"pertot arreu"

Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven.(Marc 16, 20)

És l’últim dia del “Posa’t en Camí”, avui. Us en recordeu del primer dia? vem fer el dibuix d’una motxilla, una cantimplora i un camí que s’allunyava davant nostre. I, què curiós: l’últim dia, en comptes d’haver arribat a lloc, resulta que el text de L’Evangeli de Marc, que és justament l’últim versicle, ens parla una altra vegada ―com al principi― de començar un nou viatge (“Ells se n’anaren a predicar pertot arreu”).

Després d’haver seguit Jesús pel camí de la seva predicació, després d’haver escoltat tot el què ens deia, d’haver vist com anava deixant enrere tot el què tenia i quedar-se tan sols amb la creu, com un crit mut que ens deia fins a quin punt ens estimava; després de la gran alegria del seu retorn a la vida, que tampoc té paraules que la puguin expressar; després, dic, torna a repetir aquell encàrrec senzill que hem repetit tantes vegades: “aneu per tot el món i anuncieu la bona nova” (Mc 16, 15)

I quina és la diferència?, ens podríem preguntar. Què hi ha de diferent entre el posar-se en camí del primer dia i el d’avui? Jo diria que la diferència és un detall petit: Avui hi ha llum, com el primer dia, però així com la llum del primer dia venia de fora, avui en canvi, surt de dins. Hem begut la poció de la Pentecosta i tenim l’Esperit en nosaltres, o més ben dit: és l’Esperit qui ens té. (Us recordeu què deien la gent dels apòstols aquell dia?: que havien begut més del compte!). Abans no podíem parlar perquè parlàvem en nom propi i ens fèiem l’interessant, nosaltres érem els protagonistes. Ara, en canvi, parlem perquè no en tenim més remei. Necessitem explicar, amb l’oblit de sí mateix de qui està enamorat, que Jesús, i per ell tots els altres (Jesús també és els altres ―Mt 25, 40; Fets 9, 5―) és qui de veritat ens importa, i per això ens en anem “a predicar pertot arreu”: perquè a nosaltres, que som petits, petits, ja no ens hi cap dins !

enrere les pors !

Després d'això, es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. (Marc 16, 12 - 13)

La nostra Església no neix el dia de Nadal, ni el dia del Sant Sopar, ni tan sols el dia de la Resurrecció. Quan neix, doncs? Neix el dia de la vinguda de l’Esperit Sant, que també en diem la Pentecosta. Aquest dia el celebrem, tal com ho feien els jueus, després de cinquanta dies de la festa de la Pasqua.

Hi ha, doncs, uns vincles històrics, però també de concepte:

La Pasqua dels jueus, que celebra l’alliberament d’Egipte i el pas del mar Roig (recordeu: pasqua = pas) coincideix amb el temps de l’inici de la sega. El dia de Pasqua, Jesús, l’Anyell pasqual, mor per nosaltres.

La Pentecosta (cinquantena), que celebra l’Aliança de Déu amb Moisès i el poble jueu a la muntanya del Sinaí (Déu dóna a Moisès les taules de la Llei), coincideix amb el final de la sega; els jueus també en deien “festa de la recol·lecció”. El dia de Pentecosta, l’Esperit Sant es manifesta i es rebut pels deixebles reunits amb Maria al Cenacle.

Aquell és el dia en què reben “l’encàrrec” de què tant hem parlat. Al mateix temps també reben un regal molt especial que els fa possible allò de “portar esperança als altres”: perden la vergonya i la por.

Hi ha un canvi molt gran. Vosaltres potser no us hi heu fixat, però jo sí: durant tot aquest curs de catequesi, al seguir el nostre llibre, el “Posa’t en Camí”, hem parlat molt de moure’ns i d’esforçar-nos, hem hagut de parlar de “dificultats en el camí”, “prendre la creu”, “aportar”, “refiar-nos”, “compadir o patir-amb...”, i si us he de dir la veritat, tenia moltes ganes d’arribar al tema d’avui. Perquè en aquesta feina de repartir esperança, no comptem pas amb les nostres forces i prou. No és un camí trist, no, el nostre. Tenim, com l’Astèrix i l’Obelix, el nostre “secret”, la nostra carbasseta amb la “poció màgica”. No és res més (ni res menys !) que la Força de l’Esperit, la poció de la Pentecosta :)

"no tingueu por !"

Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir."
Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por. (Mc 16, 6-8)

Quin entramat, quina barreja, quin joc de sensacions !

Dijous a la nit, la sensació d’entendre-ho tot. Jesús, en la intimitat d’aquell sopar tan ben preparat, ens parlava com mai ho havia fet. Ens va rentar els peus d’un en un. Mai no havia estat tan tendre i carinyós amb nosaltres. “Jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”, ens deia, “que els vostres cors s'asserenin i no temin“, i “tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres”. “Sou els meus amics”, i “fillets meus”, ens va arribar a dir...

Després del sopar, a l’hort de les oliveres, ens vem quedar adormits i, de cop i volta, les torxes, els soldats, la por... tots vem fugir i Ell ve ser fet presoner.

Abans d’ahir, divendres, el vem veure patir, el van pegar, se’n van riure de mala manera... quines burles més cruels !, i més cops, i les espines... i Ell no deia res. El van assotar, el van escridassar Quan ja no podia més, sense ni haver dormit, li van fer carregar la creu i el van clavar allí. Viu encara, es van repartir els seus vestits, com dient-li: “tu ja no els faràs servir perquè moriràs aquí...”

