germina i creix

«Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues» (Mc 4, 26 – 28)

Enteneu el què diuen, aquests versets de l’Evangeli?

El nostre fill Joan, com Joan apòstol –-que és el seu sant patró-- també és el jovenet de casa, i com a vosaltres, també li agraden els animals i les plantes. Ha plantat llavors de tomàquet en unes caixes de fruita plenes de terra negra. Com que és hivern, les ha de deixar dins de casa perquè no es morin amb les gelades. En tenim el menjador ple: són vuit caixes, cada una amb una varietat diferent de tomaquera. Ja han passat més de tres setmanes des que les va plantar i, fa tres o quatre dies, quan ja pensàvem que no hi naixeria res, van començar a treure el cap unes puntes blanques menudes que, al cap de poc ja s’havien fet dues fulles petitones de color verd. Ara ja fan un dit d'alçada, i si te les mires quan tornes a casa al vespre, les veus que des de l’hora de dinar han crescut ben bé un centímetre.

És cert que creixem. No podem fer-hi res. I és bonic. Jo diria que quan creixem, de primer ens enfortim i ens anem sentint capaços de tot. Les nenes i els nens, les persones joves, sou bonics i bons. Feu goig de veure. Després, quan ja tenim una edat, tot sembla que es vagi marcint, com les flors, i arriba un moment en el què quan parles ja no ets gaire interessant per a ningú. Però això també és bonic. Pots arribar a asseure’t en un banc, meditar i gaudir de la vida tan sols pensant en els qui estimes. O en Déu que ens estima (que és una manera de pregar, oi?)

Aquest matí m’han enviat un text escrit en francès antic, d’un escriptor que es deia Montaigne, que explica molt bé la grandesa de viure. De viure i prou. Diu:

«Encara que no facis res, viure és no solament la fonamental, sinó la més grandiosa i il·lustre de les ocupacions. La nostra més gran i gloriosa obra mestre consisteix en viure. És d’una absoluta perfecció, com divina, la de gaudir honestament de la vida»

Avui hem de llegir amb atenció tota la pàgina del “Posa’t en Camí”. Fixeu-vos quines coses arriba a dir:

«Tots portem dins nostre aquesta llavor. És el desig de fer el bé i d’estimar totes les persones i les coses. Quan fas el camí, t’adones de la bellesa que pot tenir la teva ànima, el que t’envolta, la convivència amb els altres...

»Les ganes de trobar el Senyor és la llavor més preuada que hi ha en el teu cor. Déu no para d’atraure’t cap a ell. Només en Déu podràs trobar la veritat i la felicitat que desitges constantment»

Segurament, si ara torneu a llegir la frase de l’Evangeli que hi ha a dalt de tot entendreu més bé què vol dir...