Janis (4)

Quan la seva mare li va dir a la Janis que havia d’anar a l’hospital, es va disgustar molt. “A l’hospital?!” va dir. “Jo no hi vull anar, a l’hospital ! No estic malalta, tan sols estic cansada.. i a més, allí m’hi moriria, tan sola, sense tu i el popà !!” La seva mare no va dir res; la va acaronar i després li va parlar amb suavitat: “Ja sé com et deus sentir, bonica; se’t fa difícil a tu, i a mi i a tots, però hem de fer el què el metge diu, si volem que et posis bé..” “Més a més, hem d’acceptar les coses dolentes que Déu permet, tal com acceptem les que ens fan feliços. Ell sap el què és millor per a cada ú de nosaltres i, si tu pots arribar a dir-li que vols el què Ell vulgui, no et serà ni la meitat de difícil. Ja ho veuràs !” La Janis es va eixugar les llàgrimes i va dir-li a la seva mare que li agradaria quedar-se una estoneta sola a la habitació per pensar en allò què li havia dit. Quan ja se n’anava, la seva mare va veure-la com es posava a resar. Al cap d’una estona va baixar dient: “Tot a punt, momà. Ja estic preparada..”

Al vespre va ingressar a l’hospital, en una sala amb d’altres nens. Els pares van pujar un moment per dir-li adéu. Ella estava asseguda al llit, amb les cames creuades; duia una camisola blanca i ja estava mirant interessada els altres nens que hi havia a la sala. Qual la van abraçar per marxar els va dir fluixet: “tornareu a veure’m, oi?”

De seguida es va fer amiga de cada un dels nens que hi havia allí. Era com si les malalties dels altres sempre li semblessin més importants que la seva. Tot va ser recuperar una mica les forces i abocar-se, joiosa, a fer companyia i repartir atencions ara a l’un, ara a l’altre, com si se li eixamplés d’alegria el cor i no tingués més remei que repartir-la..

Anava a animar la petita Sue que no parava de plorar per la seva mamà; cantaven plegades amb la Jo-Anne; els explicava els seus millors contes al grup de nens que no es podien moure per culpa dels seus braços, cames i caps trencats, i els posava bé el coixí; li portava vasos d’aigua a en Johnny que no parava de donar la llauna a les infermeres; li donava un cop de mà a la Paula amb els seus deures —la pobra Paula, que havia de fer classes allí mateix amb una tutora, de tant temps com feia que era a l’hospital.

Gairebé cada tarda hi anava la seva mare a veure-la i, al vespre, quan podia, s’hi ajuntava el seu pare. També van anar a veure-la dues germanes del col·legi; li van portar regals dels companys de classe i també una figureta de plàstic d’un Nen Jesús i un quadret petit amb una fotografia de santa Teresa de Lisieux. Aquests dos regals van ser molt importants per la Janis durant l’any i mig que va viure encara. Els metges ja els havien dit als pares que no podria viure gaire més temps d’un any, però a ella això no li ho van dir.

Aviat va passar tot un mes i, al cap d’uns dies, com que amb el tractament havia anat millorant força, li van donar permís per tornar a casa.

Janis (3)

Aquell més de Febrer va nevar molt. La Janis estava entusiasmada. Es passava moltes estones al carrer jugant a la neu. Un dia, però, de cop i volta, es va sentir molt cansada. Només tenia ganes de badallar i no tenia forces ni per menjar. La seva mare va pensar que devia estar agafant un refredat; però va passar tot el mes i la gana no li tornava. Es va aprimar i feia mala cara.

Un dia que feia molt vent i nevava, tornant de l’escola, de fluixa com estava gairebé no podia avançar. La força del vent la feia caure. La seva germana més gran, la Charmaine i en Roddy, que era més petit que ella, ja havien arribat a casa. La seva mare la va veure per la finestra com feia esforços per caminar i, espantada, va enviar en Roddy perquè l’ajudés a arribar. El nen, li va agafar els llibres i es va posar al seu davant per obrir-li pas. Ella, agafada a la jaqueta d’en Roddy, finalment va entrar a casa i es va deixar caure en una cadira: “No sé què em passava”, va dir, “és que no podia caminar més”. “Estic tan cansada...” La seva mare se la va mirar i no va ser fins aquell moment que es va adonar de com estava pàl·lida i prima. Aquells ulls castanys que tenia semblava que li omplissin la cara.

L’endemà, el seu pare va plegar aviat de la feina i la va portar al metge. El metge li va dir somrient: “Què, noieta, què és això? una nova manera de no anar a l’escola?” La Janis el va fer riure quan li va contestar de seguida: “No. És una nova manera que ha trobat el meu pare d’escapar-se de la feina...”

El metge la va enviar a l’analista per fer uns anàlisis de sang i, quan van tenir els resultats, van veure que la cosa era greu. Li van dir al seu pare que probablement tenia Leucèmia (un càncer a la sang) i que de moment hauria d’ingressar a l’hospital l’endemà mateix...

Janis (2)

La Janis era simpàtica i es preocupava dels altres. És per això que la seva no és una història trista. En tot el què va fer sempre hi havia simpatia, gràcia i una gran tranquil·litat.

