Jesús

He pensat que, durant uns quants dies, us podria explicar algunes històries de nens de la vostra edat: nou anys.

Avui començaré per un nen que el coneixeu prou bé. Es diu Jesús.

Jesús, ja ho sabeu, va néixer a Betlem. La seva mare es diu Maria i el seu pare aquí a la terra, Josep. Tots els nens, ja us ho han explicat, “venen” d’un pare i d’una mare, són com una barreja de tots dos. Jesús és una “barreja” de Déu, que és el seu pare del cel, i Maria, que és la seva mare de la terra. Al seu pare de la terra, sant Josep, també s’hi devia assemblar força doncs li va ensenyar gairebé tot el que sabia i devia tenir una manera de fer les coses, uns posats semblants als seus.

Jesús, en podeu estar segurs, no era un nen gaire diferent de vosaltres. Primer de tot, perquè Jesús era molt bo i tots els nens també ho sou, de bons (quan una persona aprèn coses dolentes sol ser quan es fa més gran). Però també era ben semblant a vosaltres perquè... era un nen de debò: ell va venir aquí a la terra perquè, sent Déu, volia ser un de nosaltres, fer-nos companyia, que ens podéssim acostar a ell i demostrar-nos que ens estimava.

Jesús jugava, cantava, li agradaven les “xuxes”, es feia mal, recitava poemes -els salms-, reia i plorava, s’enfadava, es posava trist o estava content. L’únic que no feia era aprendre a ser dolent. Això ni ho volia ni li entrava..

Fa uns dies vaig llegir en un llibre que Déu és un nen (1). Nosaltres estem acostumats a dir-ho a l’inrevés, això. Diem: “Jesús és Déu, i com que aquest nen que es diu Jesús és Déu, coneixem un nen que és Déu". I també és veritat. És molt interessant per a nosaltres adonar-nos que Déu és un pare (de fet és un pare i una mare), però que també és un nen !

Innocent, com un nen; rialler, com un nen; que no ens mira amb ulls complicats, com un nen; que no entén quan fem coses dolentes, com un nen; i que (això és el Nadal) el podem agafar i fer-li festes i dir-li tonteries sense por, com ho faríem amb un nen.