu la sensació que estar amb ells és la cosa menys avorrida que hi ha perquè és la única que durarà per sempre i que us fa feliços de veritat.

Teresa de Lisieux va viure el segle passat a França. La seva mare va morir quan ella era petita i les seves germanes, més grans que ella, i el seu pare, la van cuidar molt. Ella mateixa diu que era una nena bastant “mimada”, però sempre va esforçar-se a ser bona persona, estudiar i treballar, i ajudar els altres. Va entrar al convent quan tenia catorze anys. A més de pregar, aviat li van fer l’encàrrec de donar classes a les novícies (noies que també es volien fer monges). Era l’alegria del seu convent. Ben aviat va emmalaltir de tuberculosi. La seva superiora (la monja que manava al convent), que coneixia la seva sensibilitat, li va demanar que escrivís en un quadern la història de la seva vida. Ella ho va fer així i fou gràcies a això que, després de morir, tots hem pogut conèixer els seus pensaments i la manera com estimava Déu. Quan ho van publicar en un llibre, li van posar aquest títol: “Història d’una ànima”.

És un bon llibre i jo us l’aconsello.

quan la Verge Maria tenia nou anys

«De qui, si no de tu, àvia de Jesús, mare de Maria,
aprengué la Verge Santa que de Déu tot ho rebia,
i a guardar-ho en el seu cor i meditar-ho cada dia...»

(de l’estampa de Santa Anna de Claret)

Com devia ser la Verge Maria quan tenia nou anys ?

Els evangelis ens diuen poques coses d’ella. Diuen els historiadors que quan Maria es va casar amb sant Josep devia tenir quinze o setze anys (l’evangeli de Lluc parla d’una “noia”). Devia tenir aquesta edat, doncs quan es diu d’ella que “guardava totes aquestes coses en el seu cor i les meditava”.

La verge Maria resava, parlava amb Déu i escoltava el que Déu li deia. Va ser mentre resava que se li va aparèixer l’àngel i li va anunciar que havia de ser mare del Messies. Els jueus vivien esperant el Messies (l’Enviat, el Salvador): aquell a qui Déu havia promès enviar per alliberar-nos.

Si llegim aquesta escena de l’anunciació a l’Evangeli (Lluc 1, 26 – 38), i si ens fixem en el que diu la pregària que li surt de dins a Maria quan va a veure Elisabet la seva cosina (el “Magníficat” que trobem a Lluc 1, 46 – 55), ens podem fer una idea de com era Maria quan era petita: senzilla, humil (no era gens “creguda”), sensible, amable, una mica tímida, diria jo, i reservada. Li agradava la seva família i no volia destacar. Resava, i tot el que era de Déu la posava contenta.

Per això trobo tan bonica la imatge de la mare de Déu assentada a la falda de santa Anna. Ens mira contenta al costat de la seva mare. El llibre que està llegint és el mateix que la seva mare tenia tancat: ella l’ha obert i sembla oferir-nos-el perquè el llegim. Si ho fem, sembla dir, ens farà estar contents com ella. Aquest llibre és la Bíblia on més tard s'hiexplicarà (en el Nou Testament) la vida de Jesús, el seu Fill, el Messies, de qui va dir: “feu el que Ell us digui” (són les seves últimes paraules -les de Maria- a l’Evangeli).

Jesús - 2 -

En els evangelis no surt escrit enlloc que Jesús jugués, cantés, mengés xuxes, recités poemes, rigués, plorés, s’enfadés i es posés trist o content. Però una cosa sí la sabem amb tota seguretat: que Jesús era una persona com nosaltres. Això sí que ho diuen els evangelis. Quan era més gran, Jesús  feia tot el que us deia, i el més normal es que de petit també ho fes. Ara us explicaré una cosa que va passar quan Jesús tenia dotze anys:

Un dia, Jesús va “pujar” a Jerusalem amb els seus pares. Hi anaven cada any per Pasqua. Però aquella vegada, quan ja tornaven, Maria i Josep es van adonar que no hi era. L’havien perdut. Quan al cap de tres dies el van trobar, Jesús s’estava al temple “assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes”. Van quedar sorpresos de trobar-lo allà i no entenien per què ell no estava buscant-los, també. Encara es van quedar més estranyats quen els va dir: -“Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?”. I diu l’evangeli que després va tornar a casa amb ells i “els era obedient”. S’hi va estar divuit anys més, fins que en va tenir trenta.

Això a nosaltres ens diu que, si volem fer com Jesús, encara que siguem petits, a més de jugar i cantar, riure i plorar, estar tristos i posar-nos contents, també podem aprendre a fer tres coses que feia ell, Jesús, quan era petit:

1. Escoltar i fer preguntes. Sobretot, escoltar. Moltes vegades ens pensem que fer bé als altres és tan sols donar-los coses, i com que nosaltres no tenim gaire coses per donar ens sembla que ja no podem fer res. Escoltar el que ens explica una persona, gran o de la nostra edat, és ajudar-la i comprendre-la. Fa un gran bé. I fer preguntes, interessar-nos pels altres, demanar, també fa el bé. No us heu adonat alguna vegada com es posa content un avi o una iaia quan els hi demanem un favor?

2. Estar a casa del Pare. On és a casa del Pare? Doncs a l’església ! Tan sols a l’església, el Pare? No. Déu és Esperit, i si nosaltres ho volem, el podem trobar dins nostre. Allí ens escolta i ens diu coses. Això és pregar, resar. Jesús vol que aprenguem a gaudir del silenci i de la pregària. També vol ensenyar-nos que a l’església s’hi està bé; si n’aprenem ara de petits, tindrem un tresor per quan siguem més grans. Passa com quan ens afeccionem a llegir. Després, quan ets més gran, mentre moltes persones s’avorreixen a les sales d’espera o si han d’estar a l’hospital molts dies, els que de petits han après a passar-ho bé amb un llibre a les mans, tot això que tenen de guanyat..

3. Obeir. Ser una persona que fa cas de que li diuen. És important, això, també. Si fem cas del què ens diuen, aleshores no serem “xulos” ni creguts. Vol dir que respectem els qui ens volen ajudar. Respectar i deixar-se ajudar és una manera senzilla de fer-nos amables i viure en pau amb tothom, oi que sí?

Jesús

He pensat que, durant uns quants dies, us podria explicar algunes històries de nens de la vostra edat: nou anys.

Avui començaré per un nen que el coneixeu prou bé. Es diu Jesús.

