No ploris !

Us deu haver passat alguna vegada: algú de la família, o alguna amiga o amic de la classe s’ha fet mal, o ha tingut un disgust gran i l’heu vist desanimar-se, tenir por, tristesa o vergonya i posar-se a plorar. Quan això passa, potser no sabeu ben bé què fer, però segur que us agradaria treure-li a aquella persona estimada allò que la fa plorar. Potser només us surt de dir-li: “no ploris !”

Aquestes paraules tan senzilles: “no ploris !”, segurament que també us les han dit a vosaltres alguna vegada i, oi que quan les heu escoltat us han fet una pessigolleta per dins, un entendriment que us fa sentir que no esteu soles i que hi ha algú que us estima i que pateix si vosaltres patiu?

Doncs avui, el “Veniu amb mi” ens parla precisament d’això, perquè aquestes dues paraules tan boniques, són les mateixes que Jesús li va dir a una mare que tenia un disgust molt gran, el més gran de tots els que pot tenir una mare: se li havia mort un fill. El seu marit, el pare del noi, també havia mort feia temps, i no tenia més fills, no hi havia ningú que pogués comprendre-la i fer-li companyia de veritat.

Jesús se’n va compadir. No feia comèdia; Jesús mai fa comèdia, ni fa les coses perquè la gent el vegi i l’admiri. Va sentir el mateix que sentiu vosaltres quan a la mare, o al pare, o a l’amiga, o a l’àvia, o a l’avi, alguna cosa li va molt malament, s’ensorra i es posa a plorar..

Jesús va curar moltes persones i va treure moltes malalties. Quan ho llegim a l’Evangeli, normalment, abans sempre hi ha un intercanvi: li diu a la persona que guareix que tingui fe, o deixa que primer li ho demani, o li fa alguna pregunta... Però amb aquesta mare no. Tan sols se’n compadeix, s’hi acosta i li diu: “no ploris !”. Després, de seguida, també li diu al noi les paraules més senzilles que li surten: “noi, aixeca’t”. Té pressa que torni amb la seva mare: diu l’evangeli de Lluc que el noi es va aixecar, es va posar a parlar (quines coses no li diria a la mare, i a Jesús !), i “el va donar a la seva mare”. Aquell, devia ser el dia més trist i el més feliç de la vida d’aquella mare..

Nosaltres, que volem ser com Jesús, li demanem que ens ensenyi a veure les coses que fan patir les altres persones, que ens acostumem a posar-nos al seu lloc per poder-les comprendre i acompanyar. Aquesta feina, deu ser la millor que podem fer en les nostres vides.

I també ho deu ser, d’important en l’Església. Fa pocs dies, en una reunió a Artés a la que assistim uns quants de la parròquia (ja sabeu que els “grans” també fem catequesi), sabeu què ens van dir?: Que l’Església tenia tres feines principals. Sabeu quines són?, totes tres comencen amb la lletra “C”, i us les dic aquí mateix:

1. El culte: estimar Déu i donar-li lloança, agraïment
2. La catequesi: donar als altres allò que nosaltres hem rebut i ens ha fet feliços
3. La Caritat: la poso en majúscula perquè és la més important; Jesús mateix ho va diu: “que us estimeu els uns als altres com Jo us he estimat”