Nosaltres teníem por, estàvem com bojos i molt espantats. No sabíem on amagar-nos. Encara teníem la sensació de l’aigua als peus quan ens els va rentar i... tot ens havia caigut al damunt. No sabíem a qui anar ara que Ell, a qui havíem seguit i teníem per Déu, ja no hi era. Tot s’havia ensorrat. Teníem molta por !

Dissabte, quin silenci ! Pere estava destrossat i plorava, i tots, de tant en tant, tampoc ens podíem aguantar i fèiem com ell.

Avui diumenge, alguns de nosaltres havien marxat, els altres seguíem amagats, tots estàvem enfonsats i ningú no deia res; però al matí, d’hora, han vingut esverades Maria Magdalena, la Joana, Maria la mare de Jaume i les altres, i ens han dit que havien anat al sepulcre i havien trobat la pedra apartada. Han dit que Jesús no hi era. Diuen que han vist dos àngels. Pere i Joan hi han anat i no han vist el cos de Jesús: tan sols hi havia el llençol aplanat. Però no han vist cap àngel. Pere ja no plora; està molt pensatiu. Joan, de tant en tant li dóna un cop de colze i somriu amb aires de misteri...

Ara han trucat a la porta. Són els que han marxat aquest matí. Diu que venen d’Emmaús i que... han vist Jesús i han sopat amb Ell. Però, qui ha entrat ara? Sembla... pot ser?! És...

"i deia a tothom..."

«I deia a tothom: --Si algú vol venir amb mi, que
es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi.»
(Lluc 9, 23)

Podríem pensar que Jesús dóna aquest consell tan sols per quan les coses ens van bé i prou. Com si digués: “ep..!, vosaltres que esteu tan contents i satisfets de vosaltres mateixos, penseu que si no us oblideu de les vostres coses i preneu la creu de cada dia, no em podreu seguir !”

Però si ens hi fixem, ens adonarem que el seu consell pren tota la força i utilitat justament quan les coses ens van malament.

Perquè el què diu Jesús que hem de fer si volem anar amb ell, conté dues condicions:

1. Negar-se a un mateix
2. Prendre la pròpia creu de cada dia

Quan les coses van bé, és més fàcil oblidar-nos de nosaltres mateixos; sense voler, ens sentim contents d’estar amb els altres i ajudar-los. Però com que tot és fàcil, ja ni hi pensem a prendre la creu de cada dia: simplement, no n’hi ha.

I quan les coses van malament? Aleshores la cosa es capgira. Ja tenim la creu de cada dia: allò que ens preocupa i ens fa estar malament (un mal de queixal o un constipat, un examen que hem de preparar, la sensació que no ens han entès o que no ens escolten, una feina urgent que no ens surt bé... mil coses). Però el mateix neguit que ens provoca allò que va malament, fa que no estiguem atents als altres; prou feina tenim, amb el nostre problema, oi?

Doncs quan això ens passa, és quan millor ens aniria de seguir el consell de Jesús: negar-nos a nosaltres mateixos i “abocar-nos” a estar pels altres, mirar en què podem ajudar. D’aquesta manera, allò que era un mal es converteix en un molt bé (un “tres bien”, que diuen els francesos):

1. Alleugerim el mal dels altres
2. Ens oblidem del nostres propis mals
3. Seguim Jesús :)

pujant a Jerusalem

Mentre feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n'estaven molt sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir (Mc 10, 32)

No és veritat, crec jo, que totes les persones que viuen de la política, ho facin per interessos que no siguin els que diuen defensar. O sigui: que diguin, per exemple, voler ajudar a progressar el país i fer el bé a les persones, i resulti, en canvi, que l’únic motiu que de veritat els estimula a fer-ho, sigui tenir poder i que tothom els admiri. Probablement, d’aquests n’hi haurà molts, però no tots; ni tal sols la majoria. Molts polítics, ben segur, encara que els agradi ser ben considerats, són persones honestes que lluiten per un ideal.

El mateix podríem dir dels músics, els pintors, els escriptors i els artistes en general. Molts d’ells busquen ser admirats i prou, però la majoria d’ells, allò que busquen en primer lloc no és treure’n profit sinó quelcom més espiritual: sentiments, idees, expressar la bellesa o la limitació humana... i si més a més són reconeguts i admirats, millor per a ells.

En la religió i les creences, que també són expressions humanes de la nostra naturalesa espiritual, pot passar el mateix. A vegades podríem creure’ns que tan sols busquem el bé, l’amor i la justícia, i adonar-nos que en realitat, potser sense voler, el principal afany, el motiu que feia trobar-nos-hi bé en la pregària i el seguiment de Jesús, era el d’ésser ben considerats pels altres. En aquest cas, podrem tardar poc o molt temps, però sempre, tard o d’hora, “ens sentirem sorpresos” com els deixebles en el versicle que ens proposa el nostre llibre avui, i ens adonarem que això no és possible: Seguir Jesús comporta, ell ho va deixar ben clar, estar disposat a topar amb la incomprensió, carregar la creu, ser menyspreat... No sempre serà així, però sí alguna vegada i potser durant temporades que es poden fer llargues. Per això, qui volgués ser cristià per a treure’n profit –humanament parlant- acabaria deixant-ho perquè, simplement, no funciona.