Jesús, ja ho sabeu, va néixer a Betlem. La seva mare es diu Maria i el seu pare aquí a la terra, Josep. Tots els nens, ja us ho han explicat, “venen” d’un pare i d’una mare, són com una barreja de tots dos. Jesús és una “barreja” de Déu, que és el seu pare del cel, i Maria, que és la seva mare de la terra. Al seu pare de la terra, sant Josep, també s’hi devia assemblar força doncs li va ensenyar gairebé tot el que sabia i devia tenir una manera de fer les coses, uns posats semblants als seus.

Jesús, en podeu estar segurs, no era un nen gaire diferent de vosaltres. Primer de tot, perquè Jesús era molt bo i tots els nens també ho sou, de bons (quan una persona aprèn coses dolentes sol ser quan es fa més gran). Però també era ben semblant a vosaltres perquè... era un nen de debò: ell va venir aquí a la terra perquè, sent Déu, volia ser un de nosaltres, fer-nos companyia, que ens podéssim acostar a ell i demostrar-nos que ens estimava.

Jesús jugava, cantava, li agradaven les “xuxes”, es feia mal, recitava poemes -els salms-, reia i plorava, s’enfadava, es posava trist o estava content. L’únic que no feia era aprendre a ser dolent. Això ni ho volia ni li entrava..

Fa uns dies vaig llegir en un llibre que Déu és un nen (1). Nosaltres estem acostumats a dir-ho a l’inrevés, això. Diem: “Jesús és Déu, i com que aquest nen que es diu Jesús és Déu, coneixem un nen que és Déu". I també és veritat. És molt interessant per a nosaltres adonar-nos que Déu és un pare (de fet és un pare i una mare), però que també és un nen !

Innocent, com un nen; rialler, com un nen; que no ens mira amb ulls complicats, com un nen; que no entén quan fem coses dolentes, com un nen; i que (això és el Nadal) el podem agafar i fer-li festes i dir-li tonteries sense por, com ho faríem amb un nen.

un armari grandiós

Comencem un nou curs. Els nostres noms: Cesca, Marina, Queralt, Marc i Mingu.

Encara no tenim cap foto, però de seguida que la tinguem la posarem aquí. Aquest curs hem avançat: ara som més petits. També ens trobem en un lloc especial: l'habitació més amagada dels locals parroquials. Tenim una taula mitjana i una de petita, sis cadires, un armari grandiós i un altre de petit. En el grandiós encara no sé que hi ha; avui ho mirarem. En el petit hi ha dues capses de llapissos fets servir i uns quants llibres que no sé molt bé quins són, tan sols sé que hi ha el pilot de Nous Testaments.

A catequesi, cada dimarts ens explicarem coses i jugarem, seguirem el llibre que ens han donat, el “Veniu amb mi”, farem dibuixos i els pintarem. També aprendrem algunes pregàries i, el més interessant, diria jo: llegirem històries dels Evangelis de l’armari petit i aprendrem a trobar-ne els capítols i els versicles.

Un versicle és una frase de l’Evangeli, un tros de text que ens diu una cosa. Al Nou Testament hi ha quatre llibres (els quatre evangelis) i un munt de cartes. Cada llibre està ordenat per capítols, i cada capítol té uns quants versicles.

(les tires de paper pintades de colors les han fet avui mentre parlàvem la Marina, la Cesca i la Queralt)

conseqüents

Cap a mig curs us proposava una col·lecció de llibrets: la col·lecció "pensa-hi" de Brigitte Labbé i Michel Puech. Dèiem que "nosaltres hauríem de ser persones a les que ens agrada entendre, pensar, estudiar, veure el fons de les coses". Persones, com deia sant Pau, que hem de saber "donar raó de la nostra fe". Fixeu-vos, però, que per poder donar raó de la nostre fe, no n'hi ha prou amb pensar i entendre, cal donar un pas més: el de estar disposats a "dir i fer" allò que creiem, quan faci falta: amb les nostres paraules i amb la nostra manera de fer. D'això se'n diu "ser conseqüent". Sempre que faig servir aquesta paraula, "conseqüent", em recordo de mossèn Ramon. Vosaltres potser el coneixeu. Ara viu a Manresa i és el rector de la parròquia de sant Pere Apòstol, però abans va ser rector de la nostra parròquia durant molts anys. Una vegada, a la revista "d'Or" que publica l'ajuntament li van fer una entrevista. Una de les coses que li preguntaven era que digués quina qualitat apreciava més en una persona, i ell responia: "ser conseqüent, que sigui conseqüent". Ser conseqüents és una exigència del sentit comú i també de la lleialtat. Si jo, per exemple, he arribat a entendre que per conservar els recursos naturals cal reciclar, aleshores, ho hauria de fer a casa meva (és de sentit comú), i si els de casa s'organitzen per a fer la recollida selectiva, jo no en puc quedar al marge i desentendre-me'n encara que en algun moment em resulti incòmode o difícil, com quan toca baixar el vidre als contenidors o treure les restes d'orgànica dels envasos: no seria un comportament lleial.. Avui, 22 de Juny, és sant Tomàs More. Un sant anglès que va viure al segle XVI. Ell era una persona a la qui agradava molt pensar, llegir i entendre les coses, va escriure un llibre molt conegut que es titula "UTOPIA". Utopia, que en grec vol dir "lloc que no és enlloc", és un país inventat on Tomàs More va imaginar com haurien de ser les lleis i la societat ideals. Allí ell va poder expressar, en forma de conte, com voldria que hagués estat organitzat el seu país. Tomàs More era amable i simpàtic, i sabia fer broma. El seu gran amic, que l'estimava molt, era Erasm de Rotterdam, un altre gran pensador holandès, que amb Tomàs More i alguns personatges més del seu temps, podríem dir que van ser els iniciadors d'allò que anomenem l'humanisme. A Tomàs More el van escollir per a ser Gran Canceller d'Anglaterra (l'equivalent del que avui seria el President del Govern). Per sobre seu tan sols tenia el Rei, Enric VIII, que també l'apreciava molt. Després de tres anys de ser Gran Canceller, va deixar el seu càrrec doncs no estava d'acord amb una llei que volia promulgar Enric VIII. Segons aquella llei, el rei passava a ser el cap de l'Església anglesa, quedant Anglaterra separada de la resta de l'Església catòlica. Tomàs More, que era persona d'idees, catòlic convençut i persona conseqüent, no va voler seguir-li el joc a Enric VIII, i per això va ser desposseït de totes les seves propietats i empresonat. Al final, passats tres anys va ser decapitat. Tomàs More va ser sempre lleial al seu rei i a Anglaterra, però tal com ell deia, "abans que servidor del rei era servidor de Déu". Tomàs More -ja ho hem dit- era persona d'idees, però sobretot va ser una persona conseqüent. Ell no va morir per un fanatisme o per entossudir-se, sinó que era conscient que havia de fer comprendre al rei i al seu país que aquell pas que anaven a donar era un error, i ell, des de la seva posició d'amic del rei i de Gran Canceller d'Anglaterra era la persona que més podia influir-hi. Va tenir por, però va vèncer la por, i ho va fer amb amabilitat i amb el seu bon humor de sempre. Quan anava a pujar les escales de la tarima on havien de tallar-li el cap, va demanar a un algutzil que l'ajudés a pujar doncs no tenia prou forces. Li va dir "Ajudeu-me, si us plau, a pujar, que per baixar ja m'espavilaré a fer-ho com pugui". I al botxí, després de donar-li les gràcies i demanar-li que afinés la punteria, quan va posar el cap a la fusta li va dir que apartava la barba cap a un costat, no fos cas que li quedés mal tallada.. Fixeu-vos què ens deia l'Evangeli d'avui a la missa (diumenge XIIè del cicle A): «Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. »A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.»

