Janis (5)

Quan va tornar de l’hospital, la Trícia l’estava esperant davant de casa seva. Va baixar del cotxe corrent: “Trícia!, sóc a casa!, Déu meu, Trish!”, li va dir a la seva amiga mentre l’abraçava. Després va entrar a casa, feliç, a saludar els seus germans.

Van començar uns dies especials per a tota la família. Fent cas del què els havia aconsellat el metge, els pares no van dir als seus germans que la Janis tenia leucèmia. Es van proposar d’aprofitar el temps que li quedés de vida fent aquelles coses que sempre havien dit que farien “algun dia”, i que mai no feien. Ara, el “algun dia” havia arribat, i van haver-hi excursions en cotxe, jocs a casa els vespres, va venir de Fort William l’àvia de la Janis... També els menjars eren especials; recuperada, la Janis tenia gana i menjava bé. No semblava que estigués malalta; jugava i corria com abans.

Cada dimarts al matí, però, havia d’anar a la clínica amb el seu pare. Aviat va fer amistat amb les infermeres i el personal de la clínica; no s’oblidava de pujar a veure la seva Freda sempre que podía i els altres nens i nenes ingressats a la planta on ella havia estat. Aquell era un centre d’oncologia, i les persones que atenien els malalts sabien quins pacients tenien un diagnòstic greu. Tractaven amb tacte la Janis, i ella de seguida es va guanyar la seva simpatia. Ningú no deia res, però els dimarts al matí hi havia una mena d’expectació: tots esperaven veure arribar aquell raig de llum que era la Janis. Anava d’un lloc a l’altre saludant a cada ú i explicant-los coses. Més d’una vegada, quan una de les infermeres no hi era, li havia deixat escrita amb la màquina d’escriure de la consulta una nota com aquesta: “Estimada Jessamyn, avui la he trobada a faltar. On s’havia ficat?. Petons. Janis”

Una altra limitació que tenia era la d’haver de prendre els menjars sense sal, i a ella li agradaven molt les salses i els aperitius com les galetes de peixets salats i les patates fregides. Un dia li va improvisar a la seva mare una cançoneta que deia:

“oh mareta, si et plau, dóna-li l’alto / a les patates fregides sense sal !”

(“Oh, Mommy, please call a halt / To French fries with no salt !”)

Tot l’estiu el va passar amb normalitat; el dia que va fer 9 anys -el 9 de setembre, li van regalar una bicicleta i, emocionada, feia excursions pels boscos dels voltants. A l’octubre, però, va tornar a empitjorar. El metge va fer-li fer noves transfusions de sang i li va receptar una medicina diferent. Van dir-li que ara no hauria de fer exercici ni jocs moguts. Això li va costar, però d’aquesta manera, poc a poc, va anar millorant una altra vegada.