Ja us he dit que li agradaven molt els cavalls. Cada setmana esperava l'hora de veure un programa a la tele, que es deia National Velvet, on parlaven de cavalls. Quan acabava el programa, sempre anava a la cuina, on hi havia la seva mare i li deia: "què et sembla, momà, no podríem trobar la manera de comprar un cavall?", i sempre li deia que no, que hi havia coses més importants en les què gastar els diners. Una tarda, però, de seguida que va acabar el programa dels cavalls, en van començar un altre que parlava de les persones invidents. A la Janis li va interessar molt. Una bona part de les persones cegues, deien al programa, podien recuperar la vista si se'ls podia fer una operació de trasplantament de còrnia. Però per a fer una operació d'aquestes, calia que hi hagués persones disposades a donar els seus ulls quan morissin a un "Banc d'Ulls". També va sortir una mare joveneta que va explicar com havia perdut el seu fill petit quan el va atropellar un cotxe. Quan va passar l'accident ella estava desesperada, però de cop i volta se li va acudir que podria donar els ulls del seu fill i, d'alguna manera, ell seguiria present en el món en els ulls d'una altra persona. Tal com ho va pensar, ho va fer, i en el programa de la tele explicava contenta com, després d'haver-ho fet, va recuperar la serenitat i l'esperança que havia perdut. La Janis va quedar molt impressionada. Es va quedar una estona pensant i després, va anar decidida cap a la cuina. Va dir a la seva mare que volia dir-li una cosa. Ella, sense mirar-la, li va dir: "que vols un cavall?". Però la Janis li va dir que volia donar els seus ulls a un Banc d'Ulls per quan es morís. La mare, tota sorpresa, va dir-li: "què dius?!", i la Janis li va explicar que havia vist en un programa de la tele tot allò del Banc d'Ulls, i que ella hi volia col·laborar. La mare li va donar un munt de pastanagues i li va dir que es quedés allà amb ella a tallar-les en trossets ben petitons, i que mentrestant li expliqués el què havia vist en aquell programa. La Janis, més endavant ho van poder saber, parlava ben seriosament..

Janis (1)

Els que veníeu l'any passat, recordareu que vem començar una col·lecció d'històries de nens de la vostra edat. Històries que havien passat de debò. Vem començar parlant de Jesús quan tenia la vostra edat. Després de la Verge María. Vem seguir amb Teresa de Lisieux. Un altre dia us vaig explicar la història de Li, aquella nena xinesa. I ja no vem explicar la història de ningú més.

Avui, tinc una història que fa molt de temps que volia compartir i no ho podia fer perquè em faltava el llibre ( "A little girl's gift", de Lawrence Elliott ) on la vaig llegir. Després de buscar-lo molt, vaig trobar una persona que el tenia, però com que viu als Estats Units, no me'l podia deixar. Es diu Bob Minder, i ara som bons amics. És una gran persona: després d'intercanviar-nos uns quants correus electrònics, va decidir fer-me un munt de fotocòpies i me les va enviar. Em van arribar divendres passat.

És la història d'una nena ben bé de la vostra edat. Es diu Janis. Janis Babson. Va néixer als Estats Units; quan tenia dos anys, ella i la seva família van anar a viure al Canadà. El seu pare era de la Policía Montada del Canadà, i es deia Rudy. La seva mare, que encara viu, es diu Rita. Quan va passar el què us explicaré, corria l'any 1962. La Janis era la segona de sis germans. Tenia una germana gran, la Charmaine, i quatre germans petits: en Roddy, la Karen, el Timmy i la Sally. Els dos últims eren els bebès de la casa, i la Janis els anomenava "the small fry", que podríem traduir com "la gent menuda".

A la Janis li agradaven moltes coses de les que us agraden a vosaltres. Era una nena ben normal, molt alegre i sensible. Li agradaven especialment els cavalls, la neu, fer jugar els nens més petits.. Ella no tenia cap cavall a casa, i moltes vegades demanava als seus pares que en compressin un. Sovint anava a un camp que hi havia bora casa seva, i des de la tanca els donava pastanagues a uns cavalls que hi havia allí. La seva mare tenia que amagar les pastanagues de la cuina perquè la Janis sempre la deixava sense..

Més avall del seu carrer hi van construir un col·legi. El col·legi de Sant Nicholas. Era un col·legi de monges, i aviat va ser el seu col·legi. A prop de casa seva també hi havia una veïna de la seva edat amb la que es van fer molt amigues: la Tricia.

Per a la Janis, despertar-se cada dia era com un regal. Alguna vegada li deia a la seva mare coses com aquesta: "Déu meu, momà, es fantàstic !". "El què és fantàstic ?", li deia la seva mare. I la Janis li deia: "Doncs.. l'escola, la neu, jugar amb els nens.. Saps?: Tot !!"

Sovint li donava gràcies a Déu per totes les coses bones del món. No era que es sentís mística o molt espiritual. Ella això de "mística" ni sabia què volia dir. Tan sols era que sentia Déu molt a prop seu, formava part de la seva vida de cada dia. Ella el coneixia, a Déu. Per a ella, Déu era real.

"fes això i viuràs"

Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
--Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
--Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
Ell va respondre:
-- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
Jesús li digué:
--Has respost bé: fes això i viuràs.
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
--I qui són els altres que haig d'estimar?
Jesús va contestar dient:
--Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment
baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
»Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
»--Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
»Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
--El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
--Vés, i tu fes igual.

(Lluc, 10, 25-37)

“Estima i fes el què vulguis” Potser alguna vegada heu escoltat aquesta frase. Sabeu qui la va dir? Va ser sant Agustí. “Estima i fes el què vulguis” vol dir que si fem el què sigui, qualsevol cosa, si la fem pensant en el bé dels altres estarà ben feta. Es refereix a que, moltes vegades, a nosaltres ens passa talment com als jueus i tal com li passava a aquell mestre de la llei, que com que de lleis i prescripcions n’hi havia moltes, sovint no sabien quina era més important ni què havien de fer. Doncs Jesús, en moltes ocasions ens diu que el principal, la “llei” més importat, la nostra principal feina ha de ser ESTIMAR.