aigua a l'olla

"Sense aigua a l'olla no es pot fer la sopa". Aquest és un proverbi africà que li va sentir dir Alvaro del Portillo al bisbe de Enugu (Nigèria).

L'aigua, deia després Alvaro del Portillo, és la gràcia de Déu.

I què és la gràcia de Déu?. Diu el catecisme que la gràcia de Déu és la participació en la vida de Déu, que l'Esperit Sant infón en la nostra ànima com un regal. Quan ens van batejar, o quan rebem un sagrament, o quan Déu ho vol ("l'Esperit bufa allà on vol"), sense haver-ho merescut nosaltres, ens fa participar de la seva vida. Ens fa veure les coses amb els seus ulls, amb la seva mirada, com si diguessim..

Nosaltres no podem donar-nos la gràcia de Déu, però com que som lliures, sí que podem rebutjar-la, no donar-li cabuda, amb el nostre orgull i amb els nostre mal comportament. I, al contrari, també podem posar-nos en bona disposició per a rebra-la amb la nostra actitut humil i amb el nostre bon comportament. Rectificant quan fem les coses malament i demanant perdó en el sagrament de la penitència. Si ho fem així, encara que no en siguem dignes, ben segur que farem bones sopes..

llariMirall

tatsimAndrea
tatilibamAnna
tatisoreneGerard
óisul·lIvan
tatlaielLaura
adariMariaRosa
ioriXavier


* * *


Últim dia. Tampoc ho hem passat tant malament, no?

Un dia adequat per repartir premis. :))


* * *

Premi al millor jugador de ping pong: Ivan
Premi al millor jugador de l’UNO: Xavier
Premi al millor llegidor: Laura
Premi al millor escoltador: Maria Rosa, Laura, Gerard, Anna
Premi als millors parladors: tots
Premi a la resistència: Xavier
Premi al dels berenars més bons: Anna
Premi al millor explicador d’acudits: Xavier
Premi als millors passadors de diapositives: Maria Rosa, Ivan, Laura
Premi als millors tapadors de diapositives: Ivan, Xavier
Premi als de veu més potent: tots plegats
Premi als més aficionats al lavabo: tots plegats
Premi al que diu més disbarats: Ivan
Premi a la calma: Laura
Premi als accidents més espectaculars: Ivan (pel genoll), Gerard (per la barbeta)
Premi a la pelada més bestial: Gerard
Premi a la millor infermera: la mare de l’Andrea
Premi al millor conferenciant: mossèn Joan
Premi als millors parladors des de la finestra: tots plegats
Premi als millor comentador: Anna
Premi a la atenció: Maria Rosa
Premi a la elegància: Andrea
Premi a la millor caputxa: Gerard

en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant..

Això és el que diem quan fem "el nom del Pare". La pregària més curta; la que menys ens va costar d'aprendre quan érem petits i, potser, la més bonica. És una pregària amb gestos, adequada per als nens.. i per als grans ! Els meus fills tenien un avi que es deia Miquel. Poc abans de morir l'avi Miquel estava força limitat, havia patit unes quantes embòlies; gairebé no podia caminar i li costava de parlar. Però, com tots els avis, va conservar fins al final la capacitat de resar. Si més no pel que veiem des de fora --el pensament de cadascú tan sols Déu el coneix-- el nom del Pare era una pregària que feia servir molt: un dia el vem veure fer moltes vegades seguides el nom del Pare. Li vem demanar: "-perquè fas tantes vegades el nom del pare?" i ell va contestar: "-una per cada nét". Després la iaia Maria, la seva dona, ens va explicar que ho feia cada dia. Això és molt senzill; una beneiteria, si voleu. Però a mi em va emocionar i m'emociona encara cada vegada que me'n recordo. No és bonic com una persona pot posar-se davant de Déu invocant (cridant endins) el nom, "la presència" del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant? i no és una gran meravella que mentre ho fa dibuixi sobre sí mateix.. una creu?, el símbol més humil de la més gran estimació que hem rebut de part de Déu !

Aquest diumenge celebràvem la festa de la Trinitat: el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, tres persones i un sol Déu.

A la missa de les nou, mossèn Joan ens va explicar una cosa que ja la havia sentit abans, potser quan jo tenia la vostra edat. Em va agradar tornar-ho a escoltar i de seguida vaig pensar que us ho explicaria.

Resulta que un dia, san Agustí passejava per la platja i anava pensant sobre el misteri de la Trinitat (ja sabeu: un sol Déu i tres Persones). Es veu que anava capficat intentant comprendre com podia ser això que Déu fos un de sòl i, al mateix temps fossin tres persones diferents. Tot d'una, es va trobar un nen que havia fet un forat a l'arena i anava i venia de la platja abocant-hi a dins aigua de mar que recollia amb una galledeta. Li va preguntar: "-què fas?" i el nen li va dir de seguida: "-Vull posar tota l'aigua del mar en aquest forat". Ell, somrient, li va dir: “-però, que no ho veus que això és impossible?: el mar és immens, i el forat és ben petit, i a més l'aigua se'n va per sota i torna al mar; no podràs ficar-li mai ni que t'hi passis tota la vida !" El nen li va dir: "-doncs, que no és el mateix, el que fas tu?, vols comprendre amb el teu pensament, tan pobre, una cosa tan gran com Déu !"

Sembla ser que el nen, després de dir-li allò va desaparèixer i sant Agustí va quedar convençut que havia tingut una visió de Nostre Senyor..

Nosaltres, ens deia mossèn Joan..

..però ben mirat, el que deia mossèn Joan és millor que us ho expliqui el curs que ve.

Ara, si de cas, no estaria gens malament que acabéssim la catequesi d'aquest curs tal com ho fan els futbolistes quan surten al camp o quan han de llençar un penal, o com les persones que truquen a la porta del seu "jefe" per demanar un augment de sou, o com nosaltres abans de fer un examen, o.. com l'avi Miquel:

en el nom del Pare, del Fill, i del Esperit Sant.

