esperança

Divendres passat, alguns “vells” de la parròquia vem tenir catequesi amb mossèn Joan. Ens va portar una Encíclica i vem començar a llegir-la i comentar-la. Una encíclica no és res més que una carta que el sant Pare escriu a tots els catòlics, tal com ho van començar a fer -fa dos mil anys- alguns dels primers deixebles com Pere, o Joan, o –sobretot- Pau..

Normalment, les encícliques són difícils de llegir doncs fan servir un llenguatge força filosòfic i espès. Aquesta, en canvi, penso que és una mica diferent: s’entén de seguida el que diu. Guaiteu, sinó com aquest trosset que us he copiat us serà fàcil d’entendre. Està parlant de la Esperança, una virtut –una cosa bona- que Déu ens dóna quan nosaltres volem conèixer-lo i seguir-lo:

«En què consisteix aquesta esperança? (...) Arribar a conèixer Déu, el Déu veritable, això és el que significa rebre esperança (...) L’exemple d’una santa del nostre temps pot, en certa manera, ajudar-nos a entendre què significa trobar per primera vegada i realment aquest Déu. Em refereixo a l’africana Josefina Bakhita, canonitzada pel papa Joan Pau II. Va néixer aproximadament el 1869 —ni ella mateixa no sabia la data exacta— al Dārfūr (Sudan). Quan tenia nou anys va ser segrestada per traficants d’esclaus, apallissada i venuda cinc vegades en els mercats del Sudan. Va acabar com a esclava al servei de la mare i la dona d’un general, on cada dia era assotada fins sagnar. Com a conseqüència d’això li van quedar 144 cicatrius per a la resta de la vida. Per fi, el 1882 va ser comprada per un mercader italià per al cònsol italià Callisto Legnani, que, davant l’avanç dels mahdistes, va tornar a Itàlia. Aquí, després dels terribles «amos» dels quals havia estat propietat fins aquell moment, Bakhita va arribar a conèixer un «amo» totalment diferent —que va anomenar Paron en el dialecte venecià que ara havia après—, el Déu viu, el Déu de Jesucrist. Fins aquell moment només havia conegut amos que la menyspreaven i maltractaven o, en el millor dels casos, la consideraven una esclava útil. Ara, al contrari, sentia a
dir que hi havia un «Paron» per sobre de tots els amos, el Senyor de tots els senyors, i que aquest Senyor era bo, la bondat en persona. Es va assabentar que aquest Senyor també la coneixia, que l’havia creat també a ella; més encara, que l’estimava. També ella era estimada, i precisament pel «Paron» suprem, davant el qual tots els altres no són més que mísers servents. Ella era coneguda i estimada, i era esperada. I encara més: aquest Amo havia afrontat personalment el destí de ser maltractat i ara l’esperava «a la dreta de Déu Pare». En aquest moment va tenir esperança; no sols la petita esperança de trobar amos menys cruels, sinó la gran esperança: jo sóc definitivament estimada, passi el que passi; aquest gran Amor m’espera. Per això la meva vida és bonica. A través del coneixement d’aquesta esperança va ser «redimida», ja no se sentia esclava, sinó filla lliure de Déu. Va entendre el que Pau volia dir quan va recordar als efesis que abans estaven en el món sense esperança i sense Déu; sense esperança perquè estaven sense Déu. Així, quan se la va voler tornar al Sudan, Bakhita s’hi va negar; no estava disposada a deixar que la separessin novament del seu «Paron». El 9 de gener de 1890 va rebre el baptisme, la confirmació i la primera comunió de mans del Patriarca de Venècia. El 8 de desembre de 1896 va fer els vots a Verona, a la Congregació de les Germanes Canosianes, i des de llavors —junt amb les seves feines a la sagristia i a la porteria del claustre— va intentar, sobretot, en diversos viatges per Itàlia, exhortar a la missió: sentia el deure estendre l’alliberament que havia rebut gràcies a la trobada amb el Déu de Jesucrist; que l’havien de rebre d’altres, el nombre més gran possible de persones. L’esperança que en ella havia nascut i que l’havia «redimit» no podia guardar-se-la per a ella sola; aquesta esperança havia d’arribar a molts, arribar a tots.»

Mossèn Joan Hakolimana, aquest mateix dia, ens va explicar una cosa del seu país que vaig pensar que avui us la explicaria a vosaltres:

Un dia, a la Universitat, un professor li ve demanar a un alumne:

– Què penses fer quan acabis la carrera? i l’alumne li va dir:

– Doncs em posaré a treballar

– I després? li va dir el professor I el noi va contestar:

– Doncs potser coneixeré una noia bonica i m’hi casaré.

– I després?

– Doncs farem una família i tindrem una casa, i potser un cotxe..

– I després?

– Doncs seguiré treballant i viurem plegats la família, i.. (ja no sabia gaire què dir..)

– I després?, va seguir preguntant el professor.

– Doncs, no ho sé.. descansaré..

Al final el professor li va dir:

– Els nostres projectes han d’anar més enllà dels cent anys !, cent anys són ben poca cosa.. els cristians tenim una esperança que dura més de cent anys. Hem de comptar amb aquesta vida, i amb la vida de després !