De sant Joan, el més jove dels apòstols, tenim l’Evangeli que va escriure, però també en conservem tres cartes no gaire llargues. En la primera d’aquestes cartes parla gairebé tota l’estona d’això que dèiem: de com n’és d’important estimar els altres. Diuen que quan l’apòstol Joan era molt vell, el portaven a les reunions dels seguidors de Jesús i, com fan els vellets, repetia sempre el mateix. Els deia: “fillets, estimeu-vos !”. Un dia li van demanar per què els deia sempre el mateix. Ell va contestar una cosa molt semblant al què deia sant Agustí quatre-cents anys després. Els va dir: “si sempre us dic que us estimeu és perquè, si ho feu, ja n’hi ha prou”.

De com n’és d’important estimar ja n’havíem parlat abans,oi? Avui, però, us en volia dir una altra cosa, que és aquesta: estimar i ser estimat és emocionant, ens fa sentir contents. Per això mateix, a vegades podríem arribar a confondre estimar amb la sensació agradable que produeix. És un error. Estimar és una feina; sí que ens posa contents, però encara que no ens hi posés ─moltes vegades passa─ també ho hauríem de seguir fent. Perquè abans que una sensació agradable, tal com ho explica Jesús en l’evangeli que hem llegit, estimar és UNA FEINA. Fixeu-vos quina feinada li va caure al damunt al samarità aquell de la història: va haver de parar el viatge que feia, vèncer la por i la mania (a tots ens en fa) de netejar les ferides i embenar un desconegut, va haver de pujar-lo tot sol al seu cavall (o al seu burret) i seguir a peu, al seu costat, fins arribar a l’hostal. Després va haver d’explicar-li a l’hostaler el què passava, portar-lo a un llit i passar-hi tota la nit. L’endemà va haver de “treure’s” diners de la seva butxaca: dos denaris, el sou de dos dies (uns dos-cents euros) i, per si fos poc, va haver de comprometre’s a tornar al cap d’uns dies i pagar més diners encara.

Estimar és una feina. Per això Jesús diu al principi: “FES això i viuràs” i al final, una altra vegada: “Vés, i tu FES igual”.

Estimar ja era una feina en temps de Jesús. També ho era seixanta anys després, quan Joan ja era un ancià i els deia als jovenets “si ho FEU ja n’hi ha prou”, i cinc-cents anys més tard, quan Agustí escrivia allò de “Estima i FES el què vulguis”. I estimar encara és una feina avui: això prou que ho saben els vostres pares.

Fa pocs dies, el papa Benet XVI ha escrit una nova encíclica (una carta) que porta per títol: “La caritat en la veritat”. Si llegiu l’encíclica, ja veureu que, resumint, el què Benet XVI ens diu és que per estimar “en la veritat” (com si duguéssim “per estimar de veritat”), el què cal fer és treballar molt en la societat, en la política i també molt i molt en la economia (en el repartiment del treball i dels diners) per aconseguir que tothom tingui més recursos i no hi hagi persones que pateixin necessitats.

Senyor, que hi vegi !

Quan Jesús arribava prop de Jericó, hi havia un cec assegut vora el camí,
demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li
digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar:
--Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!
La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
--Fill de David, tingues pietat de mi!
Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà:
--Què vols que faci per tu?
Ell respongué:
--Senyor, fes que hi vegi.
Jesús li digué:
--Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat.
A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu.
També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu.

Lluc XVIII, 35-43

Avui és el primer dia de catequesi. Altra vegada tenim la gran sort de poder passar una estona parlant entre nosaltres, pensant, llegint, en aquest ambient que hauria de ser especial, diferent de les altres classes que teniu, més tranquil i sense presses. Aquí no hi haurà exàmens, ni hem d’estar callats (una mica callats sí, de manera que puguem escoltar el què diuen els altres, i una mica quiets també –quan toca- per poder estar atents, oi?). Ara estem en un curs en el que no tenim cap pressa. No tenim no cal pensar en tot el què hem d’aprendre per a fer la Primera Comunió: ja la hem fet tots. Aquesta hauria de ser una estona per ser amics i, reposadament, entre tots, aprendre a aturar-nos per poder fixar-nos en allò que es veu menys de la nostra vida, però que és el més important: la vida de l’esperit.

Si no ho aconseguim, no hi perdrem res, però tampoc hi guanyarem.. Aquell cec de Jericó ho tenia clar. Ell va sentir que s’acostava Jesús i va ser espavilat. Si no deia res, es quedava igual. Però va intuir que si cridava, si aconseguia que Jesús es fixés en ell, com que havia sentit dir que feia miracles, ell podria arribar a veure-hi..

Amb nosaltres i la catequesi (avui és en bon dia per a recordar-ho) pot passar una cosa semblant. Podem quedar-nos quiets, no escoltar gaire, plegar aviat i tornar a casa tal com hem vingut o, si volem, podem fer l’esforç de demanar-li a Jesús, de cridar-li per dins, que es fixi en nosaltres, que s’aturi al nostre costat i sigui el nostre amic i ens ajudi a VEURE-HI.

Direu: però si nosaltres ja hi veiem !

Sí que hi veiem. Veiem totes les coses materials. Aprenem el què ens ensenyen a classe: les equacions, la manera d’escriure en català i en anglès, com és i com funciona el nostre cos, les lleis de la física..; fins i tot la manera de raonar i el món de les idees (això és la filosofia). Però tot allò que és de l’esperit: pregar, sentir-nos estimats, donar, tenir paciència, saber que hi ha una altra vida que dura sempre i que no tot s’acaba aquí, la felicitat que ve d’estimar Déu i els altres, tot això és el què Jesús ens pot ensenyar a veure. I li ho podem demanar, tal com feia aquell cec. Si ho fem, la nostra vida pot canviar tal com va canviar la seva. Si Jesús ens obre els ulls de l’esperit, podrem veure les persones i les coses, la vida sencera, d’una altra manera que és molt millor.