Amén

pujades i baixades

Fa poc el Guillem va anar amb tres companys més a fer una expedició al Nepal. El Nepal és la part sud –del costat de la India- de la serralada de l’Himalaia. La part nord és el Tíbet, que queda al costat de la Xina. Ja sabeu que a l’Himalaia hi ha les muntanyes més altes del món; la més alta és l’Everest, que fa 8.848 m. d’alçada. El Guillem i els seus companys no van anar a pujar muntanyes (que també en van pujar) sinó que el que van fer és una “travessa”. Una travessa és una excursió llarga que dura uns quants dies. De dia camines, i de nit dorms a la tenda o en un alberg, si n’hi ha.. Com que t’has de portar la tenda, el sac de dormir, la roba, el menjar i l’aigua, resulta que sempre has d’anar força carregat, a les travesses.

Doncs bé, el Guillem explicava que, a la seva travessa, molts vegades es trobaven que havien de fer moltes pujades i baixades en un mateix dia, i que si un dia pujaven molt, com quan pujaven a una muntanya o un coll, l’endemà havien de fer una forta baixada.

Per què us ho dic, això? Doncs perquè a mi em va fer pensar que a la vida ens passa el mateix: nosaltres voldríem que quan estem bé, quan fa baixada, la cosa durés, però sempre ens trobem que al cap de poc arriba la pujada altra vegada. I també ens passa a l’inrevés: que quan fa pujada, quan hi ha dificultats, no duren sempre, arriba un moment que tot ho tornem a veure més fàcil, com si fes baixada. En les distàncies llargues, i la vida és una distància llarga, hem de comptar que ens trobarem amb pujades i baixades.

Tothom passa dificultats, a la vida. Nosaltres també en passarem. Però els sants, que com totes les persones han passat dificultats, i segurament més greus que les que nosaltres haurem de passar, ens donen un consell que a mi m’agradaria que vosaltres comprovéssiu que és encertat. Diuen: quan tu tinguis un dificultat, pensa que Déu nostre Senyor està amb tu, i que si ell ho veu i ho permet, allò que et passa, és perquè pensa que serveix per a alguna cosa que, d’alguna manera o a la llarga, és bona per a tu. Per tant, si tu ets capaç de imaginar que allò que Déu vol és bo encara que no ho entenguis; ho pots estimar. Si tu ets capaç d’acceptar i estimar les dificultats i les coses que no entens que et passin, ja veuràs com enmig de la dificultat i el passar-ho malament, en el fons, podràs conservar la calma, la pau , la serenitat i la confiança. I a lo millor notaràs que en el mateix moment que ho acceptes i ho estimes potser has arribat a dalt de tot i torna a començar la baixada..

Això és el que ens diuen els sants.

fonaments

Avui volia dir-vos una cosa senzilla i avorrida. Senzilla perquè és ben fàcil d’entendre i avorrida perquè no és gens emocionant. És aquesta:

La nostra vida de cristians necessita tenir fonaments.

Ja sabeu que els fonaments són la zona de sota de la casa. Normalment, solen ser uns blocs grans de ciment armat o unes columnes força enfonsades.

En principi, podríem dir que la nostra vida de cristians es fonamenta en l’amor de Déu, en “saber” --perquè Jesús ens ho ha ensenyat-- que Déu és el nostre Pare i nosaltres som fills seus. Vale. Això esta molt ben dit, però ara no era a aquesta mena de fonaments teòrics als que jo em referia. Perquè l’amor de Déu és un concepte, una idea, que necessita materialitzar-se. Jo puc dir que estimo molt els meus pares i els meus pares em poden dir que m’estimen molt; però si es quedés en això sol, en dir-ho i prou, seria una estimació força buida. Estimar una persona significa estar disposat a fer coses per ella, passar-hi temps, parlar, escoltar, dedicar-hi un esforç i una atenció, moltes vegades també vol dir gastar-hi diners i paciència..

El que vull dir-vos és que nosaltres només podem construir un fonament prou sòlid i resistent a la nostra vida de cristians si, tal com dèiem, hi dediquem temps i esforç. ¿Us imagineu un seguidor d’un equip de futbol que digués que estima el seu equip, però que no veiés mai cap partit, que no s’interessés en saber contra qui ha de jugar o, després de jugar en saber si ha guanyat o perdut, ni quins són els jugadors o els nous fitxatges?

Igualment, nosaltres, per fer que la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat siguin cada vegada més segures, més raonades i raonables, necessiten una dedicació i una “feina” que, si no hi són, es van tornant cada vegada més fluixes, més esvaïdes, més una cosa del moment, com una emoció passatgera que alguna vegada havíem sentit però que hem anat oblidant a mesura que passa el temps.

Us proposo unes quantes coses que podríem acostumar-nos a fer per portar una vida cristiana de veritat, de les que ho són per fora però també per dins:

1. Resar una pregària al llevar-nos i dedicar el nostre dia a Déu
2. Llegir de tant en tant, o millor cada dia, l’Evangeli, els Salms..
3. Aturar-nos una estona cada dia i parlar amb Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant, la Mare de Déu, els sants..
4. “Passar llista” de les necessitats dels altres, començant pels de casa, i pregar per ells
5. Resar tres avemaries, o un parenostre i una avemaria al anar a dormir. També, fent memòria, demanar perdó per allò que hem fet malament durant el dia i donant gràcies per tot el que hem rebut
6. Anar a missa cada diumenge
7. Anar a les celebracions de la penitència les dues vegades l’any (abans de Nadal i abans de Setmana Santa) que es fan a la parròquia
8. La última, que ja la feu tots: venir a la catequesi :))

parlant amb la mare

Recordo una escena de quan era petit. La meva mare havia escollit una foto de la seva mare –la meva iaia, que havia mort no feia gaire- i la va retallar per enganxar-la en un quadret que tenia amb una imatge de la Mare de Déu. Mentre posava la foto al marc, a mi em va quedar la idea de que el que ella volia fer era posar-li la cara de la seva mare a la imatge de la Verge Maria. Així, vaig entendre jo, quan li resés podria fer-se la idea que parlava amb la seva mare. De fet, a nosaltres ens havien explicat moltes vegades que la Mare de Déu és la nostra mare del Cel, i ara que la seva mare era al Cel, em semblava ben natural que per a ella, parlar amb l’una fos com parlar amb l’altre..

