parlant amb la mare

Recordo una escena de quan era petit. La meva mare havia escollit una foto de la seva mare –la meva iaia, que havia mort no feia gaire- i la va retallar per enganxar-la en un quadret que tenia amb una imatge de la Mare de Déu. Mentre posava la foto al marc, a mi em va quedar la idea de que el que ella volia fer era posar-li la cara de la seva mare a la imatge de la Verge Maria. Així, vaig entendre jo, quan li resés podria fer-se la idea que parlava amb la seva mare. De fet, a nosaltres ens havien explicat moltes vegades que la Mare de Déu és la nostra mare del Cel, i ara que la seva mare era al Cel, em semblava ben natural que per a ella, parlar amb l’una fos com parlar amb l’altre..

I per què ho explico, això ? Doncs perquè entrem al mes de Maig. Un mes que, tradicionalment, l’Església dedica de manera especial a la Mare de Déu: “el mes de Maria”, en diem. I crec que nosaltres també ho podríem fer, allò que jo entenia que feia la meva mare: intentar parlar-li a la Verge Maria com si fos –que ho és !- la nostra mare.

Ja sabeu que nosaltres els cristians, i també moltes persones d’altres religions, com que creiem que no tan sols tenim cos sinó que tenim cos i ànima –esperit-, pensem, amb bona lògica, que als esperits els podem parlar.. en esperit. Amb el pensament. És justament això, “resar”: parlar amb Déu Pare, i també amb Déu Fill –Jesús- i amb Déu Esperit Sant. Però també podem parlar amb la Mare de Déu. I amb els sants. I convé que sapiguem com ens hi podem adreçar, a uns i altres. Jo diria que a Déu Pare li podem parlar com qui parla a un pare, i a Déu Fill com qui parla a un germà gran. A l’Esperit Sant ens hi podem adreçar com qui parla a la Presència de Déu dins nostre, als sants com qui parla amb amics de tota la vida. A la Verge Maria, com si li parléssim a la mare. Per això el normal serà que s’endugui una bona part, potser la més gran, la més “carinyosa”, la més confiada, de les nostres “converses”..