El nostre catecisme («Jesús és el Senyor») diu: «pregar és parlar amb Déu, que sabem que ens estima».
A Déu li podem explicar tot el que ens passi pel cap. Pel cap ens hi passen moltes coses. Les persones sempre estem pensant. Si podéssim posar per escrit tot el que anem pensant, segurament ens adonaríem que sovint som molt egoistes: el tema principal dels nostres pensaments sol ser jo i jo i jo… i para de comptar. Nosaltres podem anar acostumant-nos a convertir aquesta xerrameca interior en pregària. Allò que ens passa pel cap ho expliquem a Déu, a Jesús, a l’Esperit Sant, a la Verge Maria, a un familiar estimat que ja va morir i és al Cel, a una persona santa de la qui vam llegir la seva vida i ens va impressionar…
Pregar és parlar, però també és escoltar i mirar amb els ulls del cor: contemplar. Quan dues persones ens estimem, de tant en tant s’ens fa necessari aturar-nos, mirar-nos un moment i abocar l’afecte, anar a buscar l’afecte al fons del cor i donar-nos-el especialment.
Fixeu-vos que bé ho diu el nostre llibre: «Podem fer oració de moltes maneres: amb paraules, cants, gestos, silencis… però l’essencial és al cor». (pàgina 100)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada