Pasqua !

Després d'un bon grapat d'anys de participar en les coses de la parròquia, us puc dir que un es va adonant que poc a poc s'ha anat creant un sentiment d'estima per les persones que ens trobem allí i per les vivències que compartim. Deu ser allò que en diuen "sentir-se comunitat". Jo diria que una de les "activitats" que més contribueix a fer néixer aquest sentiment és la de participar en la missa del diumenge; però hi han dues celebracions en les que això passa més encara: la del Nadal i les celebracions de setmana santa.

Per setmana santa són uns quants dies seguits que ens trobem la mateixa colla. El dilluns, ja, amb la celebració comunitària de la Penitència, després en les celebracions del dijous i el divendres sant -l'altre dia en parlàvem- i finalment en el gran esclat, la gran festa de la vetlla pasqual.

Aquest any era la primera vegada que teníem les celebracions amb mossèn Joan i amb mossèn Joan Carles. Va ser, crec jo, bonic de debò (bonic i "llarg", potser us dirà algun impacient; però jo em recordava d'allò que surt als Fets del Apòstols - Fets 20, 7-12 - on es parla d'unes reunions llarguíssimes que tenien amb sant Pau: tan llargues que en una, un noi -es deia Èutic i qui sap si seria de la vostre edat- es va adormir i, com que estava assentat al marc de la finestra, va caure fora des d'una alçada de tres pisos; el van anar a recollir i es pensaven que era mort, però sant Pau els va tranquil·litzar, el va agafar i el va eixoribir sense que li quedés cap mal..).

En la fotografia podeu veure un dels moments més emocionants de la vetlla: quan Mn Joan Hakolimana va cantar el parenostre en la seva llengua materna, el ruandès. Abans ens havia explicat que allí a Ruanda, en les celebracions, canten molt i fins i tot ballen.. Per al parenostre ell en coneix quatre melodies diferents, en ruandès. Jo que les vaig escoltar totes, us puc dir que són precioses totes quatre. Si féu clic aquí podreu escoltar la versió que va cantar a la missa. En sentir-la, tots vem quedar corpresos i ens va ajudar a resar el parenostre millor que mai. Jo diria que a tots sen's va fer present que formem part d'una Església que, tal com ens diu la etimologia de la paraula "catòlica", és "universal", per a tots. Sen's va fer present i ens en vem sentir contents..

el principal del principal..

Vem parlar de què celebrem a la setmana santa. No vem dir, però, quins fets recordem en concret cada dia d’aquesta setmana: dijous, divendres, dissabte i diumenge.

El divendres recordem la “passió” de Nostre Senyor. El dissabte el dia en que va romandre al sepulcre mort. Ja de nit, el mateix dissabte, amb la Vetlla Pasqual, el moment de la Resurrecció. El diumenge, dilluns i dies posteriors, continuem celebrant la Resurrecció, el fet més destacat de la nostra fe.

I el dijous? El dijous recordem el Sant Sopar que Jesús va voler preparar i celebrar amb els seus amics —els dotze apòstols— Allí Jesús sembla que hagués volgut esperar a l’últim moment per obrir el seu cor i parlar-los (parlar-nos !) més directament. Sap que poc després serà fet presoner i que haurà de patir molt i morir a la creu, però abans vol deixar als deixebles uns records que els quedin per a tota la vida. Joan, el més jove de tots ells, és qui es va cuidar de explicar-nos-ho. Jo us aconsello de llegir poc a poc aquest relat. El trobareu als capítols 13 fins al 17 del seu Evangeli. Al meu entendre, no hi ha res més escrit en tot el món on quedi tan ben reflectit l’esperit i la manera d’estimar-nos que té Jesús. És com un resum de tot el que volia dir-nos. Deixeu-me que us copiï un text d’un Papa, Pau VI, que va descriure molt bé el que vull dir:

"Nostre Senyor mateix va voler donar a aquella reunió una tal plenitud de significat, una tal riquesa de records, una tan gran commoció de paraules i sentiments, una novetat d'actes i preceptes, que mai acabarem de meditar-los i explorar-los. És una cena testamentària, és un sopar afectuós i immensament trist, alhora que misteriosament revelador de promeses divines, de visions supremes. La mort es tira al damunt, amb inaudits presagis de traïció, de lliurament, d'immolació; la conversa es va apagant de seguida mentre la paraula de Jesús flueix contínua, nova, extremadament dolça, tensa de confidències supremes, cernint-se així entre la vida i la mort"

(Pau VI, en una homilia del dijous sant, el dia 27 de març del 1975)

En aquell sopar, a més de totes les coses tan importants que va dir, també hi va haver dos “gestos”, dues “cerimònies” o “ritus” (recordem aquí la definició que Saint-Exuperi fa en el seu llibre “El Petit Príncep” —ja l’heu llegit?— de què és un “ritus”: “Un ritus —diu— és el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores.”). Dèiem, doncs, que en aquell sopar hi va haver dues cerimònies o ritus especials: la institució de la Eucaristia, que és explicada per tots quatre evangelistes i també per sant Pau, i la de rentar-los els peus als deixebles.

Fixeu-vos com va voler que el gest de rentar-los els peus els quedés ben gravat a la memòria. Us imagineu que un amic molt amic vostre un dia mor per salvar-vos la vida?. Imagineu, a més a més, que el dia abans us ha convidat a sopar amb ell i us obre el cor com ho va fer Jesús. Potser algunes coses de les que hagués dit podríeu oblidar-les. Però ben segur que no ho oblidaríeu mai si, a sobre, us hagués rentat els peus amb una palangana. El record de l’aigua freda als peus, Jesús acotat rentant-los els peus i el significat que li va donar després quan els ho va explicar, allò, ja no ho podrien oblidar mai més. Per això els seguidors de Jesús sabem bé que el principal del principal és estimar..