Nosaltres seguim Jesús que ens promet la resurrecció i la vida (la Resurrecció i la Vida), el “cent per u aquí a la terra i la vida eterna”, però també passant per la creu. Això jo ho he sentit explicar ben curtet d’aquesta manera: La nostra Fe és PASQUAL. Sembla ser que "Pasqua", etimològicament vol dir "Pas". La Pascua era la commemoració del pas del mar Roig, del pas de l'esclavatge a la llibertat, que és justament allò que celebrarem ara a la Setmana Santa. La Pasqua no és tan sols la creu, la mort; ni tampoc tan sols la Resurrecció, sinó la mort i Resurrecció de Crist: El pas de la mort a la Vida

"aquí em tens"

Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. (Mc 9, 2-3)

La setmana passada parlàvem de “la dificultat del camí”, i potser veu pensar: “Ui, jo no sóc gaire valent/a; jo m’estimo Jesús i m’agrada ser una bona persona, però també m’agrada passar-ho bé i ser com els altres, i no pas anar de prepotent per la vida..., no sé si està fet per a mi, això de les dificultats...”

Jesús no ens demana de viure sempre preocupats, sinó que vol que visquem contents. Ell sap com som i vol que siguem feliços. Vol que ens preocupem dels altres i que ens oblidem de nosaltres mateixos, però de cap manera vol que estiguem tristos o que siguem uns amargats.

El text de Marc que hem llegit avui, explica com Jesús dóna consol als tres deixebles, Pere, Jaume i Joan, després de donar-los un bon disgust fent-los saber que morirà a la creu. Quan Jesús ens demana alguna cosa difícil, ens dóna força i alegria per a fer-la. Recordeu què deien els dos deixebles d’Emaús, tan desanimats com estaven, després de tornar a trobar Jesús?

--“¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”

Fixeu-vos en el text de Marc que vem llegir la setmana passada: el jove aquell que no es va decidir a deixar-ho tot per Jesús –ho remarca l’Evangeli- “va quedar abatut i se n’anà tot trist” (Mc 10, 22). En canvi, si ens decidim a ser amics de Jesús i fer el què ell diu, es farà realitat en les nostres vides allò que ell mateix va dir:

“Feliç aquell qui no em rebutjarà !” (Lluc 11, 23)

Dificultats en tenim tots, i no hi ha res a fer-hi: tothom té moments bons i dolents. A casa nostra, fa tres mesos que tenim la Boira. Doncs fins i tot ella, que és una gosseta i no hauria de tenir complicacions, encara que la cuidis i la treguis a passejar i tothom li faci festes, cada dia té moments ens els que està contenta i moments en els que es posa neguitosa, o més aturada del compte. Quan està així, excepte menjar, res no li fa “efecte”.

Més a més, nosaltres, a diferència de la Boira, tenim una promesa. És la que ens va llegir molt a poc a poc Mn Joan Cases, el Vicari episcopal, mentre el bisbe ens donava la benedicció solemne ―en aquell moment, en realitat, era Jesús mateix en l’Eucaristia qui ens la donava:

«Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: “aquí em tens”» (Is 58, 9)

pel "Camí del Senyor"

Ell li va dir: --Mestre, tot això ho he complert des de jove. Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: --Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns. (Mc 10, 20-22)

Fa dos diumenges, Mn Joan Hakolimana, comentant les lectures que s’havien llegit a missa, va explicar que, abans d’anomenar-nos “cristians”, els seguidors de Jesús ens donavem em a nosaltres mateixos el nom de “els seguidors del Camí del Senyor” (Fets dels apòstols 9, 2; 18, 25; 19, 9; 19, 23; 24, 4; 24, 22).

Jesús, amb els seus deixebles, va caminar molt, i ells, al seu torn, també van caminar molt. I no parlem de sant Pau: si no m’equivoco, diuen que va fer més de 40.000 quilòmetres, que és com donar tota la volta a la Terra. De tota manera, quan parlaven del “Camí”, no es referien directament a les caminades que havien hagut de fer per a escampar l’Evangeli, sinó al recorregut espiritual que suposava passar de ser una persona que no creia o no sabia res de Jesús fins a seguir-lo. A més, seguir a Jesús, no suposava, ni en aquells temps ni ara, “apuntar-se” i prou. Era, i segueix sent, un camí que dura tota la vida.

Més o menys, això és què explicava mossèn Joan. I jo en vaig prendre nota perquè de seguida va fer-me recordar del nostre llibre, que es diu... justament... “Posa’t en camí”. Que bé!, no trobeu?

Avui, tal com vem quedar el dia passat, veurem la primera part d’una peli, “Un pont a Terabithia” on els protagonistes –alguns de vosaltres ja els coneixeu- són de la vostra edat. Ells també caminen, i corren, i segueixen un camí bonic des del punt de vista espiritual. Van fent un canvi tots ells. Al final de la peli les seves vides han canviat molt. Han entès coses importants. (Com l’Ignasi, ahir, a “Polseres Vermelles” –ho veu veure? Quin canvi havia anat fent l’Ignasi des de que el vem “conèixer”, oi?)

El capítol d’avui ens parla de quan el camí fa pujada. Però –prou ho sabem- hi ha pujades i baixades, dificultats i alegries, temps d’esforços especials i temps d’anar tirant cada dia una mica...

Acabem amb un trosset del què diu el llibre. M’ha semblat important i us ho copio perquè no deixem de llegir-ho abans de començar a veure la peli:

«...l’Evangeli creixerà des de la petitesa, en la debilitat i en el sofriment, enmig de l’oposició. “Cal que el Fill de l’home pateixi molt...”»