I per què ho explico, això ? Doncs perquè entrem al mes de Maig. Un mes que, tradicionalment, l’Església dedica de manera especial a la Mare de Déu: “el mes de Maria”, en diem. I crec que nosaltres també ho podríem fer, allò que jo entenia que feia la meva mare: intentar parlar-li a la Verge Maria com si fos –que ho és !- la nostra mare.

Ja sabeu que nosaltres els cristians, i també moltes persones d’altres religions, com que creiem que no tan sols tenim cos sinó que tenim cos i ànima –esperit-, pensem, amb bona lògica, que als esperits els podem parlar.. en esperit. Amb el pensament. És justament això, “resar”: parlar amb Déu Pare, i també amb Déu Fill –Jesús- i amb Déu Esperit Sant. Però també podem parlar amb la Mare de Déu. I amb els sants. I convé que sapiguem com ens hi podem adreçar, a uns i altres. Jo diria que a Déu Pare li podem parlar com qui parla a un pare, i a Déu Fill com qui parla a un germà gran. A l’Esperit Sant ens hi podem adreçar com qui parla a la Presència de Déu dins nostre, als sants com qui parla amb amics de tota la vida. A la Verge Maria, com si li parléssim a la mare. Per això el normal serà que s’endugui una bona part, potser la més gran, la més “carinyosa”, la més confiada, de les nostres “converses”..

que no ens deixi indiferents..

El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge

(...)

Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabeth

(...)

Maria es va quedar uns tres mesos amb ella i després se’n tornà a casa seva.

(Lc 1, 26-56)

Que el teu apropament, Pare nostre, no ens deixi indiferents.

Que, com Maria, visquem cada dia en la teva presència,
celebrant que has mirat la nostra petitesa,
agraint tot el que rebem de la teva mà,
cada raig de sol, cada ombra d’incertesa...

Que, com Maria, bon Déu, plens del teu Esperit,
enmig dels nostres treballs i els nostres neguits
sapiguem destil·lar un cant d’alegria
que ens faci “marxar de pressa” a compartir i ajudar.

(variació d’una pregària de Ronald Knox)


Fa pocs dies parlàvem dels temples. Arribàvem a dir que per a nosaltres, els altres són també temples –espai sagrat- si sabem reconèixer la imatge de Déu que en hi ha en cadascun d’ells.

També nosaltres, cada un de nosaltres, som temples de Déu. Això que dic no m’ho invento. Guaiteu què diu sant Pau:

«¿No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?» (1 Co 3, 16)

Fins i tot Jesús ho deia clarement:

«--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14, 23)

És important el que diu aquella pregària que he posat al principi: que Déu habiti en nosaltres no ens pot deixar indiferents. Primer de tot n’hauríem de ser conscients. Després.., després res: si en fóssim conscients de veritat, no caldria res més. Tot sortiria sol. Oi que no se’ns acudiria de penjar segons quins posters a la capella de les Santes Espines, per exemple?. Doncs igualment, no podem omplir el nostre interior de qualsevol cosa. No és veritat que si sempre tinguéssim Jesús de company, moltes vegades ens comportaríem de manera diferent? La persona "plena de l'Esperit" és agraida, senzilla, capaç de reconèixer les coses bones i també les que no ho son tant ("cada raig de sol, cada ombra d'incertesa..") com vingudes de la mà de Déu; per això s'esforça a ser una persona respectuosa i amable, sempre disposada a ajudar..

..i nosaltres, què hi podem fer?

L’estiu passat, durant les vacances, quan tornàvem d’una excursió, vem trobar un grup de nois i noies molt alterats. Havien deixat les motxilles al costat del camí. Era un caminet estret que passava pel costat d’un barranc on se sentia, a baix de tot, el brogit del riu. Cridaven desesperats el nom d’un company i anaven i venien sense saber gaire què fer: acabava de caure pel barranc i no responia als seus crits. Els que baixàvem de la excursió els vem ajudar com vem poder; al cap de mitja hora vem poder arribar al costat del noi que era mort dins el riu amb la motxilla posada encara. Després, els seus companys van venir, destrossats, on nosaltres ens allotjàvem. Els vem donar menjar, lloc on dormir i vem trucar les famílies, la del noi mort també. Sense haver-ho buscat, vem viure el drama ben de prop.

L’endemà va sortir la notícia als diaris –una noteta petita– i també per la televisió, com passa sovint: “ahir al matí, a tal lloc, un noi, el nom i cognoms, va caure per un barranc i es va matar”.

Quan una desgràcia o un problema ens passa a nosaltres o als qui tenim a prop, aleshores ens fereix de veritat i faríem tot el que poguéssim per ajudar, o tan sols per acompanyar, que sovint és la única cosa que tenim possibilitat de fer. Però quan les desgràcies les veiem des de lluny, per la tele o als diaris, encara que no voldríem que passessin, com que ens agafen de lluny, no ens en adonem del tot i gairebé ni hi parem atenció.

Pel sol fet que un problema o una situació injusta passi lluny de nosaltres, no vol dir que sigui menys important ni que no podem fer-hi res. Nosaltres no podrem arreglar totes les coses que funcionen malament al planeta. Però això no vol dir que ens en hem de desentendre.

Hauríem de trobar una manera de viure en la que hi tinguessin lloc els altres, les seves preocupacions i els seus problemes . Hi ha moltes maneres. Assistir a la catequesi n’és una, però n’hi ha moltes més:

Interessar-nos pel que passa al món i mirar de saber perquè passa, ajudar a casa, visitar un familiar que és a l’hospital, estudiar per poder ajudar millor els altres el dia de demà, pensar alguna vegada si Déu no ens demana de fer-nos missioneres o missioners, sacerdots o monges, col·laborar en alguna ONG, o en algun voluntariat. Però per sobre i abans que tot –sense aquesta no hi pot haver les altres- aprendre a escoltar el que ens expliquen i mirar de posar-nos en el lloc de qui ho explica..

la tenda de la reunió

Què és un temple ? Doncs és un edifici al que hi van les persones que tenen una mateixa religió i s’hi apleguen per resar i compartir la seva creença. Des d’antic es van construir els temples pensant que allí hi faria estada el déu en el que creien les persones que l’havien construït.

El poble d’Israel no sempre va tenir un temple. Durant molt temps, tal com ho podem llegir a la Bíblia, el lloc on habitava Déu no era un temple sinó una tenda que també anomenaven “la tenda de la reunió”. Seria, tal com Déu li va dir a Moisès, “el lloc perquè jo pugui habitar enmig d’ells” (Ex 25, 8).

Quan en la celebració de la missa del gall, la vetlla de Nadal, es llegeixen aquestes paraules: “el fill de Déu, el qui és la Paraula, s'ha fet home i ha plantat la seva tenda entre nosaltres”, és perquè celebrem que Jesús neix de Maria i podem dir amb tota veritat que Déu s’ha fet un de nosaltres.

