en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant..

Això és el que diem quan fem "el nom del Pare". La pregària més curta; la que menys ens va costar d'aprendre quan érem petits i, potser, la més bonica. És una pregària amb gestos, adequada per als nens.. i per als grans ! Els meus fills tenien un avi que es deia Miquel. Poc abans de morir l'avi Miquel estava força limitat, havia patit unes quantes embòlies; gairebé no podia caminar i li costava de parlar. Però, com tots els avis, va conservar fins al final la capacitat de resar. Si més no pel que veiem des de fora --el pensament de cadascú tan sols Déu el coneix-- el nom del Pare era una pregària que feia servir molt: un dia el vem veure fer moltes vegades seguides el nom del Pare. Li vem demanar: "-perquè fas tantes vegades el nom del pare?" i ell va contestar: "-una per cada nét". Després la iaia Maria, la seva dona, ens va explicar que ho feia cada dia. Això és molt senzill; una beneiteria, si voleu. Però a mi em va emocionar i m'emociona encara cada vegada que me'n recordo. No és bonic com una persona pot posar-se davant de Déu invocant (cridant endins) el nom, "la presència" del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant? i no és una gran meravella que mentre ho fa dibuixi sobre sí mateix.. una creu?, el símbol més humil de la més gran estimació que hem rebut de part de Déu !

Aquest diumenge celebràvem la festa de la Trinitat: el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, tres persones i un sol Déu.

A la missa de les nou, mossèn Joan ens va explicar una cosa que ja la havia sentit abans, potser quan jo tenia la vostra edat. Em va agradar tornar-ho a escoltar i de seguida vaig pensar que us ho explicaria.

Resulta que un dia, san Agustí passejava per la platja i anava pensant sobre el misteri de la Trinitat (ja sabeu: un sol Déu i tres Persones). Es veu que anava capficat intentant comprendre com podia ser això que Déu fos un de sòl i, al mateix temps fossin tres persones diferents. Tot d'una, es va trobar un nen que havia fet un forat a l'arena i anava i venia de la platja abocant-hi a dins aigua de mar que recollia amb una galledeta. Li va preguntar: "-què fas?" i el nen li va dir de seguida: "-Vull posar tota l'aigua del mar en aquest forat". Ell, somrient, li va dir: “-però, que no ho veus que això és impossible?: el mar és immens, i el forat és ben petit, i a més l'aigua se'n va per sota i torna al mar; no podràs ficar-li mai ni que t'hi passis tota la vida !" El nen li va dir: "-doncs, que no és el mateix, el que fas tu?, vols comprendre amb el teu pensament, tan pobre, una cosa tan gran com Déu !"

Sembla ser que el nen, després de dir-li allò va desaparèixer i sant Agustí va quedar convençut que havia tingut una visió de Nostre Senyor..

Nosaltres, ens deia mossèn Joan..

..però ben mirat, el que deia mossèn Joan és millor que us ho expliqui el curs que ve.

Ara, si de cas, no estaria gens malament que acabéssim la catequesi d'aquest curs tal com ho fan els futbolistes quan surten al camp o quan han de llençar un penal, o com les persones que truquen a la porta del seu "jefe" per demanar un augment de sou, o com nosaltres abans de fer un examen, o.. com l'avi Miquel:

en el nom del Pare, del Fill, i del Esperit Sant.

Amén