adonar-nos

Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:
--Qui diu la gent que sóc jo?
Ells li respongueren:
--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.
Llavors els preguntà:
--I vosaltres, qui dieu que sóc?
Pere li respon:
--Tu ets el Messies.
Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

(Mc 8, 27-30)

Us voldria explicar una cosa, després ja entendreu per què.

La cosa és aquesta: Quan tens fills, o fas de mestre, o simplement quan tens un gos, et sents responsable d’ensenyar els fills, o els alumnes, o el gos. D’educar-los. I t’ho prens seriosament. Voldries que de seguida entenguessin i assimilessin –fessin seu- allò que tu creus que els pot anar bé. “A tu t’ha anat bé”, penses, “i a ells també els servirà”. Els pares, quan són joves, crec jo, són bastant pesats. Sempre estan manant. Després, a mesura que passen els anys, s’adonen que moltes vegades, allò que havia estat bo per a ells mateixos, als fills o als alumnes (als gossos no ho sé), no els acaba de fer el pes. I com que els alumnes i els fills són lliures, arriba un dia que decideixen fer les coses, no a la teva manera sinó a la seva. I és bo que sigui així. No podem pretendre que els altres siguin uns titelles nostres o que actuïn per por. Això ho sap tothom.

De tota manera, el què no sap tothom és que quan un pare jove, o un mestre poc experimentat, o l’amo novell d’un gos volen que el gos, o l’alumne, o el fill aprenguin allò que ell els vol ensenyar, sovint no tenen en compte que aprendre demana temps, i repetir, i tornar a repetir, i anar entenent cada dia una mica. Normalment les coses no s’aprenen de cop i a la primera. Quan dones una indicació o un consell, moltes vegades tan sols comença a “fer efecte”, com a mínim, al cap d’un mes. I això si es tracte d’un consell o una indicació petita, poc important. Si és important pot tardar molt més, fins i tot bastants anys.

Per què us ho dic, això? Doncs perquè una mica és “el tema” del que ens parla avui el nostre llibre, el “Posa’t en camí”:

Jesús ja fa temps que va i bé amb els seus amics, els deixebles, predicant pels pobles i ciutats. Li han sentit dir moltes coses bones que no havien escoltat mai, l’han vist fer el bé amb totes les persones, guarir malalts i fer miracles. Però encara era com si ho veiessin a distància, sense que mesuressin del tot fins a quin punt era d’important per a ells. I Jesús s’atura i els fa una pregunta molt directe: “vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

Nosaltres ja fa uns anys que fem catequesi i coneixem Jesús. Però anirà arribant el moment que ens farà falta adonar-nos que Jesús, no és un personatge històric més, no és un filòsof més, no és "un Déu" que viu allà lluny al Cel, a qui podem adreçar-nos de tant en tant i prou, o quan les coses van malament... Ens adonarem -potser ja ens en hem adonat- que ens estima de prop i de veritat, i que nosaltres també l’estimem. De fet, Jesús és el més important de la nostra vida i (tant de bo us en faci adonar) l’únic que li pot donar un sentit que hi encaixa perfectament, com un guant encaixa en la ma.

Creure en ell, “adonar-nos” que ens estima, tal com li va passar a sant Pere, no surt mai de nosaltres mateixos, sinó que és Déu mateix qui ens en fa el regal, i sol fer-ho valent-se d’altres persones. El llibre ho diu així:

«Ningú no s’ha donat la fe a ell mateix, com ningú no s’ha donat la vida a ell mateix. El creient ha rebut dels altres la fe i l’ha de transmetre als altres (CEC 166)»