Més endavant, ja ho dèiem fa uns dies, parlant del lloc on habita Déu, Jesús mateix li diu a la samaritana: “Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.”

I encara més. Quan Jesús ressuscitat s’apareix a Pau li diu: “Saule, Saule, per què em persegueixes ? ”. Amb això ens dóna a entendre de manera ben concreta el mateix que havia dit en la seva predicació: “allò que feu en un d’aquests petits m’ho féu a mi”: Hem d’aprendre a reconèixer la imatge de Déu que hi ha en cadascun dels altres.

Vol dir tot això que el temple, les esglésies no valen per a res ? De cap manera ! Són espais sagrats, volguts per Déu mateix –ho vèiem al principi- on ens trobem i podem parlar amb ell més directament, “de tu a tu” tal com diu el llibre del Gènesi que ho feia Abraham. I amb els altres, que també són portadors de la seva imatge..

Pensar

No fa gaires dies que vem parlar de com Jesús espera de nosaltres moltes coses. No tan sols que resem i anem a missa i que siguem capaços de donar coses als altres. També espera de nosaltres, dèiem, que siguem humils, sincers, respectuosos, pacients, persones serenes i que sabem passar amb poques coses, valents, treballadors, generosos, justos, lleials.. I vem trobar exemples en la seva vida de com ell posseia tots aquests valors.

Avui voldria anar una mica més enllà i m'agradaria que us fixessiu en una altra actitut de fons: Jesús és una persona que té sentiments i que estima, però també és una persona que fa servir el cap per raonar. Goiteu sinó com ja des de petit li agrada escoltar i fer preguntes als mestres de la llei, com li agrada raonar les coses que diu, pensar contes que tothom pugui entendre -les paràboles- i contradir amb arguments ben trobats, quan convé, els atacs i les mentides que diuen d'ell.

Nosaltres hauriem de ser persones a les que ens agrada entendre, pensar, estudiar, veure el fons de les coses. No tan sols pel que fa referència a les nostres creences com a cristians (allò que deia tant bé sant Pau: "saber donar raó de la nostra fe"), sinó també saber adonar-nos de què és el que convé fer, com convé comportar-nos de cara a fer més agradable la vida de la nostra família, la de Santpedor, i si un dia podem -per què no?- també la de Catalunya o la del món sencer.

Us proposo una col·lecció de llibrets, molt ben escrits, de l'editorial Cruïlla. És la col·lecció Pensa-hi. Allí hi trobareu temes com aquests:

La vida i la mort

La feina i els diners

La guerra i la pau

Déu i els déus

De veritat o de mentida?

Tenir temps i perdre el temps

Allò que sabem i allò que no sabem

El bé i el mal

La justícia i la injustícia

Els nens i les nenes

La felicitat i la tristesa

La natura i la contaminació

L'orgull i l avergonya

etc.

Cada llibret costa cinc euros, i pot ser un bon regal per demanar, a més a més, pel sant o l'aniversari.

Pasqua !

Després d'un bon grapat d'anys de participar en les coses de la parròquia, us puc dir que un es va adonant que poc a poc s'ha anat creant un sentiment d'estima per les persones que ens trobem allí i per les vivències que compartim. Deu ser allò que en diuen "sentir-se comunitat". Jo diria que una de les "activitats" que més contribueix a fer néixer aquest sentiment és la de participar en la missa del diumenge; però hi han dues celebracions en les que això passa més encara: la del Nadal i les celebracions de setmana santa.

Per setmana santa són uns quants dies seguits que ens trobem la mateixa colla. El dilluns, ja, amb la celebració comunitària de la Penitència, després en les celebracions del dijous i el divendres sant -l'altre dia en parlàvem- i finalment en el gran esclat, la gran festa de la vetlla pasqual.

Aquest any era la primera vegada que teníem les celebracions amb mossèn Joan i amb mossèn Joan Carles. Va ser, crec jo, bonic de debò (bonic i "llarg", potser us dirà algun impacient; però jo em recordava d'allò que surt als Fets del Apòstols - Fets 20, 7-12 - on es parla d'unes reunions llarguíssimes que tenien amb sant Pau: tan llargues que en una, un noi -es deia Èutic i qui sap si seria de la vostre edat- es va adormir i, com que estava assentat al marc de la finestra, va caure fora des d'una alçada de tres pisos; el van anar a recollir i es pensaven que era mort, però sant Pau els va tranquil·litzar, el va agafar i el va eixoribir sense que li quedés cap mal..).

En la fotografia podeu veure un dels moments més emocionants de la vetlla: quan Mn Joan Hakolimana va cantar el parenostre en la seva llengua materna, el ruandès. Abans ens havia explicat que allí a Ruanda, en les celebracions, canten molt i fins i tot ballen.. Per al parenostre ell en coneix quatre melodies diferents, en ruandès. Jo que les vaig escoltar totes, us puc dir que són precioses totes quatre. Si féu clic aquí podreu escoltar la versió que va cantar a la missa. En sentir-la, tots vem quedar corpresos i ens va ajudar a resar el parenostre millor que mai. Jo diria que a tots sen's va fer present que formem part d'una Església que, tal com ens diu la etimologia de la paraula "catòlica", és "universal", per a tots. Sen's va fer present i ens en vem sentir contents..

el principal del principal..

Vem parlar de què celebrem a la setmana santa. No vem dir, però, quins fets recordem en concret cada dia d’aquesta setmana: dijous, divendres, dissabte i diumenge.

El divendres recordem la “passió” de Nostre Senyor. El dissabte el dia en que va romandre al sepulcre mort. Ja de nit, el mateix dissabte, amb la Vetlla Pasqual, el moment de la Resurrecció. El diumenge, dilluns i dies posteriors, continuem celebrant la Resurrecció, el fet més destacat de la nostra fe.

