El divendres recordem la “passió” de Nostre Senyor. El dissabte el dia en que va romandre al sepulcre mort. Ja de nit, el mateix dissabte, amb la Vetlla Pasqual, el moment de la Resurrecció. El diumenge, dilluns i dies posteriors, continuem celebrant la Resurrecció, el fet més destacat de la nostra fe.
I el dijous? El dijous recordem el Sant Sopar que Jesús va voler preparar i celebrar amb els seus amics —els dotze apòstols— Allí Jesús sembla que hagués volgut esperar a l’últim moment per obrir el seu cor i parlar-los (parlar-nos !) més directament. Sap que poc després serà fet presoner i que haurà de patir molt i morir a la creu, però abans vol deixar als deixebles uns records que els quedin per a tota la vida. Joan, el més jove de tots ells, és qui es va cuidar de explicar-nos-ho. Jo us aconsello de llegir poc a poc aquest relat. El trobareu als capítols 13 fins al 17 del seu Evangeli. Al meu entendre, no hi ha res més escrit en tot el món on quedi tan ben reflectit l’esperit i la manera d’estimar-nos que té Jesús. És com un resum de tot el que volia dir-nos. Deixeu-me que us copiï un text d’un Papa, Pau VI, que va descriure molt bé el que vull dir:
"Nostre Senyor mateix va voler donar a aquella reunió una tal plenitud de significat, una tal riquesa de records, una tan gran commoció de paraules i sentiments, una novetat d'actes i preceptes, que mai acabarem de meditar-los i explorar-los. És una cena testamentària, és un sopar afectuós i immensament trist, alhora que misteriosament revelador de promeses divines, de visions supremes. La mort es tira al damunt, amb inaudits presagis de traïció, de lliurament, d'immolació; la conversa es va apagant de seguida mentre la paraula de Jesús flueix contínua, nova, extremadament dolça, tensa de confidències supremes, cernint-se així entre la vida i la mort"En aquell sopar, a més de totes les coses tan importants que va dir, també hi va haver dos “gestos”, dues “cerimònies” o “ritus” (recordem aquí la definició que Saint-Exuperi fa en el seu llibre “El Petit Príncep” —ja l’heu llegit?— de què és un “ritus”: “Un ritus —diu— és el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores.”). Dèiem, doncs, que en aquell sopar hi va haver dues cerimònies o ritus especials: la institució de la Eucaristia, que és explicada per tots quatre evangelistes i també per sant Pau, i la de rentar-los els peus als deixebles.
(Pau VI, en una homilia del dijous sant, el dia 27 de març del 1975)
Fixeu-vos com va voler que el gest de rentar-los els peus els quedés ben gravat a la memòria. Us imagineu que un amic molt amic vostre un dia mor per salvar-vos la vida?. Imagineu, a més a més, que el dia abans us ha convidat a sopar amb ell i us obre el cor com ho va fer Jesús. Potser algunes coses de les que hagués dit podríeu oblidar-les. Però ben segur que no ho oblidaríeu mai si, a sobre, us hagués rentat els peus amb una palangana. El record de l’aigua freda als peus, Jesús acotat rentant-los els peus i el significat que li va donar després quan els ho va explicar, allò, ja no ho podrien oblidar mai més. Per això els seguidors de Jesús sabem bé que el principal del principal és estimar..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada