tibar de la màniga

El dia passat parlàvem de la manera com Jesús es fixa en cada un de nosaltres i es posa al nostre costat, ens “compadeix”, pateix-amb nosaltres. Ell ens atrau, ens fa “seus” i ens “guanya” per a Déu. Per què ho fa? Perquè ens estima. És veritat, ho fa perquè ens estima.

Quan ens anem adonant que Jesús ens estima, també ens anem fent capaços de “repartir esperança”, com dèiem fa uns dies. I quina esperança és, la que volem repartir? La de que al final, tot anirà bé, perquè estem a les mans de Déu i Ell ens estima.

«Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué:
--Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.» (Mc. 1, 16)

Als seus amics ens vol fer pescadors d’homes, que vol dir persones encarregades de -tornem-hi!- repartir esperança. Com Jesús, que també tenia el mateix encàrrec:

«He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa !» (Lluc 12, 49)

En l’Evangeli de Marc, després de l’escena vora el llac de Galilea que hem llegit, Jesús es posa de seguida a predicar i curar malalts. Els deixebles que havia cridat l’escolten de prop i sembla com si, de passada, els estigués dient: «veieu? allò de “ser pescadors d’homes” es fa així»

Sovint, també es queda apart amb ells i els ensenya més amb tot allò què els va passant que no pas amb paraules. Com quan fa assecar una figuera que no donava fruit, o quan els defensa davant els fariseus encara que hagin recollit grans de blat per menjar en dissabte (tenien gana !), o com el dia de l’últim sopar quan els renta els peus...

Fixeu-vos quin ensenyament els fa en el capítol d’avui del nostre “Posa’t en camí”:

«Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:
--Passem a l'altra riba.
Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:
--Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:
--Silenci! Calla!
Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué:
--Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:
--Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?»

(Mc 4, 35 – 41)

Per a poder fer el nostre encàrrec de portar esperança, no hem de tenir por, sinó confiança. Quan sembla que tot s’enfonsa i que morirem ofegats, el què “toca”, es “tibar de la màniga” a Jesús, pregar-li, i ell, amb dues paraules: “Silenci! Calla!” ho tornarà tot a lloc :))