Janis (10)

No sempre estava tan contenta i serena, la Janis. Tenia uns espasmes que li duraven molta estona i la feien patir molt. Era aleshores quan agafava amb força la figureta del Nen Jesús. Però quan tenia moments bons i es trobava millor, tornava el seu optimisme de sempre i pensava que potser ja s’estava guarint del tot.

Un dia, quan li van portar el dinar, va tenir una sorpresa que la va posar molt contenta: al agafar el tovalló, ve trobar-hi una nota escrita amb lletres grans que deia “I LOVE YOU” i a sota, hi havia escrit el seu nom un noi de la sala del costat. Era un noiet que venia a veure-la cada dia i amb el que procuraven donar-se ànims l’un a l’altre. Allò la va emocionar. De seguida que van venir els seus pares a la tarda els ho va explicar. “Aquest noi, fa tal com ho dius tu, momà: no m’estima pas pel què veu de mi... ha de ser molt bon xicot !”

A mesura que passaven els dies, els espasmes eren més seguits i més forts. No sabia què pensar. Si Déu l’hagués volgut curar, com era que cada vegada estava pitjor? Ella volia saber si Déu se la havia d’endur o no..

Després de tants dies de malaltia i d’haver anat a tantes proves i visites, la Janis, que tan sols era una nena de deu anys i mig, encara no sabia que tenia Leucèmia. No va ser fins l’endemà del dia del tovalló que ho va saber. Van entrar a la seva habitació un metge jove i una infermera que feia pràctiques. El metge li va dir a la Janis: “I doncs, què tens, bonica?”, i l’infermera, mirant l’historial, va dir de seguida: “Té leucèmia”. El metge va mirar amb severitat la infermera, però el què havia dit ja no es podia arreglar.

Quan la mare va arribar a la tarda, la Janis li va dir: “Tinc leucèmia, oi?”. Com que la va agafar per sorpresa, la seva mare va tardar una mica a contestar. Ella no l’havia enganyada mai i ara tampoc no ho faria. Li va dir: “Com et sentiries, si tinguessis leucèmia? T’espantaries?”. La Janis va dir que no amb el cap. “Si jo tinc leucèmia ―li va dir― és que a Déu li sembla que n’he de tenir. Per què m’hauria d’espantar? I a més, de tota manera, si Ell ho volgués encara em podria curar”. La seva mare va agafar la seva bossa, i de dins en va treure aquell marc amb la foto de santa Teresa de Lisieux que havien regalat a la Janis. Li va dir: “ja anava sent hora que la teva germana gran vingués a visitar-te”, i li va donar. Abans, però, a casa, havia canviat la foto de la santa i en comptes d’aquella en la què es veia seriosa, n’hi havia posat una altra en la què santa Teresina s’hi veia ben somrient. Hi era representada com si fos al Cel i des d’allí deixés caure cap a la Terra tot de roses. Entusiasmada, la Janis li feia petons a la imatge. Va dir: “Momà, aquest és el senyal ! La meva germana gran ho ha vist ! Veus aquesta pluja de roses? És aquest, el senyal. Ara ja sé que no em curaré. El bon Déu vindrà a buscar-me”