Un dia ens adonarem que la dificultat del camí és el que l’ha fet bonic: una aventura que valia la pena viure...

adonar-nos

Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:
--Qui diu la gent que sóc jo?
Ells li respongueren:
--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.
Llavors els preguntà:
--I vosaltres, qui dieu que sóc?
Pere li respon:
--Tu ets el Messies.
Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

(Mc 8, 27-30)

Us voldria explicar una cosa, després ja entendreu per què.

La cosa és aquesta: Quan tens fills, o fas de mestre, o simplement quan tens un gos, et sents responsable d’ensenyar els fills, o els alumnes, o el gos. D’educar-los. I t’ho prens seriosament. Voldries que de seguida entenguessin i assimilessin –fessin seu- allò que tu creus que els pot anar bé. “A tu t’ha anat bé”, penses, “i a ells també els servirà”. Els pares, quan són joves, crec jo, són bastant pesats. Sempre estan manant. Després, a mesura que passen els anys, s’adonen que moltes vegades, allò que havia estat bo per a ells mateixos, als fills o als alumnes (als gossos no ho sé), no els acaba de fer el pes. I com que els alumnes i els fills són lliures, arriba un dia que decideixen fer les coses, no a la teva manera sinó a la seva. I és bo que sigui així. No podem pretendre que els altres siguin uns titelles nostres o que actuïn per por. Això ho sap tothom.

De tota manera, el què no sap tothom és que quan un pare jove, o un mestre poc experimentat, o l’amo novell d’un gos volen que el gos, o l’alumne, o el fill aprenguin allò que ell els vol ensenyar, sovint no tenen en compte que aprendre demana temps, i repetir, i tornar a repetir, i anar entenent cada dia una mica. Normalment les coses no s’aprenen de cop i a la primera. Quan dones una indicació o un consell, moltes vegades tan sols comença a “fer efecte”, com a mínim, al cap d’un mes. I això si es tracte d’un consell o una indicació petita, poc important. Si és important pot tardar molt més, fins i tot bastants anys.

Per què us ho dic, això? Doncs perquè una mica és “el tema” del que ens parla avui el nostre llibre, el “Posa’t en camí”:

Jesús ja fa temps que va i bé amb els seus amics, els deixebles, predicant pels pobles i ciutats. Li han sentit dir moltes coses bones que no havien escoltat mai, l’han vist fer el bé amb totes les persones, guarir malalts i fer miracles. Però encara era com si ho veiessin a distància, sense que mesuressin del tot fins a quin punt era d’important per a ells. I Jesús s’atura i els fa una pregunta molt directe: “vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

Nosaltres ja fa uns anys que fem catequesi i coneixem Jesús. Però anirà arribant el moment que ens farà falta adonar-nos que Jesús, no és un personatge històric més, no és un filòsof més, no és "un Déu" que viu allà lluny al Cel, a qui podem adreçar-nos de tant en tant i prou, o quan les coses van malament... Ens adonarem -potser ja ens en hem adonat- que ens estima de prop i de veritat, i que nosaltres també l’estimem. De fet, Jesús és el més important de la nostra vida i (tant de bo us en faci adonar) l’únic que li pot donar un sentit que hi encaixa perfectament, com un guant encaixa en la ma.

Creure en ell, “adonar-nos” que ens estima, tal com li va passar a sant Pere, no surt mai de nosaltres mateixos, sinó que és Déu mateix qui ens en fa el regal, i sol fer-ho valent-se d’altres persones. El llibre ho diu així:

«Ningú no s’ha donat la fe a ell mateix, com ningú no s’ha donat la vida a ell mateix. El creient ha rebut dels altres la fe i l’ha de transmetre als altres (CEC 166)»

doneu-los de menjar vosaltres mateixos

--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.
Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament. (Mc 6, 32-33)

Quan dèiem que ser cristià, haver rebut el baptisme, no ens fa privilegiats ni millors que els altres, sinó que la única diferència era haver rebut un encàrrec (l’encàrrec de repartir esperança), potser ens va semblar que això suposava ben poca cosa. I és veritat, a l’hora de mesurar el valor o la dignitat personal, suposa ben poca cosa. Però si es tracta d’avaluar les conseqüències en la manera de viure i comportar-nos, com moltes altres feines o propòsits que un se’ls prengui amb ganes de fer-los de veritat, pot suposar un canvi molt gran. Imagineu, per exemple, que voleu ajudar a combatre la pobresa del món, o protegir les vides dels animals maltractats, o guarir una malaltia com el càncer, o ajudar les persones que viuen a les presons, o... (podem fer una llista). Segurament, qualsevol d’aquestes feines ens suposarà haver d’estudiar molt i deixar de banda moltes altres ocupacions bones que ens allunyarien del nostre objectiu.

A Jesús i als seus amics, els deixebles, allò de repartir esperança també els va suposar un canvi molt gran en les seves vides. En el fragment de l’Evangeli que ens proposa avui el llibre es veu ben clarament. Estaven cansats i Jesús els proposa d’anar a reposar una estona. Però en comptes de descansar es troben que encara els cau al damunt més feina i preocupacions que en un dia normal. I a sobre, Jesús, com qui no diu res, els demana que donin de menjar a tota aquella gentada.

