Jesús - 2 -

En els evangelis no surt escrit enlloc que Jesús jugués, cantés, mengés xuxes, recités poemes, rigués, plorés, s’enfadés i es posés trist o content. Però una cosa sí la sabem amb tota seguretat: que Jesús era una persona com nosaltres. Això sí que ho diuen els evangelis. Quan era més gran, Jesús  feia tot el que us deia, i el més normal es que de petit també ho fes. Ara us explicaré una cosa que va passar quan Jesús tenia dotze anys:

Un dia, Jesús va “pujar” a Jerusalem amb els seus pares. Hi anaven cada any per Pasqua. Però aquella vegada, quan ja tornaven, Maria i Josep es van adonar que no hi era. L’havien perdut. Quan al cap de tres dies el van trobar, Jesús s’estava al temple “assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes”. Van quedar sorpresos de trobar-lo allà i no entenien per què ell no estava buscant-los, també. Encara es van quedar més estranyats quen els va dir: -“Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?”. I diu l’evangeli que després va tornar a casa amb ells i “els era obedient”. S’hi va estar divuit anys més, fins que en va tenir trenta.

Això a nosaltres ens diu que, si volem fer com Jesús, encara que siguem petits, a més de jugar i cantar, riure i plorar, estar tristos i posar-nos contents, també podem aprendre a fer tres coses que feia ell, Jesús, quan era petit:

1. Escoltar i fer preguntes. Sobretot, escoltar. Moltes vegades ens pensem que fer bé als altres és tan sols donar-los coses, i com que nosaltres no tenim gaire coses per donar ens sembla que ja no podem fer res. Escoltar el que ens explica una persona, gran o de la nostra edat, és ajudar-la i comprendre-la. Fa un gran bé. I fer preguntes, interessar-nos pels altres, demanar, també fa el bé. No us heu adonat alguna vegada com es posa content un avi o una iaia quan els hi demanem un favor?

2. Estar a casa del Pare. On és a casa del Pare? Doncs a l’església ! Tan sols a l’església, el Pare? No. Déu és Esperit, i si nosaltres ho volem, el podem trobar dins nostre. Allí ens escolta i ens diu coses. Això és pregar, resar. Jesús vol que aprenguem a gaudir del silenci i de la pregària. També vol ensenyar-nos que a l’església s’hi està bé; si n’aprenem ara de petits, tindrem un tresor per quan siguem més grans. Passa com quan ens afeccionem a llegir. Després, quan ets més gran, mentre moltes persones s’avorreixen a les sales d’espera o si han d’estar a l’hospital molts dies, els que de petits han après a passar-ho bé amb un llibre a les mans, tot això que tenen de guanyat..

3. Obeir. Ser una persona que fa cas de que li diuen. És important, això, també. Si fem cas del què ens diuen, aleshores no serem “xulos” ni creguts. Vol dir que respectem els qui ens volen ajudar. Respectar i deixar-se ajudar és una manera senzilla de fer-nos amables i viure en pau amb tothom, oi que sí?

Jesús

He pensat que, durant uns quants dies, us podria explicar algunes històries de nens de la vostra edat: nou anys.

Avui començaré per un nen que el coneixeu prou bé. Es diu Jesús.

Jesús, ja ho sabeu, va néixer a Betlem. La seva mare es diu Maria i el seu pare aquí a la terra, Josep. Tots els nens, ja us ho han explicat, “venen” d’un pare i d’una mare, són com una barreja de tots dos. Jesús és una “barreja” de Déu, que és el seu pare del cel, i Maria, que és la seva mare de la terra. Al seu pare de la terra, sant Josep, també s’hi devia assemblar força doncs li va ensenyar gairebé tot el que sabia i devia tenir una manera de fer les coses, uns posats semblants als seus.

Jesús, en podeu estar segurs, no era un nen gaire diferent de vosaltres. Primer de tot, perquè Jesús era molt bo i tots els nens també ho sou, de bons (quan una persona aprèn coses dolentes sol ser quan es fa més gran). Però també era ben semblant a vosaltres perquè... era un nen de debò: ell va venir aquí a la terra perquè, sent Déu, volia ser un de nosaltres, fer-nos companyia, que ens podéssim acostar a ell i demostrar-nos que ens estimava.

Jesús jugava, cantava, li agradaven les “xuxes”, es feia mal, recitava poemes -els salms-, reia i plorava, s’enfadava, es posava trist o estava content. L’únic que no feia era aprendre a ser dolent. Això ni ho volia ni li entrava..

Fa uns dies vaig llegir en un llibre que Déu és un nen (1). Nosaltres estem acostumats a dir-ho a l’inrevés, això. Diem: “Jesús és Déu, i com que aquest nen que es diu Jesús és Déu, coneixem un nen que és Déu". I també és veritat. És molt interessant per a nosaltres adonar-nos que Déu és un pare (de fet és un pare i una mare), però que també és un nen !

Innocent, com un nen; rialler, com un nen; que no ens mira amb ulls complicats, com un nen; que no entén quan fem coses dolentes, com un nen; i que (això és el Nadal) el podem agafar i fer-li festes i dir-li tonteries sense por, com ho faríem amb un nen.

un armari grandiós

Comencem un nou curs. Els nostres noms: Cesca, Marina, Queralt, Marc i Mingu.

Encara no tenim cap foto, però de seguida que la tinguem la posarem aquí. Aquest curs hem avançat: ara som més petits. També ens trobem en un lloc especial: l'habitació més amagada dels locals parroquials. Tenim una taula mitjana i una de petita, sis cadires, un armari grandiós i un altre de petit. En el grandiós encara no sé que hi ha; avui ho mirarem. En el petit hi ha dues capses de llapissos fets servir i uns quants llibres que no sé molt bé quins són, tan sols sé que hi ha el pilot de Nous Testaments.

A catequesi, cada dimarts ens explicarem coses i jugarem, seguirem el llibre que ens han donat, el “Veniu amb mi”, farem dibuixos i els pintarem. També aprendrem algunes pregàries i, el més interessant, diria jo: llegirem històries dels Evangelis de l’armari petit i aprendrem a trobar-ne els capítols i els versicles.

Un versicle és una frase de l’Evangeli, un tros de text que ens diu una cosa. Al Nou Testament hi ha quatre llibres (els quatre evangelis) i un munt de cartes. Cada llibre està ordenat per capítols, i cada capítol té uns quants versicles.

(les tires de paper pintades de colors les han fet avui mentre parlàvem la Marina, la Cesca i la Queralt)