tibar de la màniga

El dia passat parlàvem de la manera com Jesús es fixa en cada un de nosaltres i es posa al nostre costat, ens “compadeix”, pateix-amb nosaltres. Ell ens atrau, ens fa “seus” i ens “guanya” per a Déu. Per què ho fa? Perquè ens estima. És veritat, ho fa perquè ens estima.

Quan ens anem adonant que Jesús ens estima, també ens anem fent capaços de “repartir esperança”, com dèiem fa uns dies. I quina esperança és, la que volem repartir? La de que al final, tot anirà bé, perquè estem a les mans de Déu i Ell ens estima.

«Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué:
--Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.» (Mc. 1, 16)

Als seus amics ens vol fer pescadors d’homes, que vol dir persones encarregades de -tornem-hi!- repartir esperança. Com Jesús, que també tenia el mateix encàrrec:

«He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa !» (Lluc 12, 49)

En l’Evangeli de Marc, després de l’escena vora el llac de Galilea que hem llegit, Jesús es posa de seguida a predicar i curar malalts. Els deixebles que havia cridat l’escolten de prop i sembla com si, de passada, els estigués dient: «veieu? allò de “ser pescadors d’homes” es fa així»

Sovint, també es queda apart amb ells i els ensenya més amb tot allò què els va passant que no pas amb paraules. Com quan fa assecar una figuera que no donava fruit, o quan els defensa davant els fariseus encara que hagin recollit grans de blat per menjar en dissabte (tenien gana !), o com el dia de l’últim sopar quan els renta els peus...

Fixeu-vos quin ensenyament els fa en el capítol d’avui del nostre “Posa’t en camí”:

«Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:
--Passem a l'altra riba.
Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:
--Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:
--Silenci! Calla!
Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué:
--Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:
--Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?»

(Mc 4, 35 – 41)

Per a poder fer el nostre encàrrec de portar esperança, no hem de tenir por, sinó confiança. Quan sembla que tot s’enfonsa i que morirem ofegats, el què “toca”, es “tibar de la màniga” a Jesús, pregar-li, i ell, amb dues paraules: “Silenci! Calla!” ho tornarà tot a lloc :))

compadit, va estendre la mà

Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava:
--Si vols, em pots purificar.
Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué:
--Ho vull, queda pur.
Ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu... (Mc 1,40-42.25)

«Pelegrinant amb l’Evangeli a la mà, veiem com Jesús s’acosta a moltes persones que viuen limitacions: un paralític, un cec, un sordmut, un leprós, un home amb la mà paralitzada... Amb la seva paraula, Jesús els allibera i els anima a posar-se de nou en camí.

»El metge no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justs, sinó els pecadors. (Mc 2, 17)

»L’Evangeli ens vol fer adonar que cada un de nosaltres necessita ésser alliberat per Jesús mateix. A tots ens cal veure-hi més clar, escoltar millor, estendre la mà a tothom qui ho necessita.

»Senyor, fes que hi vegi...!» (Mc 10, 51)

Aquest paràgraf del nostre llibre de Catequesi, el “posa’t en camí”, m’ha semblat tan important que l’he copiat aquí tot sencer.

Jesús es compadeix. “Compadir” vol dir exactament “patir amb”. Aquesta va ser ben bé la seva “feina” quan, essent Déu, es va fer un de nosaltres durant trenta-tres anys.

Jesús es compadeix de cada un de nosaltres. Si no ho heu fet encara, us convido a fer-ho: si teniu una dificultat gran, una preocupació que no podeu treure-us del damunt, pregueu amb força i veureu que no quedareu sense resposta. «Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: “aquí em tens”» (Is 58, 9)

I nosaltres aprenem de Jesús a compadir –patir amb- tothom. Per exemple: si un cristià veu un conductor que, sense voler atropella algú, o topa amb el seu cotxe contra una moto, mai no es posarà del costat d’un dels dos protagonistes i prou. Indubtablement, atendrà primer qui s’hagi fet més mal, però sabrà “estendre la mà”, comprendre el patiment i l’angoixa de tots dos.

I quin ganxo que té, això de compadir, de “patir amb...”! Em sembla que ja us ho he dit alguna altra vegada: Si una persona és capaç de posar-se al teu costat i fer-te companyia, o comprendre’t quan ningú més ho fa, aquell seu gest et captiva (aquesta expressió, “captivar”, surt al “Petit Príncep” i n’hem de parlar). Potser algun dia us passarà que tingueu un moment difícil de veritat i, en el pitjor moment, vegeu aparèixer una persona estimada, qui sap, potser un germà, o un amic –a mi m’ha passat fa ben poc- i us mostra la seva preocupació vertadera. Aquella estona, aquell instant, passarà a ser un record sagrat per a vosaltres, i no l’oblidareu mai. Se us han ficat a la butxaca !

En la nostra vida podem anar-nos adonant del què Jesús va fent amb cada un de nosaltres: ens va guanyant per a sempre, “se’ns va ficant a la seva butxaca” i ja no el podem deixar ni podem quedar tranquils si no fem com ell.

germina i creix

«Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues» (Mc 4, 26 – 28)

Enteneu el què diuen, aquests versets de l’Evangeli?