I encara que tenien ben poca cosa (com nosaltres !), prou que ho van fer, de donar-los de menjar. Tan sols van haver de fer l’únic que podien fer en aquell moment: aportar tot el què estava en la seva mà (uns quants pans i un parell de peixos que ni eren seus), i refiar-se de Jesús.

Més endavant, Jesús els ho va dir amb totes les lletres: “sense mi no podeu fer res” (Jn 15, 5). És fort, això. Fort i bo! Us imagineu si nosaltres fóssim capaços d’anar pel món ben convençuts d’aquestes paraules? Quants maldecaps ens podríem estalviar!

Es tractaria, simplement, de fer amb bona voluntat, en cada moment, tot el que poguéssim, i la resta (fins i tot allò que haguéssim fet malament) posar-ho en mans de Jesús. Quin secret, oi?

Ara, si us sembla, podríem parlar del tsunami al Japó i pensar què podríem fer-hi nosaltres.

"enmig de la boira"

«Començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats. (Mc 6, 55-56)»

Quan som petits i ens expliquen la història de Jesús, l’entenem molt bé. Jesús ens “endevina” allò que nosaltres ja sabíem o anhelàvem. Allò que portem dins. És clar: si Jesús és el Fill de Déu fet home i a nosaltres ens ha “fet” Déu, és natural que quan ens “parla” encerti perfectament allò que nosaltres esperàvem escoltar, encara que abans de sentir-ho no sabéssim dir exactament què era.

Jo crec que un llibre, o una pel·lícula, o una música, quan ens agraden molt és justament per això mateix: perquè encerten a dir allò que nosaltres voldríem dir i no podem o no sabem fer-ho.

Les persones senzilles, les nenes i els nens com vosaltres, sou qui millor podeu entendre el missatge de Jesús. Ell mateix ho va dir: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho». (Lc 10, 21)

Però si no ho recordo malament, quan jo tenia la vostra edat, hi havia algunes coses de la vida de Jesús que em costava d’entendre i m’hauria agradat que fossin, que haguessin passat d’una altra manera. Sobretot, segur que ja sabeu quina: la passió i la mort en la creu. A sant Pere (ell, encara que era una persona gran, era molt senzill) també li va passar: quan Jesús els deia als seus amics que havia de patir molt i que havia de morir clavat a la creu, Pere va saltar de seguida i li va dir que allò no podia ser. Jesús, encara que li estigués agraït, es va enfadar amb ell perquè no veia “les coses com Déu, sinó com els homes” (Mc 8, 33)

I quan sigueu més grans i experimentats, quan la vida us hagi donat més “disgustos”, ja veureu que, encara que seguiu desitjant que allò de la creu no hagués passat mai, de tota manera, ho entendreu i us en sentireu agraïts. Sabeu per què? Doncs, perquè Jesús ha vingut a salvar-nos a tots. A tots, TOTS. Si Jesús no hagués travessat les dificultats tan grans que va passar, si no hagués conegut el mal, el sofriment, la soledat, la pobresa i la incomprensió tal com les va conèixer (com el que més !), no ens hauria pogut “recollir” i “aixecar” a tots i en totes les circumstàncies de la vida. Ell era –és- el primer, i es va fer l’últim per a poder empènyer-nos a tots. Com una pala de les d’escombrar: si no es queda a sota de tot, ben arran de terra, no podrà recollir tota la brossa.

El nostre llibre, el “posa’t en camí” ho diu així (pàgina 75, últim paràgraf): “En un moment o altra, tu, que ets pelegrí, tastaràs el dolor perquè ets humà. No hi ha camí sense ferides. Qui et digui el contrari, t’enganya. Enmig de la boira, et caldrà saber trobar el nord. Si escoltes la seva veu, Jesús t’ajudarà a fer que els moments de sofriment es converteixin en oportunitats per anar creixent”

Gràcies, bon Jesús, per tot el què ens has donat !

tibar de la màniga

El dia passat parlàvem de la manera com Jesús es fixa en cada un de nosaltres i es posa al nostre costat, ens “compadeix”, pateix-amb nosaltres. Ell ens atrau, ens fa “seus” i ens “guanya” per a Déu. Per què ho fa? Perquè ens estima. És veritat, ho fa perquè ens estima.

Quan ens anem adonant que Jesús ens estima, també ens anem fent capaços de “repartir esperança”, com dèiem fa uns dies. I quina esperança és, la que volem repartir? La de que al final, tot anirà bé, perquè estem a les mans de Déu i Ell ens estima.

«Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué:
--Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.» (Mc. 1, 16)

Als seus amics ens vol fer pescadors d’homes, que vol dir persones encarregades de -tornem-hi!- repartir esperança. Com Jesús, que també tenia el mateix encàrrec:

«He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa !» (Lluc 12, 49)

En l’Evangeli de Marc, després de l’escena vora el llac de Galilea que hem llegit, Jesús es posa de seguida a predicar i curar malalts. Els deixebles que havia cridat l’escolten de prop i sembla com si, de passada, els estigués dient: «veieu? allò de “ser pescadors d’homes” es fa així»

Sovint, també es queda apart amb ells i els ensenya més amb tot allò què els va passant que no pas amb paraules. Com quan fa assecar una figuera que no donava fruit, o quan els defensa davant els fariseus encara que hagin recollit grans de blat per menjar en dissabte (tenien gana !), o com el dia de l’últim sopar quan els renta els peus...

Fixeu-vos quin ensenyament els fa en el capítol d’avui del nostre “Posa’t en camí”:

«Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:
--Passem a l'altra riba.
Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:
--Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:
--Silenci! Calla!
Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué:
--Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:
--Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?»