Avui comença un nou curs. Aprofitem-lo !

"Vés-te'n en pau"

Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum. El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora.» Jesús li digué:
--Simó, t'haig de dir una cosa.
Ell li respongué:
--Digues, mestre.
--Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?
Simó li contestà:
--Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.
Jesús li diu:
--Has respost correctament.
Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó:
--Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.
Després digué a la dona:
--Els teus pecats et són perdonats.
Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?»
Jesús digué encara a la dona:
--La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.

(Lluc 7, 36 - 50) al capítol del "Veniu amb Mi"

Fa dos dies llegíem a l’Evangeli el relat d’una mare que plorava pel seu fill mort, i ens fixàvem com Jesús, sense que la mare li demanés res, va fer el què ella volia: tenir altra vegada el seu fill. Jesús el va ressuscitar.

Avui, el “Veniu amb mi” ens explica una altra història en la que una dona plora; i en aquest cas, també Jesús fa un gran prodigi, encara que sigui menys cridaner i no sigui un fet d’aquells que poden sortir als diaris: li perdona els pecats. I també ho fa sense que ella li ho demani. Fixeu-vos que Jesús no li perdona els pecats quan diu “els teus pecats et son perdonats”, sinó abans. Diu que els seus pecats “li han estat perdonats” per les seves llàgrimes. En unes altres paraules, perquè li dol, li sap greu haver estat una mala persona, i se sent poca cosa davant de Jesús i no li’n fa vergonya que la gent ho vegi. Nosaltres, d’això en diem “penediment”.

Quan érem petits, a nosaltres ens explicaven que per anar a confessar, per demanar perdó dels nostres pecats, feien falta cinc coses: 1. Examen de consciència, 2. Dolor dels pecats, 3. Propòsit de l’esmena, 4. Dir els pecats al confessor, i 5. Complir la penitència. D’aquestes cinc, n’hi havia una de més fàcil, que era “complir la penitència”: normalment, la “penitència” era resar un parenostre, o tres avemaries.. També n’hi havia una de més difícil: “dir els pecats al confessor”. Això, sobretot si no ho has fet força vegades, fa vergonya. No és còmode dir el que un ha fet mal fet, i encara que pensem que ho estem dient a Jesús, que és qui de veritat ens perdona, hi ha el mossèn que ens escolta i no ens agrada gaire que ell ho sàpiga. Però hauríem de tenir en compte, que de les cinc coses que fan falta per a ser perdonats, la més important de totes, la única sense la que no podem ser perdonats si no hi és, és la segona: el “dolor dels pecats”. El dolor dels pecats és justament el què sentia aquella dona que plorava als peus de Jesús, i el què nosaltres hauríem de fer l’esforç de sentir, moltes vegades, en la nostra vida.

Si ho fem així, poden anar malament moltes coses, però la principal, que és viure amb honestedat a prop de Jesús i a prop dels altres (“estimar”, recordeu ?), aquesta, anirà bé. Jesús li diu, a la dona: “Vés-te’n en pau”

No ploris !

Us deu haver passat alguna vegada: algú de la família, o alguna amiga o amic de la classe s’ha fet mal, o ha tingut un disgust gran i l’heu vist desanimar-se, tenir por, tristesa o vergonya i posar-se a plorar. Quan això passa, potser no sabeu ben bé què fer, però segur que us agradaria treure-li a aquella persona estimada allò que la fa plorar. Potser només us surt de dir-li: “no ploris !”

Aquestes paraules tan senzilles: “no ploris !”, segurament que també us les han dit a vosaltres alguna vegada i, oi que quan les heu escoltat us han fet una pessigolleta per dins, un entendriment que us fa sentir que no esteu soles i que hi ha algú que us estima i que pateix si vosaltres patiu?

Doncs avui, el “Veniu amb mi” ens parla precisament d’això, perquè aquestes dues paraules tan boniques, són les mateixes que Jesús li va dir a una mare que tenia un disgust molt gran, el més gran de tots els que pot tenir una mare: se li havia mort un fill. El seu marit, el pare del noi, també havia mort feia temps, i no tenia més fills, no hi havia ningú que pogués comprendre-la i fer-li companyia de veritat.

Jesús se’n va compadir. No feia comèdia; Jesús mai fa comèdia, ni fa les coses perquè la gent el vegi i l’admiri. Va sentir el mateix que sentiu vosaltres quan a la mare, o al pare, o a l’amiga, o a l’àvia, o a l’avi, alguna cosa li va molt malament, s’ensorra i es posa a plorar..

Jesús va curar moltes persones i va treure moltes malalties. Quan ho llegim a l’Evangeli, normalment, abans sempre hi ha un intercanvi: li diu a la persona que guareix que tingui fe, o deixa que primer li ho demani, o li fa alguna pregunta... Però amb aquesta mare no. Tan sols se’n compadeix, s’hi acosta i li diu: “no ploris !”. Després, de seguida, també li diu al noi les paraules més senzilles que li surten: “noi, aixeca’t”. Té pressa que torni amb la seva mare: diu l’evangeli de Lluc que el noi es va aixecar, es va posar a parlar (quines coses no li diria a la mare, i a Jesús !), i “el va donar a la seva mare”. Aquell, devia ser el dia més trist i el més feliç de la vida d’aquella mare..

Nosaltres, que volem ser com Jesús, li demanem que ens ensenyi a veure les coses que fan patir les altres persones, que ens acostumem a posar-nos al seu lloc per poder-les comprendre i acompanyar. Aquesta feina, deu ser la millor que podem fer en les nostres vides.

