Janis (9)

De tornada de l’hospital, quan enfilaven el seu carrer, el conductor de l’ambulància va fer sonar la sirena fins que van arribar a casa. Li va dir a la Janis que ho feia per avisar tothom que ella tornava..

Els seus pares havien mogut de lloc el seu llit i l’havien col·locat al costat de la finestra. A la capçalera, hi havia penjat un gran cartell de benvinguda que li havien pintat la Charmaine i en Rody.

Ara llegia poc. Encara podia estar asseguda algunes estones i li agradava mirar per la finestra. El dolor gairebé no la deixava. Les cèl·lules malaltes havien arribat al cap; li feien mal les dents i es marejava. No deixava anar aquella figureta del nen Jesús que li havien regalat les monges del col·legi.

El 4 de Maig es va agreujar i no va haver-hi més remei que portar-la una altra vegada a l’hospital. Mentre esperaven que arribés l’ambulància, la seva germana Charmain li llegia acudits. D’aquesta manera la distreia del mal que sentia i encara la feia riure.

L’endemà, quan la seva mare va anar a veure-la, la Janis estava radiant.

―“Momà, saps què?” li va dir així que va aparèixer.

― “No, què?”

― “Ahir a la nit vaig rebre un altre sagrament”

― “Què vols dir..? tu...”

― “Sí. M’han extremunciat !” (abans, de la “unció dels malalts” se’n deia la “extremunció”)

― “Va venir a veure’m Father Joanisse i em va explicar que la Extrema Unció serveix tant per a preparar-me per em morís com per ajudar a posar-me bona. Va ser molt bonic ! Primer va dir unes oracions i vem resar tots dos el “jo confesso a Déu”. Després em va fer una creu amb oli als ulls, les orelles i els llavis, i a les mans i els peus, i va pregar a Déu que em perdonés tots els pecats. Em sento tant bé !”

Després, quan va venir el seu pare, els va demanar de fer un testament. “La gent fan el seu testament abans de morir” va dir amb tranquil·litat. “A mi m’agradaria fer el meu, per si de cas..”

Ells van seguir-li el corrent. No podien fer-ho de cap altre manera, tan convençuda i calmada com els ho demanava. El pare va agafar un paper i un llapis i, com si fos un notari, amb aire oficial, va anar prenent nota ràpidament de tot el què deia: “La bicicleta nova per a la Chermaine, les aquarel·les per a en Rody, les nines per a la Karen, les altres joguines per en Timmy i la Sally. El llibre de pregàries i els estalvis per a tu, popà, i el joier i les colònies per a tu, momà.” Quan va haver acabat, obrint molt els ulls i movent el dit, va afegir: “I no us oblideu que heu de donar els meus ulls al banc d’ulls !”

Després, al cap d’una estoneta, somrient, els va dir:

“Encara que m’hagin extremunciat i que hagi fet testament, no vol dir que m’hagi de morir. Jo segueixo resant perquè Déu em curi”