(Mc 4, 35 – 41)

Per a poder fer el nostre encàrrec de portar esperança, no hem de tenir por, sinó confiança. Quan sembla que tot s’enfonsa i que morirem ofegats, el què “toca”, es “tibar de la màniga” a Jesús, pregar-li, i ell, amb dues paraules: “Silenci! Calla!” ho tornarà tot a lloc :))

compadit, va estendre la mà

Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava:
--Si vols, em pots purificar.
Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué:
--Ho vull, queda pur.
Ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu... (Mc 1,40-42.25)

«Pelegrinant amb l’Evangeli a la mà, veiem com Jesús s’acosta a moltes persones que viuen limitacions: un paralític, un cec, un sordmut, un leprós, un home amb la mà paralitzada... Amb la seva paraula, Jesús els allibera i els anima a posar-se de nou en camí.

»El metge no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justs, sinó els pecadors. (Mc 2, 17)

»L’Evangeli ens vol fer adonar que cada un de nosaltres necessita ésser alliberat per Jesús mateix. A tots ens cal veure-hi més clar, escoltar millor, estendre la mà a tothom qui ho necessita.

»Senyor, fes que hi vegi...!» (Mc 10, 51)

Aquest paràgraf del nostre llibre de Catequesi, el “posa’t en camí”, m’ha semblat tan important que l’he copiat aquí tot sencer.

Jesús es compadeix. “Compadir” vol dir exactament “patir amb”. Aquesta va ser ben bé la seva “feina” quan, essent Déu, es va fer un de nosaltres durant trenta-tres anys.

Jesús es compadeix de cada un de nosaltres. Si no ho heu fet encara, us convido a fer-ho: si teniu una dificultat gran, una preocupació que no podeu treure-us del damunt, pregueu amb força i veureu que no quedareu sense resposta. «Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: “aquí em tens”» (Is 58, 9)

I nosaltres aprenem de Jesús a compadir –patir amb- tothom. Per exemple: si un cristià veu un conductor que, sense voler atropella algú, o topa amb el seu cotxe contra una moto, mai no es posarà del costat d’un dels dos protagonistes i prou. Indubtablement, atendrà primer qui s’hagi fet més mal, però sabrà “estendre la mà”, comprendre el patiment i l’angoixa de tots dos.

I quin ganxo que té, això de compadir, de “patir amb...”! Em sembla que ja us ho he dit alguna altra vegada: Si una persona és capaç de posar-se al teu costat i fer-te companyia, o comprendre’t quan ningú més ho fa, aquell seu gest et captiva (aquesta expressió, “captivar”, surt al “Petit Príncep” i n’hem de parlar). Potser algun dia us passarà que tingueu un moment difícil de veritat i, en el pitjor moment, vegeu aparèixer una persona estimada, qui sap, potser un germà, o un amic –a mi m’ha passat fa ben poc- i us mostra la seva preocupació vertadera. Aquella estona, aquell instant, passarà a ser un record sagrat per a vosaltres, i no l’oblidareu mai. Se us han ficat a la butxaca !

En la nostra vida podem anar-nos adonant del què Jesús va fent amb cada un de nosaltres: ens va guanyant per a sempre, “se’ns va ficant a la seva butxaca” i ja no el podem deixar ni podem quedar tranquils si no fem com ell.

germina i creix

«Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues» (Mc 4, 26 – 28)

Enteneu el què diuen, aquests versets de l’Evangeli?

El nostre fill Joan, com Joan apòstol –-que és el seu sant patró-- també és el jovenet de casa, i com a vosaltres, també li agraden els animals i les plantes. Ha plantat llavors de tomàquet en unes caixes de fruita plenes de terra negra. Com que és hivern, les ha de deixar dins de casa perquè no es morin amb les gelades. En tenim el menjador ple: són vuit caixes, cada una amb una varietat diferent de tomaquera. Ja han passat més de tres setmanes des que les va plantar i, fa tres o quatre dies, quan ja pensàvem que no hi naixeria res, van començar a treure el cap unes puntes blanques menudes que, al cap de poc ja s’havien fet dues fulles petitones de color verd. Ara ja fan un dit d'alçada, i si te les mires quan tornes a casa al vespre, les veus que des de l’hora de dinar han crescut ben bé un centímetre.

És cert que creixem. No podem fer-hi res. I és bonic. Jo diria que quan creixem, de primer ens enfortim i ens anem sentint capaços de tot. Les nenes i els nens, les persones joves, sou bonics i bons. Feu goig de veure. Després, quan ja tenim una edat, tot sembla que es vagi marcint, com les flors, i arriba un moment en el què quan parles ja no ets gaire interessant per a ningú. Però això també és bonic. Pots arribar a asseure’t en un banc, meditar i gaudir de la vida tan sols pensant en els qui estimes. O en Déu que ens estima (que és una manera de pregar, oi?)

Aquest matí m’han enviat un text escrit en francès antic, d’un escriptor que es deia Montaigne, que explica molt bé la grandesa de viure. De viure i prou. Diu:

«Encara que no facis res, viure és no solament la fonamental, sinó la més grandiosa i il·lustre de les ocupacions. La nostra més gran i gloriosa obra mestre consisteix en viure. És d’una absoluta perfecció, com divina, la de gaudir honestament de la vida»

Avui hem de llegir amb atenció tota la pàgina del “Posa’t en Camí”. Fixeu-vos quines coses arriba a dir:

«Tots portem dins nostre aquesta llavor. És el desig de fer el bé i d’estimar totes les persones i les coses. Quan fas el camí, t’adones de la bellesa que pot tenir la teva ànima, el que t’envolta, la convivència amb els altres...