I també ho deu ser, d’important en l’Església. Fa pocs dies, en una reunió a Artés a la que assistim uns quants de la parròquia (ja sabeu que els “grans” també fem catequesi), sabeu què ens van dir?: Que l’Església tenia tres feines principals. Sabeu quines són?, totes tres comencen amb la lletra “C”, i us les dic aquí mateix:

1. El culte: estimar Déu i donar-li lloança, agraïment
2. La catequesi: donar als altres allò que nosaltres hem rebut i ens ha fet feliços
3. La Caritat: la poso en majúscula perquè és la més important; Jesús mateix ho va diu: “que us estimeu els uns als altres com Jo us he estimat”

ningú no ha parlat mai com aquest home

Diu al “Veniu amb mi”: «Jesús parla amb autoritat; als qui l’escolten els demana que tinguin fe en ell.»

Quan llegeixies els evangelis te n'adones de seguida: Jesús parla amb autoritat. No dóna mai la impressió de que improvisi o dubti. A més, el comentari de les persones que l'escolten queda recollit en diferents punts dels mateixos evangelis (Mt 7, 29; Mt 21, 23; Mc 1, 22; Mc 1, 27; Lc 4, 32) i ell mateix ho diu ben obertament: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra» (Mt 28, 18). Hi ha una narració, però, que ho posa especialment de relleu. Ho explica sant Joan al capítol setè del seu Evangeli: els fariseus i els grans sacerdots van enviar els guardes del temple perquè el fessin presoner, doncs deien que enganyava la gent. Els guardes van anar-hi per fer el que els havien manat, però mentre esperaven un bon moment per agafar-lo, van sentir el què deia. Deia, per exemple:

«No heu de judicar segons les aparences. El vostre judici ha de ser just.»

«És cert que em coneixeu i sabeu d'on sóc, però jo no he vingut per mi mateix. El qui m'ha enviat és digne de crèdit, però vosaltres no el coneixeu. Jo sí que el conec, perquè vinc d'ell, i és ell qui m'ha enviat.»

«Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell.»

Al final, quan va ser l’hora, els soldats no van gosar fer-lo presoner. L’evangeli diu:

«Els guardes del temple se'n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir:

— Per què no l'heu portat?

Els guardes respongueren:

— Ningú no ha parlat mai com aquest home.»

Aquell dia, els soldats es devien guanyar una bona esbroncada i potser un càstig. Però en el fons devien quedar ben contents. Jesús se'ls havia fet seus i ells havien fet -deixat de fer- el què creien que havien de fer. Nosaltres els ho agraïm.

[Després de llegir aquest text, imaginar-nos l’escena i comentar-la, la Maria, del grup de la Mercè, ha dit que s’assemblava molt amb el què va passar “amb la pecadora, que volien tirar-li pedres i al final no ho van fer”. Ho has entès perfectament, Maria: Jesús va captivar els qui l’escoltaven al temple i els guardes, de la mateixa manera que va captivar la dona pecadora i els qui volien apedregar-la. A nosaltres, si llegim l'Evangeli, també ens captivarà]

beneeix..

Tot va començar quan l’Anna de la classe de la Isabel va portar de casa seva un Sagrat Cor, i el van penjar a dalt de tot del mural que acabaven d’estrenar.

El Sagrat Cor té una inscripció que diu: “BENDIGO ESTA CASA”. Ells hi van afegir a sota: “Beneeix aquesta classe”. Després, cada setmana pensaven què més li podien demanar a Jesús que beneís:

“Beneeix els fruits de la terra”

“Beneeix la gent gran”

“Beneeix les nostres famílies”

“Beneeix els animals” [que puguin viure en llibertat !!, que no els matin més !!, diu al costat]

“Beneeix els pobres”

“Beneeix els bebès”

“Beneeix aquest món”

“Beneeix els malalts”

“Beneeix el Mn. Joan Hakolimana i la seva família” [va ser després de l’entrevista]

Quina idea més bonica, oi? Abans no arribeu de l’escola, com que sempre us he d’esperar una estona, m’agrada mirar el mural de la classe del costat. El nostre també és bonic. Per això el poso aquí:

trenta anys

Avui llegirem al llibre de catequesi, el “Veniu amb mi”, l’últim apartat del capítol 3, que porta el títol: “Trenta anys entre nosaltres a Natzaret”. Els “trenta anys a Natzaret”, potser ja ho sabeu, es refereixen al temps que Jesús va viure amb el seus pares sense donar-se a conèixer al món. Vivia “entre nosaltres” sense que ningú el conegués com a Fill de Déu. Li deien el “fill del fuster” (Mt 13, 55).

Aquests trenta anys mai no els hauríem de perdre de vista. Jesús ens va ensenyar com havíem de fer les coses, i ens ho va ensenyar no tan sols amb el què deia, sinó també amb el què feia. A més de resar i predicar, va passar trenta anys de la seva vida aprenent i treballant com qualsevol de nosaltres. Fixeu-vos: de trenta-tres anys, tan sols tres fent coses "especials". Els altres trenta, ben igual que qualsevol de nosaltres.

Dissabte passat, la Isabel i jo vem anar amb unes quantes persones més a escoltar una xerrada que ens va fer el vicari episcopal de la nostra diòcesi. El vicari episcopal és la persona que es cuida de fer les funcions del bisbe quan aquest no hi és, i també li fa d'ajudant i conseller. És un mossèn que es diu Joan Casas. Abans de ser vicari episcopal havia estat molts anys a Ruanda —un país que ja coneixem una mica, oi?— fent de missioner. Com que és una persona que ha viscut moltes experiències, quan es posa a parlar sembla que li falti temps per explicar tot el què li passa pel cap.

