Janis (1)

Els que veníeu l'any passat, recordareu que vem començar una col·lecció d'històries de nens de la vostra edat. Històries que havien passat de debò. Vem començar parlant de Jesús quan tenia la vostra edat. Després de la Verge María. Vem seguir amb Teresa de Lisieux. Un altre dia us vaig explicar la història de Li, aquella nena xinesa. I ja no vem explicar la història de ningú més.

Avui, tinc una història que fa molt de temps que volia compartir i no ho podia fer perquè em faltava el llibre ( "A little girl's gift", de Lawrence Elliott ) on la vaig llegir. Després de buscar-lo molt, vaig trobar una persona que el tenia, però com que viu als Estats Units, no me'l podia deixar. Es diu Bob Minder, i ara som bons amics. És una gran persona: després d'intercanviar-nos uns quants correus electrònics, va decidir fer-me un munt de fotocòpies i me les va enviar. Em van arribar divendres passat.

És la història d'una nena ben bé de la vostra edat. Es diu Janis. Janis Babson. Va néixer als Estats Units; quan tenia dos anys, ella i la seva família van anar a viure al Canadà. El seu pare era de la Policía Montada del Canadà, i es deia Rudy. La seva mare, que encara viu, es diu Rita. Quan va passar el què us explicaré, corria l'any 1962. La Janis era la segona de sis germans. Tenia una germana gran, la Charmaine, i quatre germans petits: en Roddy, la Karen, el Timmy i la Sally. Els dos últims eren els bebès de la casa, i la Janis els anomenava "the small fry", que podríem traduir com "la gent menuda".

A la Janis li agradaven moltes coses de les que us agraden a vosaltres. Era una nena ben normal, molt alegre i sensible. Li agradaven especialment els cavalls, la neu, fer jugar els nens més petits.. Ella no tenia cap cavall a casa, i moltes vegades demanava als seus pares que en compressin un. Sovint anava a un camp que hi havia bora casa seva, i des de la tanca els donava pastanagues a uns cavalls que hi havia allí. La seva mare tenia que amagar les pastanagues de la cuina perquè la Janis sempre la deixava sense..

Més avall del seu carrer hi van construir un col·legi. El col·legi de Sant Nicholas. Era un col·legi de monges, i aviat va ser el seu col·legi. A prop de casa seva també hi havia una veïna de la seva edat amb la que es van fer molt amigues: la Tricia.

Per a la Janis, despertar-se cada dia era com un regal. Alguna vegada li deia a la seva mare coses com aquesta: "Déu meu, momà, es fantàstic !". "El què és fantàstic ?", li deia la seva mare. I la Janis li deia: "Doncs.. l'escola, la neu, jugar amb els nens.. Saps?: Tot !!"

Sovint li donava gràcies a Déu per totes les coses bones del món. No era que es sentís mística o molt espiritual. Ella això de "mística" ni sabia què volia dir. Tan sols era que sentia Déu molt a prop seu, formava part de la seva vida de cada dia. Ella el coneixia, a Déu. Per a ella, Déu era real.