»Les ganes de trobar el Senyor és la llavor més preuada que hi ha en el teu cor. Déu no para d’atraure’t cap a ell. Només en Déu podràs trobar la veritat i la felicitat que desitges constantment»

Segurament, si ara torneu a llegir la frase de l’Evangeli que hi ha a dalt de tot entendreu més bé què vol dir...

"l'anomenat Marc"

“creieu en la bona nova !” (Marc, 1, 15b)

Us vaig dir que us explicaria qui era Marc i encara no ho he fet.

Marc, l’autor del primer Evangeli, no va ser un dels dotze apòstols. Ell, com l’evangelista Joan, també era jovenet (vull dir més jovenet que els apòstols). La seva mare vivia a Jerusalem, es deia Maria i era de la comunitat cristiana de Jerusalem. Algú ha arribat a dir si Marc no seria fill de sant Pere, perquè quan Pere va fugir de la presó després de ser empresonat per predicar la Resurrecció de Jesús, va anar a amagar-se a casa de Marc i la seva mare.

Els apòstols i gairebé tots els seguidors de Jesús vivien a Israel. Anaven a les celebracions del Temple i seguien les prescripcions i els costums dels jueus, doncs ells, com Jesús, formaven part del poble jueu. Però cada vegada eren més perseguits per culpa de creure en Jesús. Pau, un jueu convençut i intransigent (sabeu què vol dir “intransigent”?), també els perseguia, però un bon dia, Nostre Senyor li va parlar i va fer que canviés d’idea. Li va dir: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” (Saule era el nom hebreu de Pau, que en l’dioma dels romans es deia “Paulus”). Des d’aleshores, Pau va ser seguidor de Jesús, i ho va ser tan convençudament que se’n va anar a predicar més enllà de Israel a altres països.

Quan Pau va marxar de viatge per primera vegada, va anar amb Bernabé, que era molt decidit com ell, però tampoc era dels dotze apòstols. Bernabé era alt, gran i bondadós, mentre que Pau era més petit i nerviós. Pau també era molt instruït i llest; sabia raonar les coses que deia. Bernabé era cosí de Marc, i van decidir que els acompanyaria terres enllà a predicar la Bona Nova. De primer Marc es va embarcar amb ells, però com que passaven per molts perills es va espantar i va voler tornar a casa. Segurament Bernabé, amable com era, el va ajudar perquè podés tornar des de Pamfília on havien arribat fins a Jerusalem.

Passats uns anys, després que Pau i Bernabé haguessin tornat del seu primer viatge, van planejar fer-ne un altre. Bernabé es volia endur una altra vegada el seu cosí Marc, però Pau no s’hi va avenir de cap manera, fins al punt que es van separar. Pau va anar cap a Síria i Bernabé va marxar amb Marc cap a Xipre. Aquest incident va influenciar molt a Marc. Devia ser aleshores, al veure’s rebutjat, que es devia esforçar en fer-se valent i decidit. A Marc els cristians el pintem com un lleó. Quan escriu, no fa gaires figures ni floritures, explica ben bé els fets tal com els ha sentit explicar, i això ha fet el seu testimoni molt valuós des del punt de vista històric. Es nota que diu les coses com i que no ha inventat res.

És bonic de saber que, més endavant, Pau va fer-se molt amic de Marc. En una de les seves cartes demana que vagi a fer-li companyia mentre és empresonat a Roma perquè li és de gran ajut. Allí, a Roma, on en aquell temps hi havia també Pere, Marc li fa d’intèrpret; tradueix allò que Pere ensenya de l’hebreu al grec o al llatí. Això li és una bona oportunitat per posar per escrit els ensenyaments de Pere, que no són res més que el primer Evangeli, la primera Bona Notícia tal com el bonàs de Pere la deia...

“entre els animals feréstecs”

Immediatament l'Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s'estava entre els animals feréstecs, i els àngels el servien. (Mc 1, 12)

I després de ser batejat; què va fer, Jesús?

Doncs... no se’n va anar a predicar de seguida. Diu l’evangeli de Marc que, “empès per l’Esperit”, va marxar al desert i hi va passar quaranta dies amb la companyia d’animals feréstecs, àngels i... el diable en cap.

Si llegiu les vides dels sants veureu que moltes vegades passa el mateix. Abans de llançar-se a proclamar el seu “encàrrec”, hauran hagut d’aprendre a deslligar-se dels afanys del món. L’esperança que comunicaran ja no serà la seva, sinó la que han rebut de dalt.

Un no pot donar allò que no té, i nosaltres només comencem a tenir quelcom a repartir quan ens hem adonat que, per nosaltres mateixos, no tenim res, sinó que tot ho hem rebut, i que no podríem fer res de bo si no ens hagués estat donat abans.

Per això, per poder dur a terme l’encàrrec que tenim (repartir esperança, repartir esperit), hauríem de treure profit de les coses bones i dolentes que ens passen per aprendre a estimar-nos com Déu ho vol.

És quan anem essent experts en aquesta feina (i ho podem ser de ben jovenets, com ho va ser la Janis), quan podrem fer bé el nostre encàrrec...

