Janis (8)

La Janis va tornar a casa a mitjans de febrer, però ja no va anar a l’escola doncs al metge no li semblava convenient. Es quedava assentada llegint, o fent unes manyoples de punt per a la Sally... A vegades li deia a la seva mare que li fes una estona de companyia, i li demanava que li expliqués coses. Li agradava molt d’escoltar, una vegada i una altra, la història de com es van conèixer amb el seu pare i quan es van casar. Després, més tard, de l’escola la venien a veure les amigues. Ella s’esforçava en mostrar-se animada, parlava amb elles, les entretenia i més d’una vegada la seva mare havia sentit com alguna li demanava, plorant de tant riure, que parés de fer broma...

Ara el mal d’esquena era gairebé constant. No es queixava ni en deia res, però de tant en tant, alguna contracció de la cara la traïa, i alguna vegada, enmig del silenci de la nit se sentia un crit agut que no havia pogut controlar.

A mitjans de Març va haver de tornar a l’hospital. Ja no podia mantenir-se dreta i havia d’estar tota l’estona al llit. Li van fer radiacions per mirar d’aturar el mal. Seguia animosa i sense donar-se per vençuda, però un dia al vespre, quan van anar-hi els seus pares van veure que s’havia adormit. Li havia caigut la llibreta i havia quedat oberta cap per avall. Quan la van recollir van llegir el què havia escrit:

“At this moment I am crying for my dear, dear, dear mother and father as I am homesick in this hospital. I don't think I shall ever let myself think anything mean about them again in my life as right now I see how much I love them”

(“En aquest moment estic plorant per la meva estimada, estimada, estimada mare i el pare doncs m’enyoro en aquest hospital. No crec que mai pugui fer res més en tota la vida que pensar en ells tal com ara que veig quantíssim els estimo”)

Amb el cor encongit, van tornar a deixar la llibreta i van sortir de puntetes de l’habitació. Van anar a veure al Dr. English, que era el metge que la portava, i li van proposar un pla: si deixava que se l’enduguessin a casa, ells seguirien totes les indicacions que els donés i la portarien a l’hospital tantes vegades com fes falta... Ell hi va accedir. “S’està acabant, oi?” els va dir poc a poc. “Ja no queden gaire més coses que puguem fer-li...” Aquell metge s’estimava molt la Janis, ells dos s’havien fet bons camarades.