El nostre fill Joan, com Joan apòstol –-que és el seu sant patró-- també és el jovenet de casa, i com a vosaltres, també li agraden els animals i les plantes. Ha plantat llavors de tomàquet en unes caixes de fruita plenes de terra negra. Com que és hivern, les ha de deixar dins de casa perquè no es morin amb les gelades. En tenim el menjador ple: són vuit caixes, cada una amb una varietat diferent de tomaquera. Ja han passat més de tres setmanes des que les va plantar i, fa tres o quatre dies, quan ja pensàvem que no hi naixeria res, van començar a treure el cap unes puntes blanques menudes que, al cap de poc ja s’havien fet dues fulles petitones de color verd. Ara ja fan un dit d'alçada, i si te les mires quan tornes a casa al vespre, les veus que des de l’hora de dinar han crescut ben bé un centímetre.

És cert que creixem. No podem fer-hi res. I és bonic. Jo diria que quan creixem, de primer ens enfortim i ens anem sentint capaços de tot. Les nenes i els nens, les persones joves, sou bonics i bons. Feu goig de veure. Després, quan ja tenim una edat, tot sembla que es vagi marcint, com les flors, i arriba un moment en el què quan parles ja no ets gaire interessant per a ningú. Però això també és bonic. Pots arribar a asseure’t en un banc, meditar i gaudir de la vida tan sols pensant en els qui estimes. O en Déu que ens estima (que és una manera de pregar, oi?)

Aquest matí m’han enviat un text escrit en francès antic, d’un escriptor que es deia Montaigne, que explica molt bé la grandesa de viure. De viure i prou. Diu:

«Encara que no facis res, viure és no solament la fonamental, sinó la més grandiosa i il·lustre de les ocupacions. La nostra més gran i gloriosa obra mestre consisteix en viure. És d’una absoluta perfecció, com divina, la de gaudir honestament de la vida»

Avui hem de llegir amb atenció tota la pàgina del “Posa’t en Camí”. Fixeu-vos quines coses arriba a dir:

«Tots portem dins nostre aquesta llavor. És el desig de fer el bé i d’estimar totes les persones i les coses. Quan fas el camí, t’adones de la bellesa que pot tenir la teva ànima, el que t’envolta, la convivència amb els altres...

»Les ganes de trobar el Senyor és la llavor més preuada que hi ha en el teu cor. Déu no para d’atraure’t cap a ell. Només en Déu podràs trobar la veritat i la felicitat que desitges constantment»

Segurament, si ara torneu a llegir la frase de l’Evangeli que hi ha a dalt de tot entendreu més bé què vol dir...

"l'anomenat Marc"

“creieu en la bona nova !” (Marc, 1, 15b)

Us vaig dir que us explicaria qui era Marc i encara no ho he fet.

Marc, l’autor del primer Evangeli, no va ser un dels dotze apòstols. Ell, com l’evangelista Joan, també era jovenet (vull dir més jovenet que els apòstols). La seva mare vivia a Jerusalem, es deia Maria i era de la comunitat cristiana de Jerusalem. Algú ha arribat a dir si Marc no seria fill de sant Pere, perquè quan Pere va fugir de la presó després de ser empresonat per predicar la Resurrecció de Jesús, va anar a amagar-se a casa de Marc i la seva mare.

Els apòstols i gairebé tots els seguidors de Jesús vivien a Israel. Anaven a les celebracions del Temple i seguien les prescripcions i els costums dels jueus, doncs ells, com Jesús, formaven part del poble jueu. Però cada vegada eren més perseguits per culpa de creure en Jesús. Pau, un jueu convençut i intransigent (sabeu què vol dir “intransigent”?), també els perseguia, però un bon dia, Nostre Senyor li va parlar i va fer que canviés d’idea. Li va dir: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” (Saule era el nom hebreu de Pau, que en l’dioma dels romans es deia “Paulus”). Des d’aleshores, Pau va ser seguidor de Jesús, i ho va ser tan convençudament que se’n va anar a predicar més enllà de Israel a altres països.

Quan Pau va marxar de viatge per primera vegada, va anar amb Bernabé, que era molt decidit com ell, però tampoc era dels dotze apòstols. Bernabé era alt, gran i bondadós, mentre que Pau era més petit i nerviós. Pau també era molt instruït i llest; sabia raonar les coses que deia. Bernabé era cosí de Marc, i van decidir que els acompanyaria terres enllà a predicar la Bona Nova. De primer Marc es va embarcar amb ells, però com que passaven per molts perills es va espantar i va voler tornar a casa. Segurament Bernabé, amable com era, el va ajudar perquè podés tornar des de Pamfília on havien arribat fins a Jerusalem.

Passats uns anys, després que Pau i Bernabé haguessin tornat del seu primer viatge, van planejar fer-ne un altre. Bernabé es volia endur una altra vegada el seu cosí Marc, però Pau no s’hi va avenir de cap manera, fins al punt que es van separar. Pau va anar cap a Síria i Bernabé va marxar amb Marc cap a Xipre. Aquest incident va influenciar molt a Marc. Devia ser aleshores, al veure’s rebutjat, que es devia esforçar en fer-se valent i decidit. A Marc els cristians el pintem com un lleó. Quan escriu, no fa gaires figures ni floritures, explica ben bé els fets tal com els ha sentit explicar, i això ha fet el seu testimoni molt valuós des del punt de vista històric. Es nota que diu les coses com i que no ha inventat res.

És bonic de saber que, més endavant, Pau va fer-se molt amic de Marc. En una de les seves cartes demana que vagi a fer-li companyia mentre és empresonat a Roma perquè li és de gran ajut. Allí, a Roma, on en aquell temps hi havia també Pere, Marc li fa d’intèrpret; tradueix allò que Pere ensenya de l’hebreu al grec o al llatí. Això li és una bona oportunitat per posar per escrit els ensenyaments de Pere, que no són res més que el primer Evangeli, la primera Bona Notícia tal com el bonàs de Pere la deia...