trenta anys

Avui llegirem al llibre de catequesi, el “Veniu amb mi”, l’últim apartat del capítol 3, que porta el títol: “Trenta anys entre nosaltres a Natzaret”. Els “trenta anys a Natzaret”, potser ja ho sabeu, es refereixen al temps que Jesús va viure amb el seus pares sense donar-se a conèixer al món. Vivia “entre nosaltres” sense que ningú el conegués com a Fill de Déu. Li deien el “fill del fuster” (Mt 13, 55).

Aquests trenta anys mai no els hauríem de perdre de vista. Jesús ens va ensenyar com havíem de fer les coses, i ens ho va ensenyar no tan sols amb el què deia, sinó també amb el què feia. A més de resar i predicar, va passar trenta anys de la seva vida aprenent i treballant com qualsevol de nosaltres. Fixeu-vos: de trenta-tres anys, tan sols tres fent coses "especials". Els altres trenta, ben igual que qualsevol de nosaltres.

Dissabte passat, la Isabel i jo vem anar amb unes quantes persones més a escoltar una xerrada que ens va fer el vicari episcopal de la nostra diòcesi. El vicari episcopal és la persona que es cuida de fer les funcions del bisbe quan aquest no hi és, i també li fa d'ajudant i conseller. És un mossèn que es diu Joan Casas. Abans de ser vicari episcopal havia estat molts anys a Ruanda —un país que ja coneixem una mica, oi?— fent de missioner. Com que és una persona que ha viscut moltes experiències, quan es posa a parlar sembla que li falti temps per explicar tot el què li passa pel cap.

«Una vegada —ens va dir— vaig anar a França i, a la missa, el sacerdot va dir que "la pau és la seguretat de sentir-se estimat". Això em va agradar molt —deia mossèn Joan— perquè és veritat que quan un es sent estimat, aleshores té pau dins seu. Si un sap que hi ha una persona que l'estima, no li cal fer grans coses per a ser feliç. Ja en té prou amb el treball de cada dia. No li cal escriure un llibre —Jesús no ho va fer— ni fer res d'especial. La monotonia de cada dia és bonica si un té bora seu una persona que l’estima. Natzaret era un poblet ben petit: tan sols tenia tres-cents habitants, i allà era on "Jesús creixia i s'enfortia, ple d'enteniment" (Lc 2, 40).»

A mi em va fer gràcia com, després de dir que a Jesús no li feia falta sortir del seu poble petit ni fer res d'especial per a ser el Fill de Déu (si més no, no hi tenia cap pressa..), després de dir-ho, mossèn Joan li donava la volta i ho posava a l'inrevés. Deia: "Nosaltres, com Jesús, per a créixer necessitem l’ambient petit de Natzaret". O sigui: no és que sense ser "famosos" i sense fer "proeses" puguem fer "coses grans" com les va fer Jesús, sinó que és a l'inrevés: les nostres "proeses" i la nostra "fama" haurien de ser fer "coses petites", les mateixes que fem cada dia, però fent-les amb il·lusió i amb ganes, sabent que allò que fem és molt semblant al que va fer Jesús gairebé tota la vida.

Tot això que ens deia mossèn Joan, potser ens servirà per entendre millor el què diu el llibre a la pàgina 45...