Col·loqui amb mossèn Joan Hakolimana

Altra vegada vem demanar a Mn Joan que ens expliqués coses de la seva vida. Enguany ens hi hem aplegat tots els grups de catequesi que venim els dimarts de cinc a sis. Cada grup havia preparat les seves preguntes. Ens vem trobar tots a la sala gran i, després d’una petita presentació, de seguida va començar el bombardeig:

- “Quin és el teu nom sencer. Què significa HAKOLIMANA?”:

El meu nom sencer és Joan Hakolimana. A Rwanda no fem servir cognoms. Mireu: a la policia, per exemple, quan vaig haver de posar a punt el passaport, els vaig dir que el meu nom és Joan Hakolimana, i ells em van dir: - “i què més?, quin és el segon cognom?”. Aleshores els vaig tenir que explicar que en el meu país, les persones tenen un sol nom, sense cognoms...
I jo, encara gràcies: com que sóc batejat en tinc dos. De fet, al meu país, cada vegada que neix un nen, li posen un nom que recordi les circumstàncies del que passava quan va néixer. Els meus pares, com que eren creients, van fer servir per a gairebé tots els fills (érem buit germans però en van morir dos) un nom en el que hi surt la paraula “Imana”, que vol dir “Déu”. Tinc tres germanes casades i dues que són monges; la mare té 85 anys i el pare en fa 33 que va morir. Jo ara tinc 35 anys i en fa 8 que em vaig fer sacerdot: va ser el dia 25 de Juliol de l’any 2000.
Hakolimana vol dir "ens l'ha enviat Déu". Em van posar aquest nom perquè el meu pare desitjava tenir un nen. Però tan sols li naixien nenes. Quan vaig néixer jo, després de les meves sis germanes va dir: "per fí, Déu ens l'ha enviat"

-“Com es diu la teva mare?”

El nom és complicat. Es diu NYIRABOIKARI [ens escriu el nom en un paper i ens l’ensenya], vol dir “Algú de la casa”. Una germana meva es diu MOHAIMANA, que vol dir “ofereixo a Déu”.

- “Quants habitants té, Ruanda?”:

Vuit milions. Té una població semblant a la de Catalunya, i el clima no és tan calorós com us pot semblar: entre 18 i 26 graus. El què passa és que allà no hi ha tanta oscil•lació de la temperatura, es manté igual durant tot l’any. Plou molt, a Ruanda...

- “Per què vas venir?”:

Perquè l’Església no és com una empresa o una escola on no pots canviar de classe, sinó que és com una família. Aleshores, tal com fa bastants anys van venir gent d’aquí, del Bisbat de Vic, a Ruanda, ara he vingut jo de Ruanda aquí...

- “En un conte (potser era una pel·lícula) sortia un nom ruandès que sonava com “Buaba”. Què vol dir?”:

[Després de pensar-ho una mica]

Ah, ja sé quina paraula dius: “Ubwoba”. Vol dir “la por”

- “Com es diu ‘hola’ i ‘adéu’ en ruandès”?:

‘Hola’ es diu “komera”, que vol dir “que estiguis fort...”, i ‘Adéu’ es diu “urabeho”, que és com dir “que segueixis essent...” I per a dir “Bona nit”, en ruandès diem “Urote Imana”, que significa: “que facis un somni sobre Déu...”, tal com aquí dieu: “que somiïs amb els angelets...”

- “Allà a Ruanda tothom va a missa?”:

No. Passa com aquí, alguns hi van i altres no. Però la diferència és que allí, a l’inrevés d’aquí, hi van més persones joves que no gent gran, i més noies que nois.

- “Com representen Jesús, blanc o negre?”:

Abans de l’any 1962, que és quan hi va haver el Concili Vaticà II, blanc. Després, negre.

- “És veritat el que s’ha sentit explicar a la “tele”, que els nens són contractats per anar a la guerra?”:

Sí, això allà passa a vegades; ara passa més al Congo, el país veí que està en guerra, que no pas a Ruanda.


