doneu-los de menjar vosaltres mateixos

--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.
Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament. (Mc 6, 32-33)

Quan dèiem que ser cristià, haver rebut el baptisme, no ens fa privilegiats ni millors que els altres, sinó que la única diferència era haver rebut un encàrrec (l’encàrrec de repartir esperança), potser ens va semblar que això suposava ben poca cosa. I és veritat, a l’hora de mesurar el valor o la dignitat personal, suposa ben poca cosa. Però si es tracta d’avaluar les conseqüències en la manera de viure i comportar-nos, com moltes altres feines o propòsits que un se’ls prengui amb ganes de fer-los de veritat, pot suposar un canvi molt gran. Imagineu, per exemple, que voleu ajudar a combatre la pobresa del món, o protegir les vides dels animals maltractats, o guarir una malaltia com el càncer, o ajudar les persones que viuen a les presons, o... (podem fer una llista). Segurament, qualsevol d’aquestes feines ens suposarà haver d’estudiar molt i deixar de banda moltes altres ocupacions bones que ens allunyarien del nostre objectiu.

A Jesús i als seus amics, els deixebles, allò de repartir esperança també els va suposar un canvi molt gran en les seves vides. En el fragment de l’Evangeli que ens proposa avui el llibre es veu ben clarament. Estaven cansats i Jesús els proposa d’anar a reposar una estona. Però en comptes de descansar es troben que encara els cau al damunt més feina i preocupacions que en un dia normal. I a sobre, Jesús, com qui no diu res, els demana que donin de menjar a tota aquella gentada.

I encara que tenien ben poca cosa (com nosaltres !), prou que ho van fer, de donar-los de menjar. Tan sols van haver de fer l’únic que podien fer en aquell moment: aportar tot el què estava en la seva mà (uns quants pans i un parell de peixos que ni eren seus), i refiar-se de Jesús.

Més endavant, Jesús els ho va dir amb totes les lletres: “sense mi no podeu fer res” (Jn 15, 5). És fort, això. Fort i bo! Us imagineu si nosaltres fóssim capaços d’anar pel món ben convençuts d’aquestes paraules? Quants maldecaps ens podríem estalviar!

Es tractaria, simplement, de fer amb bona voluntat, en cada moment, tot el que poguéssim, i la resta (fins i tot allò que haguéssim fet malament) posar-ho en mans de Jesús. Quin secret, oi?

Ara, si us sembla, podríem parlar del tsunami al Japó i pensar què podríem fer-hi nosaltres.