Janis (6)

Amb la vida que portava ara, menys moguda, la Janis s’havia tornat més reflexiva, passava més estones llegint i tenia un ànim més estable i tranquil. Sempre s’havia neguitejat per poder complaure els altres, però ara ho feia amb més ganes; poder ajudar la feia feliç. Es sentia agraïda de la companyia que havia rebut quan era a l’hospital i buscava la manera de retornar les atencions que havia rebut. Els dies que no hi havia classe, passava llargues estones amb els seus germans petits; els ensenyava a llegir i a pintar, i els llegia contes. També va tenir la idea de, cada dissabte al matí, preparar amb ells un esmorzar especial per als seus pares.

D’aquesta manera va anar passant tot el curs, i després l’estiu. Aviat va ser setembre una altra vegada i va començar un nou curs. Ja tenia deu anys. Es va proposar treure bones notes en matemàtiques, que li costaven força, i ho va aconseguir. De llenguatge va treure la nota màxima; les seves redaccions tenien la mateixa gràcia i vivacitat que la seva manera de parlar.

Hi havia una cosa que la feia patir: ja no era primeta i àgil com sempre havia estat; les medecines tan fortes que prenia havien fet que s’anés engreixant i se li enfosquís la cara. Un dia, un nen petit de l’escola li va dir: “eh, gorda... més valdria que t’aprimessis !”. Va tornar a casa enfonsada. Quan li va explicar a la seva mare, plorant, ella la va abraçar. No sabia com consolar-la; demanava ajuda al cel per trobar les paraules. Al final li va dir: “Que et penses que li importa gaire, a Déu, la teva aparença? És el què hi ha dins teu, els teus sentiments, allò que Ell té en compte”. La Janis es va tranquil·litzar, però no va ser fins la setmana a sobre, que va recuperar el seu bon humor de sempre: va entrar súper contenta a casa i el seu pare, que estava llegint el diari, li va dir: “Què passa, senyoreta?” Ella va respondre, amb el seu millor somriure: “M’amago d’un admirador meu. Imagina’t: m’ha estant seguint des de l’escola fins a casa !”. Li havia retornat l’alegria. Més endavant, va pujar a la butaca del seu pare i, donant-li copets a la panxa, li va dir: “No sé si aconseguiré mai ser tan gorda com tu, val?” I ell, que tenia el mateix sentit de l’humor de la Janis, va contestar fent-se l’ofès: “Qui és ‘gordo’? Has de saber que tot això que veus aquí és muscle !” ..i van esclafir a riure tots dos.