resar amb l'evangeli

A la parròquia no sou vosaltres, les nenes i els nens, els únics que feu catequesi. Els grans també en fem. Uns quants de la parròquia, ja ho sabeu, ens trobem de tant en tant per aprendre coses de Déu i llegir la Bíblia. També, ja fa anys que un grup anem a Artés per assistir a un curs del nostre arxiprestat que en diuen “curs de formació continuada”. Fa dos dimarts, al curs de formació continuada va venir a parlar-nos un jesuïta que es diu Carles Marcet. Un jesuïta és un monjo seguidor de sant Ignasi de Loiola. Sant Ignasi de Loiola (1491 - 1556) va viure un temps a Manresa i allí va començar a escriure un llibre important i conegut, que des d’aleshores ha fet molt de bé a moltes persones: els “exercicis espirituals”. En aquest llibre s’explica com es pot fer per pregar cada vegada millor, i en Carles, el jesuïta que va venir a Artés ens explicava algunes maneres que ens podien anar bé per resar. La primera manera que ens va explicar era aquesta:

Cada un de nosaltres, ens deia, podem reservar-nos una estona cada dia per resar i parlar amb Déu. No cal que sigui una estona molt llarga. Per començar n’hi hauria prou amb deu minuts o un quart d’hora. Però com que moltes vegades és fàcil que ens distraguem, ens podria anar bé de resar amb l’evangeli. Per a resar amb l’evangeli ho podríem fer agafant un text, una història de les que hi surten, i llegir-la poc a poc, amb calma, imaginant-nos l’escena que explica. A nosaltres ens va fer tancar els ulls i ens va anar llegint la història del cec de naixement (Lluc 18, 35-43). Mentre ho feia, entremig, ens anava comentant com s’ho imaginava ell: els posats de la gent, els sorolls, la manera com devien anar vestits.. Després, amb els ulls tancats encara, ens va dir que tornéssim a “passar la pel·lícula”; aquesta vegada, però, no havíem de veure el que passava "des de fora", sinó que ens havíem d’imaginar que nosaltres mateixos érem un dels personatges: per exemple el cec. Ara, en comptes de comentar-nos el que es veia i se sentia, ens explicava el que devien pensar i sentir els personatges. Això, ens deia, era una bona manera de pregar. I sí que ho és. Podeu provar-ho..
Fixeu-vos: després d’aquell dimarts, vaig trobar un text de Teresa de Lisieux (ara ja la coneixeu una mica), però que no és de quan tenia nou anys. Aquest el va escriure quan ja tenia més de vint anys. Em va agradar trobar-lo perquè parla justament del que ens va explicar en Carles: de resar amb l’evangeli..

Diu així:

“Però per sobre de tot és l’Evangeli qui em manté durant les meves oracions, en ell trobo allò que és necessari per a la meva pobra ànima. Sempre hi descobreixo noves llums, sentits amagats i misteriosos...

Comprenc i sé per experiència que «el regne de Déu és dins nostre» (Lluc 17, 21). Jesús no té necessitat de llibres ni de doctors per a instruir les ànimes. Ell, el Doctor de doctors, ensenya sense brogit de paraules... Jo no l’he escoltat de parlar, però sento que és en mi, a cada instant. Ell em guia i m’inspira allò que he de dir o fer. Descobreixo, just en el moment en que en tinc necessitat, llums que encara no havia vist. Sovint no és pas durant les meves oracions quan les llums són més abundants, sinó més que res enmig de les ocupacions del dia...

Mare estimada, després de tantes gràcies, ¿no puc cantar jo, amb el salmista: «Que el Senyor és BO, que la seva MISERICÒRDIA és eterna»? (Salm 118)”

(Teresa de Lisieux a “Història d’una ànima”)