I el dijous? El dijous recordem el Sant Sopar que Jesús va voler preparar i celebrar amb els seus amics —els dotze apòstols— Allí Jesús sembla que hagués volgut esperar a l’últim moment per obrir el seu cor i parlar-los (parlar-nos !) més directament. Sap que poc després serà fet presoner i que haurà de patir molt i morir a la creu, però abans vol deixar als deixebles uns records que els quedin per a tota la vida. Joan, el més jove de tots ells, és qui es va cuidar de explicar-nos-ho. Jo us aconsello de llegir poc a poc aquest relat. El trobareu als capítols 13 fins al 17 del seu Evangeli. Al meu entendre, no hi ha res més escrit en tot el món on quedi tan ben reflectit l’esperit i la manera d’estimar-nos que té Jesús. És com un resum de tot el que volia dir-nos. Deixeu-me que us copiï un text d’un Papa, Pau VI, que va descriure molt bé el que vull dir:

"Nostre Senyor mateix va voler donar a aquella reunió una tal plenitud de significat, una tal riquesa de records, una tan gran commoció de paraules i sentiments, una novetat d'actes i preceptes, que mai acabarem de meditar-los i explorar-los. És una cena testamentària, és un sopar afectuós i immensament trist, alhora que misteriosament revelador de promeses divines, de visions supremes. La mort es tira al damunt, amb inaudits presagis de traïció, de lliurament, d'immolació; la conversa es va apagant de seguida mentre la paraula de Jesús flueix contínua, nova, extremadament dolça, tensa de confidències supremes, cernint-se així entre la vida i la mort"

(Pau VI, en una homilia del dijous sant, el dia 27 de març del 1975)

En aquell sopar, a més de totes les coses tan importants que va dir, també hi va haver dos “gestos”, dues “cerimònies” o “ritus” (recordem aquí la definició que Saint-Exuperi fa en el seu llibre “El Petit Príncep” —ja l’heu llegit?— de què és un “ritus”: “Un ritus —diu— és el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores.”). Dèiem, doncs, que en aquell sopar hi va haver dues cerimònies o ritus especials: la institució de la Eucaristia, que és explicada per tots quatre evangelistes i també per sant Pau, i la de rentar-los els peus als deixebles.

Fixeu-vos com va voler que el gest de rentar-los els peus els quedés ben gravat a la memòria. Us imagineu que un amic molt amic vostre un dia mor per salvar-vos la vida?. Imagineu, a més a més, que el dia abans us ha convidat a sopar amb ell i us obre el cor com ho va fer Jesús. Potser algunes coses de les que hagués dit podríeu oblidar-les. Però ben segur que no ho oblidaríeu mai si, a sobre, us hagués rentat els peus amb una palangana. El record de l’aigua freda als peus, Jesús acotat rentant-los els peus i el significat que li va donar després quan els ho va explicar, allò, ja no ho podrien oblidar mai més. Per això els seguidors de Jesús sabem bé que el principal del principal és estimar..

Valors personals (o coses bones, o qualitats, o virtuts)

A la quaresma recordem (“re-cordar” és una paraula que vol dir “tornar a passar pel cor”) els quaranta dies que Jesús passà al desert preparant-se per a la predicació. Jesús es va fer un de nosaltres per ensenyar-nos de prop què espera Déu de nosaltres. Ell també va haver d’aprendre i créixer com a persona, i ho va fer amb esforç, com veiem en el relat que fa l’evangeli d’aquests quaranta dies que va passar al desert.

Déu no espera de nosaltres tan sols que resem, i que anem a missa i que donem coses als altres. Tampoc espera de nosaltres que visquem aïlladament o que portem una vida “rara”, estranya. Jesús, amb la seva vida i la seva predicació, ens va ensenyar una manera de fer. Quines coses bones podem aprendre de Jesús? Podem dir que Jesús era:

Humil – no es fa el “xulo” ni vol que parlin bé d’ell, sovint s’amaga de “l’èxit”

Sincer – mai fa “comèdia” i diu el que ha de dir encara que el deixin de banda o li agafin “mania”. Fixeu-vos si n’hi van agafar, de mania, que fins i tot el van matar

Respectuós – escolta tothom, diu el que ha de dir, és veritat, però estimant la persona

Pacient – espera i no demana més del compte; al final no té cap pressa; diu el més important just la nit abans de que el facin presoner

Serè – No el veureu mai atabalat, sempre guarda una calma i una dignitat que impressionen

Valent – sabia que hauria de patir i no es fa enrere..

Treballador – es lleva ben d’hora al matí per pregar i, dels trenta-tres anys que va viure com una persona més, trenta va fer d’artesà

Generós – dóna tot el que té, sobretot el seu temps i fins els vestits; no té on “reclinar el cap”

Just – mai no mira de “quedar bé”, sinó que vol el bé de cadascú, tant aquell a qui s’adreça és ric com pobre, home o dona, poderós o malvist. Mira qui té al davant, i no la cara que posaran els altres

Sobri – passa amb ben poc

Lleial – és amic dels seus amics i, per exemple, abans que el facin presoner, es preocupa que els deixin marxar

esperança

Divendres passat, alguns “vells” de la parròquia vem tenir catequesi amb mossèn Joan. Ens va portar una Encíclica i vem començar a llegir-la i comentar-la. Una encíclica no és res més que una carta que el sant Pare escriu a tots els catòlics, tal com ho van començar a fer -fa dos mil anys- alguns dels primers deixebles com Pere, o Joan, o –sobretot- Pau..

Normalment, les encícliques són difícils de llegir doncs fan servir un llenguatge força filosòfic i espès. Aquesta, en canvi, penso que és una mica diferent: s’entén de seguida el que diu. Guaiteu, sinó com aquest trosset que us he copiat us serà fàcil d’entendre. Està parlant de la Esperança, una virtut –una cosa bona- que Déu ens dóna quan nosaltres volem conèixer-lo i seguir-lo:

«En què consisteix aquesta esperança? (...) Arribar a conèixer Déu, el Déu veritable, això és el que significa rebre esperança (...) L’exemple d’una santa del nostre temps pot, en certa manera, ajudar-nos a entendre què significa trobar per primera vegada i realment aquest Déu. Em refereixo a l’africana Josefina Bakhita, canonitzada pel papa Joan Pau II. Va néixer aproximadament el 1869 —ni ella mateixa no sabia la data exacta— al Dārfūr (Sudan). Quan tenia nou anys va ser segrestada per traficants d’esclaus, apallissada i venuda cinc vegades en els mercats del Sudan. Va acabar com a esclava al servei de la mare i la dona d’un general, on cada dia era assotada fins sagnar. Com a conseqüència d’això li van quedar 144 cicatrius per a la resta de la vida. Per fi, el 1882 va ser comprada per un mercader italià per al cònsol italià Callisto Legnani, que, davant l’avanç dels mahdistes, va tornar a Itàlia. Aquí, després dels terribles «amos» dels quals havia estat propietat fins aquell moment, Bakhita va arribar a conèixer un «amo» totalment diferent —que va anomenar Paron en el dialecte venecià que ara havia après—, el Déu viu, el Déu de Jesucrist. Fins aquell moment només havia conegut amos que la menyspreaven i maltractaven o, en el millor dels casos, la consideraven una esclava útil. Ara, al contrari, sentia a
dir que hi havia un «Paron» per sobre de tots els amos, el Senyor de tots els senyors, i que aquest Senyor era bo, la bondat en persona. Es va assabentar que aquest Senyor també la coneixia, que l’havia creat també a ella; més encara, que l’estimava. També ella era estimada, i precisament pel «Paron» suprem, davant el qual tots els altres no són més que mísers servents. Ella era coneguda i estimada, i era esperada. I encara més: aquest Amo havia afrontat personalment el destí de ser maltractat i ara l’esperava «a la dreta de Déu Pare». En aquest moment va tenir esperança; no sols la petita esperança de trobar amos menys cruels, sinó la gran esperança: jo sóc definitivament estimada, passi el que passi; aquest gran Amor m’espera. Per això la meva vida és bonica. A través del coneixement d’aquesta esperança va ser «redimida», ja no se sentia esclava, sinó filla lliure de Déu. Va entendre el que Pau volia dir quan va recordar als efesis que abans estaven en el món sense esperança i sense Déu; sense esperança perquè estaven sense Déu. Així, quan se la va voler tornar al Sudan, Bakhita s’hi va negar; no estava disposada a deixar que la separessin novament del seu «Paron». El 9 de gener de 1890 va rebre el baptisme, la confirmació i la primera comunió de mans del Patriarca de Venècia. El 8 de desembre de 1896 va fer els vots a Verona, a la Congregació de les Germanes Canosianes, i des de llavors —junt amb les seves feines a la sagristia i a la porteria del claustre— va intentar, sobretot, en diversos viatges per Itàlia, exhortar a la missió: sentia el deure estendre l’alliberament que havia rebut gràcies a la trobada amb el Déu de Jesucrist; que l’havien de rebre d’altres, el nombre més gran possible de persones. L’esperança que en ella havia nascut i que l’havia «redimit» no podia guardar-se-la per a ella sola; aquesta esperança havia d’arribar a molts, arribar a tots.»

Mossèn Joan Hakolimana, aquest mateix dia, ens va explicar una cosa del seu país que vaig pensar que avui us la explicaria a vosaltres:

Un dia, a la Universitat, un professor li ve demanar a un alumne:

– Què penses fer quan acabis la carrera? i l’alumne li va dir:

– Doncs em posaré a treballar

– I després? li va dir el professor I el noi va contestar:

– Doncs potser coneixeré una noia bonica i m’hi casaré.

– I després?

– Doncs farem una família i tindrem una casa, i potser un cotxe..

– I després?

– Doncs seguiré treballant i viurem plegats la família, i.. (ja no sabia gaire què dir..)

– I després?, va seguir preguntant el professor.

– Doncs, no ho sé.. descansaré..

Al final el professor li va dir:

– Els nostres projectes han d’anar més enllà dels cent anys !, cent anys són ben poca cosa.. els cristians tenim una esperança que dura més de cent anys. Hem de comptar amb aquesta vida, i amb la vida de després !

el bé, el mal i la llibertat

Recordeu quina era la sensació que us donava, quan éreu petits, de veure Jesús a la creu? Alguna vegada us heu aturat a imaginar què devia sentir i què devia pensar Jesús mentre moria per nosaltres? No heu tingut mai ganes de que hagués anat tot de diferent manera? No era possible que Jesús no patís i morís a la creu?

Jesús no volia la creu, llegim a l’Evangeli que li feia por. Molta por. De tota manera accepta de passar tots els patiments perquè ens estima (estimar, d’alguna manera vol dir també això: estar disposat a passar-ho malament per la persona que estimes) I no ho acceptava com qui passa per un mal moment perquè no té altra remei i prou. Es pot dir que no volia la creu, però que sí la volia en la mesura que així feia el que creia que havia de fer (ell creia que havia de fer el que li demanava el Pare, i en aquell moment té la certesa que el Pare li demanava de passar per la creu) Fins i tot, uns quants dies abans renya a Pere quan li diu que “de cap manera, que ell no ha de patir i morir !” tal com els anunciava..

La creu, el patiment, el tenir mal, no el volem ningú. Jesús tampoc. I Déu tampoc vol el mal de ningú. Però el patiment i el mal existeixen. I moltes vegades existeixen per com les persones fem servir malament la nostra llibertat. Podem estimar o no. Podem fer feliços els altres o no. I moltes vegades no fem feliços els altres. Molts patiments de moltes persones són conseqüència del mal o de no tenir en compte els altres. I Déu, que ens vol lliures, ens deixa fer encara que fem les coses malament. Ell, que ens ha creat i que coneix com som, sap que darrera el patiment i darrera la mort hi ha quelcom més important i que, així com el patiment no dura per sempre, la felicitat i la resurrecció que ell ens vol donar sí que dura per sempre.

Per què, però, Déu permet el mal i el sofriment? Per què demana al seu Fill que mori a la creu?

Això és difícil de contestar. Però fàcil de comprendre. En serem capaços?

en esperit

--Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna.
Li diu la dona:
--Senyor, dóna'm aigua d'aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar.
Ell li diu:
--Vés a cridar el teu marit i torna.
La dona li contesta:
--No en tinc, de marit.
Li diu Jesús:
--Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat.
La dona li respon:
--Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.
Jesús li diu:
--Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.

(Jn 4, 13 – 24)

Potser us ha passat alguna vegada de desitjar amb moltes ganes tenir una cosa que no la podeu aconseguir i pensar que, si la tinguéssiu ja no necessitaríeu ni voldríeu res més. I potser, quan per fi la heu aconseguit, després d’estar contents unes hores o uns dies, us heu adonat que allò que tant desitjàveu ja no us omple. No era tant com havíeu imaginat..

En el relat de més amunt, Jesús li descobreix tot un secret, a la samaritana: la única cosa que de veritat la pot fer feliç i li pot donar la pau, no la té gaire lluny. No li cal, per a trobar-la, ni anar buscant un nou amant, ni preocupar-se de l’aigua (tant important com és l’aigua; no heu passat mai set en una excursió?), ni tan sols de tenir una església on anar a pregar. Allò que de veritat li pot donar sentit a la vida ho pot trobar.. dins seu mateix !

Això no vol dir que no haguem de desitjar aquelles coses bones que ens fan falta; ni que enamorar-se i trobar un company o companya per a tota la vida no sigui important (que sí que ho és !), ni que no faci falta anar a l’església a pregar i donar gràcies amb les altres persones. Vol dir que totes aquestes coses, que són importants i necessàries, no són les “primordials”..

El que de debò és primordial, ens diu Jesús, és que ens adonem que Déu pot habitar dins nostre i li ho podem referir tot. Si ens sabem portadors de l’Esperit de Déu dins nostre, tot pren sentit: tant les coses bones, com les dolentes que ens puguin passar. A nosaltres i a tothom. Com n’és d’important aprendre a mantenir-nos constantment en la seva presència..!