L’estiu passat, durant les vacances, quan tornàvem d’una excursió, vem trobar un grup de nois i noies molt alterats. Havien deixat les motxilles al costat del camí. Era un caminet estret que passava pel costat d’un barranc on se sentia, a baix de tot, el brogit del riu. Cridaven desesperats el nom d’un company i anaven i venien sense saber gaire què fer: acabava de caure pel barranc i no responia als seus crits. Els que baixàvem de la excursió els vem ajudar com vem poder; al cap de mitja hora vem poder arribar al costat del noi que era mort dins el riu amb la motxilla posada encara. Després, els seus companys van venir, destrossats, on nosaltres ens allotjàvem. Els vem donar menjar, lloc on dormir i vem trucar les famílies, la del noi mort també. Sense haver-ho buscat, vem viure el drama ben de prop.
L’endemà va sortir la notícia als diaris –una noteta petita– i també per la televisió, com passa sovint: “ahir al matí, a tal lloc, un noi, el nom i cognoms, va caure per un barranc i es va matar”.
Quan una desgràcia o un problema ens passa a nosaltres o als qui tenim a prop, aleshores ens fereix de veritat i faríem tot el que poguéssim per ajudar, o tan sols per acompanyar, que sovint és la única cosa que tenim possibilitat de fer. Però quan les desgràcies les veiem des de lluny, per la tele o als diaris, encara que no voldríem que passessin, com que ens agafen de lluny, no ens en adonem del tot i gairebé ni hi parem atenció.
Pel sol fet que un problema o una situació injusta passi lluny de nosaltres, no vol dir que sigui menys important ni que no podem fer-hi res. Nosaltres no podrem arreglar totes les coses que funcionen malament al planeta. Però això no vol dir que ens en hem de desentendre.
Hauríem de trobar una manera de viure en la que hi tinguessin lloc els altres, les seves preocupacions i els seus problemes . Hi ha moltes maneres. Assistir a la catequesi n’és una, però n’hi ha moltes més:
Interessar-nos pel que passa al món i mirar de saber perquè passa, ajudar a casa, visitar un familiar que és a l’hospital, estudiar per poder ajudar millor els altres el dia de demà, pensar alguna vegada si Déu no ens demana de fer-nos missioneres o missioners, sacerdots o monges, col·laborar en alguna ONG, o en algun voluntariat. Però per sobre i abans que tot –sense aquesta no hi pot haver les altres- aprendre a escoltar el que ens expliquen i mirar de posar-nos en el lloc de qui ho explica..
L’endemà va sortir la notícia als diaris –una noteta petita– i també per la televisió, com passa sovint: “ahir al matí, a tal lloc, un noi, el nom i cognoms, va caure per un barranc i es va matar”.
Quan una desgràcia o un problema ens passa a nosaltres o als qui tenim a prop, aleshores ens fereix de veritat i faríem tot el que poguéssim per ajudar, o tan sols per acompanyar, que sovint és la única cosa que tenim possibilitat de fer. Però quan les desgràcies les veiem des de lluny, per la tele o als diaris, encara que no voldríem que passessin, com que ens agafen de lluny, no ens en adonem del tot i gairebé ni hi parem atenció.
Pel sol fet que un problema o una situació injusta passi lluny de nosaltres, no vol dir que sigui menys important ni que no podem fer-hi res. Nosaltres no podrem arreglar totes les coses que funcionen malament al planeta. Però això no vol dir que ens en hem de desentendre.
Hauríem de trobar una manera de viure en la que hi tinguessin lloc els altres, les seves preocupacions i els seus problemes . Hi ha moltes maneres. Assistir a la catequesi n’és una, però n’hi ha moltes més:
Interessar-nos pel que passa al món i mirar de saber perquè passa, ajudar a casa, visitar un familiar que és a l’hospital, estudiar per poder ajudar millor els altres el dia de demà, pensar alguna vegada si Déu no ens demana de fer-nos missioneres o missioners, sacerdots o monges, col·laborar en alguna ONG, o en algun voluntariat. Però per sobre i abans que tot –sense aquesta no hi pot haver les altres- aprendre a escoltar el que ens expliquen i mirar de posar-nos en el lloc de qui ho explica..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada