Janis (3)

Aquell més de Febrer va nevar molt. La Janis estava entusiasmada. Es passava moltes estones al carrer jugant a la neu. Un dia, però, de cop i volta, es va sentir molt cansada. Només tenia ganes de badallar i no tenia forces ni per menjar. La seva mare va pensar que devia estar agafant un refredat; però va passar tot el mes i la gana no li tornava. Es va aprimar i feia mala cara.

Un dia que feia molt vent i nevava, tornant de l’escola, de fluixa com estava gairebé no podia avançar. La força del vent la feia caure. La seva germana més gran, la Charmaine i en Roddy, que era més petit que ella, ja havien arribat a casa. La seva mare la va veure per la finestra com feia esforços per caminar i, espantada, va enviar en Roddy perquè l’ajudés a arribar. El nen, li va agafar els llibres i es va posar al seu davant per obrir-li pas. Ella, agafada a la jaqueta d’en Roddy, finalment va entrar a casa i es va deixar caure en una cadira: “No sé què em passava”, va dir, “és que no podia caminar més”. “Estic tan cansada...” La seva mare se la va mirar i no va ser fins aquell moment que es va adonar de com estava pàl·lida i prima. Aquells ulls castanys que tenia semblava que li omplissin la cara.

L’endemà, el seu pare va plegar aviat de la feina i la va portar al metge. El metge li va dir somrient: “Què, noieta, què és això? una nova manera de no anar a l’escola?” La Janis el va fer riure quan li va contestar de seguida: “No. És una nova manera que ha trobat el meu pare d’escapar-se de la feina...”

El metge la va enviar a l’analista per fer uns anàlisis de sang i, quan van tenir els resultats, van veure que la cosa era greu. Li van dir al seu pare que probablement tenia Leucèmia (un càncer a la sang) i que de moment hauria d’ingressar a l’hospital l’endemà mateix...