«Una vegada —ens va dir— vaig anar a França i, a la missa, el sacerdot va dir que "la pau és la seguretat de sentir-se estimat". Això em va agradar molt —deia mossèn Joan— perquè és veritat que quan un es sent estimat, aleshores té pau dins seu. Si un sap que hi ha una persona que l'estima, no li cal fer grans coses per a ser feliç. Ja en té prou amb el treball de cada dia. No li cal escriure un llibre —Jesús no ho va fer— ni fer res d'especial. La monotonia de cada dia és bonica si un té bora seu una persona que l’estima. Natzaret era un poblet ben petit: tan sols tenia tres-cents habitants, i allà era on "Jesús creixia i s'enfortia, ple d'enteniment" (Lc 2, 40).»

A mi em va fer gràcia com, després de dir que a Jesús no li feia falta sortir del seu poble petit ni fer res d'especial per a ser el Fill de Déu (si més no, no hi tenia cap pressa..), després de dir-ho, mossèn Joan li donava la volta i ho posava a l'inrevés. Deia: "Nosaltres, com Jesús, per a créixer necessitem l’ambient petit de Natzaret". O sigui: no és que sense ser "famosos" i sense fer "proeses" puguem fer "coses grans" com les va fer Jesús, sinó que és a l'inrevés: les nostres "proeses" i la nostra "fama" haurien de ser fer "coses petites", les mateixes que fem cada dia, però fent-les amb il·lusió i amb ganes, sabent que allò que fem és molt semblant al que va fer Jesús gairebé tota la vida.

Tot això que ens deia mossèn Joan, potser ens servirà per entendre millor el què diu el llibre a la pàgina 45...

Col·loqui amb mossèn Joan Hakolimana

Altra vegada vem demanar a Mn Joan que ens expliqués coses de la seva vida. Enguany ens hi hem aplegat tots els grups de catequesi que venim els dimarts de cinc a sis. Cada grup havia preparat les seves preguntes. Ens vem trobar tots a la sala gran i, després d’una petita presentació, de seguida va començar el bombardeig:

- “Quin és el teu nom sencer. Què significa HAKOLIMANA?”:

El meu nom sencer és Joan Hakolimana. A Rwanda no fem servir cognoms. Mireu: a la policia, per exemple, quan vaig haver de posar a punt el passaport, els vaig dir que el meu nom és Joan Hakolimana, i ells em van dir: - “i què més?, quin és el segon cognom?”. Aleshores els vaig tenir que explicar que en el meu país, les persones tenen un sol nom, sense cognoms...
I jo, encara gràcies: com que sóc batejat en tinc dos. De fet, al meu país, cada vegada que neix un nen, li posen un nom que recordi les circumstàncies del que passava quan va néixer. Els meus pares, com que eren creients, van fer servir per a gairebé tots els fills (érem buit germans però en van morir dos) un nom en el que hi surt la paraula “Imana”, que vol dir “Déu”. Tinc tres germanes casades i dues que són monges; la mare té 85 anys i el pare en fa 33 que va morir. Jo ara tinc 35 anys i en fa 8 que em vaig fer sacerdot: va ser el dia 25 de Juliol de l’any 2000.
Hakolimana vol dir "ens l'ha enviat Déu". Em van posar aquest nom perquè el meu pare desitjava tenir un nen. Però tan sols li naixien nenes. Quan vaig néixer jo, després de les meves sis germanes va dir: "per fí, Déu ens l'ha enviat"

-“Com es diu la teva mare?”

El nom és complicat. Es diu NYIRABOIKARI [ens escriu el nom en un paper i ens l’ensenya], vol dir “Algú de la casa”. Una germana meva es diu MOHAIMANA, que vol dir “ofereixo a Déu”.

- “Quants habitants té, Ruanda?”:

Vuit milions. Té una població semblant a la de Catalunya, i el clima no és tan calorós com us pot semblar: entre 18 i 26 graus. El què passa és que allà no hi ha tanta oscil•lació de la temperatura, es manté igual durant tot l’any. Plou molt, a Ruanda...

- “Per què vas venir?”:

Perquè l’Església no és com una empresa o una escola on no pots canviar de classe, sinó que és com una família. Aleshores, tal com fa bastants anys van venir gent d’aquí, del Bisbat de Vic, a Ruanda, ara he vingut jo de Ruanda aquí...

- “En un conte (potser era una pel·lícula) sortia un nom ruandès que sonava com “Buaba”. Què vol dir?”:

[Després de pensar-ho una mica]

Ah, ja sé quina paraula dius: “Ubwoba”. Vol dir “la por”

- “Com es diu ‘hola’ i ‘adéu’ en ruandès”?:

‘Hola’ es diu “komera”, que vol dir “que estiguis fort...”, i ‘Adéu’ es diu “urabeho”, que és com dir “que segueixis essent...” I per a dir “Bona nit”, en ruandès diem “Urote Imana”, que significa: “que facis un somni sobre Déu...”, tal com aquí dieu: “que somiïs amb els angelets...”

- “Allà a Ruanda tothom va a missa?”:

No. Passa com aquí, alguns hi van i altres no. Però la diferència és que allí, a l’inrevés d’aquí, hi van més persones joves que no gent gran, i més noies que nois.

- “Com representen Jesús, blanc o negre?”:

Abans de l’any 1962, que és quan hi va haver el Concili Vaticà II, blanc. Després, negre.

- “És veritat el que s’ha sentit explicar a la “tele”, que els nens són contractats per anar a la guerra?”:

Sí, això allà passa a vegades; ara passa més al Congo, el país veí que està en guerra, que no pas a Ruanda.


- “Viure entre nosaltres és com si fossis un missioner?:

És una realitat discutida. Quan un marxa, diuen: “és missioner”, però a l’inrevés no es diu, encara que la realitat és la mateixa. De fet ara, oficialment, seré missioner i així hi sortirà escrit en uns papers que m’estan preparant al meu país.

- “Els nens de Ruanda han de treballar sense haver estudiat?”:

Hi ha tres situacions diferents. Una: la dels que estudien primària, després secundària i després encara segueixen a la Universitat. Dues: la dels que estudien primària i després secundària però no poden seguir els estudis i es posen a treballar. I tres: la dels que després de primària ja han d’anar a treballar.

- “Tot Ruanda és del Barça?”:

Sí. Hi ha molts seguidors del Barça, i també del Chelsea i del Manchester.

- “El meu germà diu que és molt avorrit anar a missa i que no hi vol anar...”:

La pregària és com un aliment: com més ens hi acostumem, més ens agrada.

- “Des d’Espanya a Ruanda, quants països hi ha, entremig?”:

N’hi ha molts; no sé exactament quants. Pensa que per arribar-hi fan falta 12 hores de viatge en avió.

- “Com vas aprendre el català?”:

Vaig passar un temps a St. Feliu Sasserres per aprendre’n, i també vaig fer un curset a Vic.

- “Per què vas voler treballar de mossèn?”:

Cadascú té el seu camí. La meva crida segueix dos camins: un, cap endins, que és el d’experimentar la confiança en Déu, i un altre, cap enfora, que m’empeny a compartir la vida amb els altres.

[Val la pena recordar aquí la lletra de la cançó “Qui me prêterà” de Mn. Joan, que parla d’aquests dos camins quan diu: “sí, el Senyor m’ha fet confiança / car malgrat /malgrat la meva feblesa / ell ha fet de mi el seu testimoni”]

Jo he vist una persona riquíssima fer-se pobre en dues hores, i a l’inrevés també. M’ha fet adonar que les coses d’aquest món passen de pressa. S’ha de buscar un motiu més estable, per a viure. Passa tot de seguida. Necessitem una raó més alta.

- “A Ruanda, hi ha més naturalesa que aquí?”:

Més que al centre de Catalunya, sí. M’ha estranyat de veure un riu que per a Catalunya és important: el Llobregat. Per mi el Llobregat és una font d’aigua molt petita. Estic acostumat a veure al meu país rius molt grans. El riu Congo, per exemple: si el vols travessar s’han de fer 18 kilòmetres !

- “Quina diferència hi ha, amb els nens d’allà?”:

[se sent un nen que diu: que són negres!]

Mossèn Joan respon: és veritat, aquesta és una diferència, però n’hi ha més: la segona podria ser la del desenvolupament; el meu país és menys desenvolupat que el vostre; una tercera diferència és la de la cultura, a Ruanda la cultura és més visual que la d’aquí. I també, com que bona part de la cultura es basa en la tradició oral, saben més d’escoltar.

- “El meu germà va anar a jugar a bàsquet a Granollers i els del públic els deien: ‘capullos!’, això també passa a Ruanda?”:

A Ruanda també ho fan, sí. Ho fan en ruandès, però també insulten.

- “Hi ha una cultura diferent, a Ruanda?”:

Sí. En la manera de vestir, en el menjar, en el ballar. Allí es balla molt.

- “Tots són cristians, a Ruanda?”:

Sí, però s’ha d’explicar. Aquí la majoria son catòlics. Allà, la realitat és més ampla: El 85 % de les persones són cristianes, però dins els cristians n’hi ha un 65 % que són catòlics i el 35 % restant són protestants. El 15 % de persones que no són cristianes són musulmans.

- “T’agrada aquest poble?”:

Sí. M’hi sento com a casa meva !, encara que trobo a faltar algunes coses del meu país. Allà, per exemple, en acabar la missa ballem durant uns tres minuts. O també la manera com els més joves cuiden els més grans...

-----

I ja no va donar temps per a més preguntes, tot i que ens en van quedar moltes per a fer. El dia 23 de febrer, els que venen a catequesi el dilluns també faran les seves preguntes. Ja us ho explicarem..

Li (2)

Un dia, a catequesi, la Li va fer aquesta pregunta a la germana Euphrasie:

«Com és que Jesús no ens ha ensenyat a dir “el nostre arròs –en comptes de ‘el nostre pa’- de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui”?»

Ja sabeu que a la Xina, el principal aliment és l’arròs; a molts llocs no coneixen el pa tal com nosaltres el mengem. La germana Euphrasie no va saber gaire com contestar. Va dir-li que el “pa” del parenostre és la Eucaristia, la comunió. I és veritat. Però també és cert que quan nosaltres resem el parenostre, no demanem el pa de la Eucaristia i prou; també li demanem a Déu que ens doni l’aliment de cada dia, tot el que ens és necessari per a viure (el menjar, el vestit, l’escalfor material i l’espiritual: l’afecte de la nostra família i dels amics, i també el treball o l’escola, els diners que necessitem..).

Jo crec que d’aquí a poc temps, a la Xina combregaran amb pans fets d’arròs, i que al parenostre diran “el nostre arròs de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui” Serà gràcies a la Li, perquè quan un nen de nou anys demana una cosa se li ha de fer cas (oi que hi esteu d’acord?) i, més a més, ja us ho he dit, la Li estimava molt la comunió..

Heu de saber que quan els soldats van entrar al seu poble, van convocar tota la gent a l’església i van llençar els pans de la comunió per terra. A la Li allò la va entristir molt. Quan ho va veure es va posar a plorar..

Però va ser valenta. Encara que havien prohibit d’entrar mai més a l’església, ella hi va anar cada dia per a combregar amb un dels pans que havien quedat a terra. L’últim dia,quan ja només quedava un pa, la van veure i el soldat que hi havia de guàrdia li va disparar i va morir allí. Si el Bon Pastor havia donat la vida per a les seves ovelles, ella, la Li, també va donar la seva vida per al Bon Pastor.

A nosaltres segurament que no ens mataran per anar a combregar; això no sol passar. Però el que podem fer és proposar-nos d’anar-hi cada diumenge i, abans de combregar, aturar-nos a pensar que anem a rebre Jesús i que, per això, hi hem d’anar preparats: si tenim pecats en demanarem perdó (al principi de la missa ho fem tots plegats de demanar perdó: hem d’estar atents i fer-ho de veritat, però si no hi hem pensat, encara ho podem fer quan estem a la cua per anar a combregar). Mentre ens hi acostem, també podem pensar què li explicarem, què li demanarem (primer demanarem per als altres, després per a nosaltres). Li podem dir que l’estimem i que volem estimar-lo cada cop més. Si ho fem així, Jesús, que és molt agraït, ens farà ser tan valents i eixerits com la Li !

Li (1)

Bona part de la Catequesi parroquial, ja ho veieu, va adreçada a la preparació de la Primera Comunió. Nosaltres els catequistes, i els mossens, no ho voldríem així. Voldríem que la catequesi fos una activitat per acostar-nos a Jesús, per ajudar-nos a viure més a prop de Déu, i això hauria de durar tota la vida. Unes estones setmanals, quinzenals o mensuals que ens ajudessin als de la parròquia a ser un grup de persones que comparteixen amistat, resen plegats i es deixen guiar per a fer la seva vida cada vegada més semblant a la del qui s’anomenava a sí mateix “el bon Pastor”: Jesús. A ser tan bones persones com ell, segurament no hi arribarem mai del tot: per això he dit “cada vegada més semblant”. Estem en camí. La catequesi no és arribar a fer la “Primera Comunió” i ja està. Arribar a comprendre una mica qui és Jesús, saber què vol de nosaltres i poder rebre’l en el sagrament de l’eucaristia és molt important, però ser cristià no s’acaba aquí, sinó que més aviat hi comença.

Us vaig dir que avui us explicaria la història de la Li. Ja veureu que ella, sense ni dir res, ens explicarà millor el que vull dir.

Li és una nena xinesa que va viure fa cinquanta anys. A la Xina d’aquell temps, la religió va ser prohibida. El govern xinès va fer tancar les esglésies. Van enviar soldats per fer-ne fora tothom i mantenir-les tancades.

Quan això va passar, la Li tenia nou o deu anys. Ella, com vosaltres, no feia gaire temps que havia fet la Primera Comunió. La seva mestra de catequesi era una monja: la germana Euphrasie. La germana Euphrasie estava contenta de Li perquè escoltava el que ella deia i ho posava en pràctica. Li estimava Jesús. Quan va saber que en el pa de l’eucaristia hi havia Jesús, va voler anar cada dia a combregar per poder estar amb Ell.

En aquella època, a la Xina, quan els nens feien la Primera Comunió, també preparaven un “recordatori”, tal com ho fem aquí i, de la mateixa manera com ho heu fet alguns de vosaltres, el recordatori el dibuixaven ells mateixos. El de la Li era un dibuix del “bon Pastor”. El bon Pastor és una imatge de Jesús en el que es veu un pastor que porta una ovella a les espatlles, o al costat, o que està enmig d’un petit ramat. Aquesta manera de representar Jesús ja la feien servir els primers cristians. Els servia per a recordar el que Jesús havia dit:

«Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. A més, jo dono la vida per les ovelles». I també: «jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» (Jn 10, 7-16)

(seguirà la setmana que ve)

a la fira de Santa Llúcia

Amb la Isabel i els del seu grup vem anar a la Fira de Santa Llúcia, a Barcelona. Venien l’Anna i els bessons: l’Arnau i el Romà. D’anada vem estar molt tranquils, encara que un viatger ens va renyar a la Isabel i a mi perquè no ens cuidàvem prou dels nostres “néts” que feien soroll i posaven els peus a sobre dels seients. Heu de saber que abans de sortir amb el tren l’Anna va decidir que no era l’Anna, ara es deia Llúcia. L’Arnau tampoc era l’Arnau, ara era el Pasqual, i el Romà el Roger. Nosaltres, la Isabel i jo, érem l’àvia i l’avi.

Com que l’home aquell seguia posant mala cara, vem canviar de seient. Al mercat hi vem comprar tot el que havíem previst que faltaria a cada família per al pessebre de casa seva, i també algunes coses més. Els bessons van comprar les figures del naixement, l’Anna una font que sempre treu aigua i nosaltres nou gallines i una bombeta que fa llum com una flama d’una llar de foc. Després vem comprar una galleda metàl·lica i un cistell, fets tal com es fan els grans, però petitíssims. És clar: eren fets a la mida que els gasten les figures del pessebre..

Quan vem acabar de comprar tot el que feia falta, vem anar caminant fins a la plaça Catalunya on ens vem menjar els entrepans que portàvem. Pel camí vem veure una colla de nois que feien break-dance al so de la música d’un radiocasset. Semblava mentida les piruetes que feien. S’aguantaven amb una mà a terra i donaven voltes com si res. Havien de ser molt forts. Al tornar ja no vem estar tranquils: a mig camí els nostres “néts” van començar a esverar-se i quan vem arribar estaven totalment esbojarrats. Va ser, però, un dia bonic.

Dimarts que ve us explicaré una altra història d’una nena de nou anys. És xinesa i té un nom molt curt: es diu Li.