Diumenge passat, al sermó de la missa, Mn. Joan Hakolimana ens deia: “com podem donar esperança si no hem après a estar contents i confiats en Déu?”

el cel s’esquinçà

I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. (Mt 1, 10)

Aquest és el text de l’evangeli de Marc que el nostre llibre de catequesi ens proposa de meditar i comentar avui. L’escena és la del baptisme de Jesús al riu Jordà, i qui el bateja és el seu parent Joan el baptista (no el Joan jovenet que ja coneixem, el deixeble de Jesús, sinó aquell Joan precursor, l’últim dels profetes, fill de Isabel, la cosina de la verge Maria)

Jesús rep un baptisme, com nosaltres. Sembla com si, veient la seva disponibilitat a fer-se batejar (ell, que no tenia cap pecat per fer-se perdonar) el Pare aprofités el moment per a donar-li la Confirmació. El cel s’obre i l’Esperit baixa cap a ell. Tres anys més tard, el dia de la Pentecosta, el cel es torna a obrir i l’Esperit “baixa” sobre els apòstols, la mare de Jesús i algunes dones. Baptisme i Confirmació són dos sagraments que originalment anaven junts. A les esglésies orientals, les de ritus ortodoxa, se segueixen administrant tots dos sagraments alhora, i també aquí, quan una persona rep el baptisme de gran, rep al mateix temps la Confirmació, el do de l’Esperit.

Nosaltres som batejats. Què vol dir això? ¿Vol dir que som millors que els altres que no ho són, o que Déu ens estima més? No, de cap manera. Pensar així seria una bestiesa. Déu, que és el-més-bo-de-tots per definició (això ho hem d’explicar), com podria estimar més que les altres alguna de les seves criatures? Què vol dir, doncs, que som batejats? Jo diria que vol dir que hem rebut un encàrrec. L’encàrrec de repartir allò que ens ha estat donat.

Us en recordeu del mannà que rebien els israelites mentre vagaven pel desert cercant la Terra Promesa? Era per a tots i els durava un sol dia. Si algun d’ells se l’amagava i l’atresorava per l’endemà, se li feia malbé. Es podria. Amb el baptisme crec que passa una cosa semblant: és per a repartir-lo. Els qui hem rebut el gran do de l’Esperit, l’hem rebut per a compartir-lo, per donar-lo als altres. Si no, se’ns fa malbé.

Per això em va agradar molt una pregunta que s’han empescat els del nostre bisbat per adreçar-nos-la durant tot l’any als qui anem a missa. És una pregunta que diu així:

QUÈ N’HAS FET, DEL TEU BAPTISME ?

moure'ns

A casa ara hi tenim un nou habitant; és un gossa molt peluda, una barreja de petaner i gos d’atura que vem anar a adoptar a la gossera diumenge passat. Allà li havien posat el nom de Cuca, però la veritat és que no coneixien quin nom tenia abans que la recollissin. És una gosseta que de seguida crida l’atenció perquè es molt tranquil·la. Es mou molt poc i no borda ni fa escarafalls. De tota manera –com tots els gossos, suposo- el què més li agrada és que la treguin a passejar.

Us agrada sortir, moure-us, canviar de lloc? Segur que sí. O potser a algunes o alguns de vosaltres no gaire. Potser sou d'aquella mena de manera que preferiu estar-vos en un racó i llegir, veure la tele, fer el deures o, simplement veure què passa, com la nostra gosseta...

El nostre llibre, el “Posa’t en Camí”, avui parla d’això. De moure’ns. De canviar de lloc per fora, i per dins.

És cert que cadascú és com és i no fa cap falta estar contínuament canviant de lloc, fets uns “cul d’angúnies”. Moltes coses de les que fem a la vida necessiten esforç i dedicació, però abans i per sobre (o per sota), necessiten constància. Si sempre anem canviant d’idea i sempre estem fixant-nos tan sols en allò que fan els altres o en el què està de moda, difícilment podrem construir un projecte estable. Això tant serveix si parlem dels estudis, com si parlem de l’amistat, de l’amor o de la família.

Però també és veritat que hauríem de ser persones obertes a les idees noves, als canvis necessaris, a refer la nostra conducta i anar modelant la nostra manera de pensar. Això és una feina que pot durar tota la vida i que s’ha de fer sense presses. Ahir em va fer gràcia llegir en un llibre que parlava dels ocells (un llibre molt bonic que es diu “Els nostres amics els ocells”, de Josep Maria de Sagarra) que les persones, pel què fa a la manera de pensar, no arriben a fer-se del tot fins que no tenen quaranta o ben bé cinquanta anys. Ho vaig trobar encertat.

Què vol dir ser persones obertes a les idees i els canvis?

Vol dir escoltar els altres i mirar d’entendre el què ens volen dir quan parlen, o quan pateixen o quan estan contents. Vol dir fixar-nos en allò que trobem agradable i ens fa bé dels altres per fer-ho nosaltres d’una manera semblant. Vol dir no tancar-nos en idees fixes que no tenen un fonament raonable (aquí podem buscar entre tots uns quants exemples). Vol dir analitzar amb interès i força allò que fem i diem cadascú de nosaltres i valorar si ho hem fet bé o malament. Vol dir rectificar. Vol dir aprendre a demanar perdó i necessitar-lo. Vol dir ser prou llestos per aprofitar-nos d’aquesta cosa tan bonica com passada de moda que en diem "la celebració (!) del sagrament de la Penitència".