- “Viure entre nosaltres és com si fossis un missioner?:

És una realitat discutida. Quan un marxa, diuen: “és missioner”, però a l’inrevés no es diu, encara que la realitat és la mateixa. De fet ara, oficialment, seré missioner i així hi sortirà escrit en uns papers que m’estan preparant al meu país.

- “Els nens de Ruanda han de treballar sense haver estudiat?”:

Hi ha tres situacions diferents. Una: la dels que estudien primària, després secundària i després encara segueixen a la Universitat. Dues: la dels que estudien primària i després secundària però no poden seguir els estudis i es posen a treballar. I tres: la dels que després de primària ja han d’anar a treballar.

- “Tot Ruanda és del Barça?”:

Sí. Hi ha molts seguidors del Barça, i també del Chelsea i del Manchester.

- “El meu germà diu que és molt avorrit anar a missa i que no hi vol anar...”:

La pregària és com un aliment: com més ens hi acostumem, més ens agrada.

- “Des d’Espanya a Ruanda, quants països hi ha, entremig?”:

N’hi ha molts; no sé exactament quants. Pensa que per arribar-hi fan falta 12 hores de viatge en avió.

- “Com vas aprendre el català?”:

Vaig passar un temps a St. Feliu Sasserres per aprendre’n, i també vaig fer un curset a Vic.

- “Per què vas voler treballar de mossèn?”:

Cadascú té el seu camí. La meva crida segueix dos camins: un, cap endins, que és el d’experimentar la confiança en Déu, i un altre, cap enfora, que m’empeny a compartir la vida amb els altres.

[Val la pena recordar aquí la lletra de la cançó “Qui me prêterà” de Mn. Joan, que parla d’aquests dos camins quan diu: “sí, el Senyor m’ha fet confiança / car malgrat /malgrat la meva feblesa / ell ha fet de mi el seu testimoni”]

Jo he vist una persona riquíssima fer-se pobre en dues hores, i a l’inrevés també. M’ha fet adonar que les coses d’aquest món passen de pressa. S’ha de buscar un motiu més estable, per a viure. Passa tot de seguida. Necessitem una raó més alta.

- “A Ruanda, hi ha més naturalesa que aquí?”:

Més que al centre de Catalunya, sí. M’ha estranyat de veure un riu que per a Catalunya és important: el Llobregat. Per mi el Llobregat és una font d’aigua molt petita. Estic acostumat a veure al meu país rius molt grans. El riu Congo, per exemple: si el vols travessar s’han de fer 18 kilòmetres !

- “Quina diferència hi ha, amb els nens d’allà?”:

[se sent un nen que diu: que són negres!]

Mossèn Joan respon: és veritat, aquesta és una diferència, però n’hi ha més: la segona podria ser la del desenvolupament; el meu país és menys desenvolupat que el vostre; una tercera diferència és la de la cultura, a Ruanda la cultura és més visual que la d’aquí. I també, com que bona part de la cultura es basa en la tradició oral, saben més d’escoltar.

- “El meu germà va anar a jugar a bàsquet a Granollers i els del públic els deien: ‘capullos!’, això també passa a Ruanda?”:

A Ruanda també ho fan, sí. Ho fan en ruandès, però també insulten.

- “Hi ha una cultura diferent, a Ruanda?”:

Sí. En la manera de vestir, en el menjar, en el ballar. Allí es balla molt.

- “Tots són cristians, a Ruanda?”:

Sí, però s’ha d’explicar. Aquí la majoria son catòlics. Allà, la realitat és més ampla: El 85 % de les persones són cristianes, però dins els cristians n’hi ha un 65 % que són catòlics i el 35 % restant són protestants. El 15 % de persones que no són cristianes són musulmans.

- “T’agrada aquest poble?”:

Sí. M’hi sento com a casa meva !, encara que trobo a faltar algunes coses del meu país. Allà, per exemple, en acabar la missa ballem durant uns tres minuts. O també la manera com els més joves cuiden els més grans...

-----

I ja no va donar temps per a més preguntes, tot i que ens en van quedar moltes per a fer. El dia 23 de febrer, els que venen a catequesi el dilluns també faran les seves preguntes. Ja us ho explicarem..